2015

Bones festes

Perdona, podem? Depèn. Perdona, de què depèn? Doncs d’això, nosaltres, sí que podem. Què podeu? Nosaltres podem decidir. Decidir què? Doncs decidir si vosaltres podeu decidir. Perdona, per què? Perquè nosaltres no som com ells la “casta”. Perdona, és que ells, diuen el mateix. Sí, però és diferent. Per què? Perquè nosaltres podem. Perdona, en tot cas, de moment no podeu res, més endavant, ja ho veurem. I si arriba el moment, veurem si podem o no podem.

Val més una abraçada que mil paraules. Tothom té dret a abraçar-se. No cal, ni demanar permís ni donar explicacions. Si no t’agrada, no t’abracis. A mi, m’agradaria que n’hi haguessin més d’abraçades; si voleu digueu-me sensible. Si avui m’abraço, no vol dir que tot sigui perfecte, però avui, hi ha alguna cosa que ens uneix, malgrat sigui una i només avui. Perdona, podem i ens abracem quan volem. A més a més, sembla, segons els especialistes, que genera oxitocina a manta. És fantàstic. Si em permeteu: abraceu-vos més, home, que ara toca.

Au va,home,va!
Alea Iacta Est
Josep Font i Via

Publicat 02/01/2015 (3 de Vuit)

Trending Topic

 

Que en aquestes dates, tan assenyalades, se’n recordin de tu, és d’agrair. Però, no calia, home, no calia! Ho dic perquè molts, ep! No tots, dels missatges de fi d’any, han fet referència a Catalunya, directe o indirectament. A tall d’exemple, el senyor Monago, el senyor Ignacio González, la senyora Susana Díaz i un llarg etc. No em negareu que és bonic. És bonic que et tinguin en compte i alhora commou. Que amb la feinada que tenen, facin un foradet per recordar-se’n: em manquen paraules per descriu-ho. El que hagin dit, no té la més mínima importància, el que compte realment, és el detall. Si el Tribunal Constitucional no hi diu res, no s’hi oposa i no ho suspèn cautelarment, és que no hi ha cap problema. Per tant i de tot cor: “gràcies per tenir-nos presents en les vostres vides”. Per acabar, el més profund agraïment i alhora, també, desitjar-vos bon any, que a tots ens cal. I si em permeteu la gosadia, ho faré amb la llengua de Cervantes, o no. “Y tú, etérea encarnación, alabastrina de tus mañanares resolutos, me congratula y adormece.” Repeteixo, moltes gràcies per compartir-ho amb nosaltres.

Au va,home,va!
Alea Iacta Est
Josep Font i Via

Publicat 16/01/2015 (3 de Vuit)

 

D’acord:

Disculpes acceptades. Però, no hi torneu. La història recent, està plena de situacions, que feliçment s’han resolt bé. Però ja n’hi ha prou; primer la pregunta, després la consulta i finalment les eleccions. Voldria creure que a la tercera va la vençuda. S’ha generat desconfiança? Sí, no cal que ho amaguem. És la millor solució? No ho sé. Però és una solució. Avís a navegants: “Venen temps difícils per a tothom, eleccions municipals, resposta del govern central, pressupostos, unes possibles eleccions al parlament espanyol i un llarg etcètera”. Dit això, però, ha arribat el moment. Tothom està cridat a prendre una decisió, la que sigui. L’11 de setembre d’enguany, pot ser el principi o el final de moltes coses. Si tot va com ha d’anar, no seran unes eleccions autonòmiques, malgrat que hi hagi qui ens ho vulgui fer creure; no, seran unes eleccions per exercir el dret a l’autodeterminació. Ho hem hagut de fer així, perquè no ens ho han deixat fer de cap altra manera, recordem’ho: ens ho han prohibit tot i tenim el president i dues conselleres querellades. Veurem ara què passa. Espero que tots els partits democràtics, ho entenguin així. Fins i tot els que diuen, que ja estem bé com estem o els que proposem un canvi de sistema, però, dintre el sistema actual. El 27 de setembre, s’hauran esvaït dubtes, segurament no tots, però serà aquest, el moment en el que tots els partits, coalicions, llistes… Hauran de llegir, interpretar i complir el mandat de les urnes. Espero que ningú tingui dubtes, perquè la democràcia, és això.

Au va,home,va!
Alea Iacta Est
Josep Font i Via

Publicat 23/01/2015 (3 de Vuit)

I què més!

