ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA CONSULTA BASCA

General

Desprès dels últims moviments per la investidura de Zapatero, un tema què estarà damunt de la taula  es el procés pel dret a decidir del poble basc

Sembla ser que Zapatero amb la submissió dels diputats del PSC, la no necessitat d’ERC i la compra fàcil del vot convergent amb una mica de fum i publicitat, vol aparcar la qüestió catalana amb poc soroll que no el perjudiqui, i encararà mes els seus esforços en el país basc, on la seva negació al diàleg amb ETA, el contradiu quan es presenta com el gran defensor del diàleg i ens presenta com a novetat la Espanya unida i diversa, o sigui una evolució cap el pensament del PP, donant veracitat a la frase d’en Pla que diu que un espanyol d’esquerres es el que se sembla mes a un de dretes.

 

El Sr. Ibarretxe haurà de controlar en el seu partit les faccions que cediran el tema de la consulta, a canvi de qualsevol promesa feta pel mag Zapatero.

 

Aquesta es la intenció, un possible nou estatut, i aquí no ha passat res.  La posició hauria de ser invariable, i seguir el camí impecablement democràtic expressat pel lehendakari amb una ma estesa a la conversa, però ferm en donar la paraula al poble basc per decidir el seu futur.

 

 

Si el procés avança, tard o d’hora l’esquerra abertzale hi donarà el seu suport, i el pas decisiu com a poble es començarà a donar fent cas omís a les amenaces d’aquest estat de dret espanyol fet per silenciar qualsevol diferencia identitaria.

 

Se’ns dubte amb Imaz apartat de la política, les tesis d’Ibarretxe haurien de tirar endavant amb valentia, i oblidant el tacticisme que tant de mal fa en aquests processos, i del qual l’estat se n’aprofita per no avançar gens amb la lliure direcció que el poble demani.

 

Estarem aspectants per veure per fi tota la virulència que pot desplegar l’estat i moltes de les amenaces que portem anys escoltant quedaran deslegitimades per sempre.

SI NO HI ANEM ELLS ES QUEDEN

General

Amb aquet lema original i irònic alhora, és convoca l’assemblea d’afiliats de Reagrupament, grup renovador en les eleccions internes d’ERC.

 

Aquesta frase, la recordareu per la campanya del PSC, ideada pel Sr. Zaragoza en les passades eleccions, i què venia a resumir tot una sèrie de missatges en negatiu cap al Partit Popular, què era l’eix del discurs socialista, que s’estalviava fer qualsevol proposta amb el vistiplau i poca memòria de molts catalans.

 

En aquesta ocasió, i amb una dosi de sentit de l’humor, el corrent que encapçala Carretero l’ha volguda recuperar, crec que encertadament, ja què ha de quedar clar sense ambigüitats, que la candidatura Puigcercos i la de Carod son les oficials, i sobretot la primera que controla l’aparell del partit i què han conduït el partit a la situació que es troba ara.  De capa manera els seus candidats poden aportar il·lusió i aire fresc, ja que ells amb la seva tàctica han abandonat l’eix nacionalista, per potenciar l’eix esquerra-dreta, se’ns dubte això no ha beneficiat el procés cap al dret a decidir.

 

Els estirabots i proclames de calçotada sobre el 2014, amb aquest entorn no han estat gens creïbles, vers al contrari, han desprestigiat aquest procés perfectament viable a canvi de les quotes de poder assolides.

 

 

Les davallades electorals, han vingut una darrera l’altra, i ningú ha assumit responsabilitats, ni cap autocrítica mes enllà de desviar el tema amb la bipolarització, les conjuntures polítiques i altres excuses que els votants s’han anat ensumant, abandonant la fidelitat a un partit que tenia un ascens gairebé imparable i que ha vist com en la societat civil el projecte creixia i el partit perdia posicions per conservar la menjadora d’uns quants.

 

Els militants tenen la paraula, saben que hi ha un projecte amb cara i ulls, amb un objectiu clar i un full de ruta per aplicar-lo, aquest està representat per Reagrupament i per Esquerra Independentista.  Ara cal esperar que hi anem i ells no es quedin.

 

CAPTACIÓ PUNTUAL D?AIGUA

General

Aquesta definició, l’ha utilitzada el govern suposadament seriós de la Generalitat per definir un transvasament com qualsevol altre.

 

El conseller Baltasar, i per afegit el govern sencer, han volgut jugar amb les paraules, pensant que la gent ho acceptaria, i que els fets amb una definició diferent canvien de significat.

