oriol fuster i cabrera
tranquil·litat i bons aliments
«La universitat romanesa no ha de ser una fàbrica de diplomats»
Una setmana més tard l’ocupació s’ha acabat, però les ocupacions en altres ciutats i facultats sembla ser que no han fet més que començar…
Durant estes 100 hores simbòliques de protesta l’amfiteatre Vasile Parvan de la UB ha acollit, doncs, debats entre estudiants i professorat d’Història —i d’altres carreres—, però també amb membres de la societat civil que s’hi han acostat per mostrar solidaritat i suport. Les conclusions dels debats, en forma de reivindicacions, s’han posat en comú en un manifest fet públic durant l’ocupació.
Algunes de les demandes fetes pels estudiants de la UB no diferixen molt de les que molts universitaris dels Països Catalans feien només un parell de setmanes abans, o fins i tot de les que es van fer durant les lluites contra la implantació del Procés de Bolonya. Afirmen rebre un ensenyament buit de contingut, «estèril, sense crítica ni ideals» i lamenten que l’Estat no complisca el Pacte Nacional per a l’Educació (Pactului Na?ional pentru Educa?ie) que va aprovar. Segons asseguren, el Govern romanès «no dedica el 6% del PIB mínim que hauria de dedicar a Ensenyament ni l’1% que hauria de dedicar a Recerca, el pressupost per a la qual prové de la UE». També reclamen una participació real per part dels estudiants en els espais de decisió de la Universitat, i denuncien «l’aïllament» de la Universitat respecte la resta de la societat, així com la necessitat de reformar uns plans d’estudis «gens adaptats a la realitat».
Durant l’ocupació va haver-hi també alguns moments de tensió, com els que es van generar la primera nit quan el rector va cridar la Jandarmeria Româna en conèixer la intenció dels estudiants. Dos furgons de la policia romanesa van presentar-se a la UB i van identificar els 200 estudiants presents en aquell moment a l’aula, alguns dels quals han denunciat violència i interrogatoris. Els estudiants que hi eren presents afirmen que essent com era una protesta simbòlica que no ha interromput el funcionament de les classes, la reacció del rector i la Jandarmeria és desproporcionada. Així mateix, l’ambient també es va enrarir quan un grup d’estudiants pertanyents a sindicats i organitzacions conservadores van acusar la protesta d’estar «polititzada» i «monopolitzada per l’esquerra». Un grup d’estudiants, però, a qui quan se’ls va convidar a debatre al respecte i buscar punts comuns d’acord van apostar per marxar…
D’altra banda l’acció ha provocat el sorgiment de noves ocupacions en altres ciutats romaneses, com a les universitats d’Arad, Constanta, Timi?oara o Ia?i. Així mateix, durant els propers dies està previst que es celebren assemblees, debats i ocupacions similars en altres facultats de la mateixa Universitatea din Bucure?ti. Ja ho anunciaven al manifest: «Acaben les 100 hores d’Història s’ocupa i es debat. Comença La Universitat s’ocupa i es debat».
Un país sense punt i a part.
Per entendre la transcendència de l’acte cal fer una ullada a la societat romanesa, i fer per tant un esforç de contextualització. La cultura política romanesa està molt marcada per la proximitat encara del règim autoritari de Ceaucescu: només 18 anys separen l’anomenada “Revolució del 1989” de l’entrada de Romania a la Unió Europea. Majoria d’edat, sí, però una majoria profundament marcada encara pel pòsit sociopolític d’unes llibertats individuals i uns drets sense reconeixement més enllà del nominal…
La inexistència d’una oposició organitzada més enllà de l’anècdota va ser una de les principals característiques del règim de Ceaucescu. Molts dels que van viure l’època afirmen, de fet, que la tendència era més aviat la contrària: intentar descobrir informacions sobre els altres per poder denunciar-los a la Securitate. Si hi sumem, a més, el continuisme formal amb l’actual societat —són moltes les persones que ocupaven càrrecs vint-i-dos anys enrere i els seguixen ocupant actualment, més enllà de l’-isme utilitzat per definir el règim— i els elevadíssims nivells de corrupció en l’esfera pública actual, coneguts i assumits per pràcticament tota la societat, ens farem una idea dels ingredients que conformen l’olla barrejada de la cultura política romanesa del segle XXI.
De pastors i ovelles.
Una dels mites populars més importants de Romania és el de Miorita (“l’ovelleta”). La història es considera la llegenda nacional, i explica com tres pastors procedents de tres regions del país —Transilvània, Valàquia i Moldàvia— fan la transhumància, cadascú pel seu camí. En coincidir, el de Valàquia i el de Transilvània es conxorxen per assassinar el tercer pastor, més ric que ells, i quedar-se així amb les seues possessions. Mentre planegen com fer-ho, però, una ovelleta (la Miorita) s’escapa per advertir al pastor moldau d’aquelles males intencions. Però sorprenentment el pastor, en més de fugir o defensar-se, demana resignat a la Miorita que quan l’hagen mort l’enterre sota el corral de les ovelles, per seguir amb elles des de l’altre món.
Per a molts romanesos l’actitud d’este pastor de llegenda és el paradigma del “caràcter romanès”: el romanès, asseguren, seria un poble passiu i fatalista, i acceptaria el destí —per nociu que fos— amb resignació. Esta actitud quadraria perfectament amb la realitat que va viure el país durant el segle passat, però sembla ser que ara —amb les ocupacions, però també amb protestes com l’Occupy Romania que va tenir lloc el passat 15-N o amb moviments en defensa del territori com Salva?i Ro?ia Montan?, del qual ja en parlarem un altre dia— comença a canviar.
Potser el pastor esta vegada no es quede de braços plegats…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Noapte buna.
Salut.