Imaginem-nos: una universitat qualsevol al segle XXII. Un professor d’història, explica als seus alumnes com ha estat l’evolució de la democràcia en el segle passat. Els temes poden ser molts i diversos, però avui, el professor explica com en un estat democràtic, un jurista, juntament amb altres juristes i intel·lectuals, va ser expulsat de la judicatura per elaborar un projecte de constitució per a un possible país nou; només era un esborrany. Tothom que volgués, hi podia expressar les seves opinions. Es podia discutir, analitzar etc. Hi van haver opinions discrepants. Hi havia qui no hi estava d’acord en punts en concrets, per exemple, en delimitar les fronteres físiques del nou estat i un llarg etc. Va proposar una nova manera d’entendre la participació, un sistema més obert i més participatiu de la societat. Hi podies col·laborar, fer-hi arribar esmenes etc. Estava pensada perquè el parlament elegit, si ho veia oportú, l’assumís com a punt de partida per a redactar-ne la definitiva, que seria proposada al poble per tal de plebiscitar-la. Fantàstic, No? Malgrat el suport que va tenir d’una part la societat, va ser expulsat de la judicatura. El magistrat, va recórrer al Tribunal d’Estrasburg, que finalment li donà la raó, al·legant: “Declaració Universal dels drets humans”: […] Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió / Tota persona té dret a la llibertat de reunió i d’associació pacífiques […] Els jutges, a nivell individual, tenen els mateixos drets que totes les persones. La classe es va acabar i els alumnes, no s’ho podien creure. El professor, els va dir: això va passar al segle XXI, ara, a nosaltres, ens sembla l’edat mitjana. Marxem?

Au va,home,va!
Alea Iacta Est
Josep Font i Via

Publicat 3/02/2015 (3 de Vuit)

El temps és com la mula : no recula!

Res de nou. Previsible? Sí. El 9-N, diuen, és inconstitucional, d’acord, i què? Hi ha algú que ens cregui que no va existir? Hi ha algú que es creu que pot esborrar la història? Internacionalment, el 9-N és una realitat. Per tant: i què? Previsible també la sentència contra el Jutge Vidal, previsible no vol dir, ni de bon tros, assumible en un estat democràtic. Dit d’una altra manera: pots pensar (en la intimitat) el que vulguis, però, que no et passi pas pel cap, escriure-ho, explicar-ho i després publicar-ho. Perquè una cosa és pensar i una cosa molt diferent, és la llibertat d’expressió. Sembla ser que en aquesta democràcia, hi ha alguna cosa que rellisca. I ara què? Senzill, molt senzill: hi ha un poble, que de mica en mica, avança; i avança per aconseguir el dret que tots els pobles tenen, l’autodeterminació. Estem en un any d’eleccions i les primeres, són les municipals. Cal preguntar-se: són només unes eleccions municipals, o són alguna cosa més? Resposta clara i diàfana: són unes eleccions, les quals obren el procés de les segones i crucials eleccions, les del 27-S. I aquestes, si les podem arribar a fer, o més ben dit, si no ens les prohibeixen, seran allò que entre tots decidim que siguin. Però dit això, cal que tothom estigui preparat per a tot: inhabilitació, suspensió de l’autonomia, llei de partits i un llarg etc; i segur que me’n deixo. Però, si algú tenia dubtes, ara, s’han esvaït encara més.

Au va,home,va!
Alea Iacta Est
Josep Font i Via

Publicat 13/03/2015 (3 de Vuit)

Ai Jean-Luc!, ai Jean-Luc!, vull entendre-ho però no puc.

A Sabadell, ICV […] defensa una Catalunya lliure i sobirana integrada dins de l’estructura de l’Estat espanyol […] defensen que la Generalitat tingui competències plenes i decideixi quines cedeix tant a l’Estat com a la Unió Europea […] veu “constituents” però no “plebiscitàries” les eleccions del 27-S. Perdoneu-me l’expressió:

“Hòstia, que complicat!”. El senyor Herrera […] Una proposta que és tan fàcil o tan difícil com la resta i que té la virtut de ser àmplia i transversal. Per no repetir-me, només diré: és complicat, oi? Segur que el senyor Herrera, té molta, moltíssima més informació que un servidor; no en tinc cap dubte. Que declarar la independència de Catalunya és difícil i complex, personalment, també, no en tinc cap dubte. Ara bé, que l’estat espanyol estigui d’acord amb aquesta proposta, perquè -no ens enganyem- l’estat hi hauria d’estar d’acord, oi? Sincerament, a part de ser difícil, complex i laberíntic, sense ànim d’ofendre, és un concepte metafísic i/o surrealista. Torno al títol!