 

Suposo que trencar la imatge junt la Plataforma per la defensa de l’Ebre, defensant el no al transvasament, pesa molt a ICV, per anunciar i proposar un transvasament a la capçalera del Segre.

 

El problema ha vingut per la negativa del “Gobierno amigo” amb aquesta opció, i recordant que ell te les competències en el tema, es el que te la dependència. La oposició ha aprofitat per fer critica i posar al damunt la seva proposta de transvasament del Roïne.

 

Segons els experts en el tema, el problema es aplicar un nou model de cultura de l’aigua, què evidentment no inclou transvasaments, i si desalinitzadores, depuració d’aigües, i utilització responsable del preuat líquid. Aquesta nova política be de lluny, i ni els governs convergents, ni l’actual han estat capaços de dur-la a terme, fent-se la situació greu per la sequera actual.

 

El mínim que es pot exigir als nostres representants polítics es la previsió de solucions amb problemes què s’agreujaran si es deixen de banda, i sobretot amb problemes generals del país, deixar la demagògia, el tacticisme i el partidisme per altres ocasions i utilitzar l’ètica i la professionalitat que se’ls hi suposa.

ZAPATERO: EL GRAN MENTIDER

General

Desprès de veure varis fragments de la primera jornada de la sessió d’investidura de Zapatero al Congreso, ja es poden treure conclusions força clares.

 

La primera, es el discurs buit de contingut, però ple d’intencions del candidat, amb una ma estesa constant al PP amb els temes centrals de l’estat, i un oblit total del federalisme que tant ès pregonava a la passada legislatura, arribant a comparar l’estat federal d’alemanya amb l’autonòmic Espanyol, un fet de cinisme sense precedents.

 

Definitivament trenca qualsevol possibilitat de diàleg amb ETA, abonant les tesis populars, sense recordar la seva part de responsabilitat per abandonar les negociacions quan ès va posar sobre la taula el problema de fons, què evidentment era polític.

 

Defensa la seva gestió social progressista, quan tothom sap la subhasta en que va convertir la campanya electoral, prometent xecs per tapar boques, què evidentment van en qualsevol direcció, però no a l’esquerra.

 

Catalunya, tant sols va sortir a escena per respondre les interpel·lacions de CIU i ERC. Es el símptoma inequívoc del poc protagonisme que tindrà en aquesta legislatura, amb els republicans disminuïts i amb una Convergència jugant amb la seva ambigüitat històrica a canvi de vendre protagonisme per fum.

 

Ens va anunciar la publicació de les balances fiscals com una gran cosa, ignorant les diferents peticions aprovades al llarg dels últims anys, i uns comptes que se’ns dubte difícilment seran creïbles, també presenta com un mèrit que pensa complir l’estatut, quan això en qualsevol estat democràtic, complir la llei es normal, i ratlla la demagògia total amb el tema d’infraestructures i inversions, quan ell sap perfectament l’incompliment sistemàtic d’una cosa i l’altra. En el tema de la llengua va deixar ben clar que els idiomes que no son el castellà seguiran sent de segona divisió a l’estat, i sense compromís en les institucions europees.

 

En el tema central del nou finançament, no esperem tractes bilaterals, ni grans avenços, segurament el mag Zapatero tornarà a fer un truc per deixar bocabadats als babaus.

 

En resum, amb el PSC desaparegut com sempre en el Congreso, CIU intentant jugar les seves cartes, i ERC i ICV molt disminuïts, el futur en aquesta cambra es presenta mes fosc que mai pels nostres interessos.

WOODY ALLEN EN CATALÀ

General

Ha començat a treure polseguera l’anunci de l’estrena de l’ultima pel·lícula  de Woody Allen rodada a Barcelona, “Vicky Cristina Barcelona”.

 

Tota la caverna, d’allà i d’aquí, comença a posar el crit al cel, ja què el productor de l’obra, en Jaume Roures ja ha anunciat que a Catalunya hi haurà una versió en català i una original amb anglès, però en castellà no n’hi haurà.  Això que a simple vista es el mes normal en qualsevol territori del planeta amb llengua pròpia, evidentment no ho serà a Catalunya, què com sempre ens recorden no tenim comparació amb ningú.

 

Els crits per la discriminació del castellà, imposició nacionalista, i totes les barbaritats que se’ls hi passin pel cap, retronaran a les nostres orelles provinents d’aquest estat espanyol tant plural.

