ALBERT CORTES MONSERRAT

Aquesta paraula ha estat utilitzada pel President Pujol per no caure amb ella amb la negociació per la investidura espanyola. De fet l’èquip negociador de Sanchez i el seu interlocutor Salvado Illa haurien de posar amb alerta a qualsevol.

De fet Illa va ser el personatge que va trair a Junts per l’Ajuntament de Barcelona amb un acord que va deixar Trias fora del càrrec, per tant massa de fiar no seria. Apart ell sap perfectament que el PSC no es ningú, es la part del PSOE de Catalunya, i no val treure una anècdota sense importància de vot contrari al Congreso. Ja el vam escoltar no donant suport a l’ammistia i sobre el referèndum abraçar el discurs ranci i feixista que es un element que divideix, no va ser casualitat la seva presència a la manifestació espanyolista al costat de tota la tropa franquista de VOX, Ciudadanos i demes el 2017. Si els nostres partits tinguessin una mica de dignitat i de saber fer política hauria de ser rebutjat com interlocutor, senzillament no te cap validesa i encara te la barra de demanar altura de mires, cosa que es veu nomes s’aplicaria a la part catalana.

Tanmateix l’èquip que representa el mateix, no es massa millor i mostra el tarannà als quals pretens treure uns rèdits que mai cediran. Pilar Iglesias ferma defensora del 25% de castellà a les escoles i sempre a la boca amb el tema dels fugats de la justícia. Felix Bolaños sempre fent declaracions incèndiaries amb els exiliats i amagant temes com l’espionatge de Pegasus per exemple. Santos Cerdán interlocutor per fer Collboni alcalde de Barcelona o Maria Jesus Montero que nega el deficit fiscal català o valencià i sempre dura amb els exiliats catalans, i Oscar Puente conegut pel seu odi al procés d’independència i el menyspreu a presos polítics i exiliats en moltes ocasions.

Aquesta tropa son l’èquip negociador d’un partit anomenat PSOE i que ens ha de donar tot el que demanem a canvi dels seus vots. Un perfil tant o més oposat a Catalunya del que podria haver fet Feijoo amb gent del Partit Popular i VOX. Poques diferències i gents de confiança amb les seves intencions o promeses que el fum s’emporta com ha passat altres cops. Simplement es l’Espanya de la transició, la que tots es d’un sol partit es digui com es digui i on els objectius son compartits sempre com el 155.

Com deia el President, no es pot caure amb la candidesa i si amb l’exigència i la seriositat sense tremolar el pols per trencar qualsevol negociació quan calgui.

Ahir vam escoltar el nou candidat a la Presidència espanyola Pedro Sanchez agafant el relat i deixant coses interessant com avís el que ens espera,que de fet ja hem vist diversos cops en altres circumstàncies.

Sanchez deixa clar que no vol un acord per una investidura, sinó per una legislatura. Que aquests acords diversos requeriran posar per davant el país i generositat per assolir-los. Pel que fa a Catalunya s’ha atorgat el mèrit dels indults, com si fos exclusiva seva, ha deixat ben clar que gràcies al retorn de la política el nostre territori està millor que el 2017, obviant la paraula amnistia i deixant clar que d’autodeterminació o nou referèndum no s’en parlarà ja que nomes es pot parlar dins el marc de la Constitució.

Caldria prendre nota, del discurs i del lideratge que pensas exercir. Primer de tot es lleig atorgar-se mèrits en exclusiva com els indults que no son així i tothom ho sap, no es un miting de partit era un altra cosa. Pel que fa mirar per la governabilitat espanyola amb generositat, suposo que seria fàcil contestar-li que deu ser la mateixa generositat d’utilitzar la violència per impedir el vot democràtic, aplicar un 155 amb el seu suport, avalar la repressió fins el dia d’avui i negar la paraula a la ciutadania com seria obligació de qualsevol democràcia. Per tant lliçons de generositat les justes.

Pel que fa l’amnistia, el principal reclam que posaran damunt la taula, i que com veiem amaga i no esmenta, cosa que apart fa pensar que si fos acceptada en quines condicions i amb quina aplicació posterior hi hauria que segur no seria favorable a la part catalana. Pel que fa l’autodeterminació ja hem vist que l’ha tornat a negar de totes totes fruit del seu tarannà democràtic a l’espanyola que nega la paraula a la gent. Aquestes cartes i tota la pressió del món i els mitjans seran les armes per recollir un vot vergonyos dels dos partits catalans.

