Crisi: examen i memòria

(publicat a TSKV)

Quan algú amb esforçat voluntarisme i amb bona intenció diu, de bones a
primeres, allò de què aquesta crisi pot ser positiva i ens pot fer més
bons i més savis, convé que ens l’escoltem amb certa reserva. Hi ha
moltes probabilitats que qui això afirma, ni que sigui des de la bona
fe i les ganes d’infondre optimisme, tingui garantits uns mínims vitals
que el fan dormir calent i tip. Per tant, comencem dient que aquesta
crisi és injusta, absurda i fruit d’un engany que ha durat massa temps.
I el pitjor de tot en són les conseqüències: famílies senceres a
l’atur, fills que han de deixar precipitadament els estudis per donar
un cop de mà, depressió davant un túnel del qual no se’n veu sortida,
violència, tristesa … Són cicatrius que costarà sanar, i algunes
romandran per sempre com aquelles trajectòries vitals que per debilitat
psicològica o manca de suport familiar, es trenquen i costa molt
recuperar. Tot això no es pot passar per alt, amb una mena d’optimisme
buit i frívol.

Tanmateix, sí que pot ser que la crisi, sobretot als que no ho hem
perdut tot, ens faci reaccionar sobre moltes coses. Però tampoc això
resulta evident. Des del punt de vista cristià calen al meu entendre dues coses perquè això sigui
així. Practicar l’examen de la pròpia vida. És a dir, una mirada
sobre com he viscut i sobre com visc; sobre la meva relació amb els
diners i amb el treball; sobre el meu grau de compassió i d’obertura a
la realitat que m’envolta; sobre la qualitat del meu oci i de les meves
relacions. Aquesta lucidesa no s’improvisa, necessita de temps, de
contrast, de silenci, de pregària i de meditació. Però tampoc n’hi ha
prou amb això, si després no és té memòria. L’examen ha de
servir per aprendre del present i d’allò que estic vivint, i ha de
servir pels temps dolents i pels bons. Pels cristians l’evangeli no és per temps de
vaques grasses o de vaques magres, sinó que és per tot temps. Els
valors que en ell hi ha, les crides al seguiment són per tota la vida.
Cal memòria, i cal refrescar la memòria.
 
Potser la crisi acabarà fent-nos més bons i més savis, però només si som nosaltres els que hi posem els mitjans.

Gomorra

Fa un any vaig llegir amb passió i mal al cor el relat que Saviano fa de la camorra italiana a Gomorra. Havia vist primer la pel.lícula però, al contrari del que es diu sovint, en aquest cas l’impacte de les paraules va ser superior al de les imatges. És veritat que un és de la tradició de la lletra i el relat, però és que a més a més, Saviano és capaç de narrar el seu informe amb una sang no sé si freda o calenta, però certament inquietant.
Una de les coses que sorpren, és veure com els riquíssims capos han de viure amagats en caus infectes lluny de l’amenaça de la policia o dels altres capos. La seva riquesa no els garanteix una vida còmoda sinó una vida permanentment amenaçada. I això serveix també pels altres nivells de la trama. Però mentrestant, la trama continua alimentant-se de nous reclutes que esperen …. fer fortuna.
He recordat això veient aquests dies la detenció de bona part del clan Russo. Hi ha una realitat humana de màfia, violència i odi que manté uns esquemes molt semblants a Itàlia, Colòmbia, Mèxic, la Xina o ves a saber quin altre racó de món. Plenament adaptada a la globalització i cobrint a cada pas, aquells sectors del mercat més nous i atractius.
Una mena de submón que condiciona però a vegades la mateixa economia. Algun dia s’haurà d’investigar a fons d’on va sortir a la costa meditèrrània tants diners per tant de ciment.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Una realitat in-formada o una realitat de-formada?