Au va, home, va!
Alea Iacta Est
Josep Font i Via

Publicat 27/03/2015 (3 de Vuit)

“Al setembre, el qui tinga blat que sembre.”

El camí que hom vol recorre en un viatge s’anomena també: ruta. Aquest camí, el plasmes o l’escrius en un full. Si no hi vas sol, el consensues amb qui vol venir amb tu. És, com un acord previ al definitiu; que entre tots, decidirem . Tenim doncs un preacord del full de ruta. Com també era d’esperar, el govern espanyol el lliurarà a l’advocacia de l’estat, perquè n’estudiï les possibles vies legals per a prohibir-lo. Cosa difícil, però com deia la iaia: “gat escaldat amb aigua tèbia en té prou”. El sindicat “Manos Límpias”, diu que el denunciarà davant la fiscalia. Només faltaria! Res de nou, de manual. Tinc la sensació, tan sols és una sensació, que els fiscals ja comencen a tenir esgarrifances: se la veuen a venir. Fins aquí previsible i, fins i tot, “cantat”. Hi ha però, un altre tema que realment no me l’esperava, ho dic sincerament. Han estat les declaracions que ha fet el senyor Miquel Iceta: “Jo els veig camí del precipici. No sé si camí de la presó… Llavors què? Una petita guerra? A veure qui té més mossos o més policies?” El tema del precipici, discutible; però presó i guerra? Vull creure, que aquestes afirmacions, les va fer sense reflexionar-hi massa, les va fer a cop calent o es van entendre malament, segur. No m’imagino, ni de bon tros, el PSC utilitzant el codi penal davant d’un plantejament polític, complex, però polític. No puc ni vull imaginar-me el PSC parlant de guerra, és delirant. Vull pensar i penso, que va tenir un mal moment. La meva pregunta, però, és: si això passés, em refereixo a la presó. Cosa que no crec pas que passi. ¿El senyor Iceta com a primer secretari del PSC, quina actitud prendria? Què faria? On es col·locaria? Perquè, suposo que estarem d’acord que el procés, que no tothom comparteix i que és legítim no compartir-lo, es planteja democràticament: campanya electoral, programes i propostes dels partits, eleccions, parlament elegit, projecte constitucional, referèndum…O m’equivoco? Permeteu-me la llibertat, sense mala fe, d’acabar així: “PSC, on ets? PSC, on ets?” “Sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni hi plou!” “Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum…

Au va, home, va!
Alea Iacta Est
Josep Font i Via

Publicat 10/04/2015 (3 de Vuit)

Tants caps tants barrets

 “…Unió Democràtica de Catalunya actua sempre en favor dels drets de Catalunya, la nostra nació, de la seva plena sobirania i del reconeixement i exercici del seu dret inalienable a l’autodeterminació per tal de decidir lliurement el seu futur […]” Preàmbul dels estatuts aprovats el 22/02/2014. La Presidenta del Parlament, no recordo on ho vaig llegir, però, més o menys, va dir: “que el seu partit és confederal, tal i com recorda dia sí i dia també, el seu líder, Josep Antoni Duran i Lleida” A Can Duran, hi ha mullader. Es veu que faran una consulta a la seva militància, per tal de saber la posició davant el 27-S. El senyor Espadaler diu: “No farem una consulta per comptar quants independentistes té Unió” Ep! Conseller d’interior: poca broma! De Gispert, també va dir: “que per demanar un sistema confederal “abans s’ha de ser un estat”. Ei! Fixem-nos en aquest detall; ara, entenc l’afirmació del senyor Espadaler. Tots el militants d’UDC, són independentistes, tot i que n’hi hagi, que no ho saben. Per què dic això? Si no m’erro, per a confederar-se amb un altre estat, seria condició “Sine qua non” primer, que Catalunya fos un estat independent i la segona, proposar-ho a un altre estat independent; no ho sé, per exemple proposar-ho a Espanya: vols confederar-te amb mi? O, puc confederar-me amb tu? Així d’entrada, sembla senzill, no? Però sabeu què passa? Que a Can Duran, hi ha mullader. I ara, què fem? Doncs això, si hi ha mullader, mullar-se. Perquè al cap i la fi: “És bonic veure ploure i no mullar-se, oi?”.

Au va, home, va!
Alea Iacta Est
Josep Font i Via

Publicat 8/05/2015 (3 de Vuit)

Homenatge.

