ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

INFORME BRUTAL

Sense categoria

Els resultats de l’informe del Defensor del Pueblo sobre els abusos a l’Esglèsia Catòlica, ens deixen unes xifres per posar els pels de punta i sembla que la societat prefereix seguir vivint amb les seves pors i inseguretats negant una evidència cada cop més real.

El President de la Conferència Episcopal Espanyola Joan Josep Omella, ha negat rotundament la xifra de l’informe de 440000 víctimes d’abusos sexuals per part de l’Església Espanyola, ja no es el primer cop que ho nega, però l’enquesta ens diu que l’1,6% de la població espanyola ha patit abusos, en un informe molt detallat. Omella diu que si fos així hi estariem tots ficats i ha reiterat la petició de perdó a les víctimes pel dany causat per l’església. Parla de que la xacra dels abusos majoritàriament es fora de l’església, i insisteix que no representa al conjunt de sacerdots i religiosos.

Caldria dir que parlem d’Omella, el mateix que fa quatre dies tornava a menystenir la llengua catalana, més que res per reflectir la seva personalitat. Un informe amb més de 8000 persones enquestades i més de 700 folis d’investigació que han donat aquests resultats. Sembla prou seriós per tenir-lo en compte. No se si serant 400000 o 300000 però en qualsevol cas les xifres no varien les conclusions i aquestes tenen el suport de tots els milers de casos descoberts arreu del món i aquests si amb noms i cognoms, amb un escàndol rere l’altre. No son casos aïllats i evidentment te més de sistemic que d’ocasional. Evidentment no vol dir que tots els membres ho siguin, però si una xacra instal·lada dins aquesta organització que aprofitant la seva immunitat ha fet i desfet sense compassió, precisament una de les coses que ens pregonen. Omella ho pot seguir negant però alhora demana perdó cosa que reflecteix que ho assumeix amb major o menor mesura, igualment ha de reconèixer l’obscurantisme amb les investigacions a la pederastia instal·lada dins l’esglèsia i això també es molt greu.

Crec que toca dir les coses pel seu nom, i l’aprofitament del poder d’aquesta organització i la depravació d’alguns dels seus membres precisament protegits per la seva immunitat a la societat ha tocat amagar aquests miserables i els seus delictes durant segles amb l’infancia com a víctimes principals. Suposo que qualsevol altre organització ja hagués estat tancada i investigada a fons fins al final, desmantellant aquesta farsa, però aquest poder factic que ha sobreviscut durant els segles com element de control a moltes ments de les persones humanes malauradament seguirà com si res i personatges com Omella poden seguir amb la seva cantarella i negant les evidències.

Un informe brutal demana justícia.

JOSEP MIQUEL ARENAS: BENVINGUT

Sense categoria

Aquest cap de setmana ha passat un fet destacat, un dels nostres, en Valtònyc ha tornat a casa i és un record ben viu de que Espanya no és una democràcia i sí, una anomalia de l’Europa Occidental.

Han estat 6 anys robats de la seva vida i que ja no podrà recuperar mai. Un Estat miserable que per unes lletres de cançons del genere rap, que ja sabem moltes vegades son crítiques amb molts temes de la vida va patir la sentència de més de 3 anys de presó deixant la seva llibertat d’expressió en res, per cert un delicte que un altre raper com Pablo Hassel el te a presó per vergonya de la Unió Europea. Valtònyc no ho va acceptar i va poder marxar a Bèlgica amb la resta d’exiliats polítics catalans amb el President Puigdemont al capdavant i allà ha viscut aquesta injusticia denunciant el seu cas i la falta de democràcia espanyola que aplica la censura coartant la llibertat de les lletres dels músics al millor estil franquista.

Un Estat tant miserable que no li va comunicar que la seva sentència ja havia prescrit el mes de març, i per tant podia tornar lliurement tal com ha fet ara. Bèlgica mai ha acceptat la seva extradició evidentment aplicant un criteri democràtic, aquí inexistent. Una repressió a tota marxa i que com a bon manual de les dictadures aplica el pensament únic per tothom.

Valtònyc avui ja està al seu poble i pot reprendre la seva vida normal, i l’Estat això ho considera completament normal. De fet a Catalunya crec que es un esdeveniment prou important com per haver-hi donat una cobertura més amplia i les institucions haurien de dir alguna cosa. De totes maneres ja es veu que als partits i Govern català no els interessa i passaran de puntetes sobre el tema com han fet fins ara ja que formen part del sistema establert espanyol i no poden donar un exemple de com poder apartar-se de les seves regles i això seria un precedent perillós per la societat.