En tot aquest rebombori que s’està destapant aquests dies em pregunto per què en sabíem tan poc de les sospites. Per què aquells que ens creiem tan informats i seguim tan d’aprop l’actualitat i tenim tants mitjans d’informació al nostre abast, ben just ens havien arribat les denúncies que des de fa temps existien a Santa Coloma, a Badalona i a tants altres llocs?
Ha de venir Baltasar Garzón amb tot el seu aparell mediático-policial  per a despertar-nos d’una mena de son plàcid que ens feia pensar que la corrupció només era cosa del País Valencià, de les Balears o del PP. I ara resulta que n’hi havia molts que ja ho deien, i que no només ho deien sinó que se la jugaven denunciant pressumptes irregularitats… però cap d’aquestes veus va arribar als diaris que “informen” de la nostra realitat.

Compareu les planes i planes que cada any dedica La Vanguardia al
civisme, a la indigència, a la prostitució i als petits furts de
Barcelona, amb aquelles que dedica a investigar seriosament les raons
de perquè en un lloc destinat a equipaments socials es van decidir a
construir-hi blocs d’habitatges o oficines.

En molts altres indrets, el periodisme actua de punta de llança de la denúncia aquí només sap anar a remolc de les notícies, passant de l’exaltació d’un personatge a la seva denigració en poc més de 24h.
Fa pena aquesta realitat de-formada que rebem cada dia dels grans diaris espanyols o catalans, tant se’n dóna. I en canvi caldrà reivindicar cada vegada amb més força les petites plataformes escrites o digitals, els setmanaris com La Directa, que han fet de temes com l’especulació i la corrupció urbanística bandera de batalla des de fa anys. Aquells anys en què tot veient el desori, ningú aixecava un dit.

O la premsa es transforma realment o continuarem immersos en una mena de realitat de-formada plena de sobresalts. No només als polítics hauria d’afectar aquesta vergonya.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

District 9

Si no l’heu anat a veure us la recomano. És d’aquelles pel·lícules amb moltes capes. Un en pot sortir pensant que ha anat a veure una pel·lícula de ficció amb l’estètica pròpia dels videojocs; un pot sortir-ne impressionat per la combinació de llenguatges cinematogràfics que fa el director i del qual en surt sense que  en quedi tot en un nyap incomprensible; i finalment un en pot sortir, com en el meu cas, pensant que tot plegat és l’al·legoria d’un risc ben real per la nostra democràcia, per tant de ficció res de res.

Haver escollit Johanesburg i Soweto com a marc ja té la seva cosa. Tancar-hi allà literalment a milers d’ésser extraterrestres, en un ambient insalubre perquè vagin poc a poc caient en la degradació més absoluta, pot com a mínim ressonar. Com ressonen terriblement els arguments per mantenir tot això i donar-li una lògica i una patena de racionalitat: ens hem de protegir (seguretat), són éssers ganduls, cal renunciar a integrar-los a res… Sona també la decisió de passar a mans privades l’encàrrec de traslladar tot el “gueto” a un lloc més apartat de la ciutat, també per raons de seguretat.

Soweto ha existit, i existeixen en molts llocs encara camps de refugiats. I al Marroc camps de detenció de persones en trànsit cap a Europa, i a la mateixa Europa centres de detenció amb moltes àrees fosques i amb uns forats enormes en matèria de drets humans. Curiosament els més afectats són els negres subsaharians. Són els que més pateixen a l’hora de venir, i els que més probabilitats tenen d’acabar en aquest tipus de “llocs” o de “no-llocs”.
Potser només uns quants descerebrats gosarien a posar en dubte la “humanitat” d’aquestes persones. Però en el tractament que els governs en fan, i que els ciutadans en fem, hi ha un fons que no acaba de se del tot clar: barreja de prejudics, de justificacions diverses i de racisme, amb totes les lletres.

District 9 ha existit, la imatge és real: Soweto. Caldria evitar que tornés a existir. I que algun dia ens trobem a Europa o en els països en els quals hem externalitzat les nostres fronteres “districtes” semi-permanents de persones sense futur que esperen ser traslladades. Algú dirà que això és impossible, però algunes mesures en el control de fluxos fronterers apunten gradualment a una cosa així. Només faltaria que els governs es rentessin les mans i ho donessin a empreses de seguretat privades, per així evitar-se la pressió de l’opinió pública i els problemes de moralitat.

