Avui parlem dels masos de la Vallbona i volem començar situant mentalment aquells que ens escolten. Al Camp de Túria, si més no, hi ha tres tipus de masos segons la seua posició. En primer lloc, tenim els grans masos del secà, com són els del Pla de Llíria o els del secà de la Pobla, així podem esmentar la Casa de Camp, la Casa de Carlos, l’Espinar o el mateix mas de Casinos; i a la Pobla hi havia la Casa Blanca, la Casa de Maquívar o el mas de Ximenes.
Tota una altra cosa són els masets, petites casetes situades enmig de l’horta poblana amb quatre parets i un porxe per guardar les eines, l’haca i passar un parell de nits. Així tenim el maset d’Antimo, el mas de la Barraqueta, el maset dels Jaumets o l’antic maset del Grill.
Per últim, cal esmentar un tercer grup que es troba “on comença l’horta i acaba el secà”, com deia Raimon. Són els masos més importants de la Vallbona. Es tracta de grans masades, edificis complexos amb diversos habitatges, almàsseres, trulls, estables, corrals, cuines, pous, eres, etc. La seua posició és sempre la mateixa: a la vora de la séquia més alta, a la part de l’alter, on es junta l’horta i el secà, una posició ideal, ja que l’edifici està sempre en sec, però té l’aigua a la vora i no furta ni un pam d’horta.
Ací podem esmentar tots els grans masos de Benaguasil, com el mas del Riu, el mas del Baixó, el mas de la Nòria, el mas de Noguera, el mas de Sampa i, dins de la Pobla tenim l’antiga torre de Cervera, la casa de Bernal, el mas de Tous, el mas de l’Apotecari, el mas del Canonge, la torre de Bava, l’Almassereta, el mas Nou i els mateixos nuclis de Benaguasil, l’Eliana, el Bàrio i les Ventes de Vallbona. Són sempre llocs secatius i sanitosos, alts, on corre bon vent i l’aigua està ben a prop. Així són els masos de la Vallbona.
EL MAS NOU, RECUPERAT PER A LES NOVES GENERACIONS
L’Ajuntament de la Pobla ha adquirit recentment el mas Nou, un edifici monumental amb una gran extensió de terreny al seu voltant. Aquesta notícia ha posat damunt la taula la qüestió de la protecció del patrimoni cultural dels municipis per part dels ajuntaments i, tot aprofitant l’ocasió, Miquel Martí ha dedicat un dels seus programes de “La Tertúlia” de Ràdio Pobla a aquest tema.
Durant la conversa, amb Josep Jorge i Joan Bell-lloc, es fan comentaris sobre el paper que han jugat els masos poblans al llarg de la història, com a refugis temporals dels llauradors; indrets d’habitatges col·lectius, on diverses famílies convivien treballant les grans extensions del mas; com a sistemes d’inversió capitalista, on grans famílies valencianes compraven aquests masos com a llocs de producció. També van jugar el paper de llocs de refugi durant la Guerra del 36 i, més conegut encara, ha estat el seu paper de lloc d’aplec i esbargiment durant els tres dies de la pasqua poblana.
Però l’esdevenir històric ha donat a cada mas un final molt diferent. El sentiment col·lectiu de la Pobla encara està de dol per la desaparició traumàtica de la Casa Blanca, tot i que ja s’ha oblidat de l’existència del mas del Barranquet. L’enderroc del mas de Ximenes ha donat pas a una urbanització que, parcialment, ha conservat el seu nom, si més no. Altres encara perviuen, com a fantasmes enmig de l’horta, com el mas de la Lloca o el mas Nou. Alguns, però, han arribat fins als nostres dies encara mig habitats, com el mas de Tous, la casa de Maquívar o el maset Vell. Per una altra banda, imponents masies, com la torre de Bava, el mas del Canonge, el Ventorrillo, el mas de l’Apotecari o el mateix mas de l’Eliana han passat a formar part dels municipis veïns de l’Eliana i Benaixeve.
I paral·lelament a tots aquests grans masos, hi ha la partida dels Masets, on malviu a hores d’ara un ramat de casetes, moltes ja afonades i la majoria abandonades o vandalitzades. Són el testimoni d’un món i d’una manera de viure dels nostres avantpassats que ara, des del mas Nou, caldrà documentar, exposar i mostrar “in situ” per a conéixer la vida camperola, els costums i les activitats que es duien a terme en aquests grans casalots o en aquestes petites casetes rurals. Gràcies, doncs, a aquells responsables municipals que han salvat un important pessic de la nostra història, la qual serà motiu d’orgull i estima per a les futures generacions poblanes i comarcals.