Us ho podeu imaginar? Un escenari petit, auster i dues persones; ell i el Toti. Ell ix a l’escenari caminant a poc a poc i de negre: “Bona nit” I assenyalant a la seua dreta, diu: el Toti.” Aplaudim. Es pose en ordre el faristol, se’l mire, trie i comence: “: Ja no ens alimenten molles. Ja volem el pa sencer…” Aplaudim, altra volta. Després, entre cançó i cançó, ens explique coses: ” Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense. ”  Aplaudim i ell, amb la mala llet que el caracteritzava, continue: “Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé…Sóc valencià!… Sempre et recordaré a tu, Teresa, ballant el vals.” S’acabe i tornen a sortir. Mire el faristol. Amb cara trista i seriosa: ” Perquè vull!… Als companys…” En demanem més, tornen a sortir. “Em creureu mort… Jo no hauré mort… Faré vacances…Au adéu, comence el meu comiat…” Fa més de vint anys. Vull que açò siga un petit homenatge, insistisc, merescut. Com et recorde OVIDI. La teua filla, la Tona, diu que sempre la frase final de les teues postals, era ací: “Estudia molt”.

El que està passant contra el català és un genocidi lingüístic. Diria més, és un genocidi cultural. Joaquim Maria Puyal. “Si callem, en serem còmplices”.

Josep font i Via

 

Publicat 29/05/2015 (3 de Vuit)

Bon profit i que vagi de gust!

Cal deixar les coses clares, molt clares: sóc un desastre a la cuina i com que ho sé, quan faig o, més ben dit, intento fer un plat per primera vegada, m’arrisco a tenir algun problema. Vaig fer un suflé (plat que actualment està de moda). Vaig agafar tots els ingredients que em va semblar i som-hi! En honor a la veritat, en un primer moment, em va semblar magnífic; però, si he de ser sincer, al cap d’un cert temps, es va desinflar. La pregunta, va ser: per què? Vaig analitzar-ne les possibles causes: podrien ser-ne els components, el temps de cocció o que un servidor no ho havia fet prou bé. Vaig arribar a la següent conclusió: un dels components i possiblement el principal, no estava en les condicions òptimes. Podríem dir que no estava a l’alçada que se li demanava. No vaig pas canviar-lo, no podia. El que vaig fer va ser posar-hi el mateix, però més treballat, ja que aquest complement, té una importància crucial, és imprescindible. La base del suflé és bàsicament clares d’ou, que han de ser batudes a punt de neu i fermament. Vull dir amb això: “que és una qüestió de batre bé, els ous”. I ara què faràs? Vaig preguntar-me. Dit i fet, he fet un altre suflé nou; perquè se’n poden fer tants com es vulgui i si el primer no et surt bé del tot, cap problema, en fas un altre. Ei, més bo, més gros i molt més gustós. Perquè, repeteixo, és una qüestió d’ous. No sé si m’explico.

PD: 3 de Vuit: Felicitacions pel premi.

Au va, home, va!
Alea Iacta Est
Josep Font i Via

Publicat 05/06/2015 (3 de Vuit)

Se’ns va fer tard, va dir: “Marxem”?

Com era d’esperar el TC, ha declarat el Nou9N inconstitucional. Ostres… I què farem ara? Res, ja ho vam fer, vam votar. També he llegit, que el TC diu que per fer aquestes “coses” cal modificar la constitució. Fantàstic! Molt bé, doncs: 1) Què caldria modificar? No sé, per exemple: La constitució ha de reconèixer les nacions que hi ha a l’estat. Ha de reconèixer el dret d’aquestes nacions a decidir la seva relació amb l’estat. Que el tracte fiscal sigui com ara el d’Euskadi (per posar un exemple). Que cada nació, tingui competència absoluta en ensenyament, llengua i un llarg etcètera. Això, podria ser una opció, no? Possiblement no l’única, però una opció. 2) Com? Això no es pot fer d’una manera ordinària (Art 167, el de la Merkel), s’ha de fer per l’article 168. Què diu aquest article? “…Si es proposava la revisió total de la Constitució o una de parcial que afectés el títol preliminar, el capítol segon, secció 1a del títol I, o el títol II, es procedirà a l’aprovació del principi per majoria dels dos terços de cada cambra…” De moment, aturem-nos aquí. Si no em fallen els números, al congres dels diputats hi ha 350 diputats: 2/3=233 diputats. Al Senat 265 Senadors: 2/3=177 Senadors. Proposo una hipòtesi, sense cap base metodològica, que és la següent: Comptem diputats? Catalunya(47), Euskadi(18), Nafarroa(5), P.Valencià(33), Illes Balears(8), Galiza(23), Andalucía(60), P.Asturies(8), Cantabria(5), Canarias(15), Murcia(10) i Ceuta(1). Tots, absolutament tots, haurien de votar que sí, que hi estan d’acord. El Senat, me’l salto. Continuem? “…i a la dissolució immediata de les Corts. Les cambres elegides hauran de ratificar la decisió i procedir a l’estudi del nou text constitucional, que haurà de ser aprovat per majoria dels dos terços de les dues cambres…” Ja hi tornem a ser, sumes, restes, multiplicacions i divisions. Continuem? “…Aprovada la reforma per les Corts Generals, se sotmetrà a referèndum per a la seva ratificació…” Vull creure, que el referèndum, serà vinculant; perquè ja seria la pera que no ho fos. Ei, fantàstic! Digueu-me incrèdul i escèptic. Però, sincerament, hi ha algú que s’ho cregui això? Pregunto.