De debó que tot això us sembla tan impossible?

Impunitats, passades?

Em sento desbordat aquests dies per tantes notícies sobre corruptes, vanitosos i caragirats, sobre regals i regalies, desfalcos i caradures i tot un mostreig de penes que de tan humanes gairebé fan plorar. Però, és clar, diem que tot això és humà,  com si no ho fossin la honestedat, la rectitud, la solidaritat, la humilitat o la senzillesa. I segur que aquestes virtuts abunden també entre els polítics com ho fan les altres, però són més callades, perquè de fet han de ser-ho.

Estranya però tanta impunitat. És a dir, que la manera com es feien les coses a les Balears, a València o Catalunya o ves a saber on, partien d’una mena de supòsit que mai res seria descobert. Per què, com pot ser que la cosa fos tan descarada, tan poc treballada, tan al descobert? Què és el que feia que totes aquestes persones se sentissin amb un sentiment d’invulnerabilitat? Els amics, les relacions, els contactes, el poder…? Però no és tot això molt més fràgil del que sembla?. 

Ja cal que ens espavilem si no volem que a més de ser una cosa del passat (recent però passat) continuem per anys en la mateixa dinàmica. Benvingudes, per això, les auditories internes, les oficines antifrau, les sindicatures de comptes i uns protectorats ben potents.  Digueu-ho als desencantats de la política, sobretot aquells que enyoren èpoques més “serioses”  quan de fet tot això que ara surt … passava. Qui sap si potser ara, encara que no ho sembli, estem en el bon camí.

Crepuscle

Dissabte pel matí a Sitges es van reunir prop de dos mil  adolescents, la majoria eren noies. Algunes venien des de Madrid acompanyades pels pares, es clar,  per a fer cua i veure un trailer de 10 minuts d’una pel·lícula. El motiu era, a més, que venia el seu ídol: un actor de nom Jaime Campbell, que a la pel.lícula diu dues frases.

Que voleu que us digui, quan llegeixo això em sento vellíssim, i em pregunto si la meva realitat o els meus interessos, o les meves preocupacions tan transcendents tenen a veure amb el món que naix o amb el que mor…  Perdoneu, és dilluns, s’ha mort la Sousa i la setmana serà llarga.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Una nova època?

El dijous 24 de setembre del 2009 es produí a Nova York un fet insòlit en molts anys: Barak Obama, president dels EUA, presidia aquell dia per primer cop el Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Deixant de banda la credibilitat del Consell amb tantes resolucions incomplertes, tanta impotència davant alguns conflictes endèmics (pensi’s només en Darfur, en Israel etc) i un equilibri de poder que continua “desequilibrat” a favor de les grans potències nuclears, la reunió no hauria de ser pas menystinguda. La presidència d’Obama va arrossegar també als altres presidents, de manera que per primera vegada el Consell rebia les vitamines de poder necessàries per representar allò pel qual fou creat ara ja fa unes quantes dècades. Allò que avui anomenem multilateralisme, constitueix la única esperança sòlida en política internacional per poder abordar amb un mínim d’eficàcia els grans problemes als quals haurà de fer front la humanitat.

Tot això posa però encara més de manifest, l’època fosca i tenebrosa que tot just hem acabat de passar, amb la boja política exterior dels Bush, Aznar, Blair i companyia. A mesura que van sortint en comptagotes, els informes que desvelen la utilització arbitrària del poder per part de l’administració nord-americana, hom va prenent consciència de fins a quin punt el món ha estat governat durant un temps massa llarg, per forces que han volgut fer de conceptes com “guerra preventiva”, “guerra contra el terrorisme”, “unilateralisme” etc… els arguments per a justificar una brutalitat insospitada en nom de la democràcia i occident. No sé si amb els informes però n’hi haurà prou. No estaria de més plantejar la possibilitat que, els que foren actors principals d’aquell drama, poguessin algun dia ser asseguts davant un tribunal de crims contra la humanitat. Un fet així faria creïble la voluntat d’iniciar una nova època sobre uns nous principis. De moment però tenim l’esperança i això no és pas poc.

