ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA POLÍTICA DE LA REPRESSIÓ AMB CORTINA DEMOCRÀTICA

Sense categoria

Els últims dies han succeït uns quants fets que confirmen, si es que calia, la democràcia de fireta que ens vol oferir l’estat espanyol, i les similituds amb una època que va acabar fa més de 30 anys, però que algunes actituds la conserven ben actual. Trobem la resposta espanyola a la proposta pacifica de l’esquerra abertzale, l’intent de criminalització de l’Uriel Bertran i de pas la coordinadora de les consultes, la condemna  al propietari de la Llibreria Europa Pedro Varela, per difondre unes idees que altres poden repetir sense rubor, o la prohibició de llibertat de vot als diputats del PSOE-C, en l’afer de prohibició de les corrides de toros.

Els molts militants i afiliats socialistes que han col·laborat amb la recollida de signatures per la prohibició de la tortura taurina a Catalunya, han demanat llibertat de vot en la definitiva votació al Parlament, com ja va succeir amb el seu tràmit, i ja que aquesta qüestió no te posició en cap congres del partit, però en Jose Zaragoza, ja ha descartat aquesta opció, dient que respecta la pluralitat d’opinions, però que un grup te que posicionar-se per majoria. Se’ns dubte el tarannà nacionalista espanyol d’aquest partit no pot permetre cap diferència amb l’estat, i per tant no vol respectar la llibertat de cada diputat, això en qüestions mes materials o polítiques es podria mig justificar, però en qüestions de pura ètica o morals evidentment no, i aquesta ho es.  Per tant un cop més demostren el tipus de democràcia que volen, i quines son les seves prioritats.

 

El propietari de la llibreria Europa Pedro Varela, ha estat condemnat a 2 anys i 9 mesos de presó per difondre idees genocides, i atemptar contra els drets fonamentals pel caràcter de difusió del nazisme del seu establiment, i amb el raonament que la justícia empara la llibertat d’expressió, però no el discurs de l’odi, comprovat amb tot el material confiscat i la temàtica de les seves conferencies.  Es curiós com aquesta condemna justa en una democràcia, resulta que no s’aplica per exemple a la Falange, què pot organitzar manifestacions, i fer els seus actes, quan era el partit hegemònic de la dictadura franquista i segueix amb el seu discurs xenòfob i de l’odi, o com no s’aplica a determinats personatges col·laboradors actius del regim del terror, i què han seguit la seva carrera política amb tota normalitat, i on avui en dia encara no s’han anul·lat els judicis franquistes, ni condemnat absolutament a ningú, posant un vel fosc sobre un període molt negre i sagnant, de la mateixa línia que el nazisme que difon la llibreria Europa.

 

Per últim, voldria incidir amb l’intent de criminalitzar al portaveu de la Coordinadora per les consultes Uriel Bertran, i de passada tot el moviment, per haver-se entrevistat amb Arnaldo Otegui fa 9 mesos en un dels molts contactes de l’associació per explicar el fenomen de les consultes. El portaveu del PP Leopoldo Barreda, ja ha demanat un seguiment judicial sobre el tema, amb l’argument de que tot el que desborda la legalitat ha de tenir una resposta clara , i més clara del que ha estat fins ara a Catalunya. Aquest procés democràtic i pacífic de la societat civil, ha deixat en fora de joc a l’estat espanyol i els partits d’aquí, i han de buscar per tots els mitjans vincular-ho amb la violència per poder actuar.  Aquesta tàctica els ha funcionat perfectament al País Basc, on amb l’oferta de l’esquerra abertzale per un procés polític sense violència, volen respondre amb un enduriment de la llei de partits per part de PSOE i PP, per impedir de totes totes la participació d’aquest moviment cabdal de la societat basca en qualsevol elecció, sense escoltar cap procés de diàleg, i amb la via policial pel terrorisme, i la del silenci per la societat civil, donant tota una lliçó de franquisme actualitzat.

 

En definitiva, son actituds d’un estat que ja no s’amaga en segons quines decisions, i què cada cop es mostra més tal com es, i amb una cosa més greu, no te la més mínima intenció de canviar.

LES VISIONS DE L?ESTATUT SEGRESTAT

Sense categoria

Encara que ara sembla que per prudència o per por a la resolució els partidaris de la via autonomista no en parlen gaire, ja una llei orgànica retallada, massacrada i adulterada, què es troba segrestada per 12 membres d’un tribunal totalment fraudulent i polititzat, amb una sentència que es fa esperar ja més de dos anys, i què de moment a falta de demanar un rescat, sembla que el segrestat es mante viu, però amb les constants vitals cada cop mes retallades, i amb diferents reaccions depenent de la opinió de cada sector.