Au va, home, va!
Alea Iacta Est
Josep Font i Via

Publicat 03/07/2015 (3 de Vuit)

Amb el somriure, la revolta.

Que la història, s’escriu dia a dia és un fet evident; diria més: actualment minut a minut. Som on som i, sincerament, fa uns dies, no gaires, jo no ho creia possible. A les eleccions del 27S, plebiscitàries, agradi o no agradi, hi haurà, com a mínim, dues llistes que preguntaran al poble sobre com vol que sigui el seu futur: un estat independent o continuar com ara. En aquestes dues llistes, agradi o no agradi, hi ha representat un espectre gairebé total de les opcions polítiques que existeixen al nostre país, de dreta a esquerra. Se li atribueix a Leonardo De Vinci: “No és una època de canvis: és un canvi d’època”. I això, agradi o no agradi, és així. Ras i curt.

Fa més de trenta-cinc anys, un grup de companys ens vam ajuntar en una organització, en la qual ja defensàvem el dret a l’autodeterminació (LA COPENC). Aquest darrers dies, tres companys ens han deixat, la Laura, l’Antònia i l’Alfons. Ens costarà molt acceptar aquesta maleïda i dissortada realitat. Hem viscut l’evolució i transformació de la nostra història conjuntament, colze a colze, hem format part d’aquest esclat de dignitat i d’il·lusió, hem discutit i hem pres partit en tot allò que hem cregut que s’havia de fer. Avui ells no són aquí per a continuar, colze a colze, aquest camí que junts vàrem iniciar. Tenim un buit immens al cor. Tenim l’enyorança dels records. Tenim l’obligació de no caure mai en l’oblit. Des d’aquí: companys, sigueu on sigueu, sempre estarem junts i quan arribi el dia, perquè arribarà, vosaltres també hi sereu, no en tingueu cap dubte. Gràcies per tot i fins sempre.

Josep Font i Via
COPENC

Publicat 24/07/2015 (3 de Vuit)

11S+27S= Ha arribat l’hora!

Començarà la campanya electoral, serà diferent, segur. Difícilment l’oblidarem. Durant quinze dies, escriurem l’avantprojecte dels nostre país. Cada vegada sembla més evident que hi haurà bàsicament dues opcions: estat propi o no. Aquest any la Meridiana. Ja és un clàssic. Mes o menys entre un milió i dos milions de persones. Com? Aquest any de blanc, amb il·lusió, dignitat i trempera, com sempre. Els principals mitjans de comunicació de tot el món, se’n faran ressò, com han vingut fent-ho els darrers anys. Tothom sap el que ens juguem. Tothom sap que el 27S és a tocar i que el país està preparat. Seran unes eleccions/referèndum que les hem hagut de fer així, perquè ens ho han prohibit tot. El divuit de gener de 2013, vaig escriure en aquest setmanari la primera reflexió sobre el “procés”, el títol era: “El futur no és una cosa que se’ns regali … és una cosa que hem d’aconseguir”. Enguany fa vint-i-cinc anys que ens va abandonar Manuel de Pedrolo (miserablement oblidat) i va deixar escrit: “Jo, i molts, moltíssims, morirem com uns forasters a casa nostra; hi moriren els nostres pares, els nostres avis, generacions senceres…No és raó que hi visquin i hi morin els nostres fills, els nostres néts, i a nosaltres incumbeix la tasca de fer que puguin viure i morir en terra lliure, com a ciutadans de llur nació. Exactament com viuen moren aquells que ara ens refusen allò que es concedeixen, oblidant voluntàriament que els drets humans emparen, amb les persones, els pobles.” El vint-i-tres de gener de 2013 al parlament de Catalunya: “El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”. Ara només ens cal ratificar-ho a les urnes.