Publicat a http://www.cristianismeijusticia.net/bloc

 

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

La velleta d’Arenys

De totes les imatges que es van veure el dia de la consulta d’Arenys de Munt, n’hi ha una que haurà fet més bé a la causa independentista que tots els que, amb bona fe, però amb poc sentit polític, van vestir-se de senyera de cap a peus. És la imatge d’una velleta fent cua per anar a votar i dient a la sortida del Centre Moral que allò era magnífic i que calia participar. Ni sí ni no a la independència, “era magnífic participar”.

Amb més de 300 periodistes acreditats, molts d’ells buscant la foto freak que permetés desacreditar la consulta, la foto de la velleta tirava per terra molts dels tòpics que agrada treure en parlar de dret a l’autodeterminació: extremismes, violència, radicalismes … Ja sabem que no és veritat però a vegades no tenir cura de la imatge i deixar-se endur per l’efecte massa i per una sobreactuació simbólica no ajuda a transmetre un missatge de normalitat.
Contra la velleta d’Arenys i la seva alegria “per participar” no s’hi valen ni falangistes, ni advocats de l’estat ni brunete mediàtica. És el signe de la normalització d’una reivindicació, d’un dret, d’un aprofundiment democràtic que va, com vaig dir l’altre dia, més enllà de la causa independentista. Per això s’estranya la reacció, crec que poc mesurada i nerviosa del PSC i de persones com la ministra de defensa Carme Chacón, que no van fer pas justícia al que fou la jornada.

Tant de bo però l’èxit no escalfi els caps d’aquells que fan mal a la democràcia i a l’independentisme amb pintades a les seus de partit o tirant pedres als autobusos. El camí és llarg i cal jugar més amb l’astúcia i la intel.ligència que no pas amb l’únic element de la passió. En tenim un clar precedent en l’afer de les seleccions catalanes, sobretot de la d’hoquei. En tot cas la passió ho ha de ser per la paciència, el treball i l’esforç, com els que han sabut manifestar la gent d’Arenys. Enhorabona!

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Molt més que la independència

Avui sóc d’Arenys. Perquè a Arenys s’hi juga molt més que la independència o el dret a l’autodeterminació, s’hi decideix una forma d’entendre la democràcia i la participació política. Sempre he cregut que són els municipis els llocs on experimentar formes de participació que vinculin les persones entre elles i generin, poc a poc l’interès per allò que és comú. No es pot aplicar als municipis els principis de delegació política que s’apliquen als parlaments ni al Congrès, com tampoc es pot pretendre que els municipis, a través de models gerencials es converteixin en mers gestors de serveis. La desafecció política m’ha sonat sempre a una melodia interessada. L’ajuntament és escola de participació democràtica i les consultes han de ser un element normal i quotidià, sigui sobre el tema que sigui. I és que el fet que Catalunya sigui o no un estat, no tindria repercussions en la vida municipal?

Em sembla que el que avui passa a Arenys és dels esdeveniments polítics més importants que han passat al país desde feia anys. La manera tan sapastre com l’Estat i el seu braç judicial han tractat la qüestió ha ajudat a posar-hi el contrast i a destacar-ne la rellevància. El fet mateix de la manifestació falangista, no fa sinó accentuar fins a nivells de ridícul aquest mateix contrast. Fan falta més actes com aquesta consulta per anar desemmascarant procediments antidemocràtics, enquistats en algunes zones de l’Estat al qual pertanyem. 
Tant de bo que la iniciativa s’estengui a una bona part dels municipis del Principat. Independentment del que hom voti o deixi de votar, participar-hi és una qüestió de democràcia, i això va fins i tot, més enllà de la mateixa independència.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Ruiz-Giménez

Feia anys que havia renunciat a qualsevol presència pública degut a l’avançada edat (96 anys) i a la malaltia d’Alzheimer. Per això, la seva mort potser ha estat una sorpresa: per tot personatge públic una retirada de “l’escenari” és sempre com una mena de mort anticipada. No ha estat pas així pels familiars que n’han tingut cura afectuosa fins al darrer moment.