És un bon exemple de la situació on ens trobem, on nomes les iniciatives personals individuals han actuat com alternatives al discurs oficial, mentrestant els nostres representants han mirat cap un altre costat per vergonya aliena, ja que no els interessa donar aquesta possibilitat de visió alternativa que els faria perillar els seu mode de vida, encara que sigui per damunt del col·lectiu.

Benvingut Josep Miquel Arenas.

6 ANYS DE RETARD

Sense categoria

Justament avui, el Parlament de Catalunya obeint la llei i el resultat del Referèndum va fer la Declaració d’independència, i es curiós veure les reaccions de molts dels implicats en aquell moment que havia de ser històric i va acabar sent una farsa.

El President Puigdemont diu que no hi han renunciat, ni renunciaran. Afirma que el Parlament es el representant légitim del poble de Catalunya i que tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació i a fer efectius els resultats del referèndum. Ens diu que han mantingut i preservat el seu valor, traduïnt el document a 25 llengües. Jordi Turull reivindica també que no renuncien al seu valor polític i la legitimitat per fer-la efectiva, ja que el Parlament no l’ha revocat. També Carme Forcadell la presidenta de la cambra que va llegir la declaració diur en una piulada que “sempre a la memòria”.

Tanmateix si observem les negociacions dels partits independentistes per la investidura de Sanchez, parlen d’ammisties, de rodalies, de finançament, del reconeixement de la llengua i altres qüestions autonòmiques, però no del centre de la qüestió. Això dona idea del drama que parlem.

En les reaccions diu el President que no hi han renunciat ni ho faran. De moment porten 6 anys renunciant, i de fet simplement calia obeir al Parlament com seria normal en una democràcia. De fet diu que tots els poble hi tenen dret i a fer efectius els resultats dels referèndums. Sembla que de moment Catalunya es l’excepció que confirma la regla. També ens diu que preserven el fet i han traduït el document en 25 llengües, no calia fer cap traducció, simplement aplicar la declaració, això no es preservar, això es no complir amb el mandat que es molt diferent, i com es va veure en forma de parodia sense cap intenció de fer-ho efectiu per vergonya de la societat catalana. En Turull no renuncia al seu valor polític i parla de la seva validesa ja que no ho ha revocat el Parlament, de fet els que ho han revocat per falta d’aplicació son ells mateixos, no cal reclamar el seu valor, cal aplicar-lo. Carme Forcadell ho rebla dient que sempre a la memòria, un nou eufemisme, no cal que ho tingui a la memòria, calia seguir el procediment establert en aquests casos per un Parlament i no interrompre voluntariament la declaració.

Com veiem segueix aquesta anomalia democràtica a Catalunya, i el cinisme dels nostres polítics parlant com si no fos culpa seva, o no hi tinguessin res a veure. De moment 6 anys de retard.

EL CINISME SENSE LÍMITS

Sense categoria

Els atacs a Catalunya provenen de tots els àmbits, en el món de l’esport, l’objectiu es la punta de llança del mateix, el Barça i cal dir que aboquen tots els esforços.

La persecució del cas Negreira, sense cap prova de les acusacions s’ha donat per fet i els mitjans afins hi han sucat pa en una clara prova d’intencionalitat i de mala fe periodistica. El tot s’hi val es completa amb la no presència fa unes setmanes a Montjuic del President del Sevilla pel cas esmentat i ara amb l’anunci en el clàssic de la no presència del President del R.Madrid Florentino Pérez pel cas esmentat i també pel tuit d’un directiu blaugrana contra el jugador Vinicius.

El directiu davant unes accions del futbolista en el terreny de joc i la repulsa que van produïr va dir que no es racisme, i que es mereixia un bon calbot per pallasso. Això ha estat amplificat per tota la caverna i a pesar d’esborrar el mateix s’ha demanat la dimissió del mateix o una nota del club blaugrana demanant disculpes que evidentment no ha arribat i ara provoca aquesta decisió per seguir amb aquest cinisme i atacs sense precedents.