Au va,home,va!
Alea Iacta Est
Josep Font i Via

Publicat 21/08/2015 (3 de Vuit)

Tranquil·litat i bons aliments

 Tres d’agost. El president convoca “les eleccions”. He llegit, només per sobre, unes declaracions del senyor Rajoy: “Aparca la idea d’impugnar les eleccions però, avisa que no es podran llegir com un plebiscit”. Saben per què no les impugna? Perquè no pot. Perdoni: llegim i interpretem el que llegim, com volem. Jo no sé vostès, però jo si tinc algun dubte, que en tinc pocs per no dir cap, de si són o no són plebiscitàries, només em cal llegir, només per sobre, declaracions com aquestes; llavors, ho tinc claríssim. Ha dit també: “…que no es penedeix d’haver presentat un recurs d’inconstitucionalitat contra l’estatut…” Ha!. “No hi haurà independència de cap de les maneres”. Tots, absolutament tots, els estats “predecessors” han dit això mateix i, si no en fallen els números, des de l’any 1.900, a Europa s’han creat vint-i-dos estats nous. Fa poc temps imaginar-nos que estaríem on estem, no ens enganyem, generava dubtes. Ara, aquest dubtes s’han esvaït. Tenim davant un repte històric que moltes de les generacions que ens han precedit, l’haguessin volgut tenir. Algunes qüestions: ens esperen dies durs, però alhora curts, vull dir que el 27S és a tocar. Ara començarà el discurs de la por, la por orquestrada com a campanya electoral, lleig, però no tenen més arguments. No en farem cas. Escoltarem coses que, ara per ara, ens poden semblar impossibles i inimaginables. Se’n diran de l’alçada d’un campanar. Sortiran enquestes, sondejos, etc. gairebé cada dia. Tranquils, és qüestió de poc temps i finalment ens comptarem; un, dos ,tres…vuitanta. Per tant, molta tranquil·litat, que nerviosos, ja s’hi posem “ells”. Per acabar, us imagineu la composició del Parlament? Jo sí. Impressionant! I què hi poden fer? Res, no hi poden fer res. Dit això: A reveure!.

Au va,home,va!
Alea Iacta Est
Josep Font i Via

Publicat 28/08/2015 (3 de Vuit)

Santa Innocència!

Sé que no se’m respondrà, però malgrat tot, ho vull deixar a l’aire. M’agradaria saber quina posició prendrien els partits/coalicions progressistes anomenades d’esquerra o, fins i tot, els neoliberals davant el resultat del 27S si aquest, donés la victòria amb escons i vots a les candidatures que defensen l’estat propi. D’entrada i n’estic convençut, acceptar-ho. Vaja, no se m’acut altra cosa. Però concretament aquesta no seria la qüestió. La qüestió seria: ¿Si la majoria del país vol això, es posarien al costat de la majoria? Donarien suport a les decisions que prengués el Parlament? Ho sé, ho sé. Això només és una hipòtesi, que ningú s’esveri. Però i si passés, què faríeu?.

Au va, home, va!
Alea Iacta Est
Josep Font i Via

Publicat 18/09/2015 (3 de Vuit)

EN MAJÚSCULES

AL·LUCINANT: El 28 de setembre la revista Nature Geoscience va publicar: “Un grup de científics de la NASA ha trobat proves que a Mart hi ha aigua salada en estat líquid.”

PATÈTIC: El 29 de setembre el TSJC ha decidit citar a declarar com a imputats a l’exvicepresidenta del Govern Joana Ortega i a la consellera d’ Ensenyament en funcions Irene Rigau el dia 13 d’octubre i al president Artur Mas el dia 15 d’octubre. Se’ls acusa d’haver convocat el 9N, allò que es va anomenar “procés participatiu” com tots sabem, aquest procés es va convocar després d’haver demanat, en cinc ocasions, la celebració d’un referèndum. Davant la negació de no poder exercir el dret democràtic d’expressar-nos lliurament, el govern de Catalunya va trobar la formula que la societat civil majoritàriament demanava. Fixem-nos-hi bé: PODER VOTAR. S’enfronten a possibles penes de multa, presó i inhabilitació per a la funció pública. Aquest judici, no és només contra ells tres, no, aquest judici és conta els voluntaris, contra els més dos milions de catalans que vam anar a votar, contra el Parlament…En definitiva, contra la democràcia i la llibertat. Arribats aquí, em faig meva la reflexió de Sebastià Alzamora i alhora la faig extensiva a tots tres:” gràcies, Artur Mas. Aguanti vostè mentre pugui, i moltes gràcies pel que ha aguantat. En nom de la llibertat i la democràcia.” En fi, al planeta roig hi ha aigua i aquí no podem votar. Al planeta roig l’aigua és salada i aquí quan, per fi, podem votar, un de cada tres catalans a l’estranger, no poden votar. El periodista Vicent Partal deia: “9N el deure de la solidaritat… Defensar els tres encausats és avui, simplement, una manera necessària de defensar la democràcia. I no s’hi valen excuses ni peròs.” Hi ha algú, que en tingui dubtes?)