Crec que seria hora de posar les cartes damunt la taula, exigir l’autodeterminació o un referèndum acordat i avalat amb un mediador internacional que ho certifiques de veritat. No es seriós reclamar cada dia coses noves dins un marc autonòmic com rodalies o el català per exemple, que apart segur acabaran en un engany com sempre. Cal centrar el debat per prendre les parts amb seriositat i actuar com una nació que te clar l’objectiu i sense cap mania alhora de ser rebutjats i abocar l’Estat a unes noves eleccions sense cap recança.

Crec que es força clar que les religions son elements de poder pel control de la societat des de fa molts segles, una eina dels poderosos que ha funcionat i que segueix en el seu context amb el pas de la historia exercint aquest paper.

Llegeixo que el Papa Francesc obre la porta a beneir les parelles gais, de fet a preguntes de cardenals conservadors va especificar que parelles gais es puguin beneir sense que aquesta benedicció sigui equivalent al matrimoni que reserven per la parella home i dona. Defensa la caritat pastoral i que la benedicció es expressar una petició d’ajuda de Déu, per poder viure millor.

Realment, aquestes mafies de poder segueixen en el seu món i frenant el pensament lliure de les persones i la seva evolució com a raça humana carregant el seu cervell de manaments absurds que han sortit de les seves ments amb la finalitat de crear una societat a la seva elecció i totalment entregada. Ara escolto aquesta notícia i observem com aquests personatges sinistres han decidit quin model es matrimoni i quin no, quin es parella i quin no. La pregunta seria qui son ells per decidir això, precisament persones que no tenen parella. Cal dir que han aconseguit inocular un xip a bona part de la humanitat amb un relat donat per cert i una mena d’esclavitud de la mateixa cap un ser superior que no es altre que la seva forma de viure i la manera de mantenir un sistema piramidal on ells son la punta que viu precisament de les pors dels que viuen a la base. Parla de caritat com si una orientació sexual fos millor que un altra, o com si fos una malaltia que no fos la que ells defensen. Crec que poder viure millor depén exclusivament de les persones, els seus anhels i la sort que tinguin a la vida per arribar-hi amb decisions més o menys encertades, en cap cas deixar-ho a les mans d’un ser imaginari que precisament caritat no seria el que ens hauria demostrat al llarg de la història i les proves crec que ho demostren més enllà de les supersticions per falta de cultura.

En el segle que vivim encara esta parlant de les parelles siguin les que siguin demostra el fre que han suposat per la humanitat i el seu pensament les Religions i les cultures de la por, nomes cal veure els seus llibres sagrats, la historia i els seus servidors a la Terra amb la pederastia per bandera i el món fosc per sistema de viure.

Son el control de la societat.

Aquest diumenge feia 6 anys d’un mandat democràtic que donava llum verda per la independència de Catalunya, amb un exercici de lluita i responsabilitat de la població davant un Estat sense cap respecte a la democràcia, ni als drets humans, i això sempre ha de ser present a la nostra memòria.

Sabem que hi ha el mandat, sabem el que vam patir per aconseguir-lo i sabem com els nostres en el moment culminant van donar un pas enrere deixant tot el procès congelat fins al dia d’avui i amb la clara vocació de fer de l’oblit i el retorn a l’autonomisme com a lema dels nostres partits.

Aquest desgavell entre la proclama, els fets i les intencions reals es perillós. Ahir ho vam veure com a l’acte de l’ANC la mateixa deia clarament que l’amnistia havia d’anar lligada amb la independència, ja que nomes era una manera de blanquejar un Estat feixista com l’espanyol, al costat Òmnium la defensava, segurament oblidant una part dels seus objectius, com es la part de país. No acaba aquí el desordre, després de la vergonyosa resolució aprovada en el Parlament, escoltem des de Suïssa Marta Rovira que rebaixa encara més les pretensions fixant el reconeixement del conflicte polític com a mínim per investir Sanchez, de fet no se si la llunyania no li permet veure la realitat catalana o es simple mala fe partidista que encara seria pitjor. Per últim el discurs del President Puigdemont criticant el perfeccionisme que ens defineix i que ho exemplifica dient que un nou Estat no pot ser pro Palestina i Pro Israel alhora o amb el Català com a llengua oficial única i alhora doble oficialitat català i castellà per posar dos exemples cal clarificar-se i escollir un camí com totes les nacions del món.

