Amb l’historiador edetà Francesc Rozalén. Introducció Joan Bell-lloc i Enric Llopis. Edició Vicent Galduf.
“Hi ha dones entre nosaltres que no sabem com anomenar, si dones normals o monges, perquè̀ no viuen ni dins del nostre món ni fora”. Així descrivia el franciscà Gilbert de Tournai a les beguines l’any 1274.
A les acaballes del segle XII, dins del triangle format per les regions de Flandes, Brabant i Renània, es crearen unes comunitats anomenades de “mulieres sanctae” i que al segle XIII prengueren el nom de “Beguinatges”. Eren uns espais habitats i governats únicament per dones de diferents estrats socials i econòmicament independents que portaven una vida religiosa en comú, però sense la clausura monàstica.
Al segle XV arribaren també́ als territoris mediterranis de la Corona d’Aragó, on varen ser conegudes com a ‘rescluses o beates’, tant a Catalunya com al Regne de València.
Aquest fou un moviment revolucionari per l’espiritualitat i l’autonomia que les beguines aconseguiren respecte al predomini social masculí, ja que es convertiren en dones independents que superaren el seu destí més habitual en aquella època: o casar-se i tenir fills, o ser monges. Les beguines podien treballar i canviar lliurement de vida, fins i tot si era per esposar-se.
“El santuari de Sant Miquel de Llíria estigué habitat durant més de cinc-cents anys per una comunitat de beguines, també conegudes com a beates… Eren un moviment reformista i espiritual que sorgí en plena crisi religiosa de l’edat mitjana… Estava formada per dones viudes o fadrines que vivien formant una comunitat, però que no depenien de la jerarquia religiosa… Vivien en llibertat al seu aire, apartades del control de l’Església catòlica… A Llíria no les pogueren controlar fins a finals del segle XIX quan es convertiren en un orde canònic ja controlat per l’arquebisbe de València… Les beguines varen ser un moviment europeu que al regne de València implantà Arnau de Vilanova…”