Au va,home,va!
Josep Font i Via

Publicat 16/10/2015 (3 de Vuit)

“No cal preguntar-nos si estem totalment d’acord, sinó si anem pel mateix camí”

Com deia el poeta: “Assumiràs la veu d’un poble / i serà la veu del teu poble / i seràs, per a sempre, poble…” Crec que no hi ha millor manera de definir el debat entre el president Artur Mas i David Fernàndez a Vilaweb. Si hi ha algú que no l’ha vist o escoltat, teniu encara oportunitat de fer-ho. Diria, i crec no equivocar-me, que és una lliçó de democràcia i dignificació del país. Des de posicions molt allunyades, parlen de la proximitat d’allò que els uneix. Parlen que en un país, normal, com el nostre, l’espectre polític es configura des de la dreta fins l’esquerra. Acceptat això, que per raons òbvies és així, dibuixen un futur en el qual, tots, absolutament tots, o més ben dit tothom hi té el seu paper a jugar o, més clarament, la seva responsabilitat a complir. Des de la distància que els defineix políticament, tots dos fan una aposta molt clara per construir un país nou, millor i indiscutiblement sobirà, ja que, també, tots dos estan d’acord en què això no és possible, si no es fa des de la construcció d’un estat independent. Segur que la concepció d’aquest estat, serà molt diferent per part de tots dos, segur. Hi ha, però, una condició indefugible: primer, hem de ser independents, després parlarem i decidirem, des de la divergència legítima i alhora necessària, com volem que sigui el país. El 9N va marcar un abans i un després en la història d’aquest país. “Hem de continuar el que vàrem començar, des de la discrepància, però, sobretot des del convenciment que si volem fer un país nou, l’hem de fer junts, perquè això, és una cosa que una part molt important d’aquest poble ens demana i exigeix. Arribar on hem arribat ens ha costat molt, però hi hem arribat. Ara només cal fer el que hem dit que faríem: no defallir”. El 27S: una victòria de tots, de tots els que d’una manera sincera, democràtica i sense complexos ham apostat per la llibertat d’aquest país. Com deia el poeta:” Allò que val és la consciència / de no ser res si no s’és poble. Amén!

PD: Quan surtin publicades aquestes quatre ratlles, no sé en quina “fase” estaran. Potser ja ho sabrem tot o encara no sabrem res. Però, per mi, la resposta és clara: després de l’u, ve el dos i després el tres etc.

Au va,home,va!
Josep Font i Via

Publicat 30/10/2015 (3 de Vuit)

Faula: “La granota i l’escorpí”

A la vora d’un riu un escorpí li diu a una granota: ” Vols pujar-me a l’esquena i portar-me a l’altra banda? “La granota li diu:” Però si em picaràs! Que creus que estic boja?” L’escorpí li respon: “Si et piqués, moriríem tots dos”. Al final la granota va avenir-s’hi. Quan van ser al mig del riu, l’escorpí la va picar. “Què fas?” Li va preguntar la granota. L’escorpí li va dir: “Sóc així”. Tots dos van morir ofegats. Em permeto posar-hi un afegitó: A l’altre cantó del riu, hi havia l’altre bestiari, rient i dient-se l’un a l’altre: ja ho sabíem que passaria això. Faula? Si no fes pena, faria riure.

Au va,home,va!
Josep Font i Via

Publicat 13/11/2015 (3 de Vuit)

Raó per la qual…

Com cada mes, el dia quinze, el departament de la Generalitat encarregat del material d’oficina, fa inventari i detecta que cal fer una comanda de bolígrafs. Seguint els protocols recentment imposats, demana a l’autoritat competent els permís per tal de fer la comanda. Via telemàtica fa la sol·licitud pertinent, adjuntant-t’hi: 1) factura proforma 2) formulari indicant-hi les finalitats. Evidentment una de les finalitats és signar. La resposta va ser relativament ràpida: ” La seva sol·licitud ha estat denegada pel motius que a continuació es detallen: Podem resoldre i resolem no autoritzar la compra dels bolígrafs ja que, amb aquesta compra, es poden transgredir les normes sobre les despeses que poden fer; hi ha la possibilitat que els esmentats bolígrafs puguin ser destinats per a signar qualsevol document que incorpori “vel·leïtats independentistes” raó per la qual, la seva sol·licitud no és acceptada a tràmit.”. El cap de departament li diu a la seva secretària que truqui a l’autoritat competent i li passi la trucada. Va passar una estona i el cap es mira la secretària: “Què!” Ella li respon: “Comuniquen sempre!”.

