El blog d'en Patinet

Blog sobre música

Publicat el 10 d'agost de 2016

Yankee… Hotel… Foxtrot…

Vull continuar la meva sèrie de repassos musicals i d’ensenyances amb la història d’un clàssic del canvi de mileni. Un disc que no haurà mogut ben bé els milions de discos de certes grans patums com Pink Floyd, Bruce Springsteen o Nirvana, però que va catapultar als seus autors a la categoria de clàssics i que els ha convertit des de llavors en notícia permanent i en un baluard de vendes segur a qualsevol festival que n’inclogui una actuació. Estem parlant de “Yankee Hotel Foxtrot”(2002), del grup nord-americà Wilco.
Va ser un disc de gravació difícil, amb moltes tensions que van conduir a l’expulsió de dos membres del grup (Ken Coomer, bateria, i Jay Bennett, co-compositor i multiinstrumentista) i a l’entrada de gent com Glenn Kotche (bateria) i Jim O’Rourke (membre d’estudi per un parell d’àlbums, a la vegada que era membre de Sonic Youth). De totes maneres, reconec que el que m’interessa ara no són les parts més dramàtiques (ben cobertes al videu “I Am Trying to Break Your Heart: A Film About Wilco” de Sam Jones, 2002, o al llibre de Greg Kot “Wilco: Learning How to Die”, de 2004) sinó una sèrie de fets clau sense els quals no s’hagués arribat al disc que es va convertir en llegenda.
El primer de tots: el líder, compositor i lletrista del grup, Jeff Tweedy, havia entrat en una dinàmica en què cada nou disc havia d’implicar una nova direcció, un nou estil, un nou terreny. El nou disc estava sonant molt com el seu anterior, “Summerteeth” (Reprise, 1999), i això era vist com un problema. Calia canviar, però no acabaven de trobar el què, i el segon d’a bord, Jay Bennett, insistia a gravar el mateix tipus d’arranjaments que havien fet de “Summerteeth” un disc tan deliciós, però que ara no acabaven de quallar.
El segon: a Jeff Tweedy no li va tremolar la mà a l’hora de prescindir de gent que no li funcionava i (molt més important pel cas que ens ocupa) buscar i trobar a músics que li poguessin donar un nou angle a tot. Per exemple, Glenn Kotche, en la seva primera aportació al nou àlbum, va omplir el multipista d'”I Am Trying To Break Your Heart” de tota mena de sons imaginatius (com per exemple cordes de piano tocades amb un ventilador en marxa) que es podien fer entrar i sortir de mescla a voluntat. I Jim O’Rourke va ser qui va mesclar l’àlbum, amb un enfocament de “anem a donar una forma experimental i a la vegada enfocada a tots els sorolls que poblaven cada multipista, a la vegada que reestructurem algunes cançons”. Això últim va ser clau. “I Am Trying To Break Your Heart” consistia en cinc estrofes i una tornada al final, i mesclada a l’estil “Summerteeth” no hagués funcionat malgrat ser el centre de l’àlbum. “Poor Places” tenia una estructura a l’inrevés de com va acabar en el disc. Jim O’Rourke no es va privar de posar instruments on els necessités o de fer regravar alguna veu solista al Jeff Tweedy. I així anar fent. I ningú no confondria el “Yankee” acabat amb un “Summerteeth II”, tot i que moltes contribucions de molta gent van acabar a l’àlbum final. Va ser un triomf col·lectiu.
El tercer: hi ha un concepte. El Jeff Tweedy estava molt obsessionat amb les “numbers stations”, emissores d’ona curta que sempre emeten paraules curtes de manera repetitiva amb veus de nen, de dona gran… i de les que el segell discogràfic Iridial n’havia recollit gravacions en una caixa de 5 discos, “The Conet Project: Recordings Of Shortwave Numbers Stations”, que el Jeff escoltava amb intriga mentre conduïa per Chicago. Al final, la història, explicada amb unes lletres críptiques i entretallades d’alt valor literari, anava sobre com molta gent emet missatges molt importants per a ells mateixos, amb l’esperança que algú els rebi i la inquietud de què pot passar quan això succeeixi.
El quart: part de la llegenda és el tortuós camí d’una obra mestra fins a trobar el seu públic. I sí, aquí entra Madame Discogràfica. Intentaré no ser tòpic. Ja amb “Summerteeth” Reprise havia exigit un single més comercial. Wilco van decidir acceptar retocar la cançó proposada, “Can’t Stand It”, “per aquest cop i només aquest”. La sessió de refosa i masterització amb en Jeff i un dels directius de Reprise va anar molt millor de l’esperat i Wilco estaven molt entusiasmats… fins que van saber que la casa mare, Warner, havia decidit donar el slot de difusió en mitjans a una estrella amb més potencial comercial, el que va causar que “Summerteeth” vengués només 85.000 còpies, que als Estats Units és dir que a casa teva et coneixen. Quan la nova direcció interina de Reprise (Warner, la casa mare, estava fent ajustos en ple pànic a perdre diners) els va dir que havien de remesclar el “Yankee” per a fer-lo més comercial, Wilco van contestar que l’àlbum ja estava bé, una posició més que comprensible vistos els antecedents. El següent que van saber va ser que Reprise els feia fora. En les negociacions, Reprise va oferir vendre, i finalment regalar, al grup el màster del “Yankee”. Sense discogràfica, Wilco van posar l’àlbum en “streaming” des de la seva web, amb un considerable momentum entre el públic. Al final van fitxar per Nonesuch, que va comprar el master del “Yankee”. La part divertida és que Nonesuch és la subsidiària “arty” de… Warner, que va pagar dos cops pel mateix master, un exemple clar de la confusió que porten els grans segells d’un temps cap aquí (és una història encara més complicada que el que descric i recomano buscar més informació, però no us vull marejar innecessàriament). Finalment, el disc va sortir al mercat el 23 d’abril de 2002, i va ser una sensació, un clàssic instantani. No estem parlant de vendes milionàries, però sí de més de 500.000 còpies venudes en el seu moment, que ara seran més segur. Està molt bé per a un grup que romania una mica obscur malgrat tenir contracte discogràfic amb una subsidiària de multinacional des del principi.
I, per a la nostra ensenyança, es pot resumir com a un àlbum decididament aventurós i experimental, concebut en els seus propis termes, considerat ara com una de les obres mestres decisives de la dècada dels 2000, un disc massivament influent i adorat, que ha convertit als seus autors en llegendes vives i en reclam segur per a tota mena de festivals, però que va estar a punt de no veure la llum perquè la discogràfica original del grup va creure que podia prescindir d’un grup i un àlbum així. Nosaltres, catalans, hauríem de pensar molt sobre això.

Lluís Paloma Sánchez.

P.D.: Per a qui es pregunti què més es pot fer, recomano també l’audició de dos discos amb vendes milionàries i a la vegada tan avançats com “OK Computer” i “Kid A” de Radiohead. I llavors pensar en què tenim per oferir.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per patinet1964 | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent