El blog d'en Patinet

Les tres entregues anteriors en aquest blog apunten cap a aquesta. En quin sentit? I com qualla tot això? Bé, per una banda he explicat històries sobre creativitat i experimentació, i de com aquesta va ser acceptada pel públic amb entusiasme malgrat les lletanies dels caps de discogràfica sobre no ser comercials. Per l’altra he parlat de com al nostre país hi va haver una època en què es feien grans discos que amb el temps han esdevingut clàssics, però misteriosament això es va acabar el 1985 com a molt tard, sense que oficialment se sàpigui bé per què. Amb el que s’ha produït un misteri.

I per a esbrinar quin és aquest misteri i el seu per què, hem d’avançar uns pocs anys i situar-nos a 1990-91. De sobte ens vam veure envoltats per terra, mar i aire, per una pila de grups en català. Grups que tant incloïen “rock català” estricte com un tio en un silló (Albert Pla va ser comercialitzat aleshores com una simple “novelty act”) o fins i tot una coral cantant cançons tradicionals amb lletres eròtiques. Tot sonava a “llancem a un munt de gent a la vegada i ja veurem què qualla”. Quan el 1991 aquesta escena va protagonitzar un històric superconcert al Palau Sant Jordi, van fer un gest que els honora: demanar a la Generalitat que financiés les carreres de nous grups, que ells ja eren a dalt i havien deixat de necessitar aquesta ajuda. La Generalitat, tristament, va tallar l’aixeta a nous i veterans, i això va suposar l’inici d’una dolorosa travessa del desert per a la música en català (que a més va ser empitjorada perquè desgraciadament era una escena basada només en un sentiment “indepe”, sense una qualitat que la obrís a nous públics, amb el que en anys posteriors els únics d’entre ells en madurar i oferir bons discos van ser Els Pets; no seria fins la maduració d’Antònia Font i aquell 2009 amb força novetats que un dèbil raig de llum, després malbaratat, ens retornaria l’esperança; podem comptar també a músics que no van formar part d’aquesta èlit, com Adrià Puntí -amb Umpah-Pah?-, Lídia Pujol o Miquel Gil, amb bons discos que el gran públic no va arribar a conèixer).

Era això tot? Bé, aquí he de comentar un fenòmen que va passar completament desapercebut (més endavant diré per què). Resulta que… al nostre país hi havia bons músics! Però, amb l’etiqueta de “rock català” marcada com a “això no xuta”, tots ells s’havien passat al castellà o a l’anglès. A la vegada que tothom comprovava una inusitada dificultat per a publicar i sortir als mitjans si no s’era: a) un vell heroi de la Nova Cançó; b) un grup de rock català dels del Palau Sant Jordi; o c) un cantautor o, a partir del 2009, un grup cumbaià amb lletres enginyoses. Una situació molt estranya… que cal analitzar perquè molta gent s’hi juga molt. Per parts:

1) El primer factor de la cadena és importantíssim, i és qui publica els discos, com, en quines condicions i de quins artistes en concret. I aquí hi ha un problema greu, no amb totes les discogràfiques del país, però sí amb les més importants. Motiu? Simplement hi ha una noció a l’aire que ara el públic s’ha tornat limitadet i només es pot fer música pensant en festes majors i balls d’envelat. Sobretot res d’ambició. És pràcticament impossible començar una carrera discogràfica amb un bon disc, i fins i tot en l’un o dos casos que no ha estat exactament així, ha estat perquè en realitat el disc era l’element menor en un pla de conquesta comercial amb un artista-producte dissenyat a consciència. Un Serrat II o un Llach II serien impossibles avui.

2) Un segon factor és el de la popularitat preexistent. Traduïnt-ho a intel·ligible, aquí parlem del fenòmen del mediàtic. Mediàtic és aquell que apareix als mitjans de comunicació per algun de diversos tipus d’èxit professional (des de jugadors del Barça fins a tertulians a ràdio o televisió, per posar només dos exemples). Aquest èxit li ha vingut donat, sempre, per haver tingut l’aprovat d’una poca gent en uns pocs despatxos. I aquí hi ha un problema: al nostre país és impossible fer res, ni ser tingut en compte, si no ets un mediàtic. Amb el que uns pocs centenars de persones es troben fent-ho tot i significant-se per tot mentre altra gent amb les mateixes capacitats i igualment valuosos es moren de sentiment. És un mecanisme poc o gens democràtic, i en el cas de la música significa un ritme de renovació gairebé nul perquè tot ho fa gent que porta deu o vint o trenta anys al negoci, a la vegada que les noves promeses que podrien dignificar culturalment el nostre país són abatudes al vol.

3) Un cas apart és el concurs oficial per a entrar en el circuit. N’hi ha un: el Sona 9. El problema és que està fonamentalment gestionat per les grans discogràfiques i agències de “management” del país, amb la mentalitat que ja hem vist. I si no et fan cas en circumstàncies normals, no te’n faran tampoc en el marc d’aquest concurs. El resultat és que el palmarès difícilment reflecteixi el millor de la cantera, i de fet alguns anys la notícia del palmarès a TV3 ha resultat… desconcertant, per dir-ho d’una manera suau.

4) I finalment hi ha el problema que, amb l’accés al públic majoritari controlat per aquests pocs despatxos, tot es redueix a que l’única manera de poder-ho intentar és que a algú li caiguis molt bé i signis un contracte amb ell. Contracte que mai no resulta avantatjós pel músic. Contractes “de 360 graus” són ja habituals (la discogràfica cobra per absolutament tot el que fa el músic sense ni necessitat de proporcionar-li cap servei), i en qualsevol cas les clàusules econòmiques garanteixen que el músic no veurà “royalties” fins molt temps després de la publicació de cada àlbum. L’única manera de salvaguardar els interessos del músic és convertir-se un mateix en la seva pròpia discogràfica, pagant-se l’edició del propi disc en petites tirades i publicant-lo a internet via alguna de les webs especialitzades en fer d’intermediadores. Amb el que el músic aconsegueix publicar amb dignitat, però sense que el gran públic tingui cap possibilitat d’assabentar-se’n.

Així, el panorama musical al nostre país és de crisi permanent. El públic majoritari només rep el missatge que els músics del país no en tenen ni idea (quedant la possibilitat d’alimentar els músics restringida a un públic fortament “indepe” i sense exigències culturals més enllà de sentir música en català), els músics bons porten 25 anys fora de l’equació (i per tant no poden resoldre res perquè no els deixen), i el resultat és que les vendes de discos en català són ridícules i continuen baixant. I els grans festivals de música en català miren de salvar-ho però la falta de renovació als cartells és tristament patent. És 2016, però podria ser 1993.

I aquí l’únic que puc dir és: no es tracta de convertir això en una guerra entre músics de diferents estils perquè aquí hi ha d’haver llocs per a uns i altres. Absolutament tots. Però sí que es tracta d’agafar consciència que ara mateix el Principat de Catalunya té més d’una possibilitat de ser independent a un any vista. I que quan siguem independents, les grans discogràfiques multinacionals vindran i ens preguntaran què tenim per a distribuir internacionalment. I que és massa probable que aquell dia els nostres millors músics s’hagin de mirar des de la barrera com els pocs despatxos ja coneguts intenten colar a músics de festa major i “novelty acts” al mercat internacional, reben una sonora riallada a la cara i, finalment, veuen com la porta del despatx es tanca i uns vagues sarcasmes se senten cada cop més lluny. Oportunitat definitivament perduda. I a plorar.

Lluís Paloma Sánchez.