 

Tanmateix, s’oblidaran que l’habitual es que cada setmana, totes les estrenes del cinema siguin en castellà, amb una presència mínima  i excepcional del català.

 

Un altra oblit es que des de les “Homilies d’Organya” al segle XI, existeix una llengua provinent del llatí, i que n’és la pròpia d’aquest territori, i actualment cooficial  amb la llengua “que nunca fue de imposición” segons el Rei Borbó.

 

Per últim recordar que en molts àmbits com: el cinema, discogràfic, la justícia, l’etiquetatge de productes i molts d’altres, la llengua en inferioritat de condicions es la catalana.

 

Quina pena em fan aquests incondicionals d’Allen , què fan la seva vida en castellà, i què s’hauran d’esmerçar a fer un esforç d’integració durant una hora i mitja, però que estiguin tranquils, que al sortir tornaran al seu món totalment plural i constitucional.

 

CONTROL A ERC?

General

Aquest cap de setmana en el Consell Nacional d’esquerra és va deixar intuir cap on aniran les coses en aquest procés electoral.

 

El sector dominat per Puigcercos, va deixar clar que domina l’aparell del partit i que ho vol tenir tot ben lligat de cara a les votacions de juny. La resolució del consell de garanties estatutàries en contra del vot per correu i la rebaixa del % de signatures per candidatura, ha estat ignorada com altres cops pel Consell. Es tot una premonició de com aniran les coses en aquest procés, on l’errada tàctica d’aquest segon tripartit sense cap benefici aparent, i prioritzant l’aspecte social per damunt del nacional, provocant la desafecció dels votants no ha estat assumida encara per la direcció actual. 

El sector Carod, sembla haver-se allunyat, però se’ns dubte es participant d’aquesta aposta estratègica, què ha beneït constantment, i on la fugida endavant amb la data del 2014 no lliga amb moltes decisions preses els últims temps.

Els sectors renovadors, si volen realment tenir possibilitats, apart de fer pedagogia d’un bon programa i un full de ruta coherent amb una sèrie de persones preparades com Elisenda Paluzie o Hector López Bofill entre molts d’altres, haurien de sintetitzar els punts confluents que son molts i fer una candidatura mes forta i amb opcions d’enfrontar-se a l’aparell del partit.

 

La cursa ha començat, i des del punt de vista sobiranista, és demanaria a tots plegats, i en especial als sectors oficials dominants, evitar espectacles i lluites pels mitjans de comunicació, així com un debat seriós sobre el rumb del partit i el full de ruta a seguir.

 

Tanmateix, i el mes important, no jugar amb l’objectiu d’un estat propi per fins personals i electorals, si s’utilitza que sigui amb credibilitat i rigor per engrescar un altra cop a l’electorat, i no per fer-lo passar vergonya aliena veient la mediocritat de la política catalana.

LES REBAIXES CATALANES

General

Els partits catalans comencen a negociar per Madrid, o dit d’altra manera a perdre la poca dignitat que se’ls hi suposava, l’esperit de pacte en diuen.

 

Comencem a assistir al típic seny català, que traduït vol dir la presa de pel constant, i la venda d’uns beneficis finals totalment desproporcionats.

 

Tanmateix, una mirada als moviments de cada partit amb vots catalans a la capital de l’estat espanyol ens dona dades interessants:

 

El PSC, amb la seva campanya orfe de propostes, i amb el simple discurs de la por al partit contrari, ha triomfat espectacularment amb la col·laboració de la fràgil memòria de la gent amb el desgavell ferroviari, el frau de l’estatut, l’oblit de l’aeroport del Prat, el no retorn dels papers de Salamanca i altres perles. Però no tot son flors i violes, ja que Zapatero no ha donat cap signe d’agraïment cap als socialistes catalans, i el finançament bilateral, sembla ser no podrà ser, i s’hauran de conformar amb les engrunes, mentrestant tots els seus parlamentaris han fet el primer gest de defensa dels nostres interessos votant sense rubor a  Bono com a President del Congreso, i ho seguiran fent deixant els interessos dels seus votants abandonats però amb el convenciment que seguiran sent fidels pels segles dels segles.