La pressió sobretot de Madrid, els mitjans i tot el poder serà forta per investir Sanchez i cal ser clar i mirar que vol Catalunya independentment del que Espanya vulgui o no, que no hauria de ser el nostre problema. No ens podem refiar de cap promesa, hem de dir no a l’ammistia si no bé acompanyada del reconeixement de l’1 d’octubre i la seva resolució. No podem caure en aquest parany de salvament personal que simplement com deia deixarà un Estat culpable com un Estat modelic, i això no ho voldria cap repressaliat. Alhora cal retornar Òmnium a l’espai compartit. Pel que fa als partits la broma macabra de Rovira indica el nivell de burla a la ciutadania que ens volen fer empassar i la reflexió del President crec que es encertada, prou de lliris, prou de fals bonisme i més mirar els nostres interessos reals com tots els Estats del món. Cal arribar a la meta, aquest es l’objectiu i no ens cal una cursa perfecte, simplement creuar la línia, cal ser conscient d’això.

Recordar per damunt de tot.

En el debat de política general al Parlament i com sempre amb emoció i èpica en diuen ells Junts i Esquerra ens volen vendre que han augmentat l’aposta sobre el fet principal que haurien de posar damunt la taula, l’autodeterminació i de pas ens retornen a una pretesa unitat tant demanada per la societat catalana.

De fet, la resolució aprovada ens diu “El Parlament es pronuncia a favor que les forces polítiques catalanes amb representació a les Corts espanyoles no donin suport a una investidura d’un futur govern espanyol que no es comprometi a treballar per fer efectives les condicions per a la celebració del referèndum”. Una ambiguïtat totalment calculada, que ja ha trobat resposta del Govern espanyol amb una nova negativa, la sorpresa de Sumar que diu que aixó no es seriòs per la negociació i Salvador Illa pel PSC que ha tret el manual del negacionista de la democràcia en forma de que un referèndum divideix i per tant no hi donarà suport.

Respecte les reaccions que comentava poca cosa a dir, els deficits democràtics i interessos els delaten, res de nou a l’horitzó. De fet la sorpresa son els teorics partits independentistes, amb un referèndum fet i guanyat fa 6 anys i una declaració d’independència al congelador, la lògica diria que la petició simple hauria de ser el reconeixement d’això i prou. Tots sabem que han maldat aquests darrers 6 anys per fer oblidar els fets del 2017 i amb una lògica autonomista total ens venen una amnistia com a petició que amb la independència no caldria i que simplement blanquejara un Estat com Espanya internacionalment, un despropòsit, al que ara afegeixen aquesta resolució que realment no compromet a res, ja que treballar per fer efectives unes condicions es simple fum que es pot anar evaporant amb el temps i que no deixa clar que haurien d’assumir el resultat de l’1 O o taula amb mediador internacional per acordar un referèndum que validaria tothom i que nomes seria el cas que pogues substituir l’anterior. Això no es volen comprometre, i no ho fan perquè el seu objectiu es marejar la perdiu per conservar els vots i de pas avalar la candidatura de Sanchez com a president espanyol.

Una nova presa de pel que no ens mereixem, això no es unitat, bé es unitat per l’autonomisme, per qui dia passa any empeny, res més. Allargar al màxim en el temps per fer oblidar, un objectiu compartit de PSOE, Sumar, Esquerra i Junts, però que mai podrem assumir.

El regidor de Cultura de VOX a Borriana segueix la seva política de censura com a base de la seva democràcia, i segueix amb els ulls posats a la Biblioteca i les obres que te a disposició de la ciutadania.

Si primer van voler retirar unes revistes infantils amb llengua catalana com Cavall Fort per exemple i que finalment va fracassar, ara toca llibres de tematica LGTBI afirmant que protegeix els nens de continguts pornogràfics i escandalosos. De fet volen retirar els llibres infantils d’educació sexual enfocats per aquest sector. Ens volen vendre la seva preocupació per protegir la infància amb contingunt no adequats i acusen a l’esquerra d’oferir continguts sexuals explicits que no son educatius.

Aquest comportament feixista d’un partit que no amaga la seva política, ja va intentar prohibir revistes en català per promoure el separatisme i expressant que no eren catalans de segona, i si valencians i espanyols de primera. La pressió social va tornar les coses al seu lloc. Recorda una mica la crema de llibres a l’època nazi que segur seria el seu desig, però prohibir la cultura es el primer pas per imposar qualsevol ideologia a la població amb facilitat, i voler arraconar una llengua el primer pas de la seva lluita per esborrar una identitat i imposar la seva. Evidentment un nen a Borriana per llegir una publicació en català es tant de primera o de segona com vulgui ser, i la lògica es va acabar imposant. Ara toca imposar el seu model sexual i amagar als futurs adults les diferents opcions existents que no son ni més bones ni més dolentes que qualsevol, simplement hi son i formen part de la nostra societat.