De les ultimes reaccions escoltades destacaria, la del magistrat del Tribunal suprem, José Antonio Martín Pallín, que ens comenta que si la sentència es adversa, no serà amb intenció de causar-li un greuge, potser es que te una concepció de l’estat de les autonomies que no encaixa amb la constitució, aquesta no es un fòssil, i es podria acabar adaptant a la voluntat del poble. No creu que digui no a la totalitat del text, si no que hi ha matisos, i defensa que el tribunal sempre dictamines abans del referèndum.  Un altra opinió destacada es la del president del Parlament, Ernest Benach, que creu que una sentència abans de la campanya electoral seria d’una irresponsabilitat total, i què seria un factor desestabilitzador de la política catalana, i afirma igualment que els ciutadans tenen fatiga de la mateixa política.

 

De fet abans d’entrar en campanya electoral, era un tema recurrent, per veure qui treia més pit, i explicar no ser quans plans A, B o C, que resumint i bàsicament era acatar la sentència amb més o menys soroll, i poca cosa més, ara aquest magistrat ens diu que el famós tribunal no li vol fer mal a l’estatut, i què potser el problema es que no encaixa amb la constitució, cosa difícil de creure desprès de les retallades a consciencia sofertes a les Corts Generals, i on gairebé tot el que tenia d’ambiciós va anar caient com la fruita madura, i sobretot desprès del refrenament de la població.  Tot seguit, i en una frase delirant, ens diu que la constitució es pot adaptar al poble, ja que no es rígida, quan tothom sap que amb 30 anys nomes s’ha hagut d’adaptar un cop pel tema d’Europa, quan altres textos moderns constantment estant evolucionant, a més sap que el mecanisme per la reforma la fa gairebé impossible, per això a aquestes alçades explicar sopars de duro ja no colen.

 

Pel que fa al President del Parlament, ens diu que ara abans de la campanya seria una irresponsabilitat i una hecatombe, aquest senyor teòricament d’un partit que defensa la independència, i què recordem que en exercici del seu càrrec ja ha negat dos cops el debat sobre el tema, en forma de iniciativa popular, ara te por a una sentencia presumiblement desfavorable, què es un dels trumfos que encara ens queden per activar encara més els partidaris de l’estat propi, i deixar sense arguments els defensors de la via autonòmica, si es que encara ens en queda algun. Aquesta joia de la corona presentada totalment despullada davant la opinió publica, es un regal en forma de vots per la independència, i per obrir els ulls a més d’un i el tribunal ho sap, per tant dubto que emetin la sentència amb anterioritat.  El que ja es esperpèntic es la por d’un independentista a un fet altament favorable als nostres interessos, cosa que entre altres coses demostra que no es la seva prioritat, com a mínim el seu pla A, i opten per formules com el dret a decidir en la línia ambigua convergent, per no donar un pas endavant.

 

En definitiva un estatut que serveix de moment per treure la careta a més d’un, i descobrir les prioritats que ara mateix ja en el parlament català, i què estant lluny de la via de l’estat propi.

 

 

PROMOCIÓ GRATUITA DEL FEIXISME A LA UNIVERSITAT

Sense categoria

La conferència que Rosa Diez, líder d’aquest partit ultra nacionalista espanyol UPyD, va realitzar a la Universitat Autonòma de Barcelona, va gaudir d’uns incidents, com ja hem vist altres cops amb altres personatges, amb grups d’estudiants intentant boicotejar l’acte i escenes de violencia, que finalment van acabar per provocar que l’acte es celebres en un indret de la facultat diferent del previst, i amb forta seguretat per evitar mals majors.

Els fets van succeir en aquesta universitat barcelonina, ja fa dies va succeir quelcom similar amb la conferencia del ex lehendakari Ibarretxe, desenes d’estudiants van tractar de boicotejar la conferència amb crits de feixista, llençant pots de pintura, i fins hi tot sacsejant la seguretat del personatge. Finalment es va haver de traslladar en un altre indret, i el degà de la facultat, en Salvador Cardus, intentant explicar el tema de la llibertat d’expressió ha acabat igualment ruixat de pintura.  Aquests grups amb senyeres estelades, i fent referència al seu independentisme es van comportar com uns energúmens, i van anar contra una majoria que si volia sentir les explicacions de la Rosa Diez, i entrar en el debat correcte de les idees.
Realment aquest personatge i el seu partit, son la expressió del populisme nacional espanyol, amb un clar discurs xenòfob pel que fa a qualsevol identitat que no sigui l’espanyola, i especialment contra la catalana, amb un discurs proper a altres temps, i què amb la demagògia per bandera fa del seu feixisme la defensa d’uns valors patris que els semblen en perill, i que en una pretesa democràcia no semblen adients. Aquest espanyolisme ranci vol ser el substitut del que ha representat Ciudadanos, i que sembla tenir els mesos comptats, i per tant es donen a conèixer amb accions concretes com la que va protagonitzar un dels seus membres destacats a Barcelona, amb la queixa pel català a Air Berlín, i on la seva líder intentarà fer forat en aquest sector de la població.
Dit això, crec del tot injustificable, primer que un cop organitzat aquests actes amb personatges podríem dir amb un tarannà democràtic força dubtós, mereixen un respecte, i poder debatre les seves idees amb altres com manen els canons de la voluntat popular més simple. D’altra banda aquests suposats independentistes s’haurien d’adonar que van fer exactament el que la Rosa Diez i el seu partit volien, per poder fer publicitat gratuïtat d’un acte que hagués passat força desapercebut degut a la poca influencia del seu partit, i que ara han aconseguit magnificar i entonar la cantarella de màrtirs, i tota la seva demagògia en forma del nacionalisme català i el nazisme com una mateixa cosa, en contra de la democràcia que ells defensen.
S’hauria d’evitar caure en aquest parany molt ben pensat per aquesta organització, i què ja forma part de la seva campanya, un parany on ha caigut el degà de la facultat per la seva autorització a l’acte saben els precedents anteriors, i posteriorment aquests estudiants que pensant que defensen una causa i uns valors, escullen la pitjor manera de fer-ho, donant carnassa per aquest grup amb tics feixistes, què no deixarà passar l’oportunitat per amplificar els incidents al màxim.
En definitiva demanaria actuar amb mes intel·ligència, i utilitzant tots els arguments que tenim que son molts i variats amb una radicalitat democràtica que ens ha de caracteritzar, per contrarestar aquesta caverna espanyola que vol fer forat amb el seu projecte, què prou be coneixem.
 