 

CIU, desprès de mantenir els discrets resultats de fa quatre anys, ha començat a negociar amb el PSOE, i sembla que totes aquelles condicions prèvies per respectar Catalunya, és van diluint poc a poc amb el polític, segons les enquestes mes valorat de Catalunya, Duran i Lleida al capdavant, i el dubte de votar afirmativament a Bono ja ofèn per si sol, al igual que l’acceptació de senadors socialistes per formar grup propi al Senado.  Els pantalons estan descordats, i s’aniran  baixant a poc a poc per tocar una mica de poder. Esperarem el Congres de juliol, per veure l’abast real dels moviments sobiranistes dintre el partit, o be si s’opta per la famosa Casa gran que es mes del mateix amb un altre nom lluent i esplendorós.

 

ERC, desprès de la patacada electoral fruit del desencís dels seus votants per prioritzar l’eix esquerra abans de l’eix nacional, i amb un procés intern  per reconduir el rumb, segueix donant espectacle a base de cops d’efecte dels seus candidats de l’actual direcció, amb ben poca credibilitat mentre al govern, el silenci segueix sota el jou socialista. A Madrid segueixen buscant aliances difícils per treure el cap, i no accepten el càstig dels seus votants anant al grup mixt i començant a pensar en no tornar a presentar-se a unes eleccions espanyoles  amb un projecte creïble cap al dret a decidir.

 

 

ICV, amb una representació mínima, segueix la roda del partit socialista i es fon amb un mar de contradiccions, com la provocada pel seu conseller de medi ambient amb el transvasament del Segre, perdó, traspàs puntual, francament un partit amb vocació ecologista no es mouria en aquest nivell de mediocritat.

 

Per últim, el PP amb el seu canvi de candidats, un mes moderat Piqué, per uns mes ultres com en Sirera, amb el discurs ranci de sempre, no han aconseguit augmentar els seus resultats i s’ho haurien de fer mirar.

 

 

Aquest es un primer retrat de la nostra representació a l’estat espanyol, ben poca cosa positiva en podem esperar i tant sols demanaria un mínim de dignitat si es que no l’han gastada tota en els últims anys. 

 

 

ELS JOCS DE LA VERGONYA

General

Aquests dies hem vist les imatges cada dia de la repressió xinesa a la zona del Tibet, davant la mirada perduda del món sencer, tot i la virulència dels fets.

 

El comitè olímpic internacional s’està cobrint de gloria des de la designació de la Xina com a seu dels jocs el 2008.  Desprès del relleu al capdavant de l’estament, de Juan Antonio Samaranch, tot un exemple de poca transparència democràtica pel seu passat franquista  i la seva posició en el reconeixement esportiu de nacions sense estat com Catalunya, el relleu de Jacques Rogge ha comes una decisió tant greu com atorgar uns jocs, què com diu la carta olímpica persegueix l’exaltació dels valors de l’home mitjançant l’esport, i una organització transparent i democràtica, cosa què amb una dictadura tancada com la xinesa evidentment es impossible.

 

Se’ns dubte, com a decisió estratègica i política, es encertat donar protagonisme a aquest gegant emergent, on viu la quarta part de gent del planteta, i un mercat en vies de desenvolupament il·limitat. Una cosa és això i l’altre el regim polític que domina el país.

 

Tots recordem els fets de la plaça de Tian’anmen el 1989, amb les protestes estudiantils reprimides  per l’exèrcit, amb un balanç de centenars de morts i milers de ferits.  Ara el 2008 el torn ha estat pel Tibet, un territori on el seu líder, el Dalai Lama, i el seu govern, viu a l’exili a l’Índia forçat per l’annexió d’aquest territori per la força per part de la Xina, i on aquests dies les protestes d’aquesta comunitat aprofitant el reso de la proximitat dels jocs estant sent reprimits brutalment per el poder militar xines, i matusserament amagades a la opinió publica mundial, presentant una situació paral·lela que res te a veure amb la crua realitat.  Els morts van augmentant, i l’estat de setge es evident davant la pacifica reivindicació de llibertat de la població tibetana.

 

Es comencen a sentir veus de boicot, com la del president francès per la cerimònia inaugural, i crides al diàleg inexistent i totalment descartat per la Xina.

 

Segurament, el que acabarà succeint es la celebració dels jocs, i una vegada mes els interessos, la demagògia i el cinisme mundial triomfaran davant la barbàrie xinesa, com ha passat altres cops amb matances com les de Rwanda o els mateixos Balcans.

 

Realment la vida humana i la reivindicació del dèbil val molt poc, davant la intransigència i el poder d’un colós econòmic d’aquestes dimensions, i on la comunitat mundial li atorga carta blanca dissimulant la vergonya en la cara de la resta de països.