Una dictadura imposa un model de convivència i un model de societat que no permet cap alternativa, hi ha el correcte i legal, i tot el que s’aparta d’allà cal lluitar contra ell i destruir-lo o amagar-lo. Aquest es el model del regidor de VOX que poc te a veure amb la protecció de la infància, ja que precisament aquesta es garanteix difonen la cultura i la realitat en que vivim sense censura, i sense voler crear una bombolla artificial, es tracta de normalitzar la realitat en aquest cas sexual.

Aquesta es la recepta de la dreta extrema que un cop i un altra xoca amb la realitat i una societat que ja no ho admet tot i molt menys aquesta censura d’altres temps.

Si veritablement ens creiem el terme democràcia i la base d’una societat madura que no pot deixar les decisions sobre ella en mans d’altres, sinò que pren la responsabilitat com hauria de ser.

Tothom sembla veu normal que ara que parlem de la llei d’Amnistia, sigui una decisió i una negociació entre partits, posant les normes en base als interessos de cada grup i finalment una votació entre ells per fer les modificacions pertinents i la societat mirant des de la barrera. Ens estem acostumant a ser una nosa sense dret a decidir sobre allò que ens influeix. Una cosa son els nostres representants a les cambres polítiques on la gestió ha de ser la seva aportació, però quan parlem de lleis que afecten a tota la ciutadania, com Educació, Habitatge, Emigració o altres, crec que no n`hi ha prou fer-les en base als interessos d’uns quants i sense un refrendament popular que li donaria molta més legalitat i participació col·lectiva.

Com deia tots els que vam estar el dia 1 d’octubre defensant les urnes, votant o participant de diverses maneres sota la repressió enviada per l’Estat en forma de violència sense fre per impedir-ho, més tots aquells que no van exercir els seus drets precisament coaccionats per aquests salvatges, crec que tindriem alguna cosa a dir. Amnistia vol dir que aquesta acció de l’Estat quedarà blanquejada davant les instàncies internacionals i sense cap resolució contrària als seus interessos com Estat que es va comportar com una Dictadura sense escrúpols i molt lluny d’allò que vol vendre en forma de democràcia. Com deia molts segurament diriem no, ja que aquest comportament mereix un escarni i condemna internacional, alhora que mostrar la vertadera cara de la farsa democràtica espanyola. Per tant es una llei que implica a tota la ciutadania i més enllà dels interessos mesquins dels nostres partits, hauria de ser validada per aquesta per ser una vertadera democràcia.

Aquest cas és molt clar, però així podriem seguir per altres lleis que passades pel sedàs de la validació ciutadana serien millors, més justes i sobretot decidides pels vertaders protagonistes del sistema, que no haurien de ser els partits, ni la fiscalia, ni les el·lits a l’ombra. Hauria de ser la societat que precisament s’ha dotat d’aquestes eines per la seva convivència i no per ser un esclau de les mateixes com es el cas.

Simplement, ser el centre del sistema.

Avui el President Aragonès afronta el debat de Política General en el nostre Parlament i ens parla d’uns objectius que ja son una burla a la ciutadania, una mena de dia de la marmota que realment no ens mereixem.

Tot marcat per les negociacions per l’investidura espanyola i la competició entre partits independentistes per fer veure qui exigeix i aconsegueix més per Catalunya. De fet es un inici de curs estrany marcat per un Govern amb tant sols 33 diputats de suport de 135 i que en qualsevol país normal ens portaria a eleccions i donar la paraula a la ciutadania, evidentment aquí no. De fet amb aquesta minoria han preferit estar a les mans del PSOE aquí i allà que ser coherents. El resultat sempre serà cedir com per exemple en l’aeroport de Barcelona a canvi del manteniment de la cadira.

Ara ens volen vendre unes negociacions quan els seus vots esclaus al socialisme espanyol ningú dubta que ja tenen destinació assegurada més enllà de la xerrameca, i ho avala la seva trajectòria dels darrers anys sense cap fruit per cert. El president com ja van dient dona per feta l’amnistia i fixà un altre cop l’horitzó amb un referèndum i per això es compromet a arrencar el compromís de Sanchez per arribar-hi. Una burla sense precedents.

El dia de la marmota apareix i quan han acabat les parodies en forma de Taula de diàleg, avenços amb el català i altres invents, ara toca amb interés mutu amb l’Estat defensar l’Amnistia per deixar al calaix la independència i blanquejar un Estat davant les autoritat judicials a Europa i que tot quedi amagat sota una catifa. Això ho posen com a punt de partida, i per si el cinisme no fos prou, posteriorment torna a posar en el futur un referèndum recurrent que ja sap i li han dit mil cops que no negociarà ningú des de l’Estat, un caramel vergonyós sense cap credibilitat, que te l’objectiu com l’amnistia de fer oblidar el 2017 i el resultat d’un referèndum, aquest si que ja realitzat i que tant incomode els resulta.