En un país que reviu periòdicament, com un malson, la inconsciència del frontisme, la seva figura ha resultat sempre incòmoda, de la mateixa manera que ho han estat tots aquells personatges que en ple franquisme van saber evolucionar (beneïda paraula!) des de postures immobilistes cap a plantejaments liberals i democràtics.

Fou realment una llàstima que fracassés als anys 70 un projecte de centre inspirat en els principis demòcrata-cristians. La política espanyola hagués estat segurament molt diferent d’haver reeixit un programa molt semblant a aquell que representen la majoria de partits europeus de centre. L’espai de dreta fou ocupat, progressivament, desaparegut l’ambigu projecte de la UCD, pels hereus d’Alianza Popular i, per tant, pels hereus directes d’aquells que mai van arribar a condemnar ni a trencar amb la dictadura. I per això avui estem com estem, i la política espanyola té uns dèficits en consens, diàleg i democràcia esfereïdors. Personatges que per intel·ligència i capacitat política haurien d’haver estat en el centre del lideratge foren marginats a la fosca perifèria, si exceptuem alguns càrrecs esparsos que se’ls van concedir amb un caràcter més simbòlic que real.

Pels cristians, la figura de Ruiz-Giménez representa en molts aspectes, l’encarnació dels ideals del Concili Vaticà II, Concili en el qual participà activament com a assessor. La seva tasca política i social, i la seva identitat explícitament cristiana el convertiren en un testimoni reconegut (i sovint criticat) dins i fora de l’Església. En un moment que l’Església corre un risc de sectarització evident, iniciatives com els seus “Cuadernos para el diálogo” esdevenen un punt de referència que convindria no oblidar.

La seva mort es converteix doncs en memòria viva, i enmig d’una hivern eclesial i social tan acusat, en una mena de fanal que fa de referència. El fracàs pràctic de molts dels seus plantejaments, no en treu pas la validesa, ans el contrari. Potser en la seva coherència i en la seva fidelitat hi roman aquella victòria amagada que és la que fa progressar invisiblement totes les societats.


Publicat dins de Política | Deixa un comentari

De Cadaquès a Núria

Combinant GRs (el 92, l’11, l’1) hem acabat una ruta a peu de 10 dies per aquesta part de país que diu ser frontera amb França quan de fet ho és amb un tros de la mateixa Catalunya la que està més al Nord.

Hem seguit una mena de traçat paral.lel a la frontera començant a Cadaquès i passant per l’Espolla, la Jonquera, Maçanet de Cabrenys, Albanya i ja després per estalviar-nos Pirineu hem seguit per l’Alta Garrotxa (Oix, Vall d’en Bac, St Pau de Seguries …) i el Ripollès (Serra Cavallera, Planoles, Núria…).

Del mar a la muntanya, dels 0 m als 2000, en una experiència que fem cada any unes persones que hem fet del caminar una manera de conéixer i estimar el país. Perquè ja sigui l’any passat de Tortosa a Montserrat, ja sigui en la ruta d’aquest any de Cadaquès a Núria, un en surt sempre amb un mapa mental més complert del territori. Ja sé que ens falta encara el País Valencià i Ses Illes però tot arribarà. De moment hem gaudit contemplant els contrastos de paisatge, hem compartit el sentiment d’amenaça que generen algunes infraestructures com la MAT, hem deplorat l’estat en què es troben alguns territoris agrícoles molt abandonats i despoblats per manca d’ajudes, i hem admirat l’arquitectura de poblets que abans ni tan sols coneixíem.

Ara que es parla d’AVEs, aeroports i altres vies ràpides, segurament necessàries, es tracta de no oblidar una altra dimensió: la que surt del pas a pas, de la conversa tranquil·la, de la lentitud d’un paisatge concebut amb dimensions molt més humanes.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Quina societat estem construint?