Una nova mostra d’aquest atac indiscriminat al club que representa Catalunya i uns valors rebutjats per Espanya, i que amb una situació econòmica delicada, ha estat aprofitat per llençar dards un rere l’altre, amb el cas Negreira com estrella, un cas on ningú mai ha demostrat cap compra ni favor en els partits i que a més els visionats dels mateixos deixen ben clar que si que hi ha un èquip que any rere any rep un tracte de favor com es l’èquip del règim de la capital espanyola, cosa que des de la Dictadura no ha canviat i ha provocat que el Barça nomes sigui campió quan la seva superioritat es grandiosa i rarament amb situació d’igualtat. Anant a la hemeroteca es pot comprovar, cosa que no interessa. Tornat aquest cap de setmana ho tenim en el cas d’un jugador madridista sancionat per una acció molt perillosa i perdonat per poder jugar cosa que podria contrastar quan el davante blaugrana Lewandowski per tocar-se el nas va ser sancionat 3 partits sense perdó, seria un exemple clar d’aquest madridisme sociològic que viu a totes les institucions del futbol espanyoles com va denunciar Joan Laporta i que any rere any adultera les competicions amb decisions que marquen els títols.

Que davant tot això i amb l’excusa d’un jugador sense educació i prepotència com Vinicius que gràcies al color de la seva samarreta ho ha disfressat de racisme i de victima, trobem aquest cinisme sense límits.

EL CONSELL DEL NO RES

Sense categoria

El Consell de la República diu que la seva votació amb el resultat de blocar la investidura de Sanchez no condiciona la negociació.

Ens recorden que el Consell no negocia ho fan els partits i per tant no afecta a les converses, tot un embolic, que naturalment passa quan es vol fer passar per normal una situació que no ho es com la catalana. Ens diuen que l’impacte es tant limitat que ratlla el que es inexistent. Diuen que el Govern d’aquest organisme acatarà la decisió i la transmetrà als partits. Recordo que un 74,9% va ser vot favorable però amb una participació del 4,45% del seu cens. Ja hi havia discrepancies internes per dur a terme la consulta i el Govern del Consell va suggerir esperar a que la negociació fos més avançada, finalment no es va fer cap campanya, ni deliberació abans de la consultat i el resultat tant pobre es damunt la taula.

Realment arriba a votar la independència, guanyar el si clarament i fer dos declaracions al Parlament de la mateixa, una suspesa temporalment i l’altra sense cap intenció de fer-la efectiva des de fa 6 anys porta a situacions esperpèntiques com les que vivim. El Consell de la República es una d’elles, una bona idea crear un organisme fora de la jurisdicció espanyola que marques una línia i on tots els partits fossin representats, una mena de Parlament que no fos autonomic transitoriament. Prou embolicat però una sortida, amb el temps veiem que no deixa de ser un organisme més sense solta ni volta, on les normes canvien quan no interessa o les consultes tenen un abast totalment simbòlic. El mateix Consell ho reconeix, que no negocia, ho fan els partits, alhora pretèn ser controlat pels mateixos o el seu Consell per fins partidistes o personals, però no efectius. La consulta es un bon exemple, no la volien fer i finalment davant la petició de mínim 1% dels afiliats s’han vist obligats, això si sense cap campanya, ni debat previ, gairebé d’amagat i el resultat participatiu ho diu tot. Una parodia més i ja no be d’una.

Els miratges son simplement miratges, i el nom no fa la cosa. Ho hem vist durant tot el procés, i ara que es tracta de fer veure que, sense fer-ho la recepta es la mateixa. Un organisme sense cap poder, ni decisió, simplement al servei de la promoció personal i escarafalls sense cap efectivitat.

Una estratègia que malauradament coneixem molt bé i que amb aquesta consulta torna a quedar en evidència.

NEGOCIACIONS DEL NO RES

Sense categoria

Quan el termini queda a 1 mes de la seva finalització per la investidura coneixem l’acord PSOE-Sumar, cal dir pur teatre i escoltem els eixos que proclamen amb els partits catalans.

Una gran comèdia l’acord com diuen ells progressista, un eufemisme que fa riure per no plorar. Un pacte que ja sabien era si o si, per la part socialista sense el seu soci no tindria cap possibilitat de Govern a Espanya i per la part de Sumar es la seva oportunitat de seguir tocant poder, era una cosa molt clara. Per cert l’acord a bombo i plateret per les 37,5 hores setmanals es llaminer, però potser seria important revisar els sous i la seva pèrdua de poder adquisitiu més que la reducció horaria.

