Aquest estiu les brigades forestals han netejat un tros de bosc en una de les entrades a les Travesses. Però aquesta feina no valdrà per a res si alguns fills de puta continuen llençant la seua merda a la zona o per dins del bosc.
Les petites històries que fan més atractiva aquesta ciutat i no els grans balafiaments de l’època que ara alguns volen recuperar són recollides en aquesta petita guia editada per l’Associació Cultural Institut Obrer i l’Ajuntament de València. En ella descobriràs els petits senyals que la història ha deixat en la ciutat, els carrers d’aquesta, curiositats sobre el riu,fonts, ponts i altres objectes que poblen el paisatge urbà de la ciutat. Hi ha un capítol dedicat a la València desapareguda, però crec que l’autor es massa benèvol atribuint-ho tot a la voracitat urbanística del franquisme, crec que molts palaus i altres edificis es varen enderrocar o eliminar per a esborrar el passat de la ciutat com a capital d’un regne o país, que no quedara constància de la seua importància i que els valencians oblidarem el nostre passat. Ja ho va dir Felip V: “Picad todos los escudos del reino que hay en las murallas de la ciudad. Para que un día olviden que fueron valencianos y que fueron libres”, doncs els seus successors varen continuar amb l’exemple amb l’excusa de “modernitzar” la ciutat.
Aquesta guia és una traducció d’una prèvia escrita en castellà i això es nota massa. Potser el traductor hauria d’haver estat més acurat en aquesta ja que hi ha massa errades pel meu gust, sobretot noms en castellà i algunes construccions mal fetes.
Viatjar a Síria a descobrir el país i redescobrir els orígens de la civilització occidental i et trobes una guerra i refugiats que fugen, un drama del que no som innocents els occidentals. Cristina Àlvarez ha reflectit aquests sentiment contradictoris i actuals per a vergonya de la humanitat al llarg dels 24 poemes que formen aquest llibre. Jo personalment recomane el titulat “Mosaic de la guerra”, on en un poema l’autora ens fa arribar tots aquests sentiments: la guerra actual, el esplendorós passat romà i la mitologia grega:
“Mentre Síria agonitza reneix Roma
que ressuscita Grècia en un miratge
de nimfes i amazones venerant
Neptú i les ones, Troia i el poder.”
“Aquesta novel·la s’inspira en fets i en personatges reals, a qui l’autor ha atorgat una vida privada i un discurs imaginis. Tot i això, aquesta és una veritable història russa.”
Vadim Baranov si que existeix, però amb un altre nom i recomane la lectura d’aquest llibre a tots aquells que encara defensen al sàtrapa de Vladimir Putin o al seu estimat Stalin. Cinisme, hipocresia i tot el que pugues imaginar passen al llarg d’aquesta ficció, que com diu l’autor a l’inici no s’allunya molt de la realitat.
“– Saps el que deien els moscovites de la Lubianka a l’època de L’URSS? Que era l’edifici més alt de la ciutat, perquè des dels seus soterranis es veia Sibèria.“
A les darreres jornades sobre la memòria democràtica al castell de Riba-roja vaig comprar aquest petit resum sobre les dones vinculades al moviment anarquista i llibertari que varen passar per València, moltes d’elles vinculades a l’institut obrer o al internat-escola Durruti. La més famosa de totes és Frederica Montseny, però cal recordar que hi va haver moltes més que cal rescatar de l’oblit provocat per la dictadura feixista.
Fa uns 35 anys la ciutat de València va guanyar dues batalles al franquisme i als seus hereus: salvar el Saler i salvar el llit vell de Túria que volien convertir en un nus d’autopistes que hagueren partit la ciutat per la meitat deixant la seua merda per tot arreu i sense cap utilitat cap als ciutadans, ja que per allà només hagueren passat que vehicles de pas. La pressió popular va fer que tot (o quasi tot) el llit vell del Túria es convertira en un espai públic amb zones verdes, esportives i d’oci esdevenint un veritable pulmó ver per a la ciutat.
