Campanades sobre el Mediterrani
En aquesta tercera entrega sobre música giraré la mirada cap al nostre país, en uns anys que políticament van ser tràgics (finals de la dictadura franquista, i després l’engany de la transició espanyola, del que no hem estat plenament conscients fins aquests darrers anys i que només podrem solucionar amb la independència), però que van ser destacables musicalment. També aquí miraré de fer una ensenyança.
Reconec que en essència parlaré in extenso només dels dos més grans. Això és simplement per a no perdre el focus. Sobretot vull parlar d’un pic creatiu (no del tot coincident entre ells dos) que va ocórrer pel seu talent i per l’esforç esmerçat, i que el públic va rebre amb entusiasme, però que certa gent que “pren decisions” sembla tenir molta por a que torni a passar, artísticament vull dir.
Per a molts dels nostres lectors -i per a mi mateix-, Joan Manuel Serrat és objecte de polèmica, tant per les seves opcions lingüístiques -que jo respecto- com per certes opcions vitals i d’ideari -que admeto que em costa més acceptar-. Però entre 1969 i 1977, el Nano semblava incapaç d’equivocar-se. Essent un músic natural que aparentment treia cançons sense esforç, però a la vegada completant-les amb lletres que remarcaven el dur treball fet en els seus anys formatius, Joan Manuel Serrat va oferir qualitat a cada racó, melodies embastades amb històries que tant podien ser missatges polítics increïblement críptics com cançons d’amor gens inútils o descripcions de caràcters i detalls que tots els seus oients podien trobar en el seu dia a dia. Evidentment hi va ajudar el gravar en els millors estudis de Barcelona (o de Milà, en el cas del monumental “Mediterráneo”, de 1971), amb arrangistes com Ricard Miralles, Antoni Ros-Marbà o Josep Maria Bardagí, i amb diners suficients per a garantir la qualitat del producte final. Però molta altra gent gravava en les mateixes condicions que ell a l’estat espanyol a principis dels 1970 i avui els coneixen a casa seva. La pregunta és: podria avui ni tan sols començar?
Lluís Llach, al seu torn, sol ser molt recordat per les seves cançons del principi: “L’estaca”, “Cançoneta”, etc., cançons molt bàsiques en què l’important era un determinat missatge. Això el va convertir en un heroi al poc de començar, a Terrassa, una tarda de 1967. Però allò que realment me l’ha fet atractiu és que entre 1975 i 1980 va entregar-nos àlbums aventurats i molt cuidats (el somni de “Viatge a Itaca”, la tragèdia política de “Campanades a morts”, la culminació compositiva i tècnica del “Verges 50″, però també la inspiració britànica d'”El meu amic el mar” o l’ambició orquestral de “Somniem”). El missatge es veia recolzat per una música a l’alçada. I el públic va rebre-ho amb entusiasme, malgrat que en particular el “Viatge a Itaca” suposava un cert risc per la duració de la seva composició titular. És una cosa que m’agradaria tornar a veure. Podré?
Evidentment, el problema musical amb tots dos és que a mitjan anys 1980 el cabal creatiu començava a afluixar. Potser no cal entrar molt en detalls, però per exemple, s’entén que el 2007 Lluís Llach plegués (ni que a la llarga hagi estat a mitges), doncs era capaç de fer molt bons concerts però el seu output discogràfic era cada cop més discret, i ell en devia ser conscient. I molta gent parlem d’en Serrat en passat, el que no deixa de ser estrany.
Però, i aquí és on vull anar a parar amb aquesta entrega i les dues anteriors, és com si per a certa gent a certs llocs, el públic català hagués patit una sobtada pèrdua d’intel·ligència i ja no fós capaç d’entendre que músics joves -o músics veterans encara per descobrir, perquè la cantera ha passat a estar força oblidada- volguessin oferir obres ambicioses i amb possibilitats en el mercat internacional. Ho analitzarem a la propera entrega.
(Sé que en aquest article m’he hagut d’oblidar de molta gent important: Maria del Mar Bonet, Raimon, Pau Riba, Sisa… Les meves disculpes des d’aquí perquè no els vull tractar de “ningús”. No m’hi puc aturar més, però el propòsit d’aquest article no és el de la nostàlgia ni el del completisme, sinó el de posar en solfa com musicalment tot sembla haver-se’n anat a regar per als que vam néixer a partir del 1975.)
Lluís Paloma Sánchez.