 

Seria innocent per la meva part reclamar un boicot, quan desgraciadament formem part d’un estat, que en un altre nivell ofega qualsevol reivindicació nacional. Això sí, en nom de l’estat de dret,  el sagrat llibre de la Constitucion

i la convivència pels segles dels segles.

AZNAR: EL PETIT DICTADOR

General

Desprès de sentir les paraules de l’expresident de l’estat espanyol, Jose Maria Aznar , el dia del cinquè aniversari del començament de la gerra de l’Irak i davant de tant de cinisme, no m’he pogut estar de fer quatre ratlles en el seu honor.

Aquest petit personatge, què per la seva personalitat sembla estar per damunt del be i del mal, segueix gaudint i recordant els seus moments de gloria al costat dels dos líders mundials a les Açores, per salvar el món de les armes de destrucció massiva i de les forces de l’eix del mal.

 

Ni un gram de penediment, reitera que ho tornaria a fer, i sense ruboritzar-se afirma què la situació en aquell país no es idíl·lica, però notablement satisfactòria amb el triomf de la democràcia.

 

Aquesta ultima paraula, en una persona líder d’un partit que no ha condemnat mai una dictadura brutal durant 40 anys, que te en les seves files còmplices del terror, nomes salvats per la inexistència d’una bona transició com el Sr. Fraga i què qualsevol reivindicació nacional legitima que no sigui la seva Espanya, i el seu idioma és acusada de balcanització del territori, i ves a saber quantes bestieses més, francament es indignant.

 

Se li hauria de recordar en aquest senyor, el clam popular contra la guerra a tot l’estat espanyol en forma de manifestacions i cassolades, i on ell va tirar pel dret fent cas omís de la població, (tic, típic d’un dictador) i va embrancar-se en aquesta operació militar en un cas clar d’ego i imatge personal al costat de les potencies mundials.

 

Aquests dies de gloria, han costat milers i milers de morts, tant civils com militars, han convertit un país dividit per les seves faccions locals en un polvorí i un caos inimaginable i on la pluja de sang innocent segueix dia a dia com una secció mes del telenotícies.

 

Tanmateix, el dictador ja es mort i el petroli ben controlat, les armes com es sabut simplement no hi eren.  Com diu el seu amic Bush, son danys col·laterals que s’havien d’assumir, ara de la vida humana se’n diu dany col·lateral.

 

En un mon utòpic i just, aquests tres senyors haurien de ser condemnats per crims contra la humanitat, i respondre de la quantitat infinita de morts que han produït per la seva ambició desmesurada.

 

 

La ètica humana te aquestes coses, el món mira cap una altra costat que sempre apareixerà una causa que serà la font de tots els mals, i on gracies a personatges com Aznar, Bush i Blair serem salvats de la destrucció.

LA RENOVACIÓ D?ERC

General

Pel moviment sobiranista, tant civil, com polític, son importants els fets què estan succeint al primer partit independentista del país i el futur que ens espera.

Les guerres internes pel poder en aquest partit, tard o d’hora tenien que esclatar per diferents motius, i aquests quatre son un bon exemple:

 

Les raons de la bipolarització sempre han existit a les eleccions a l’estat espanyol, i tenint en compte que tots els partits han perdut votants i l’únic que n’ha guanyat es el PSC, concretament uns 86000, no explica la pèrdua de 300000 vots respecte a les anteriors, sinó es per un vot de càstig en forma d’abstenció, blanc o nul dels mateixos militants o simpatitzants.

 

L’estil fresc i desinhibit fins la tramitació de l’estatut amb un discurs clar, creant complicitats cap a la independència, el va substituir el tacticisme i la mediocritat en la negociació abans esmentada i una importància total de les quotes de poder en el govern per damunt del projecte polític.

 

La  tàctica de créixer arraconant al PSC, amb un discurs més social s’ha vist totalment nefasta, ja què mentres a la societat civil les plataformes sobiranistes, les iniciatives de tot tipus, les dues manifestacions massives a favor del dret a decidir i les enquestes oficials, que sumant la gent que vol un estat propi amb la gent que vol un estat dintre un utòpic estat federal espanyol sumen prop d’un 56 % de la població, el partit ha disminuït en el seu suport.

 

El segon tripartit, ha estat la tomba i el silenci del debat identitari a la Generalitat, en benefici del temes que marca l’agenda del PSC. Per un partit que vol canviar el sistema establert de relació amb l’estat i avançar en el dret a decidir, no pot entrar en qualsevol govern que no sigui majoria, i pugui posar el debat de la sobirania en el centre polític.