Francament la societat catalana no es mereix aquesta presa de pel. Crec que la honestedat i dignitat ens marcaria no voler blanquejar un Estar repressor amb aquesta llei de farsa, i tampoc esborrar el 2017 com pretenen fer des del minut zero que es van tancar les escoles per començar el recompte.

Objectiu: presa de pel.

Aquest acte organitzat pels Populars en contra de l’Anmistia amb aquell lema tant vist i cansat de “Se rompe España” i personatges tant democràtics al capdavant com Aznar, xifres a banda torna al blanc i negre del nodo i ens torna a repetir la història.

Una manifestació amb una assistència pobre que com es sabut aquesta no es discuteix ni es dona importància cosa que ja sabem passa a les manifestacions independentistes encara que siguin d’un altra dimensió. De fet les assistències a Catalunya fora de comparació segurament al món i que son sistemàticament atacades i ignorades, ara una simple manifestació sense pena ni gloria serà posada dalt de tot per molts mitjans i donaran per fet que la seva demanda es majoritària i fora de dubte, la manipulació es simplement això. De fet un debat juridic o tècnic com podria ser l’amnistia portat amb les grans banderes i els cantics de la legió sense la cabra els portaven a un altre terreny que viu a les ments malaltes d’aquests personatges..

Tanmateix el més curiós del cas es que ens tornem a trobar com en el darrer Estatut de Catalunya on aquests mateixos i també la teorica Esquerra que pensa exactament el mateix hi estava en contra i una bona part de l’independentisme també, encara que per raons molt diferents, uns per no voler donar absolutament res a Catalunya i els altres per denunciar el procés de la llei orgànica catalana i la seva retallada humiliant que no es podia justificar de cap manera.

Ara ens hauriem de trobar igual, aquest espanyolisme ranci de sempre contra tots els que per la repressió han estat perseguits o condemnats i no volen deixar de fer-ho infinitament i des de Catalunya hauriem de veure que acceptar-la o demanar-la es voler amagar l’autodeterminació al calaix, amb la qual ja sabem no caldria cap amnistia i per altra banda blanquejar un Estat feixista que ara serà condemnat als Tribunals Europeus i que si aprova aquesta mesura quedarà totalment fora de la via judicial i els que han patit la repressió, apart de la seva absolució, no podran perseguir aquesta injusticia i condemnar els agressors culpables.

Per tant les dues parts hauriem d’estar d’acord per motius oposats amb una mesura, que com veiem interessa al Règim espanyol de cara la seva imatge internacional i als nostres partits que ja han renunciat a l’objectiu pels quals van ser votats i per tant han de trobar alguna cosa per justificar la seva existència.

El blanc i negre permanent.

Aquest parell de personatges que donen fe que la Transició va ser una farsa i que va ser dirigida i traspassada a persones com aquestes, un amb les mans tacades de sang i sense cap escrúpol i els dos contra qualsevol element democràtic que vingui de Catalunya amb un odi irracional fora de dubte i que marquen un PSOE còmplice de tot. Tal com diu José Antich son corrosius i sense careta i afegiria amb una gran dosi de cinisme com demostra Pedro Sanchez dient que la politica mai havia d’haver marxat de la mateixa amb l’assumpte català, quan la historia el delata pels seus actes.

Felipe i Guerra, corrosius i sense careta

José Antich

Quan l’organització d’un partit diu deslleials als seus referents històrics, això vol dir dues coses: que s’ha obert una greu crisi en l’organització i que el passat no es resigna al pas del temps i que no els importa passejar com uns morts vivents pel país dels vius. Ja sense caretes i al descobert, Felipe González i Alfonso Guerra han decidit obrir la terra sota els peus a Pedro Sánchez per mirar d’impedir que tanqui un acord amb el president a l’exili, Carles Puigdemont, i que avanci en el compromís històric que el dirigent independentista li va oferir a començaments de setembre en la seva ja famosa conferència de Brussel·les. Amb amics així per a què vull enemics, deu pensar el calculador Sánchez, mentre mira d’avançar cap a una investidura que encara està molt lluny de tenir lligada.