Pel que fa als eixos amb Esquerra i Junts, trobem l’Ammistia, de fet com va dir Albert Pla en una entrevista a la televisió, no deixa de ser graciós que els culpables per delictes greus contra la democràcia i la societat que haurien de ser jutjats son els que decidiran a qui donen el perdó sobre aquells que injustament van ser empresonats o perseguits. La vergonya de la classe política no te aturador i aquesta comèdia entre indults i ara ammisties forma part d’un pla per deixar la classe política en el lloc on estava com si no hagués passat res i amb la societat com a víctima. La segona cosa és el Català a Europa, com veiem per les reticències d’alguns Estats no te massa opcions de prosperar ara i per tant el pagament per avançat no passarà cosa que hauria de portar a la incredulitat per la part catalana. En el darrer lloc aquesta mena de tractament com a minoria nacional o algun terme inventat que en el fons no volen dir res ni reconeixen res, cal pensar que el 2017 vam votar, vam guanyar i el Parlament sobirà va fer una declaració d’independència com un Estat lliure o normal entre els altres, per tant partint d’aquest fet qualsevol reconeixement serà inferior i innecessàri. No volem un tractament que no comporti res i que apart sigui oblidat en el temps.

Per tant les negociacions haurien d’estar condenades al fracàs i per tant posar les coses clares amb un mediador com es va demanar, que això si que atorga qualitat a cada part i seriositat, cosa que lògicament des de la part socialista no es ni serà acceptada i per tant tornem al punt inicial i a unes noves eleccions per acabar aquesta comèdia.

Son les negociacions del no res.

EL CEO I ELS JOVES

Sense categoria

Ahir els titulars sobre l’enquesta del CEO era que entre els més joves la independència havia deixat de ser una prioritat, la política era cada cop més allunyada, i ideologicament més cap a la dreta, cosa que amb més edat canviava radicalment.

Posant sempre amb pinces aquestes enquestes, la seva intencionalitat i el seu aprofitament com una eina més pels partits polítics, crec que l’explicació es força senzilla. Si analitzem el viscut els darrers 15 anys a Catalunya, un jove pot arribar a la conclusió que el sistema i els partits que el representen tenen nomes un interés particular i viuen totalment d’esquena a la societat, de fet revisant aquests darrers anys poden veure com una societat majoritària i mobilitzada va protagonitzar manifestacions i representacions increibles, va pressionar als partits com mai, es va jugar tot per realitzar el referèndum, va suportar la violència de les porres per validar clarament la independència i posteriorment va veure com tot això quedava en res, ja que el Govern i partits que ho havien de culminar no havien fet la feina promesa i no van complir amb la mateixa llei del referèndum fent el resultat viable, amb una declaració de 8 segons i una nova en forma de presa de pel i sense cap intenció de donar-li sortida, deixant la societat amb un pam de nas i amb l’objectiu clar de fer oblidar aquells anys i tornar a l’autonomisme sense manies. Una presa de pel que sobretot en un jove el pot allunyar tant de la política que veu com un engany interessat i d’una independència que veu clarament que aquells que finalment l’han de signar no tenen cap intenció de fer-ho.

Pel que fa a la ideològia, segurament l’esquerra teorica més oberta i moderna seria l’opció majoritària, però quan aquesta en la major part del món i particularment a l’Estat espanyol ha fet de dreta i s’ha allunyat del que se suposava eren els seus principis bàsics per passar a viure del sistema amb proclames buides de contingut, la gent llavors veu l’engany i normalment tria l’original i no la còpia barata que havia de ser l’alternativa, per aquí vindria aquesta pujada de la dreta a la joventut.

De fet els termes clàssics dreta i esquerra han quedat cada cop més difuminats en una centralitat d’objectiu compartit en forma d’ocupar el poder com sigui i sobretot deixant els votants en un calaix que nomes es obert cada 4 anys gairebé per desgracia seva.

Per tant si ens refiem de l’enquesta, res estrany quan la societat ja no creu ni en el sistema, ni en els partits d’aquesta falsa democràcia.

CRIMS DE GUERRA

Sense categoria

El món viu amb expectació la guerra a la franja de Gaza per les derivades que pot comportar i la fragilitat dels acords establerts i la propia situació d’aquest punt calent del planeta.

Una paraula que escoltem constantment es “crims de guerra”. De fet son innerents en una guerra i no hauria de sorprendre un cop iniciada, no hi ha cap guerra que no comporti aquest tipus de crims, la barbàrie bel·lica ho porta incorporat. Si anessim a l’època medieval, normalment en un camp de batalla s’enfrontaven dos exèrcits i la població civil quedava al marge, això evidentment ja no es així l’armament es molt més precis i la tecnologia molt avançada, però les errades puntuals no son excepcions. Podem afegir que si no son dos exèrcits i un territori poblat com a camp de batalla la mort de civils innocents és una trista realitat i passen a formar part sense voler-ho del camp de batalla.