 

 

Ara la militància ha decidit que es rectifiqui el camí, per això la baralla externa Carod-Puigcercos no afavoreix en res la imatge de seriositat què hauria de donar el partit, i crec que cal un aire nou que poden portar els moviments crítics dintre el partit i que poden englobar una bona part de l’electorat perdut. Els personalismes mai son bons per cap projecte, i mes per un tant ambiciós com la creació d’un estat propi, a partir d’un referèndum, i un full de ruta clar i seriós per arribar-hi fugint de qualsevol protagonisme, i quota de poder si no assumeix aquesta línia.

 

El projecte es mes viu que mai, Espanya mai canviarà, ni amb un color ni amb un altre i ha arribat el moment d’aglutinar sense complexos una majoria que espera un motor per avançar en aquesta direcció.

 

PRIMERES VALORACIONS ELECCIONS GENERALS

General

Quan han passat unes hores de la jornada electoral a l’estat espanyol, es poden treure les primeres conclusions per madurar-les en els propers dies.

 

El primer que cal dir, és la denuncia a la prohibició a moltes zones de Barcelona i Tarragona de la Campanya Decideixo decidir, per part de la junta electoral, i amb l’excusa que interferia en el procés electoral, quan de tots és sabut que la campanya fa mesos que dura i simplement es una iniciativa cívica perquè el Parlament demani a Madrid el traspàs de la potestat de fer referèndums. Ho trobo un fet molt greu en qualsevol estat que vulgui ser democràtic, i encara ho es mes el poc reso que ha tingut als mitjans de comunicació.

 

 

Dit això, el resultat era previsible, la tàctica de la bipolarització i de la por li ha servit al PSOE-PSC per guanyar gairebé per majoria absoluta davant el PP.

 

Se’ns dubte, en clau nacional la mobilització ha estat alta i encara mes per la col·laboració amb l’atemptat de divendres. En clau catalana la desafecció, desmotivació i desencís ha produït una baixada en el vot sobiranista.

 

Destaco l’augment de CIU, què ha aguantat el xàfec amb un candidat mes proper a la clau nacional, i què pot revitalitzar aquest partit en futurs pactes a Madrid, on voldran recuperar part del poder perdut aquests anys al principat i on la casa gran sembla aparcada.

 

El PSC, beneficiat per les seves grans quotes de poder, i pel seu vot en clau nacional espanyola ha sortit reforçat, evitant el càstig pel maltracte i incompliments soferts pel país en la legislatura passada.

ICV també ha reculat, víctima de la bipolarització i el seguiment al PSOE.

 

El PP, desprès de la marxa d’en Piqué, el canvi de cares i molt de rebombori no li ha servit per fer cap salt endavant, i ha mantingut els resultats.

 

La gran clatellada l’ha sofert ERC, és veia venir que la teranyina socialista on viu instal·lada la direcció del partit acabaria passant factura, i la pèrdua progressiva de vots ha arribat al declivi de mes de 300.000 vots respecte les anteriors eleccions, no valen excuses i crec que pel be i pel futur del sobiranisme cal un replantejament i canvi de cares urgents, tornant a aquell aire fresc d’abans del 2003 amb un full de ruta clar cap al dret a decidir sense hipoteques de quotes de poder de cap tipus, encara que això impliqui trencar el tripartit i passar a l’oposició però amb un projecte emergent que se’ns dubte engrescarà a la gent i que segurament cap altre partit posarà en marxa.

FINAL DEL SUPLICI

General

Avui es l’últim dia d’haver de suportar promeses incomplertes, mentides sense vergonya, i l’espectacle de la manipulació de les mases humanes, com si de titelles es tractes, demà toca  reflexionar i el show estarà servit.

 

Han estat varis mesos previs, i en particular aquests últims quinze dies,  de demagògia constant i vergonya aliena per les eleccions, a un estat poc democràtic i el que és mes greu, que no vol evolucionar.

 

Com independentista què vol respecte pel dret a decidir de cada poble lliurement el seu futur. Em  produeix cansament i rebuig aquesta comesa electoral, on la bipolarització arriba a un extrem estressant, i on els discursos i publicitat nomes es basa en la cultura de la por a que guanyi el partit contrari, se’ns dubte, PSOE-PSC i PP es necessiten mútuament i sinó s’haurien d’inventar.