Aitana Guia ens conta aquesta història i ens analitza la situació actual del riu i de com podria ser en un futur conjuntament amb altres projectes ideats per donar més habitabilitat a la ciutat. Analitza les coses ben fetes i les que no, les que es podrien millorar i com han actuat al llarg dels anys els diferents consistoris i la Generalitat (amb encerts i amb errades independentment del color polític del partit que la controlava en aquell moment). També ens avisa dels perills en que podem caure, comparant amb altres ciutats, i quins projectes hi ha pendents o es poden fer. Ara, en aquest tema no són optimista, degut al canvi de color del consistori. Farà la Sra. Català el projecte d’unir el Parc Natural del Túria amb el de l’Albufera pel nou llit del riu? o es dedicarà a la política de l’asfalt de la seua admirada Rita Barberà? Ampliaran el port que no fa falta? posaran la por al coll als del Cabanyal altra vegada?…..
Un lectura molt recomanable per saber més coses de la capital del nostre País Valencià escrita per la filla d’un dels millors professors que vaig tenir a al facultat i gran lluitador pel seu país, en Josep Guia.
Als anys 98, 99 i 2000 vaig realitzar tres cursos a Sant Feliu de Guíxols organitzats per la Universitat de Girona, dos de cinema i un sobre la història del jazz. Als cursos de cinema la majoria dels ponents eren de col·lectiu de crítics de cinema de Girona, i entre ells l’Àngel Quintana. Allà vaig començar a desintoxicar-me de la dependència de la Cartellera Túria de València i vaig descobrir que a més dels Albatros (València) o el Verdi (Barcelona) hi havia altres temples cinèfils: el desaparegut cinema Modern a Girona, el petit cinema Truffaut, la llibreria 22 de Guillem Terribas, o el Museu del cinema de Girona, o val la pena visitar moltes de les exposicions temporals.
Llegia al Punt o a altres diaris els crítiques de gent com Guillem Terribas , Imma Merino, Àngel Quintana i Salvador Montalt, que varen participar, si no recorde malament, com a ponents als dos cursos que vaig realitzar al monestir de Sant Feliu de Guíxols, però mai havia llegit cap llibre d’ells i quan vaig veure aquest d’Àngel Quintana amb aquest atraient títol amb regust cinèfil vaig comprar-lo i l’experiència no ha decebut gens. Recórrer el París dels anys 80 amb els ulls cinematogràfics de l’Àngel ha estar una bona experiència plena de records, tan cinèfils com literaris o musicals.
Fa uns mesos anàrem a veure l’exposició al Caixaforum de València sobre l’Apol·lo XI i l’arribada de l’home a la lluna. Allà vaig comprar aquest llibre de divulgació matemàtica totalment recomanable, malgrat que alguns capítols es poden fer massa pesats per a gent no introduïda en aquest món, i per tant se’ls poden saltar o llegir sense aprofundir massa. El títol parla de matemàtiques, però pot ser un una simplificació, crec que l’astronomia és una especialitat científica que beu de molts fonts: matemàtiques, química, física, biologia, tecnologia o fins i tot la història i això és veu clarament en aquest llibre o com vaig descobrir al curs que va fer fa anys Juan Fabregat per a professors de secundària.
Abstenir-se gent que encara creu en l’astrologia i coses semblants. Encara recorde com el professor Joaquim Olivert, a la facultat de matemàtiques, posava a parir a totes aquestes pseudociències que tant atreuen a la la gent “analfabeta numèrica”, com diria John Allen Paulus.
Acabe el cicle de Cassana amb el tercer volum, el darrer a publicar-se, que aplega els anys de la guerra civil amb els mateixos personatges que protagonitzaren els segon volum. Com sempre, la ressenya inicial dona un idea del que llegiràs en aquest volum:
“Els homes, no contents de tanta discòrdia com llurs interessos causen, es fan encara més mal per interessos quimèrics i per absurditats inintel·ligibles”, Voltarie.