 

.

GINEBRA 2010 I ARRIBEM A LES 100000 VISITES

Sense categoria

Us dono a conèixer la nota des de Deumil.cat sobre la manifestació propera del 8 de maig a Ginebra davant la seu de l’ONU, i que ha de ser un nou pas cap a l’estat propi i cap a la unitat independentista.  Alhora volia donar 100000 gracies per arribar a aquesta xifra de visites que no imaginava al obrir aquest bloc i que amb l’ajuda dels lectors ha estat una realitat demostrant que res es impossible si es vol amb força.

En el darrer any els independentistes hem de recordar quatre dates: el 7 de març de 2009, quan vam celebrar la gran manifestació a Brussel·les sota el lema “Volem un Estat Català”; el 13 de setembre de 2009 quan va tenir lloc la Consulta per la independència a Arenys de Munt; el 13 de desembre de 2009 quan va tenir lloc la primera onada de la Consulta Nacional per la independència, i el 28 de febrer de 2010 quan es va fer la segona onada de la Consulta Nacional.

L’èxit que representa el conjunt d’aquesta mobilització per la independència del nostre país és extraordinari. El nombre de persones que han expressat el seu desig de poder celebrar un referèndum vinculant per l’autodeterminació de la nostra nació, més encara, per la independència és enorme i demostra la voluntat inequívoca de donar un salt endavant en l’expressió de la nostra sobirania.

Tanmateix, els catalans no podem oblidar que el 16 de juny de 2009 i el 22 de desembre de 2009 la Mesa del Parlament de Catalunya, amb el seu rebuig unànime a les Iniciatives Legislatives Populars que vam presentar, va negar-nos el dret a què la independència pogués discutir-se amb normalitat en el si de la Cambra Catalana.

La posició real dels polítics que ens representen, no en manifestacions més o menys populistes, sinó allà on s’expressa de forma oficial i s’hauria de decidir el nostre futur, és la negació a l’exercici de la voluntat popular.

Els ciutadans no podem restar al marge d’aquests fets. Hem avançat molt, però també ens queda molt per fer.

Els catalans hem de continuar arreu aquesta lluita fins la victòria final i per això té més sentit que mai continuar progressant amb la nostra reivindicació. Té el màxim sentit continuar la Consulta Nacional fins el final al mateix temps que sortim a demostrar al món qui som i que volem.

Per això us animem i us convoquen a treballar units per tal que el proper 8 de maig ens trobem pels carrers de Ginebra per portar a l’ONU el nostre manifest de llibertat per a la nostra nació.

Creuem el Pont. Cap a l’ONU per l’Estat Propi.

Consell de deumil.cat

 

LA PARANOIA TAURINA

Sense categoria

Aquests dies en el Parlament de Catalunya es segueix el procés per la ILP per prohibir les corrides de toros, amb les compareixences favorables i desfavorables, amb una explicació raonada de cada argument, bé, això de raonada es un formalisme, ja que les essències més hispàniques han posat el crit al cel, i han començat la seva feina de barrejar molts temes alhora, i desvirtuar un debat que en principi era i hauria de ser prou clar. Com sempre han pregonat des de les espanyes de no barrejar política i esport, ara s’hauria de dir no barrejar política i tortura animal.

Aquest debat que ara te entretingut al Parlament, què de totes maneres, i degut al seu poc poder decisori no te massa més feina a fer, ha encès les alarmes a l’estat, ja que una de les icones de l’anomenada cultura espanyola pot quedar anul·lada en territori català, i percebries més clar la diferencia entre una cultura i l’altra, cosa que la voluntat uniforme “una grande y libre”, li deien, no pot permetre. La comunitat de Madrid ha decidit començar la declaració com a bé d’interès cultural de les corrides de toros, què posteriorment cada ajuntament haurà de protegir, i les escoles incorporaran als seus programes educatius. Una mesura sorpresa, ja que la festa com l’anomenen, no està en perill en aquests territoris, i a més formar les noves generacions amb la promoció de la tortura animal com un fet normal, no el veig el millor mètode pedagògic, però la paranoia nacionalista espanyola te aquestes coses.