El “VI Informe FOESSA sobre exclusió i desenvolupament social a Espanya” que es va presentar a finals de l’any passat, dóna moltes de les claus per a interpretar la rapidesa i cruesa en què s’han notat els efectes de la crisi econòmica que vivim. Deia concretament l’informe: “Si la crisi s’ha deixat sentir tan ràpid i amb tanta potència, és perquè el substrat ho ha permès”.
FOESSA va fer la recerca durant els anys de les vaques grasses, quan els resultats empresarials, els PIB i altres indicadors estaven pels núvols. I ja llavors, els investigadors notaren que tota aquesta riquesa no s’havia traduït en una reducció de la diferència entre rics i pobres. O el que és el mateix, s’observava amb preocupació una creixent tendència a la polarització i per tant a l’aprimament de les classes mitjanes. La crisi, amb l’augment de l’atur que aquesta ha portat associat, ha provocat l’acceleració d’aquesta tendència, de manera que moltes persones que es podien considerar dins la franja de les classes mitjanes han passat a engrossir tant els índexs de pobresa com els d’exclusió. Sobretot aquelles amb un suport social i familiar més aviat reduït.

Les conseqüències de tot plegat les recull l’excel·lent memòria de Càritas Barcelona. De 27.000 persones ateses el 2007 es va passar el 2008 a atendre’n 45.000. D’aquestes un 37% menors. En els cinc primers mesos d’aquest any 2009 ja s’han atès 30.000 persones de les quals el 40% no hi havien anat mai.

Tant les dades de l’informe FOESSA com les de la memòria de Càritas no haurien de passar desapercebudes i haurien de servir, en canvi, per obrir una profunda reflexió sobre la societat que estem construint: una societat molt més polaritzada i amb un risc d’exclusió més elevat. Ni les polítiques de benestar ni la bona fe de moltes ONGs pot frenar, avui per avui, un horitzó certament ennuvolat que sembla portar-nos a models més propis de societats profundament desiguals.

Informe FOESSA

Memòria de Càritas Barcelona

Eleccions europees i discursos xenòfobs

En cada elecció es repeteix el mateix guió. L’endemà de les eleccions els mitjans de comunicació acostumen a fer-se ressò dels bons resultats d’algun partit de caire ultranacionalista o xenòfob. En aquest cas per exemple li va tocar a Holanda amb l’obertament anti-islàmic PVV de Geert Wilders que va recollir prop d’un 17% dels vots. 

A Europa existeixen uns quants partits amb representació parlamentària  que han actualitzat i modernitzat discursos de caràcter populista. No tots tenen els mateixos accents però si que són partits que posen com a centre el “problema” de la immigració i que comparteixen uns plantejaments dirigits a recollir el vot de persones desenganyades amb les polítiques dels partits anomenats tradicionals. N’hi ha a Bèlgica, a Aústria, a França, a Itàlia i en molts altres països on tenen escassa implantació.

Tot i la feblesa d’aquests partits, els seus discursos acostumen a
trasbalsar el panorama polític del lloc on estan inscrits,
contaminant-ho tot. I és aquí on el populisme té la seva força.

Aquest tipus de partits no han crescut a les darreres eleccions
(exceptuant alguns casos puntuals) però en canvi alguns dels seus
postulats si que han estat assumits de manera desacomplexada per
partits amb més representació parlamentària. És en aquest sentit que
caldrà témer en la propera legislatura polítiques molt més dures en
quan a  immigració i control de fluxos. No cal esperar doncs a partits
extremistes quan alguns d’aquests discursos extrems esdevenen ja
discursos habituals per diputats d’alguns dels grans grups de la
cambra. Així va passar en el cas de la directiva europea del retorn, i
així, desgraciadament continuarà passant.

