Sobre el món clàssic
Aparquem temporalment el rock’n’roll per entrar al món de la música clàssica. Una anàlisi volgudament polèmica, però en la qual exposaré les meves opinions sobre la base de la meva experiència, i convidant a qui no pensi com jo a exposar per què no hi està d’acord, doncs no pretendré tenir la veritat absoluta. Ningú no la té.
Quan es parla d’estudiar música, tothom pensa en els conservatoris, o almenys en les acadèmies privades. La meva experiència és fonamentalment en els primers. Com a formació teòrica tinc fins al tercer d’harmonia amb el pla de 1966, i pel que fa a instruments tinc un grau elemental de percussió i els estudis complets de cant amb ensenyament avançat. Ja esteu situats.
Entrem en matèria: per una banda, s’entén convencionalment que saber música és saber solfeig i, habitualment, saber tocar un instrument. Analitzem-ho, però. El solfeig és actualment i des de fa almenys quatre-cents anys la notació estàndard de la música occidental. Tots aquells grans compositors difunts el van emprar per escriure les seves obres, i els intents d’aquests darrers cent anys de trobar altres sistemes de notació no han reeixit. I és cert que el sistema occidental de dotze notes resum molt bé tota una sèrie de dades, a la vegada que té l’avantatge que les duracions de les notes són relatives a una velocitat que s’indica de manera més o menys precisa. Està molt bé, sempre i quan siguem conscients de les seves dues limitacions: 1) una nota és un signe per a un so, i un sistema ideat fa segles no resum tots i cada un dels aspectes del so que coneixem avui, especialment des del punt de vista tímbric; i 2) per això mateix, una partitura de solfeig ens resum les instruccions per a executar una peça, però no ens permet saber per què funciona o deixa de funcionar com a peça, amb el que a la pràctica els músics van venuts. I es creuen tot un marc de referències més propi del segle XVII que del XXI, més científic i documentat.
Això té conseqüències. Per la banda dels intèrprets, aquests es troben massa sovint aprenent a llegir partitures i tocant-les a vista amb un alt grau de perfecció, però sense saber per què funcionen, i refiant-ho tot a un món de grans emocions sobre el que tornaré després. És com l’íber: el podem llegir sense problema, però no n’entenem un borrall.
I els compositors tenen una variant del mateix problema: amb un sistema que no saben massa bé per què funciona, i refiats del que els hi diuen els intèrprets, acaben basant les seves composicions en factors totalment extramusicals. L’exemple extrem són els poemes musicals del segle XIX, que necessiten d’una pedra Rosetta que ens guii o no entendrem res. O el món de l’òpera, on qui pren la majoria de les decisions estructurals és un llibret amb una acció escènica, amb el resultat de molts passatges musicals inconsistents: els famosos recitatius.
I el públic tampoc no se n’escapa: amb la mentalitat que saber música és saber solfeig, van venudíssims. Millor que sabessin algun sistema més fiable, no? Hi tornaré en un article posterior.
De moment, tornem als conservatoris. En la meva experiència, als intèrprets se’ls fa tocar en audicions públiques des del primer curs. Amb la creència que això els farà afrontar amb seguretat els concerts que facin com a profesionals. Això darrer té la seva part de raó, sempre i quan tinguem en compte algunes limitacions: 1) al primer curs un es troba sovint havent d’aprendre àrdues peces de capacitació mecànica, i tocar-les en públic és frustrant; 2) no es té en compte que alguns al•lumnes no tenen cap intenció de pujar després a un escenari, sigui perquè aprenen pel seu propi gaudi domèstic, sigui perquè essencialment duran les seves carreres professionals en el marc d’un estudi de gravació; i 3) la filosofia de les audicions contagia ràpidament tota la vida acadèmica i l’alumne acaba estudiant molt més pels concerts que per l’aprenentatge, amb els afegits de molt estrés i d’acostumar-se als vicis de l’aprenentatge de peces en molt pocs assaigs i de l’execució en concert de peces que sovint estan per damunt de les seves capacitats actuals. Jo mateix he participat (o he presenciat com a públic) en curtcircuits bastant potents, i no és agradable.
A la vegada, el repertori clàssic és molt conservador, no perquè aquells compositors morts ho fossin, sinó perquè hi ha la noció que allò culte és tocar cada any les mateixes poques peces dels mateixos pocs autors, perquè “ho demana el públic”, perquè els grans concerts són molt cars de muntar i es vol assegurar el recuperar els diners… i el resultat és que es mata la curiositat, quan la investigació de biblioteques i arxius ens oferiria a tots repertori antic molt bo de descobrir. Exemple de conservadorisme: fa anys que evito cantar el Requiem de Mozart perquè cap a 2009-10 jo, sense cap formació com a director i llegint d’una partitura d’orquestra, l’hagués pogut dirigir de memòria, de tant com l’havia cantat i avorrit. Exemple d’investigació: un concert a l’aire lliure on vaig sentir peces de Santiago de Murzia, tocades amb reconstruccions de luthier d’instruments del segle XVI (va ser preciós). Potser que tots plegats ens treiem la son de les orelles, no?