 

S’han vist els últims dies diferents reaccions, com les de la socialista Leire Pajin, que troba inacceptable que es frivolitzi amb la violència de gènere, i es compari amb els toros, demostra la sensibilitat pel dolor i la tortura d’aquest personatge, o la de Toni Bolaño sempre al Servei del regim, dient que si “es tortura en català, es tortura amb glamour”, suposo amb clara referència als correbous, però amb una diferencia molt clara que no crec l’interessi massa, ja que la seva xenofòbia contra Catalunya l’impedeix veure, que els toros  se’ls tortura fins la mort i els correbous no, em sembla que ningú se li acudiria relacionar els dos temes, i menys barrejar temes de sentiment nacional amb la civilització assolida se suposa al segle que vivim, i què impedeix fer segons que.

 

Les compareixences, per part dels defensors es demana respecte i els antitaurins apel·len a l’ètica i la moral. Destaca el torero Joselito, vinculant la seva espanyolitat amb el fet de ser torero, o l’expert de l’associació de veterinaris Enrique Zaldivar, explicant la lenta agonia que pateixen aquests animals que acaben morint ofegats per la seva pròpia sang, i ha recordat la prohibició a la Unió Europea de les puntes de pica per la seva crueltat. Fins hi tot un filòsof ha dit que els defensors dels toros mostren clar símptoma de poc desenvolupament moral i intel·lectual, cosa que ha indignat alguns polítics.  També hi ha hagut una referència clara a la prohibició en el seu dia a les Illes Canàries que no va provocar enrenou, i en canvi ara a Catalunya sí. S’ha insistit des de la part defensora del toreig, en una persecució a la identitat nacional espanyola, arribant a comparar la prohibició amb la censura franquista, i atribuint tot al fanatisme d’uns quants.

 

En definitiva, el que va començar com una anècdota, i què va arribar al Parlament i va ser votat per la seva tramitació favorablement, ara es interpretat per Espanya i els seus defensors, com una amenaça pràcticament de la seva sobirania, i un atac a la identitat espanyola, amagant el vertader debat de fons, què es la defensa d’uns valors que res tenen a veure amb una festa, ni tradició cultural, sinó amb la barbàrie i la defensa sense complexos de la tortura i el patiment, cosa que demostra la mentalitat dels seus defensors, que només barrejant els temes han trobat arguments falsos, què en el fons amaguen la constatació de que no volen tolerar que res deslligui la identitat espanyola i la catalana, ja va passar amb la persecució amb les seleccions esportives, i ara també passarà amb el que ells anomenen festa nacional.

 

Una prova més del tarannà d’aquest poble què no tolera cap diferencia, i menys si be de terres catalanes.

 

 

 

 

NIT DE NORMALITAT I ESPERANÇA A CATALUNYA

Sense categoria

Aquesta passada nit han succeit dos esdeveniments, què han marcat per un costat el que hauria de ser una normalitat, portar el debat de la independència a traves de les consultes per la televisió catalana, i per un altre  costat l’anomenat acte d’estat a Sabadell, on persones com en Lopez Tena, Oriol Junqueras, Joan Carretero o Joan Laporta, encara que aquest últim en un vídeo enregistrat, han escenificat aquesta unitat de l’independentisme que tant necessaria hauria de ser per portar a bon port la nau de l’estat propi, en les properes eleccions al Parlament.

Efectivament, el programa Banda Ample de TV3 va dedicar el seu debat a un tema com la independència, què ja fa temps que hauria d’haver fet, i què contrasta amb el silenci informatiu que acostuma a tenir la cadena amb aquest aspecte. Hi havia un plató ple d’estudiants universitaris, i uns resultats de les enquestes del programa, on destaca que un 70 % de ciutadans voldria un referèndum d’independència, i a la pregunta de que votarien, un 40 % favorable, un 47 % negatiu i un 12 % de indecisos.  Les dades tornen a constatar que una gran majoria voldria un referèndum vinculant sobre la qüestió, i deixa en evidència la decisió d’ignorar el tema dels nostres polítics, i per altra banda confirma que les diferencies entre positiu i negatiu cada cop es més curta, amb la incognita dels que no saben o no contesten, tot això sense una campanya oficial, i un tracte igual de les dues postures en els mitjans, a més d’una possibilitat real de decidir de veritat sobre la nostra situació política, o sigui  que tothom pot entendre perque l’estat espanyol no autoritza fer la consulta, ja que evidentment no veu clar que la dependencia espanyola triomfés.