Ningú no li va dir al president del govern espanyol en funcions que seria fàcil, els obstacles perquè els set diputats de Junts li garanteixin els seus vots són tan importants que la possibilitat d’anar a una repetició electoral és una hipòtesi més que real. Que el Partit Popular, les dretes espanyoles, el bulliciós Madrid que rendeix homenatge a Aznar i a la seva aplicada deixebla Isabel Ayuso i el poder mediàtic i una part molt important de l’econòmic i del financer estarien en contra seva, ja ho sabia. El torcebraç que li han presentat aquests últims anys no tenia per què mitigar-se amb l’incert resultat electoral del 23 de juliol. Però que el PSOE de la Transició, el del règim del 78, el dels GAL, el 23-F i la LOAPA tindrien la intenció de tombar-lo i apartar-lo i iniciarien una pugna que només beneficiaria el PP i Vox, no estava en el guió.

Felipe i Guerra deuen pensar que tenen molt a perdre per haver sortit tan en bloc com ho han fet i acceptant tots els altaveus mediàtics per mirar de dinamitar qualsevol acord de Sánchez amb els independentistes. Certament, no s’havia viscut mai al PSOE una cosa així, ni res que se li assembli. Escoltar el seu secretari d’organització, Santos Cerdán, dient-los deslleials és un punt de no retorn i són les mateixes paraules que es van fer servir per expulsar fa una setmana Nicolás Redondo Terrenos. I en un mateix matí veure la ministra portaveu, la també socialista Isabel Rodríguez, instant-los a respectar l’actual direcció del PSOE, és més del que ningú havia fet amb aquests gerros xinesos socialistes.

Han sortit tan en bloc i amb un discurs tan deslleial com vell, que Alfonso Guerra encara es pensava que el temps no havia passat i les seves maneres corrosives contra tothom trobarien acceptació encara que digués veritables barbaritats. En una de les quals es va passar tant de frenada que va sortir el Guerra masclista i prepotent d’altres èpoques per referir-se a la vicepresidenta Yolanda Díaz i les crítiques que li havia fet per la seva posició reaccionària en el tema de l’amnistia. “La vicepresidenta criticant falta de rigor polític i jurídic? Ella? En deu haver tingut temps entre una perruqueria i una altra, deu haver tingut una estoneta per estudiar”. Poca cosa s’ha d’escoltar a partir d’aquí d’un personatge tan masclista, més proper a un Rubiales de torn qualsevol i sense cap mena de decòrum.

A hores d’ara, és evident que Sánchez ja no podrà tornar-los al silenci, perquè han decidit que és millor, en aquests moments, el PP que l’actual líder del PSOE. Ara veurem, de veritat, la naturalesa de l’aspirant. Però potser sí que en el camí cap a la investidura, el de retorn a la casella de sortida acaba sent, realment, un viatge impossible.

Llegim que per primer cop la Fiscalia demana investigar els crims del franquisme en el cas Vallejo detingut i torturat a Via Laietana. De fet ha anunciat obertament que els crims del franquisme s’han d’investigar. Pot ser un pas.

La sala de Drets humans i Memòria democràtica faran admetre a tràmit la querella de Vallejo pels fets de 1970 i 1971 quan va ser detingut i torturat a la comisaria de Barcelona. De fet el juny passat la Fiscalia va sol·licitar el contrari argumentant que havia prescrit, que no existia el delicte de tortures llavors i que la Llei d’Amnistia del 77 no permet remoure el passat sense citar mai la llei de Memòria democràtica. Ara diuen que aquesta supera la jurisprudència existent i per tant ordena investigar els delictes comesos pel franquisme i com el de tortures que no prescriuen mai. Una acusació contra 7 policies del règim que van cometre aquestes barbaritats i com diu la nova llei s’han de fer processos de reparació i justícia restaurativa a les víctimes.

Potser es una anècdota, però recuperar uns drets mai ho hauria de ser. Aquesta època fosca de la Dictadura ha deixat molts assassinats, torturats i enterrats als vorals de les carreteres amb una impunitat que simplement deixa al torturador com heroi i la victima com a culpable i això mai pot ser una llei d’amnistia com el 1977 feta precisament pels torturadors i simplement per la seva protecció amb la falsa democràcia que van instaurar. Sabem que despres de Cambodja, Espanya te el dubtos honor de conservar més morts enterrats als vorals de les carreteres i les atrocitats d’una dictadura sagnant com la del franquisme que han pretés esborrar de les memòries de tothom com si res haguès passat i aquests monstres puguessin seguir la seva vida com si res fins al final dels seus dies i protegit contra qualsevol iniciativa judicial com ja ha succeït amb la defensa d’un Estat als seus assassins per la seva vergonya.

Vallejo, nomes es un cas, però hi ha molts Vallejos que van patir la barbarie d’aquests assassins i amb llei o sense això mai pot prescriure o quedar impune. No es pot viure amb aquest xantatge permanent del soroll de sabres que 45 anys desprès ja no es de rebut i nomes ens porta a pensar que el poder segueix en mans dels mateixos i així veiem els crims comesos amb impunitat.