PD: Sempre ens quedarà la UEFA. Curt, però inoblidable!.

Au va,home,va!
Josep Font i Via

Publicat 27/11/2015 (3 de Vuit)

Per favor!

Hi ha gent que no pateix per res, quina sort! Personalment, pateixo per tot, fins i tot, quan veig que hi ha gent que pateix, pateixo. Què hi vols fer, sóc patidor de mena. Ho dic perquè darrerament entre assemblea i assemblea, els veig patir. I, fins a cert punt, ho entenc. Et passes no sé quants dies dient que no i no i no, i al final acabes patint. Permeteu-me, però, abans de continuar, dir també, que els resultats obtinguts els van jugar una mala passada; ho dic perquè si enlloc de ser els que són, haguessin estat uns altres, Uf, quin descans! Però la vida és així, a patir. Bé, doncs continuem. Quin és ara el problema? Doncs que has de prendre una posició humida, vull dir que t’has de mullar. Com? Fent una altra assemblea. Després de l’última, qui va dir? “Potser l’únic possible, ara mateix, són dos vots al procés…” Ell, ho va dir ell. Però i ella, què diu? “Que no, no i no” Arribats aquí, n’hi ha per patir si o no? També hi ha qui diu: Ei!, Tornem a votar el mas, perdó, volia dir el març. Llavors, l’altre diu: “No, seria un fracàs!” Entre naps i cols, com qui no vol: tres mesos. En fi, no voldria que ningú se sentís pressionat, perquè pressionar és lleig, molt lleig. Només un prec: passi el que passi el vint-i-set, el resultat de l’enèsima assemblea feu-lo públic o el mateix vint-i-set o més endavant; repeteixo no vull pressionar, però el vint-i-vuit, no. No m’agraden les llufes. El vint-i-vuit, no. No vull patir més, ja n’hi ha prou. Per favor!

Au va,home,va!
Josep Font i Via

Publicat 11/12/2015 (3 de Vuit)

Quan crèiem que ja teníem les respostes, de cop, canvien les preguntes.

El 19D, per qüestions personals, no vaig poder reflexionar, demano perdó. El 20D, de matinada, vaig intentar reflexionar, tard, però més val tard que mai. Les eleccions del 27S i les del 20D són ja història. Les del 27S va ser una història: “Junts pel Sí” més la CUP i les del 20D una altra: “Separats pel Sí” sense la CUP. Per què ha canviat el format? És bona la unitat davant aquest repte històric? Si el 27S ho va ser o ens van dir que sí, que ho era, per què ara no? Qui ho va dir? Doncs els sobiranistes, vull dir els sobiranistes que volen la sobirania, vull dir els sobiranistes clàssics, els que quan parlen de sobirania, s’entén el que volen dir, almenys per als ignorants com jo. I la CUP? Doncs mira, per exemple hagués pogut plantejar a l’asssemblea d’anar els dos últims de la llista, que segur que no haguessin sortit pas elegits, però, si més no, hagués estat un gest, un detall, un exemple, un punt i final. Això, evidentment si l’assemblea per majoria ho accepta. Doncs no, hem hagut de continuar fent el ridícul. Perdó, com diu? Ah! Que ja hi hauríem d’estar acostumats. No sé vostès, però un servidor i per dir-ho d’un manera que no fereixi la sensibilitat de ningú, en té els bemolls plens. Segons l’IEC “1) Signe que abaixa d’un semitò l’entonació natural de la nota que precedeix. 2) Eufemisme per collons. La cosa tenia bemolls”. Segurament la nota ha baixat, vull dir la seva i fins i tot l’entonació, també. Però jo, bàsicament, em referia a l’eufemisme. En fi, per acabar faré servir un altre eufemisme: danys col·laterals. N’hi ha hagut? I en cas que sí, que n’hi hagi hagut, quins han estat i qui ha estat la víctima? Perdó, com diu? Ah! Que això ha estat culpa dels altres. Home, vist així és diferent, jo pensava que era culpa de tots, però si és culpa del altres, és diferent, molt diferent. Mare de Déu Senyor!

Au va,home,va!
Josep Font i Via

Publicat 24/12/2015 (3 de Vuit)