 

Van sortir arguments econòmics, socials i culturals per esdevenir independents, per contra els legitims partidaris de seguir com ara, van esgrimir motius sentimentals i hipòtesis no demostrades, com les revoltes socials o la dependencia del mercat català de l’espanyol, i una molt utilitzada ,com es que ara no es el moment, ja que abans hi ha la crisi, l’atur i altres temes, que es va resoldre molt be, dient que si ara no es el moment per la situació que ens trobem, i quan l’economia es recuperi i la ocupació sigui acceptable tampoc, quan es el moment.  Evidentment la oportunitat ha vingut ara, i es un tema de màxim interes, i què en una campanya pacifica i democratica pocs arguments contraris reals podrien sortir. Destacaria també que la minoria que optava per seguir com fins ara amb discursos conciliadors, van acabar per descobrir la seva vertader ànima espanyola. El més positiu treure la paraula independencia de l’armari, ja que el debat entre primers espases de les dues opcions, la televisió catalana encara no se l’ha plantejat, i demanaria que no trigués massa a fer-ho.

 

Pel que fa al tema de Sabadell, cadascú des del seu paper, va encoratjar a lluita pacificament per l’estat propi, i potser el més pràctic va ser en Carretero, que va dir que la vertadera consulta seran les eleccions, i els diputats que tregui una formació que opti per la independència, i una dosi de realisme necessaria al dir que quan Catalunya sigui un estat, evidentment necessitarà un cementiri nuclear, ja què quan s’assoleix un estat, vol dir assumir tot el que comporta, i d’això tothom n’ha de ser conscient.

 

Aquestes diferents opcions a l’escenari, van fer imaginar el que suposaria la unió de l’independentisme com opció electoral, i que per responsabilitat de tots plegats esperem succeixi pel be del projecte, ara es el moment, i tant sols cal una empenta final.

EL SUPORT DEL PARLAMENT A LES CONSULTES, ES PURA ESPECULACIÓ

Sense categoria
La comissió d’afers institucionals del Parlament, ha aprovat  una proposta presentada per Esquerra, i pactada amb CIU sobre el dret a l’autodeterminació, i el reconeixement a les consultes populars sobre la via de la independència. Els dos grups han mostrat el seu vot favorable, Iniciativa ha optat per l’abstenció, i en canvi el bloc més espanyol o constitucionalista format per PSOE-C. PP i Ciudadanos, ha estat contrari.

La portaveu d’esquerra ha mostrat la seva satisfacció, i el seu suport a l’exercici de la democràcia, què ha referendat la resolució aprovada, què en diferents punts ens parla de la ratificació  sobre el dret a l’autodeterminació de la nació catalana ja adoptada anteriorment en altres ocasions, el reconeixement a les consultes efectuades a més de 250 municipis, i la seva participació de la societat civil, el suport i encoratjament per les properes onades de consultes l’abril i el juny, el compromís del Parlament per impulsar i poder exercir el dret a decidir, i la constatació del creixement entre la societat del moviment per la via de la independència.
Un altre miratge al Parlament dels partits polítics actuals, quan per dos cops la mesa del Parlament ha negat una ILP ciutadana amb la mateixa pregunta que ara dona suport en les consultes, i què simplement instava a recollir les signatures necessàries i debatre el tema, amb una resposta de tots els partits sense excepció negativa, ara i a instancies del partit que més crèdit te que recuperar en el tema, i on malauradament per ells, la credibilitat costa molt de guanyar i molt poc de perdre, junt amb una Convergència que te en l’ambigüitat sobre el dret a decidir la seva identitat, i què utilitza amb frivolitat aquestes paraules buides de contingut, ja que la paraula independència no existeix en el seu vocabulari, i on tanta indefinició ja fa riure per no plorar.
Per part d’Esquerra, ferma defensora de la famosa llei de consultes que sembla o ens volen vendre ens donarà la clau de totes les decisions, quan tothom sap que l’autorització de l’estat final invalida qualsevol utilitat d’aquesta llei, més que propaganda electoral i demagògia a raig.
CIU, què procura que les seves primeres espases no es mullin amb les consultes, ara hi dona suport, sobretot en el punt de que el Parlament impulsarà el dret a decidir i el reconeixement de l’autodeterminació, cosa que ells no portaran en el seu programa, i com ja he comentat abans la seva prioritat es arribar al govern i nedar entre dues aigües.
ICV i el federalisme plurinacional que ens explicava l’altre dia el seu líder Joan Herrera, es una formula esperpèntica que saben no es pot dur a terme, ja que en cas de ser la desitjada, necessita d’un altra part que evidentment no la vol, i ha optat per l’abstenció, o sigui treure importància a la opinió de la gent, la base de tota democràcia.
PSOE-C, PP i Ciudadanos, han votat contràriament, i han demostrat que son un bloc que si no dona suport a l’autodeterminació reconeguda per la ONU, i signada per tots els seus estats membres, ni a la democràcia participativa en forma de consulta popular, estant negant l’essència més pura de la democràcia, i demostra el tarannà d’aquests tres partits on la seva idea nacional es indiscutible, i passa per damunt de qualsevol opinió de la ciutadania, em sembla un fet molt greu en una democràcia.
En definitiva un altre cortina de fum que no ens ha de fer perdre el temps, ja que hi ha molta feina per fer per arribar a poder decidir el nostre futur, que si depèn dels partits actualment instal·lats al Parlament no canviarà gaire, de nosaltres depèn canviar-ho.
 