Més enllà de la guerra de la desinformació que no ens permet esbrinar la veritat, hi ha imatges que no han deixat dubtes, per exemple les incursions de Hamas a Israel en un festival de música on van assassinar a la majoria d’assistents i això es un crim de guerra o els bombardejos sobre edificis o carrers a la franja de Gaza amb gran nombre de morts civils per part de les forces israelianes també son crims de guerra, com evidentment el bombardeig a un Hospital sense autor clar també ho és. Crec que es força clar i no hauria de generar massa debat i si reflexió.

Per això fa por veure aquests personatges que reparteixen el repartiment amb protagonistes bons i dolents i fan la vista grossa amb unes victimes i insisteixen amb les altres, simplement per la seva ideològia i molts cops per aprofitament polític, cosa encara més miserable. Ho veiem en les estructures de poder, en els mitjans, a les xarxes socials i a la ciutadania en general, i forma part d’aquesta deshumanització que patim impulsada pels cercles de poder i que pretén fer distincions entre els morts com si tal cosa per aprofitament propi.

Ja seria hora que la societat madura dones una lliçó i deixes clar que els objectius civils en una guerra son crims contra la humanitat sempres vinguin don vinguin i siguin qui siguin, res a veure amb els motius de la guerra o la ideològia defensada per cada part.

Simplement, crims de guerra.

HUMILIACIÓ SENSE SENTIT

Sense categoria

La decisió del President Aragonès d’acudir al Senado per defensar la llei d’ammistia, sembla una immolació sense sentit i dona idea de la deriva i de la mediocritat dels nostres partits i Govern.

El Partit Popular ha impulsat aquesta sessió, i el lehendakari o els Presidents socialistes ja han anunciat la seva absència. De fet els Popular ja esmolen les eines per fustigar el President en una cambra on tenen majoria absoluta i on nomes els Presidents autonòmics populars han respost positivament. De fet les renúncies ja han servit per criticar al Govern socialista. El principal objectiu es que els presidents assistents es pronunciin sobre la llei i com veiem hi haurà una unanimitat de rebuig absoluta. La portaveu popular ja ha retret als socialistes que son incapaços de defensar la igualtat davant la llei o un finançament igual per tots. Uns arguments molt cínics ja que com hem vist amb la repressió a Catalunya i amb els judicis de fireta començant pel dels presos polítics no hi ha cap tipus d’igualtat, alhora el tema de finançament es el que reclama sempre Catalunya, acabar amb l’espoli fiscal anual i senzillament ser tractada justament i amb igualtat per exemple amb Madrid que seria a l’altre extrem de la balança.

Des de Palau, ens diuen que el President anirà per defensar davant dels presidents autonòmics els grans consensos de país com son l’ammistía i l’autodeterminació i ningú ho pot fer millor que ell. Apart no volen deixar cap espai buit on puguin parlar.

Respecte els grans consensos, els primers que no han respectat l’autodeterminació que el poble va validar amb el seu vot i el Parlament va declarar, son precisament ells mateixos, que segueixen donant tombs a un tema d’esquena a la mateixa societat per no atrevir-se a culminar-lo desprès de tot el recorregut realitzat i respecte el tema ammistia, no hi ha una unanimitat, ja que una bona part de la societat no ho veu com a cap prioritat ja que la independència ja la porta implicita i per tant no cal demanar-la, apart de fer un favor a l’Estat per neteja la seva imatge davant la comunitat internacional i deixar sense culpabilitat als responsables, si que ho es pels partits, els seus interessos particulars però això no es Catalunya.

Respecte ocupar un espai buit, no crec que tots es tinguin que ocupar, oferir-se per entrar al circ romà amb els lleons i gladiadors en contra amb el paper de martir no seria de rebut per un President de la Generalitat, ja que la humiliació no es benvinguda i aquest paper tant trist no te cap mena de sentit que no sigui partidisme d’esquena al poble.

Una humiliació sense sentit.

EL DRAMA DE LA LLENGUA

Sense categoria

Una llengua, es una identitat, i el seu millor flotador per no ofegar-se es l’actitud dels seus parlants i els seus teorics integrants. Com hem vist molts cops ens preocupem i venem a preu d’or reconeixements esterils com poder utilitzar la llengua a les institucions espanyoles, però en canvi el vertaderament important es l’us i el rang que hi donem nosaltres mateixos i de cara al que rep la persona de fora. Com diu José Antich en aquest cas el cap de l’Esglèsia Catòlica va donar una lliçó al Cardenal Omella que si tinguessin vergonya el hauria de treure els colors. Aquest menyspreu d’aquest personatge a la nostra llengua fa evident de quin tipus de personatge parlem i això no es pot permetre. Ens hi juguem massa.