Avui llegim a molts mitjans els termes historic per descriure el primer cop que es parla català al Congreso a Madrid i pràcticament o equiparan a la independència, sobretots els mitjans més autonòmics. Un nou parany que hem d’aturar.

La normalitat mai pot ser un èxit quan es triga 45 anys a fer-la possible com es el cas del reconeixement de les llengues fora del castella a Espanya, i per tant el context es molt important. La reacció cavernaria de la dreta espanyola es el sentiment prioritari dels partits espanyols, la teorica esquerra simplement s’empassa el gripau sense creure amb ell en aquest cas per configurar la Mesa de la cambra, res més. Nomes cal recordar recentment l’antiga presidenta Batet com gaudia amb el seu odi a la llengua catalana tallant micros i advertint com tots els seus predecessors. Aquesta qüestió serien els mínims d’una anormalitat fins el dia d’avui. A Europa ja hem vist que de moment no han aconseguit l’objectiu i dubto que ho vulguin fer, ja que no es la seva intenció ni ho han volgut mai.

Ara tocaria negociar per la investidura i aquí hi ha una qüestió central i que no es l’amnistia, és l’autodeterminació i on els Acords de Divendres Sant a Irlanda poden ser un referent, ja que la paraula la va utilitzar la ciutadania i una part segueix formant part de Gran Bretanya i l’altre es un Estat d’Europa. Això es el moll de l’os. No podem perdre més el temps amb polítics com Joan Tardà que ens vol vendre que el castellà també es llengua catalana per no perdre vergonyosament cap vot. De fet cal recordar que els partits en aquesta qüestió es plantejaven la oficialitat de les dues amb una Catalunya independent, fins aquí la broma macabra d’aquests representants de si mateixos.

Cal negociar ara com donar sortida al dret d’autodeterminació i la gent aquí es la clau i el seu vot sagrat. D’una manera o altra això ha de ser signat i respectat o no hi pot haver cap acord mai. No ens podem deixar enganyar. Hi ha un problema nacional i la resolució en una democràcia es el vot, bé respectant el resultat de l’1 d’octubre o bé amb un referèndum acordat i validat per tothom. No hi ha més. La resta es seguir amb l’autonomisme per part de tots i fer el joc als partits espanyols amb tota normalitat, alhora que enviant un missatge al món equivocat sobre els nostres objectius.

Ara toca menys retòrica ploranera per parlar català en una cambra de representants de l’Estat i anar per feina sense embuts.

Aquest odi irracional espanyol amb la llengua catalana avui viu un altre capítol a la seva cambra legislativa on la simple normalitat de poder utilitzar les llengues oficials d’alguna part del territori ha aixecat la visió cavernaria per la seva utilització.

De fet, son 300 anys de lluita per eliminar una llengua i imposar-ne un altra a la força i com sigui fa que la normalitat com deia avui a les institucions espanyoles i que en el context actual tampoc ens hauria d’importar gens, ja que tots sabem que la salvació i protecció de la nostra llengua nomes serà possible amb un Estat propi i uns partits que deixin el tacticisme de sempre i posin el català com a única llengua oficial com ha passat a tot el món en circumstàncies semblants. Tanmateix molts dels discursos tallats bruscament en català a la cambra han estat actuacions de cara a la galeria que ara ja no seran possibles per la seva utilització, que crec no serà per sempre, nomes per necessitat de la investidura, però que serà reversible en un altre context, ja que la mentalitat imperialista i de pensament únic del poder espanyol no canviarà pas, que no ens venguin cap moto.

A Europa hem viscut un paper semblant amb un Estat sense cap ganes presentant una proposta d’oficialitat que de moment ha estat ajornada i per tant de moment en via morta i que hauria de provocar el trencament de les negociacions i el camí cap a unes noves eleccions, no hi ha res més que fum i Espanya com sabem no es de fiar, i menys amb temes relacionats amb Catalunya. Cal mirar enrere la història i veure que l’obsessió per destruir la nostra identitat, la diferència ha estat la seva lluita constant. La llengua ès bàsica per això i ningú pot creure que si no es per questions tàctiques i de necessitat per la investidura mai si hagués arribat. De fet els mateixos actors ja han rebutjat aquestes propostes infinitat de vegades i per tant ni son creibles, ni possibles en el temps.

La lluita del català es lligada a la lluita per l’Estat propi.

Aquella famosa frase “Espanya ens roba”, es pot explicar fàcilment amb el dèficit fiscal de Catalunya xifrat amb 20772 milions el 2020 i 21982 milions el 2021, una sagnia dificil de trobar en el planeta.