 

 

CORBACHO: EL MAL EXEMPLE SOCIALISTA A L?ÀREA METROPOLITANA

Sense categoria

El que es remoreja com a número dos socialista a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, amb una clara mostra de que el sector més PSOE del partit es el que domina la situació, i durant la seva època com alcalde d’Hospitalet, es podria veure involucrat en un cas de frau econòmic relacionat amb la sospitosa adjudicació  del projecte, i les obres del recent inaugurat Hospital “Moisés Broggi” del Baix Llobregat, segons consta a l’informe de la Sindicatura de comptes.

El president de la Generalitat, i la ministra de defensa Carme Chacon, aquella que tant havia de fer per la Catalunya optimista, van  inaugurar el recinte amb un d’aquells actes que tant agraden la classe política, com es en aquest cas un hospital nou de trinca que donarà servei a  300000 persones, i on amb molt mal gust van dedicar el mateix temps a l’acte en si, que a dir que bons que som i que dolents son els de CIU. De totes maneres el tema es l’informe de la sindicatura de comptes, on es revelen contractes i pagaments duplicats i un sobrecost injustificat d’11’7 milions d’euros, i què esquitxa directament al ministre de treball espanyol Celestino Corbacho, en aquell temps president del consorci sanitari responsable de l’hospital.

 

El cost de l’obra es de 113 milions, i te un seguit d’irregularitats manifestes que comencen  amb l’adjudicació a dit del projecte de construcció, saltant-se el procediment habitual, desprès els arquitectes havien d’entregar el projecte el febrer del 2005, però no consta que ho fessin, i dos anys més tard van tornar encarregar el projecte als mateixos arquitectes, cobrant dues vegades per la mateixa feina, amb un import de 2,8 milions d’euros. A més l’empresa constructora va entregar el projecte amb 8 mesos de retard, cosa que no va suposar cap penalització, tot hi figurar en el contracte. Apart el contracte amb les empreses constructores superava en 7,4 milions el preu d’adjudicació, i mesos més tard, sense cap motiu aparent es tornava a signar amb un augment de 6,9 milions més. Per últim s’ha detectat modificacions que suprimien partides de la construcció, i incorporava per exemple honoraris de la direcció d’obra i altres partides alternatives.  Tot plegat les irregularitats s’enfilen a 11,7 milions, per incomplir clarament tots els principis normatius, i esdevenir un frau de primera magnitud.

 

Aquesta es la política que aplica el partit socialista en el seu feu de l’àrea metropolitana, on ara amb el projecte de llei de vegueries vol tornar a crear aquest nucli de poder, què controla amb ma de ferro, i on han començat a saltar casos com el de Santa Coloma, i ara aquest entre d’altres. Han creat una xarxa on el domini als principals ajuntaments i consorcis públics, generen un negoci de poder molt beneficiós.  També son experts en canviar alcaldes a mitja legislatura quan el seu cicle s’esgota, per presentar la seva nova aposta ja des del càrrec, i amb l’avantatge que això els suposa.

 

En aquest cas la sindicatura de comptes ha descobert aquestes presumptes irregularitats que veurem com acaben, o si al final s’acaben tapant les vergonyes per descrèdit encara més de la política, i d’aquests ciutadans de l’àrea del Llobregat, què tenen a la seva ma donar un canvi democràtic, però segueixen insistint en el mateix projecte passi el que passi, i don el PSOE-C treu la seva bossa de votants més sucosa.

 

La desafecció amb casos com aquest es normal, i més si veiem que diferent es tracten els mateixos delictes segons qui els hagi comes. El poder corromp, i el que s’exerceix durant tants anys per part de les mateixes persones no es una excepció, però si que es una anomalia democràtica, què genera un caciquisme amb dret a tot, com poc a poc es va destapant.

 

EL VÍDEO D?EN GUARDIOLA, LLIÇÓ PER L?INDEPENDENTISME

Sense categoria

Aquest dissabte abans del partit a l’estadi entre el Barça i el Màlaga, l’entrenador blaugrana Pep Guardiola, va tornar a fer servir els seus mètodes particulars, què l’han portat a l’olimp de la gent blaugrana en forma de vídeo sobre el muntanyenc mort a l’Annapurna, Iñaki Ochoa de Olza i la historia de 14 companys que van arriscar les seves vides per la missió impossible del seu rescat, donant tota una lliçó de companyonia i associació per un objectiu, en aquesta historia colpidora. Els jugadors en van prendre bona nota, i així es va demostrar al camp, ara toca que altres com l’independentisme català també aprengui de les errades del passat, si no vol caure de peus a la galleda.