Lliçó del Papa al cardenal Omella amb el català

José Antich

Quan molts cops es parla del problema del català, del seu ús i el seu estatus, també cal buscar-los a l’interior de Catalunya. No som prou conscients que el problema comença a casa. Són els mateixos catalans els qui en fan abandó i no concedeixen a la llengua pròpia del país el rang que es mereix. Hi ha un refrany anglosaxó que diu que el diable és en els detalls, que vol dir que són les petites coses que a primera vista semblen anecdòtiques les que acaben sent importants. I estic molt d’acord que moltes vegades és així i per un gest, per un detall, s’acaba coneixent molt bé les persones.

Això ve a tomb, en part, de la notícia que hem conegut aquest dilluns i que tot i que data de dissabte 7 d’octubre és plenament vigent. Aquell dia, el papa Francesc havia de beneir la imatge de la Moreneta que es venera a la catedral de Girona durant l’audiència als participants en el pelegrinatge a Roma de la confraria de la Mare de Déu de Montserrat, amb motiu dels 800 anys de la seva fundació. Doncs bé, quan Francesc va tenir el text a les mans, va observar que no estava en català sinó en castellà. I va preguntar: “No hauria de ser en català?”. La resposta del cardenal Joan Josep Omella va ser un clar “no” i el Papa va procedir a la lectura de Déu de la tendresa en castellà. Com pot ser que sigui el papa Francesc qui se sorprengui que la benedicció no sigui en català i sigui l’arquebisbe de Barcelona a qui ja li sembli bé que sigui en castellà?

En això no hem anat, com en moltes altres coses, cap endavant, sinó cap enrere. Alguns dels seus predecessors a l’arxidiòcesi, no només Narcís Jubany, que va ser arquebisbe de Barcelona durant 18 anys als anys setanta, hauria tingut un comportament diferent. Destacava per la senzillesa i austeritat, però també per la seva idea d’una Església més democràtica. En un moment gens fàcil, l’1 de gener de 1977, en l’homilia de la Jornada Mundial per la Pau, es va afegir a la petició d’amnistia d’aquell moment, assenyalant que era un desig que ell compartia. Més tard, encara que el perfil no era el de Jubany, Ricard Maria Carles hauria estat també a l’altura i un detall així no li hauria passat per alt. I l’antecessor d’Omella, el cardenal Lluís Martínez i Sistarch, un catalanista moderat, no hauria deixat passar l’ocasió de donar-li la importància que es mereix el català.

Està molt bé que el català es parli al Congrés dels Diputats i és un salt històric que s’hagi demanat que sigui llengua oficial a les institucions europees i que finalment s’aconsegueixi. Però els representants del país, en l’àmbit que sigui, han de donar al català la importància i el significat que té. No és una llengua escolar, ni tampoc subsidiària del castellà. Tant és així que el mateix papa Francesc s’estranya que la benedicció no sigui en català. Poques vegades li deu passar una situació com aquesta. Quan des de Catalunya es reivindiquen bisbes catalans —Omella és natural de Cretes, a la província de Terol— és perquè tinguin una sensibilitat més gran envers tot el que és la identitat, la llengua i la cultura catalana. Omella va posar el càrrec a disposició del Papa l’abril del 2021, quan va complir 75 anys. El seu relleu està obert i Barcelona sempre és una plaça complexa que des de Madrid es pretén tutelar. I més, segurament, en la situació política actual.

LA CLAREDAT DE LA PRESA DE PEL

Sense categoria

El President Aragonès porta al Govern les conclusions del grup d’experts sobre l’acord de claredat, i francament es pot definir amb una sola paraula: esperpèntic.

De fet aquests experts, alguns coneguts anti independentistes com a perfil ideològic no es mullen sobre la viabilitat de l’acord aquesta legislatura però nomes contemplen l’acord amb l’Estat. Han complert amb el que s’esperava de la seva mediocritat com es allunyar l’objectiu de l’autodeterminació amb unes propostes absurdes mai vistes en el planeta fins el dia d’avui. De fet era senzill i bàsic, preguntar als ciutadans sobre la independència si o no i acatar el resultat, però ells ens diuen que el referèndum no es l’única solució i de fet les seves propostes cap ho contempla, veure per creure. Dues de les opcions les votariem a Catalunya per demanar una reforma constitucional o ratificar un acord entre Governs, res de votar per la independència, dues més, atenció les votarien a tota Espanya per decidir que podem fer i que no i la cinquena ja de traca amb un doble referèndum a Catalunya i a Espanya.