 

Respecte a Catalunya, som la perifèria què es utilitzada per guanyar vots arreu de l’estat, però sense cap tipus de diferencia entre els fets i intencions dels dos partits, es a dir continuació de l’espoli i retallada d’un estatutet ja de per si humiliant.

 

Davant d’això, costa creure els missatges dels partits catalans que saben que no pinten res a Madrid, però volen fer creure que seran decisius en la governabilitat de l’estat, i a partir del dia 10 amb vergonya aliena comprovarem com s’arrosseguen per la Moncloa en busca de pactes sense cap tipus de compensació real, nomes el miratge del poder mediatic.

 

Per tant, aquest vot útil tant reclamat per tots, des de l’òptica catalana no te cap tipus de credibilitat, ja  que el mal menor que circula tota la campanya no deixa de ser un mal i per tant no te sentit donar suport a una cosa que d’entrada saps que no serà positiva pel país.

 

El millor de tot, vindrà la nit de diumenge quan tots els partits venguin el seu triomfalisme, siguin quins siguin els resultats.

 

Crec que per Catalunya una vegada tornats a la normalitat, començarà la nostra verdadera cursa electoral, tant pel que fa als partits internament, com pels reptes immediats que s’han d’abordar, i les estratègies que hauran de sortir a la llum tard o d’hora.

 

CAMPANYA DE BAIXA QUALITAT

General

Voldria aprofitar aquestes quatre ratlles, per denunciar la baixa qualitat de les eleccions a l’estat espanyol per part de tots els partits.

Deixant de banda què unes eleccions on un debat electoral es venut com la gran meravella de la democràcia, i no com un fet normal, i que son un frau per la impossibilitat per llei de presentar-se els partits de l’esquerra abertzale, per culpa d’una llei dictatorial aplicada en uns tribunals hereus del franquisme com l’Audiència Nacional. i altres com la Falange i derivats sí.

 

Tanmateix, tant PP com PSOE amb unes propostes electoralistes com els 400 euros, o populistes d’aquesta Espanya que no vol canviar, com la defensa del castellà i la integritat territorial, davant la radicalització de Catalunya i el País Basc.  El missatge a Catalunya es clar, el de pagar, callar i contribuir a aquesta unitat universal com a ciutadans de segona, davant la gran megapolis de futur on totes les estructures radials de l’estat hi van a parar què es Madrid.

 

M’entres els partits catalans, amb un estatutet penjat d’un fil i sense traspassos aparents i incompliments flagrants d’aquesta llei, un finançament que guanyi qui guanyi no superarà res que les altres comunitats no puguin assumir, es dedicant a fer esforços per mobilitzar el seu electorat.

 

El PSC-PSOE, utilitza la tàctica de la por, advertint constantment del perill catastròfic de la victòria de Rajoy, i seguint amb les mentides de tota la legislatura Zapatero. Donant un optimisme sense cap fonament, i amb l’únic objectiu de controlar Catalunya i poder segui l’espoli amb tranquil·litat.

 

El PP, treu les essències feixistes que el caracteritzen, i no dubta a utilitzar temes com la llengua i el nacionalisme català , esclar, com a culpable de tots els problemes de la ciutadania amb un comportament semblant a Sèrbia amb Kosovo.

 

ICV, amb el seu afany de seguir el rastre del PSOE com el seu aliat preferent, i seguir insistint amb el federalisme utòpic que ja ningú creu.

 

CIU,  s’ha oblidat de la casa gran del catalanisme i amb un candidat com Duran s’allunya de qualsevol acostament al sobiranisme, i amb la seva ambigüitat característica pretén la fi del tripartit a traves de la seva influencia a Madrid, mes mediocritat i vergonya aliena es difícil de superar.

 

ERC, incideix amb la seva campanya en la Independència, però d’altra banda ha  de suportar el desgast pel tripartit a Catalunya, què no va precisament en aquesta direcció, i aquesta mania del mal menor del PSOE, on a traves de condicions pretén ser soci preferencial, en comptes de tancar aquesta porta per sempre i poder fer un discurs clar i sense condicionants.

 

En resum espero el dia 10 de març, per veure com afronten els reptes pendents en aquest any, els possibles canvis interns en cada partit i sobretot la reacció a la sentencia del Tribunal inquisidor, on una vegada mes la dignitat i les pors a fer un pas endavant posaran a prova la classe política catalana.

