El blog d'en Patinet

Després de més d’un any, intens, dens i enervant, tornem amb un darrer article sobre el mercat discogràfic i la Gran Indústria Discogràfica Mundial. Aquesta resta actualment en propietat de tres grans multinacionals: Sony BMG, Universal Music Group i Warner Music Group. Existeix també un cert nombre de segells independents, encara que per a molts d’ells l’existència és fins i tot marginal. Això no vol dir que siguin millors pels músics: totes les discogràfiques del món que depassin la pràctica autoedició saben com collar els seus fitxatges via la lletra menuda dels contractes. Se suposa que a canvi s’asseguren de publicitar-te, però a la pràctica això només ocorre si veuen que vas a explotar amb un discàs. I no cal dir que un disc és un discàs als seus ulls no pas per ser un gran disc, sinó perquè acompleix el seu criteri per a ser màximament vendible. I són molt pocs els casos en què ambdós factors coexisteixen en el mateix disc, per no dir directament cap. De fet, això és el que ha canviat lentament des dels anys 1960: aleshores una Indústria insegura de quin criteri adoptar davant de l’emergent rock’n’roll va acabar publicant un bon feix de bons discos que encara ens meravellen, sense atrevir-se a opinar en profunditat, mentre que aquests darrers vint anys se’ls han passat seguint una fórmula dissenyada primerament als anys 1980 i que durant un poc temps el Grunge i el Britpop van interrompre, la de compondre molt pocs segons i molt simples damunt d’un ritme marcat i repetir-los durant la durada d’un single, amb el que en una primera escolta ja escoltaves la cançó desenes de vegades, i sempre dintre d’uns pocs gèneres de difícil distinció. La no-creativitat, l’edició de pur i simple producte per a explosions de vendes de molt curta durada. Afegim-hi l’ús dels millors estudis, enginyers de gravació, músics de sessió… i del controvertit “plug-in” Autotune (un corrector automàtic d’afinació de fonts monofòniques com veus, responsable de totes les veus robòtiques de la música comercial actual), i tindrem una música altament tecnològica però mecànica, estèril. I, en ser les multinacionals les úniques a poder-se pagar l’entramat mediàtic-publicitari mundial, el resultat és que milers de milions de persones només són conscients dels seus discos, singles i artistes, sense ni plantejar-se si hi ha res millor en alguna altra banda.

Així doncs, el mercat discogràfic (i de grans concerts) mundial es distribueix de manera piramidal: els Estats Units d’Amèrica ho acaparen tot i són els “protas”, junt amb el més oficialment comercial del Regne Unit. Després hi ha mercats estatals altament compartimentats, i amb això volem dir que els músics comercials francesos són venuts i escoltats quasi exclusivament a França, que el mateix passa amb els alemanys o els polonesos, i així anar fent. I finalment, hi ha mercats regionals encara més petits i que s’exclouen entre ells: els catalans som els únics consumidors de música en català, i no coneixem gairebé ni què fan a Euskadi, que també es troba ignorant què fem aquí, per no parlar d’Occitània o Sardenya, i són els nostres veïns. I encara sort que existeix internet, o aniríem dramàticament venuts.

I quina és l’accessibilitat a aquest sistema per a un músic qualsevol que ha gravat la seva primera maqueta a la seva habitació amb un equip mínim? Doncs bastant reduïda. Hem de reconèixer que a dia 18 de novembre de 2017 Universal Music Group no permet l’enviament de maquetes no sol·licitades però ofereix com a alternativa pujar la pròpia música al seu portal Spinnup, https://spinnup.com/. És un moviment intel·ligent: operar també al mercat dels oferidors de distribució digital per a petites entitats i músics autogestionats (RouteNote en seria un altre exemple) i emprar aquesta filial per va sondejar el mercat d’aspirants en cerca d’alguna guspira. Però ni Warner Music ni Sony BMG no permeten fer-los arribar res que no hagi estat filtrat per l’exèrcit habitual de mànagers, advocats, A&R’s, etc. I això vol dir un tancament total a res que no sigui la seva lògica interna: ni escolten ni volen escoltar la música indubtablement millor que es fa als petits clubs i els bucs d’assaig. I les independents actúen de manera massa semblant: obsedides a vendre, copien els mateixos tics i vicis de les multinacionals. I a Catalunya en tenim l’exemple més dramàtic: com hem comentat en anteriors entrades, només volen ska, rock català, grups cumbaià i antigues patums de la Nova Cançó. Ningú no sospita la diversió que espera desatesa a qualsevol nau de bucs d’assaig del país: no tenim res a envejar als EUA, si algú tingués un mínim d’enteniment als despatxos. Hi ha alguna excepció? Sí… si quasi voreja l’autoedició i els tractes són de paraula i basats en l’amistat (El Mamut Traçut en seria un molt bon exemple, i és un segell a seguir). Clar, és impossible que la bona música nostrada accedeixi a res més que la ràdio municipal de la població de base del músic o grup.

I això es tradueix al directe de la següent manera: als Estats Units hi ha tres escenes: una de nacional-mundial de grans estadis, reservada a les grans estrelles multinacionals que tots sabem i que acaparen l’atenció dels mitjans de masses; una d’intermitja basada en els locals d’aforament mitjà, que permet guanyar-se la vida a un grup més nombrós d’artistes més alternatius (la seva traducció a ràdio serien les ràdios universitàries, que sense ser ni molt menys el que caldria, el cert és que són més interessants que la mitjana); i finalment l’escena local pels grups adolescents, els grups de versions i l’obligatòria banda de música cristiana. El tema aquí és un de tamany: els EUA són un país molt gran i hi ha lloc per a força gent encara que sigui amb una piràmide molt estricta. Però Catalunya és molt petita, i això es tradueix en només dues escenes: una de professional reservada a les grans patums discogràfiques, i la local, plena de grups sovint molt bons però sense accés al mercat discogràfic/mediàtic, i on sovintegen les actuacions davant públics de dues o tres persones i fins i tot hi ha l’ocasional concert cancel·lat per públic zero persones. Combinat amb la quantitat de bars que ofereixen tocar a canvi de res o els clubs que et cobren per tocar, la vida econòmica dels músics i grups independents és directament insostenible. Per ser just, també són molt pocs els músics que poden viure de la música al nostre país, fins i tot entre les patums: molts d’ells tenen un treball de dia. Ara imagineu-vos si a sobre no es té accés als mitjans: ser músic independent a Catalunya voreja allò terrorífic.

Malgrat tot, el cert és que a Catalunya alguns estem intentant lluitar, posseïts per la passió per la bona música i ajudats per unes poques botigues de discos sensibilitzades amb el tema (“Ultra-Local Records” al Poble Nou de Barcelona n’és l’exemple més carismàtic, i per sort no és l’únic), així com per petits programes a emissores municipals (dos exemples que conec són “Moure Soroll” a El Prat Ràdio d’El Prat de Llobregat, i “Trilogy Rock” a Ràdio Sant Joan de Sant Joan de Vilatorrada). Ens prenem seriosament el tema i no ens volem rendir. Ara només cal que la “música oficial catalana” deixi de ser la única veritat a nivell de país i, sobretot, que la política a nivell de Generalitat canvii. Si es vol hi ha lloc per tots, que tampoc no som tants. Ens veiem al club més proper.