La historia de l’Iñaki, què va haver de renunciar al cim d’aquesta muntanya del Nepal per problemes de congelació, i què va decidir baixar al campament base, on va patir un edema pulmonar i danys cerebrals, què el van fer estar a 7400 m. d’altitud lluitant contra la mort, i amb un rescat gairebé impossible organitzat per 14 muntanyencs, que finalment tot hi el seu esforç i arriscar les seves vides en un acte heroic, i de treball en equip per un objectiu clar, que finalment va acabar amb la mort  de l’experimenta’t muntanyenc.

 

El documental es tota una lliçó per esperonar el joc col·lectiu del Barça, i l’esperit d’equip per arribar a les fites que tots volem, i un nou encert del nostre guru de les banquetes, de totes maneres aquestes conclusions poden ser molt valides per l’independentisme català, les recents consultes amb un nou triomf del SI abassegador, però una participació no tant bona com la desitjada, donen ja uns 250000 vots per l’estat propi al sarró, i que no poden ser comparats amb els percentatges dels partits polítics que actualment estant al Parlament, ja que no es una comparació real, i es una manera de defugir responsabilitats, i la realitat. Des de la banda contraria s’incideix amb arguments i comparatives falses entre la participació de les consultes populars i les oficials, quant tots sabem que es una trampa que no es pot posar en el mateix sac per infinitat de motius, de la mateixa manera tampoc podem caure amb la justificació de qualsevol resultat amb comparatives falses. S’han de potenciar les coses ben fetes, i les conseqüències d’aquest acte democràtic de la ciutadania, però alhora tots plegats ens hem d’exigir més, i tocar de peus a terra.

 

Pel que fa al tema de la unió i l’esforç per un objectiu comú, es el gran paradigma, i la gran trampa en que sempre ha caigut el moviment independentista.  Les eleccions segurament seran a la tardor, i somiant podríem pensar en una candidatura transversal formada pel Reagrupament d’en Joan Carretero, la futura plataforma d’en Joan Laporta, Catalunya acció, les CUP, plataformes sobiranistes, com Sobirania i Justicia, Sobirania i Progrés o la PDD i noms com Lopez Tena, Lopez Bofill, Carles Mora, i tants d’altres junts sota el mateix paraigües, i amb un objectiu molt clar, que es la independència.  Nomes així s’aconseguirà el que els partits autonòmics temen, per separat difícilment s’aconseguirà. 

 

Això que es una obvietat, i crec que per tots conegut i desitjat, sembla alhora impossible, i aquesta si que es la nostra responsabilitat, de la qual l’estat espanyol i els enemics de la independència no en tenen cap culpa.  Si de veritat es vol donar el cop definitiu, i donar aquest salt depèn de nosaltres, amagar les diferencies personals sota l’estora i caminar plegats, sense fer cas de veus com les de l’Alex Salmon del Mundo, què assegura que Catalunya no vol la independència, es la seva feina vendre aquesta falsa idea, o d’en Xavier Vendrell d’Esquerra, que ja avança que la propera legislatura no es la de la independència, però si la d’un referèndum, què amb la llei de consultes sap que es impossible, anem per feina que encara hi som a temps, i aprenem de la historia mostrada per en Pep.

LES REACCIONS DAVANT EL FENOMEN DE LES CONSULTES

Sense categoria
Avui 80 municipis estant fent un acte democràtic i cívic, i alhora de desacomplexament nacional, votant per una consulta sobre la opció legitima de l’autodeterminació. Cal dir que la jornada esta sent festiva i participativa, com ja ho va ser l’anterior, tot i que aquest cop l’estat no ha intervingut.  De totes maneres es curiós veure com alguns partits i mitjans tracten el tema, i desvirtuen el fons de la qüestió, be per la via de la ignorància, o be tractant aquests vots com els de qualsevol votació oficial amb suport de l’estat, i que lògicament poc te a veure, per no dir res.