PARLAMENT DE FIRETA

General

Una institució com la Generalitat, la representació de la sobirania popular, últimament s’ha degradat fins a límits insospitats.

Darrerament, i gracies als nostres magnífics representants polítics, que se’ns dubte, la majoria no estant a l’alçada de la institució que representant, han aconseguit convertir-la en una associació qualsevol, amb tots els respectes per qualsevol associació.

 

La primera humiliació va ser la tramitació de l’Estatut, aprovada per un 90 % dels parlamentaris i posteriorment ignorada, manipulada i finalment reconvertida en l’estatutet que tenim per un Parlament pel que s’ha vist de categoria superior, hem seguit amb una sèrie d’invasions de competències per part del govern central què amablement ens hem empassat, com la llei de dependència i altres sense cap signe de protesta i respecte pel parlament català. Per últim un fet molt greu per la qualitat democràtica ja prou deteriorada, que ès la moció aprovada sobre la modificació del traçat del TAV pel mig de Barcelona i la negativa immediata del govern a acatar-la, encara que sigui la seva posició contraria, ja se sap que quan un govern el formen mes d’un partit pot passar que alguna votació els criteris dels partits siguin diferents i es pugui perdre alguna votació.

En democràcia ès te que accepta,r i defensar la majoria del parlament, i no sentir els membres destacats del PSC rebutjant el tema i el silenci dels altres partits de govern demostrant la seva higiene democràtica.

 

Crec que la institució es mereix un major respecte  i molts estant demanant a crits la seva substitució per altres persones que tinguin clar la seva defensa i el que representa.

 

Tampoc ajuda la picabaralla Mas-Ridao, que aprofitant una sessió de control al President i davant la impunitat de la mesa es va aprofitar per atacar a fons al partit de  la oposició i provocar unes imatges agres de baralla dialèctica entre els dos partits d’obediència catalana, i que en teoria ens han de portar a saltar la paret de l’estat espanyol, tot amb el somriure complagut del president i el seu grup que una vegada mes veu com l’odi de les direccions dels dos partits porten aquesta baralla fratricida que nomes perjudica a Catalunya. Ja seria hora de que es poses una mica de seny i s’establissin ponts de diàleg oblidant el mal que s’han fet els dos partits pel be comú.

TODAY KOSOVO, TOMORROW CATALONIA

General

Llegint el bloc d’en  Xavier Mir, he conegut aquesta iniciativa d’encapçalar tots els blocs  avui amb el lema “Today Kosovo, tomorrow Catalonia”.

Voldria fer arribar la meva enhorabona a la gent de Kosovo en aquestes hores tant importants per la seva vida, i la seva petita nació. Aviat seran un color en el mapa del món i una bandera mes onejant a l’ONU. Des del punt de vista català, podem extreure la lliçó  que les declaracions unilaterals també son acceptades per la Unió Europea , cosa què ens porta a demanar que en les properes eleccions catalanes els dos partits d’obediència catalana portin el Dret a decidir com a eix central del seu projecte, i condició indispensable per qualsevol pacte futur.Amb una suma d’escons majoritària en aquest sentit, ningú podria impedir un referèndum, per molt que des de Madrid, i com sempre fan, soni la cantarella “Kosovo no es comparable amb Catalunya”, se’ns dubte som uns privilegiats, mai som comparables amb ningú.  Una espècie de raça especial segons l’estat.Un altra lliçó es el suport d’USA a qualsevol causa es gairebé decisiu i arrossega a la major part de països democràtics europeus. Excepte en aquest cas, casos com Rússia i Sèrbia pels seus interessos particulars i democràcies de baixa qualitat, com l’estat espanyol ancorades en segles passats i sense evolució.Jo entenc els nervis d’aquest estat cada cop que hi ha un nou cas,  beneit per la comunitat europea, queda patent els poc pes espanyol em el món i la tendència natural que aviat s’expandirà a la Europa occidental amb casos com Escòcia, Flandès, Euskadi o Catalunya, els argument se’ls hi acaben, i la tàctica de la por cada cop em fa menys. Vist això, nomes depèn de nosaltres i si les direccions dels nostres partits no son capaços de complir el clam de la seva població, segons l’ultima enquesta del CEO, entre els partidaris d’un Estat independent i els d’un Estat dins d’un estat federal sumen 55´8 %, s’han de regenerar pel be de la democràcia.Prou demagògia barata i tacticisme mediocre i mes complir els mandats del parlament i de la població.