Aquesta presa de pel ja va ser plantejada al Parlament i tant sols va obtenir el vot dels 33 diputats d’Esquerra, però fent cas omís van encarregar amb aquest Consell mediocre desenvolupar el tema per arribar a aquestes conclusions esperpèntiques i per si no fos prou amb un arbitre que seria El Tribunal Constitucional, que de facto ja blocaria la majoria d’opcions.

Crec que el poble de Catalunya no es mereix aquesta broma de mal gust del nostre Govern, una presa de pel que nomes deixa en evidència el miserables que poden arribar a ser els nostres partits i ara en particular el Govern d’Esquerra nomes buscant propostes per fer oblidar l’1 O, la darrera cosa que els molesta i fa recordar a la gent la resolució pendent i proposa acords contra el dret a decidir de la societat i amb exemples com Canada i el Quebec que ho constaten, ja que no es pot deixar el comandament de la teva decisió amb aquell que no vol que ho decideixis. Si apart, afegim les propostes absurdes amb solucions que mai han existit enlloc i que nomes tenen en comú de treure el poder de decisió del poble de Catalunya i donar-lo a Espanya per decidir per nosaltres i per si no fos prou amb el TC com a garant de que mai podrem decidir res.

El President no pot fer el ridícul d’aquesta manera i intentar vendre un producte que tots sabem on ens porta i no es de rebut.

RES A CELEBRAR

Sense categoria

Crec que una certesa es que nomes el poble pot salvar el poble, contra aquest colonialisme espanyol i contra els seus col·laboradors útils en forma de pretesos partits independentistes.
Res a celebrar.

EL FRANQUISME INTOCABLE

Sense categoria

Hem sabut que el Jutjat d’Instrucció 18 de Barcelona no admet a tràmit la querella per tortures de Carlos Vallejo a la Comissaria de Barcelona amb el suport de la nova llei espanyola de memòria democràtica.

Aquestes tortures patides durant el franquisme, i amb el veredicte favorable de la Fiscalia que es va posicionar favorablement a la seva admissió a tràmit per primer cop i en virtut de la nova llei, no ha estat suficient per ser admesa. Els arguments que les tortures denunciades ja van prescriure i a més amnistiades, deixant clar que no considera fets constitutius del delicte de lesa humanitat per tortures que recordo no prescriuen. Sobre la nova llei ens diu que vol preservar la memòria de les víctimes però no deroga la llei d’ammistia ni preveu investigacions sobre violacions dels drets humans del franquisme.

Com ja ens podiem imaginar, la farsa segueix sent una farsa i la crua realitat d’una dictadura sagnant de 40 anys que posteriorment va controlar i dirigir un canvi estètic anomenat democràcia, però que ho deixava tot “atado y bien atado” amb una protecció total als assassins, torturadors i col·laboradors del règim franquista. Així ha estat fins al dia d’avui, les víctimes segueixen sent culpables i sense cap tipus de dret de demanar justícia. Vallejo li diuen que les tortures han prescrit quan es un dels delictes que mai poden prescriure, i s’amparen amb l’ammistia creada pels mateixos assassins per cobrir-se l’esquena dels seus delictes de sang per dir que segueix en vigor.

Malauradament, res de nou a l’horitzó, unes institucions estatals herevas del règim i que actuen com a tals. Una vergonya a nivell mundial on 40 anys d’atrocitats com les tortures esmentades son esborrades com si no hagués passat res. La Dictadura va ser sagnant i els seus crims ben visibles, però la falsa transició encara ho va ser més i les estructures muntades per aparentar el que no es una burla macabra a la societat espanyola que va comprar el relat i sembla amb la bena als ulls per no veure la realitat ni els morts enterrats als vorals de la carretera, recordo desprès de Cambodja el país que te el dubtós honor d’acumular més.

No hi ha llei que pugui resoldre aquest tema, sense fer surar tot això a la lluma i començar una purga dels nombrosos elements que continuen a les institucions bellugant els fils d’un sistema que se li pot dir de moltes maneres, menys democràtic.

Una nova vergonya que constata que el franquisme es intocable encara que siguem el 2023.

PROU HIPOCRESIA

Sense categoria

El conflicte obert i sagnant dels darrers dies a Israel ha portat declaracions dels nostres representants, algunes carregades d’hipocresia i sense cap humanitat que mereixen ser condemnades sempre.

Primer de tots, veig molt clar que Catalunya i sobretot si pot assolir la independència ha de conservar una bona amistat amb Israel, amanida amb declaracions per resoldre el conflicte de Palestina, però políticament i estratègicament si ets un actor internacional has de fer saber la teva opinió i la més recomanable per propi interés seria Israel.