La regeneració no s’improvisa

Proliferen els discursos morals i s’escampen en tots els àmbits. Es parla de regeneració, de refundació, de recuperar valors …. Es parla de tot això, com si per art de màgia es pogués passar d’una situació a una altra com aquell que fa una mena de “reset” sobre les societats i les persones. Com si les persones joves i grans, tinguéssim una mena de maleabilitat infinita que ens permet a cada moment  començar de nou. Potser estaria bé aplicar a tant discurs una mena de sa realisme, que no ha de coincidir per força amb un total escepticisme.

Posem per exemple, el cas concret de les persones que han de ser agents
d’aquest suposat canvi de paradigma. És possible que siguin les
mateixes que durant anys ens han portat a aquesta mena de desgavell?,
Quan a Espanya Zapatero parla de tot això, té alguna mena de
credibilitat després de cinc anys fent de la mentida i l’incompliment
una mena d’art?.  O podrà fer-ho  una oposició, la del PP, atrapada en multitud de petits i  grans casos de corrupció? Podran fer-ho a Anglaterra els polítics que s’han
passat anys carregant el cost de reparacions domèstiques als
pressuposts del Parlament?. Ho podrà fer a França Sarkozy, que ha fet
de la exhibició de la seva vida privada un impúdic i desesperat  motiu
per recuperar-se en les enquestes d’opinió? Podran fer-ho uns mitjans de
comunicació que han participat activament en tot això utilitzant-ho
sempre en funció d’interessos econòmics i empresarials?

Sant Ignasi de Loiola en
parlar del “pecat” no el veu tant només com un acte aïllat  sinó com
una atmosfera. No es pot produir una regeneració només a base d’actes
aïllats per part de persones concretes i benintencionades, sinó a partir de la creació d’una
atmosfera en la qual  es tornin a delimitar la frontera entre el que és
bo i dolent, entre el que és permissible i allò que és inacceptable.
Això passa tant per un canvi en el cor humà com també en el cor de les
societats, i això no s’improvisa pas.

Em fa por l’extensió d’aquesta diletància moral, perquè em temo que
és només un discurs més d’aquests que ens arrosseguen de manera
irremissible cap a un precipici la profunditat del qual encara desconeixem.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Per un control més democràtic de la Frontera Sud

El Servei Jesuïta a Migrants (SJM) va presentar fa uns dies a Madrid un document on es denuncien les polítiques de fronteres que els països de la UE estan aplicant en el cas de l’anomenada Frontera Sud. Patrulles marítimes conjuntes, instruments de vigilància electrònica molt sofisticats, acords de  readmissió de migrants expulsats o retornats … són algunes d’aquestes mesures. Allò que la propaganda oficial revesteix de manera exclusiva com a lluita contra el tràfic d’éssers humans i de polítiques de cooperació al desenvolupament, està constituint a la pràctica, una més que dubtosa externalització de fronteres, vers països no caracteritzats precisament per un afecte massa intens en relació als drets humans.

Quan la major part de la immigració arriba tranquil.lament per vies
àrees i terrestres, la UE ha fet de la frontera Sud el seu símbol de
control de la immigració il·legal. Les conseqüències però d’aquestes
polítiques de fronteres es tradueixen en la substitució del que és una
ratlla administrativa en extenses àrees de “terra de ningú”.

Mars o deserts controlats gairebé de manera exclusiva per les autoritats locals  subvencionades desde Europa i amb unes  inexistents garanties pel que fa als drets humans. Es succeixen les detencions arbitràries o augmenta el risc pels immigrants que han de triar rutes menys segures com la ruta líbia. Resulta molt difícil calcular el nombre exacte de persones que han mort per efecte dels  múltiples naufragis o esgotats intentant travessar els deserts.

És un document per tant que us convido a llegir ara que s’atansen les europees, ja que toca el moll de l’ós en quan a l’Europa  que estem construint. És impossible que Europa  construeixi un espai de “justícia, seguretat i llibertat”, a base de crear dins i fora de la Unió, extensos espais “d”injusticia, inseguretat i manca de llibertat”. Cal  doncs una revisió urgent de les nostres polítiques de gestió de  fronteres. Es bo tenir-ho també en compte a l’hora de votar.