Aquestes xifres els ha explicada la Consellera d’Economia i Hisenda. De fet els ingressos aportats per Catalunya a l’Estat el 2020 van ser 72216 milions, un 19,3% del total i les despeses rebudes van ser de 51444 milions, un 13,7% del total. Aquest deficit representa un 9,8 del PIB català el 2020 i el 9,6% el 2021. Concretament per habitant 2831 euros. Cal dir que el dèficit calculat equival a un 50% del pressupost de la Generalitat enguany. Evidentment ho ha qualificat d’ofec financer sostingut i deliberat, un greuge i un càstig per tots els catalans. La consellera ha demanat una relació bilateral de l’Estat amb Catalunya en finançament i una proposta de nou model.

Realment la marxa enrera del 2017 amb la denuncia d’aquestes xifres nomes es pot qualificar de cinisme. Això es la normalitat del tracte financer amb Catalunya, invariable en el temps, per tant cap sorpresa i un dels arguments més demolidors per voler un Estat propi. Cada cert temps presentar-nos aquest escàndol financer amb xifres concretes i denunciant la injusticia que suposen i el greuge per tots els habitants de Catalunya es una burla que ja fa massa temps que dura. Saben perfectament que aquest es el nostre destí com autonomia espanyola i no depén del Govern de Madrid ni de cap bona voluntat, es estructural i premeditat. La burla ja es fa insult quan es reclama un tracte bilateral que no ha existit mai, ni existirà com autonomia mirada amb lupa per la resta que com hem vist mai permetran cap tracte de favor, el mateix parlariem de nous models, ja n’hi han hagut uns quants i per un costat o altre el resultat sempre va a parar al mateix lloc.

Per tant, l’espoli fiscal nomes es pot acabar amb un Estat independent, que no estan disposat a assumir com hem vist des del 2017. No cal ens facin creure que podem actuar com a tal dins Espanya o que tindrem un tracte just i igual que altres, perquès sabem que es mentida. Per tant aquest teatre dolen no cal i en son corresponsables directes.

Parlem del robatori indefinit.

El que en diuen justícia espanyola ha tornat a presentar-se com el que es, res a veure amb un poder democràtic i res a veure amb el servei a la ciutadania, i si als poders fàctics que segueixen controlant Espanya, per la falta de transició a una vertadera democràcia.

Aquest cop ha estat l’exconseller Buch condemnat a 4 anys i mig de presó i 10 i mig d’inhabilitació, igula que l’agent dels Mossos Lluís Escolà amb 4 i 19 anys respectivament. El seu gran delicte diuen fer d’escorta al President Puigdemont a Brussel·les. Espanya en estat pur.

No hi ha proves del suposat delicte, ja que el conseller el va contractar com assessor amb una plaça amb oferta totalment normal i en la qual Escolà va fer una tasca encomanada amb prop de 14 informes avalats de la seva feina, ni que algun dels mateixos es consideres deficient, això no es cap delicte. Alhora amb el temps lliure, permisos i altres aquesta persona podia anar a veure al President Puigdemont o qui vulgués sense haver de donar cap explicació. Una autèntica vergonya i barbaritat més.

Cal dir que el President Puigdemont, com expresident te dret a escolta per llei i per tant ja es una vergonya la prohibició d’assignar-li. No es culpable de res ja que no hi ha cap sentència, i no es un fugitiu de la justícia com intenten fer creure, ja que en diferents Estats i particularment on resideix a Bèlgica sempre que aquesta l’ha cridat, ell s’ha presentat i mai ha estat declarat culpable. Dit això jutjar o dubtar d’una plaça pública oferta no te cap sentit, dubtar dels informes que avalan la tasca per la seva millor o pitjor redacció o forma tampoc te cap sentit i ja en darrer terme que jo sàpiga cap tribunal pot jutjar o fiscalitzar el que fa una persona individual en el seu temps lliure o permisos adquirits com es el cas on l’agent no te ni que donar cap explicació.

Aquesta persecució al President Puigdemont i aquest odi malaltís no pot enviar a la presó dues persones que senzillament han complert amb les seves tasques sense cap delicte pel mig, i menys a la falta de proves posar en dubte coses oficial i comprovables per arribar a una condemna totalment desproporcionada per una justícia que evidentment no ho és, ja que si ho fos sense dret a replica la ciutadania estaria indefensa com es el cas i aquesta te tot el dret a defensar els seus drets fins hi tot del poder judicial creat per servir-la no per coaccionar-la com es el cas.

En diuen justícia.