Intentant una altra mirada als Beatles
Començo en aquest blog un petit repàs a la música que ens arriba i a com ens arriba. I ho començo parlant dels Beatles. No, no anirà de rebentar-los. Qui això escriu n’és un “fan” dedicat, un d’aquests que s’escolten habitualment gravacions pirates i es llegeixen llibres en anglès per a aprendre com aquelles gravacions tan increïbles van arribar a existir. Però el que sí intentaré aquí és mirar a tot el fenòmen amb una llum no necessàriament innovadora, però sí certament diferent de com se sol enfocar el tema habitualment als mitjans de comunicació. I intentaré treure’n una ensenyança per a nosaltres.
El primer punt a examinar és com percebem als Beatles. I aquí hi ha una veritat ineludible: estan tan presents a la nostra cultura i als mitjans de comunicació, que només els pots descobrir per primer cop si tens dos anys d’edat. Certament un pot esperar descobrir certes cançons no tan conegudes (“Rain”, “Yes It Is”, “The Inner Light”) a una edat més avançada (adolescència, per exemple), però els grans hits i els grans clàssics (“A Hard Day’s Night”, “Yesterday”, “Strawberry Fields Forever”, etc.) són allà tan des de sempre, que els prenem com a obvis i els escoltem amb el confort dels vells amics que ja s’ho han dit tot. Hem sentit a parlar de l’impacte que van tenir els seus discos en el seu moment, però quasi que no l’hem experimentat nosaltres mateixos (en aquest sentit, són com Mafalda o Tintín). I això podria ser fins i tot culturalment greu.
Com també és alarmant un fet: parlar dels Beatles i parlar de la dècada de 1960 ha arribat a ser intercanviable. Simplement, sembla com si en aquells anys hi haguessin els Beatles i després ja passéssim directament al Dúo Dinámico o coses pitjors. I és una narrativa perillosa: els grans cims dels Beatles van sorgir de la interacció constant amb músics i grups molt importants com Bob Dylan, els Byrds, els Beach Boys, Jefferson Airplane, Eric Clapton, el productor Phil Spector… però quan t’ho expliquen tot ara, sembla com si els Beatles s’haguessin materialitzat del no res el setembre de 1962 i haguessin surat en una mena d’èter màgic fins al 1970, completament aïllats del món. És absurd.
A la vegada, s’ha parlat molt de George Martin com el “cinquè Beatle”. No seré pas jo qui li ho discuteixi, perquè va fer aportacions clau als discos del grup. Com també ens ha llegat discos tan bons com el “single” col·laboratiu “Time Beat/Waltz In Orbit” (pseudònim “Ray Cathode”, 1962), el “Theme One” de 1967 per a la BBC Radio 1 (hi ha un parell de Beatles allà o m’enganya l’oïda? Tinc aquest dubte que no puc resoldre), o l’àlbum de 1977 de Jimmy Webb “El Mirage”. Aquí el tema a comentar és que només els “fans” dels estudis de gravació sabem què fa un productor discogràfic, un paper que a més no deixa de ser una mica nebulós. En el seu cas, s’encarregava sobretot d’arranjaments (i ho feia molt bé). La part tècnica la duien el “balance engineer” (Norman Smith de 1962 a 1965, Geoff Emerick de 1966 a mitjan 1968 i de nou el 1969, Chris Thomas en alguns moments de 1968, i Glyn Johns durant les sessions del “Get Back” de gener del 1969, dit a l’engròs), el seu assistent (Phil McDonald i Alan Parsons són els noms més coneguts) i els tècnics “bates blanques” d’Abbey Road (retingueu el nom de Ken Townsend). I era tot aquest conglomerat que pensava i tenia idees. Pel que els genis eren, col·lectivament, els Beatles i el seu equip de producció. Els Beatles, component, interpretant i provant instruments o demanant sons inusuals (que no sabien com aconseguir: la part tècnica se’ls escapava). L’equip de producció, inventant noves maneres de gravar-los i comptant només amb una taula de mescla de làmpades EMI REDD.51 (una TG 12345 de transistors durant les sessions de l’Abbey Road), cambres d’eco, “plate reverbs”, equalització bàsica, compressors, un altaveu Leslie, i un munt de gravadores magnetofòniques. Que tots junts aconseguissin tanta inventiva sonora a partir d’això fa que un cregui en els miracles.
De fet, hi ha una part molt bonica d’aquesta història (l’ensenyança que de fet em motiva a escriure) que ens diu que en tres àlbums, “Rubber Soul” (3 de desembre de 1965), “Revolver” (5 d’agost de 1966) i “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band (1 de juny de 1967), més els singles que els van acompanyar, els Beatles van gravar música experimental, desafiant, condemnadament estranya per l’època, i que aquesta música va ser un èxit de crítica i públic, venent milions de discos i esdevenint clàssica i enormement influent.
És un moment cultural que ens hauria d’haver inspirat a tots, però la part més trista de tot és com de malament hem paït aquesta història. Per una banda, som pocs els que hem intentat dur tot aquest esperit de recerca a la seva conclusió lògica i a buscar nous territoris. I molts no n’hem pogut publicar els resultats (sí, aquí mateix, a Catalunya, on aparentment fa dècades que hom no pot començar amb un bon disc i on només els Antònia Font semblen haver intentat anar més enllà). Hi ha aquesta mentalitat que el públic no entendrà segons què, encara que després ho entengui sense problemes. És una cosa de la que parlaré en futurs articles.
I per l’altra banda, hi ha el terrible problema de com de malament hem preparat a la població a nivell cultural, partint de l’escola mateixa. I aquí parlo d’una decebedora experiència personal: en els meus primers temps com a un usuari més de Facebook, havia localitzat algunes pàgines temàtiques en anglès sobre els Beatles, i estava entusiasmat sobre el nivell que hi havia. I vaig decidir provar-ho amb pàgines en català i en castellà. Una en català a la que estic inscrit és prou digna, però en castellà només vaig trobar pàgines on tot anava d’endevinalles de títols, jocs igualment simples/ximples, i de “Quiero a Ringooo!” I així no anirem enlloc.
Lluís Paloma Sánchez.
Llibres recomanats:
-“Here, There, and Everywhere: My Life Recording the Music of The Beatles”, de Geoff Emerick i Howard Massey, Gotham Books, 2006 (hi ha traducció al castellà, “El sonido de los Beatles: Memorias de un ingeniero de grabación”, Urano, 2011).
-“The Complete Beatles’ Recording Sessions: The Official Story of the Abbey Road Years 1962-1970”, de Mark Lewisohn, reedició Sterling, 2013.
-“Recording the Beatles: The Studio Equipment and Techniques Used to Create Their Classic Albums”, de Brian Kehew i Kevin Ryan, Curvebender Publishing, 2006.