Per connectar amb les altres dues obres, l’autor va recuperant personatges de les altres (evidentment el més joves) en papers secundaria i així tenir una visió global dels tres volums que vans des de l’inici del segle XX fins a l’exili al 1939.
Els llibres són de la biblioteca de l’institut.
“Nosaltres amb petites descansades, encara cantàrem una mica més, fins que, pràcticament esgotat el curt repertori, cloguérem el recital orfeònic amb el cant de La Internacional. Dissortadament, tot en castellà. Tot es feia per la justícia, per la llibertat…però com si nosaltres no existíssem.”
Hi ha que salvar Espanya! I a nosaltres qui ens salva?
En plena guerra civil arriba un autobús de refugiats de Madrid al petit poble de Cassana i la primera reacció d’aquests quan baixen i veuen que no entenen res, que allà parlen una altra llengua, enlloc d’agraïment és:
–Yo no los entiendo! – es va sentir a dir.
-Buena la hemos hecho con el Levante Feliz de la puñeta1
-¿A donde hemos ido a parar? – va reclamar una vella vora meu.
Després la cosa es suavitza i alguns dels nouvingut es disculpen amb educació, però altres sembla que encara tenen de provoca:
-Ay, yo creia que el autobús se había equivocada y habíamos desembarcado en Francia.
Com es veu per molt republicans i/o comunistes que es volgueren fer passar, el fons imperialista espanyol els eixia espontàniament i això era quan molts valencians i catalans havien anat a defensar amb la seua vida la capital espanyols enfront del feixisme. Encara queda algun dubte del que podem esperar els valencians de ponent? res, ni vent, ni gent.
Un assaig molt interessant per desmitificar aquesta mala imatge que la història ha donat de les Borja (i de tota la família que va viure a Roma, ja que la part dels Ducs de Gandia mai va tenir aquesta mala fama i a més varen tenir un sant). Usant com a fil conductor la vida i obres de set dones que varen pertanyes a la família analitza el seu paper quedant, en la meua opinió molt clara la diferència entre les primeres, que encara tenien vinculació amb la nostra llengua (malgrat que no la parlaren algunes) o les darreres (les vinculades al ducat de Gandia) ja totalment castellanitzades i sense cap vincle amb la nostra llengua i amb el poble, fins al punt de fugir de la ciutat durant les germanies (un exemple clar de l’aristocràcia que va renunciar a la seus cultura per vincular-se al poder de Castella). Podran ser molt cultes, però a mi el seu paper en aquesta castellanització no em convenç.
Malgrat que no estigues físicament entre nosaltres, és impossible que et trobem a faltar, ens has deixat molt durant molts anys.
Tot va començar a la parada d’intercanvi de tebeos (com dèiem a finals dels setanta i inicis dels huitanta) del mercat de cada dijous a la ciutat de Llíria.
Continue amb la segona part del cicles de Cassana, un conjunt de tres novel·les escrites per Enric Valor i editades per Tandem al anys vuitanta del segle passat i que segons els experts és la seua gran fita dins del món de la novel·la.
Si la primera parts, Sense la terra promesa, està ambientada als primers anys del segles XX (al voltant de la I Guerra Mundial), aquesta després d’uns capítols introductoris els protagonistes ens porta als mesos previs al cop d’Estar feixista del general Franco i com açò afecta a la vida del petit poble de Cassana i voltants.
Però no espereu grans fets i grans epopeies, com a l’anterior novel·la per a l’autor l’important no son els fets històrics o mes novel·lescs, sinó els personatges, les seues reaccions i el paisatge que els envolta. Si la primera novel·la la inicia amb una cita de Walter Scott on deixa clares les seues intencions, en aquesta ho fa amb una altra cita de d’Edmond de Goncourt:” He fet allò que he pogut per acabar amb el novel·lesc i transformar-ho en una espècie d’autobiografies, de memòries de gent que no tenen història.”
Ara, falta Enllà de l’horitzó.
La veritat és que aquest senyor fictici i el seu pare real mai deceben al lector i, en aquesta edició, en la nostra llengua gràcies a Andana editorial i a Victor Labrado de traductor.