Altres problemes pels intèrprets són que els ensenyen a tocar o cantar llegint una partitura i seguint les indicacions d’un director. I aquí els punts dèbils són obvis: 1) una profunda inseguretat, revestida d’haver de saber per endavant tot el que hauràs de fer; 2) els directors, no us enganyeu, no són lliures, i s’han passat molts anys de la seva vida aprenent com han de dirigir, amb el que a la pràctica quasi tots dirigeixen de manera molt semblant, quasi identi-kit; 3) en fotre’s d’hòsties amb la dinàmica molt més lliure dels grups de rock o jazz més creatius, aquesta dependència de la partitura no serveix per a afrontar estils de música popular moderna, i si els músics clàssics ho fan, canten els hits estàndard en harmonitzacions fetes sense fixar-se en què va fer els originals tan vitals, amb el que els resultats en concert sonen estèrils. Sobre això darrer, aquí els músics de rock tenen alguna recepta a ensenyar sobre sentit de la textura, o sobre improvisar jams sense aquest temor reverencial a la partitura tan característic dels conservatoris. I, també, sobre com afrontar el pànic als circuits i cables elèctrics…
I un últim problema, i potser el més greu de tots els que he esmentat, és que al final de tot no pots tocar als grans escenaris, o els petits, fins haver acabat la carrera, el que és molt tard. I això en un món molt competitiu on has d’anar escalant progressivament des dels conservatoris a l’ESMUC i finalment a Viena, i on només uns pocs privilegiats poden arribar a viure del seu art, enfrontant-se a més a la presència d’un públic molt exigent que encara els exigeix més des de l’arribada dels enregistraments digitals a finals dels anys 1970, amb unes interpretacions inassolibles en una situació de concert. Un record de quan vaig viatjar a Viena com a turista circa 2006 es que vam assistir a un dels nombrosos concerts clàssics que s’hi fan cada dia pels turistes, ni més ni menys que al famós Muzikverein, i en plena interpretació d’una versió extractada del Requiem de Mozart per a cor, orquestra i soprano solista, va haver-hi una mala entrada al principi del Domine Jesu, un punt negre on és habitual entrar malament, i el cor i l’orquestra van anar desplaçats un temps de compàs durant ben bé vint segons. No ho dic per condemnar-los: a Viena hi ha els millors músics clàssics del món, i fins i tot ells poden tenir un lapsus de tant en tant (una altra interpretació del Requiem de Mozart a la que vaig assistir a Nova York el 2007 va resultar plana i desequilibrada instrumentalment, malgrat que el mateix cor ens havia regalat una primera part de concert antològica. L’orquestra també era molt bona. Ho heu endevinat: al final del Requiem hi va haver moltes mirades assassines cap al director. Només ho comento per a fer notar que un bon concert mai no està assegurat ni amb els millors intèrprets del món. Comprensió, doncs.).
Torno aquí al sofert món de la composició clàssica. I aquí hi ha un problema que en part he exposat abans: en condicions habituals, només tens garantida la interpretació de les teves obres si: 1) et dius Wolfgang Amadeus Mozart, Johann Sebastian Bach, Ludwig van Beethoven o Richard Wagner (i llavors tens la reposició contínua assegurada); o 2) ets professor de Teoria Musical a un conservatori (i aquí tot es tocarà només un cop, però de tant en tant podràs estrenar encàrrecs). La via 1 requereix que estiguis difunt i ja no puguis aportar novetats, per cert. En fi, el problema és que si ets un compositor independent ningú no et tindrà en compte i tot el que facis quedarà per estrenar, presumiblement quan assoleixis les condicions necessàries per a la situació 1, i el que deixis escrit ha de ser boníssim per a que tan sols se’t consideri. Jo mateix us admeto que la meva decisió de muntar-me un estudi de gravació domèstic es va deure en primera instància a que ho tenia negríssim per a estrenar, fins i tot encara que ho toqués jo sol i gratis. Sense comentaris.
Clar, no deixa de ser, com he dit, un món d’un marcat conservadorisme. I, tristament, això s’estén fins a l’extrem que es consideren essencials per a la nostra formació musical nocions “emocionants” que ja no resisteixen la més mínima anàlisi en el món científic i tecnificat d’avui. Caldria esbandir les faules d’una vegada per totes. I aquí, per desgràcia, vaig tenir una experiència trista quan un dia que vaig fer notar per internet l’absurditat d’una d’aquestes Grans Frases, molts professors de conservatori se’m van posar en plan negatiu i burleta, que segur que jo feia mala música, que quina sort que no eren enginyers de gravació i es podien emocionar, i demés. I et fan lamentar haver estudiat en un conservatori. En fi, m’he passat al món del rock independent i allà se m’entén, i amb això està dit tot. Acabo dient, malgrat tot, que m’ha sortit un article més pessimista del que pretenia, i que en el camp de la clàssica hi ha autèntiques obres mestres (algunes de les quals conegudes més per “insiders” que pel públic casual) que no hauríeu de deixar de conèixer. En tot cas, el proper article intentarà posar una mica de llum en el panorama de la composició, amb una clara voluntat de servei.