De totes maneres la causa palestina sobretota amb aquell sector proper a l’esquerra sempre ha portat una mirada hipocrita del conflicte entre bons i dolents que ha portat aprovar resolucions condemnant Israel al Parlament posteriorment matisades i moltes declaracions que obvien una part del conflicte i es centren en l’altra. El manifest de Sumar i la seva tebiesa per condemnar els assassinats massius fets per Hamas aquests dies i posant el punt clau en la culpabilitat israeliana fa vergonya aliena, alhora i particularment una diputada seva dient “avui i sempre amb Palestina”. Alhora la resposta del President de la Generalitat s’ha limitat a repiular un tuit de la Consellera d’Exteriors i unes declaracions equidistants per la gravetat del conflicte.

Cal dir que fa fredat com forces sobretot de la banda esquerra i la seva defensa dels drets del poble palestí i contra el colonialisme israelià, si ho traslladem a Catalunya aquests drets ja no son aplicables i la seva posició passa just a l’altre extrem. Hipocresia en majúcules. També la tebiesa del Govern fa molta vergonya. De fet els sucessos d’aquests darrers dies son condemnables sigui qui sigui, Hamas ha entrat a Israel i ha matats centenars de víctimes civils, això son crims de guerra i qui els comet son assassins, ningú els pot defensar. Un altra cosa seria el conflicte de fons on les dues parts tenen crims en la seva butxaca i on segurament la paraula hauria de substituir aquesta guerra continua i aquest tracte a unes societat que ja han patit prou per no ser capaços de trobar una solució definitiva.

No es poden defensar els crims de guerra com sembla ha fet la CUP a traves de les seves xarxes donant rellevància al seu posicionament a favor de Palestina, per damunt de crims repugnants de gent innocent, simplement es una acció política molt miserable en aquests moments.

Una bona part de la humanitat sembla s’ha tornat insensible davant la deshumanització total, i això marca una tendència que no pot portar res de bo, ja que la vida humana te un valor incalculable i no pot ser acabada a mans d’uns criminals fanatics com si res.

Prou hipocresia.

ACCEPTAR EL QUE NO ES ACCEPTABLE

Sense categoria

Les societat estan controlades, i es cert que això provoca una tolerància a certes coses que en circumstàncies normals provocarien reaccions molt diferents.

En les últimes hores en tenim dos exemples molt diferents entre si, però amb la mateixa reacció passiva. Per un costa el President Aragonès ens diu que esta obert a negociar que la independència no sigui l’única opció del referèndum i que les seves caràcteristiques formen part de la negociació. Per altra banda i en un àmbit totalment diferent vam veure un nou escàncol en el partit del Barça a Granada amb l’anul·lació d’un gol legal als darrers instants que va suposar la pèrdua de dos punts més en el campionat.

Crec que ningú i principalment la societat catalana i en particular els seus votants li han donat permís al President per negociar el que diu que forma part de la negociació. Primer de tot el referèndum ja es va celebrar el 2017 i per tant i encara que busquen la seva eliminació de les nostres ments ja que els incomoda, va ser i és una realitat que els persegueix. En qualsevol cas si pretenen canviar-lo per un de nou amb la validació total espanyola i internacional del seu resultat, ni cap interferència pel seu respectes seria un tema a parlar, però intentar incloure en el referèndum de la independència altres opcions, això ni es de rebut, ni acceptable sota cap punt de vista. Un referèndum es per un tema en concret i aquest es el que es vota si o no, no es pot emmascarar amb altres opcions i desvirtuar la seva resposta i per suposat les caràcteristiques son molt clares, tots els vots valen igual i guanya la majoria. En el seu intent d’esborrar l’1 O no es poden posar pedres per deixar el si que no desitja en inferioritat de condicions respecte el no, crec que la societat hauria d’exigir una rectificació del seu President actual.

En el segon cas, tornem a veure com una decisió a darrera hora com ja va passar a Getafe ha privat a l’èquip blaugrana de 2 punts amb jugades clares i que a més ja s’han donat amb altres partits amb resolucions oposades. El joc pot ser millor o pitjor, els mereixements més o menys però el reglament no es pot aplicar diferent en funció dels colors com passa a Espanya des del llarg del temps i crec hauria arribat l’hora de posar-ho damunt la taula per exemple retirant l’èquip del terreny de joc i deixant en evidència aquesta farsa any rere any per afavorir l’èquip blanc de la capital espanyola. Seguir acceptant tot sense fer res es col·laborar amb validar un relat fals de les coses i seguir així any rere any.

Una societat no pot acceptar el que no es acceptable i ha d’aixecar el dit per dir-ho.