Alguns partits es desqualifiquen ells solets amb les seves declaracions, com l’Alberto Fernadez Diaz del PP, afirmant què es una irresponsabilitat donar ales a una espiral de consultes independentistes, acusant al tripartit d’actuar amb submissió davant aquests referèndums, abans que defensar un projecte compartit amb Espanya, oferint una imatge distorsionada. Se’ns dubte la seva opció que lligaria molt més amb el seu caràcter feixista, seria treure els tancs al carrer per impedir consultar a la gent sobre el que no li interessa. Ens parla de responsabilitat i submissió per la seva celebració, quan hauria de saber que la base de la democràcia es el vot, i la opinió de la ciutadania, i aquesta com a tal es pot organitzar i preguntar sobre qualsevol tema sense problemes. Entenc que això es dur per algú que enyora règims del passat, però així es la vida. Respecte aquest projecte compartit, ningú l’impedeix defensar-lo, ara això no vol dir prohibir defensar el contrari, ja que llavors parlem d’imposició del seu ideari, cosa que descriu millor el seu tarannà, i per extensió el del seu partit.
El mateix podríem dir de l’Albert Rivera, i els seus escassos Ciudadanos, què considera il·legal per definició les consultes, i lamenta la seva cobertura en els mitjans, defensant la seva fraternitat amb Espanya. Un altre  que es creu que democràcia vol dir pensament únic, i titlla d’il·legals un cop més les consultes, demostrant la seva ignorància, ja que precisament si ho fossin, l’estat espanyol no les permetria, i hauria de saber que qualsevol entitat privada pot fer una consulta amb els seus mitjans, i més les que surten de la societat civil, ciutadania per cert que ell ignora, ja que nomes parla per uns quants. Pel que fa a la cobertura, crec que menys es impossible, ja que la invisibilitat ha estat una constant des que va començar el procés, i no pot demostrar el contrari, malgrat la seva xenofòbia contra qualsevol identitat que no sigui la que ell defensa.
En Ramon Tremosa, eurodiputat sobiranista de CIU, com se l’ha anomenat, ens diu que la independència es un objectiu a llarg termini, i primer cal decidir sobre infraestructures, aeroports o seleccions esportives. Crec que ratlla l’absurd aquestes afirmacions, i van molt be amb el tarannà d’ambigüitat que caracteritza a aquest partit, caldria dir que aquestes coses que anomena, i més amb l’estat espanyol, ja han estat tractades, i el resultat no pot ser més decebedor, persecució per tot el món a l’esport català per part espanyola que nomes permet partits de costellada de tant en tant, finançament que blinda l’espoli econòmic pels segles dels segles, i infraestructures controlades per l’estat sense cap poder decisori català, per tant es absurd insistir amb temes que ja sabem les respostes, i es molt més lògic assolir l’estat que portarà ja implícit tots aquests temes, i molts més sense perdre el temps. Per posar un exemple recent, no crec que Montenegro negocies amb Sèrbia primer si podia competir esportivament, o si podia gestionar el seu aeroport, va optar per assolir l’estat propi, i assumir tot el que comporta.  Així es fan les coses, altrament es viure en un altre planeta, i posar en entredit el suposat sobiranisme d’en Tremosa.
Per últim, i pel que fa als mitjans, veiem com dos dels grans rotatius periodístics com son La Vanguardia i El Periodico, simplement ignoren el tema i segueixen la seva política del silenci, i on per exemple en el segon cas, i en pagines interiors, tant sols hi dedica un mini article. Es un exemple de servei al regim i a uns ideals molt concrets, això si, demà segur que en parlaran per distorsionar la seva dimensió amb la participació, i deixant-ho tot com una simple anècdota, sense veure que el fons real de despertar les consciencies i de aire fresc democràtic que esta sortint de l’armari, cosa que evidentment no els interessa gens ni mica.
En definitiva uns exemples del tracte que rep aquest acte únic a Europa, i precursor del que ha de ser el vertader referèndum vinculant que volem.
.

 

 

LES CONSULTES IL?LUSIONANTS I EL CEO AMB POCA CREDIBILITAT

Sense categoria

Aquest diumenge la segona gran onada de consultes per l’autodeterminació es durà a terme, i com ha marcat la coordinadora es un punt de no retorn cap a un referèndum nacional, 80 municipis de 25 comarques, i prop de 300000 ciutadans podran exercir la seva opció, i en total ja seran uns 250 municipis els que hauran fet la votació, i prop de 13000000 ciutadans consultats, als quals 1000000 més els esperen el 25 d’abril, tot això amb el silenci informatiu de la teòrica televisió nacional catalana, i el boicot dels principals partits.  Es tot un mèrit, i contrasta amb les dades del Centre d’estudis d’opinió on donen a entendre que l’independentisme recula, cosa que  ja no es pot creure ningú.

No cal dir que des d’aquest bloc s’anima a tothom a exercir el seu vot, i en aquest cas el sí carregat de motius, però també que els partidaris del no deixin d’escoltar les consignes dels principals partits, i no actuïn antidemocràticament, sinó que participin, pels que simplement no tenen opinió, s’entén que accepten el resultat majoritari, i per tant no te que haver cap problema.  Les declaracions de persones com en Joan Herrera d’ICV, dient que no veia la mateixa ebullició en aquesta onada que el desembre, son d’una gran irresponsabilitat, i demostra el tarannà d’aquests personatges que no volen sentir parlar de sortir de la ratera, com l’anomena tant encertadament en Salvador Cardus, i que enlloc d’incentivar la participació de la ciutadania en qualsevol consulta com a part fonamental de la democràcia, es dediquen a llençar missatges desmobilitzadors, i en casos com els del PSOE-C, i com explicava l’altra dia a Gelida, boicotejar la campanya, i votar en contra  en la majoria de consistoris sempre al costat del seu germà de sang, el Partit Popular, i contra la lliure elecció de la societat civil. Pel que fa als dos partits amb seu a Catalunya ja van demostrar amb la ILP amb la mateixa pregunta, quina era la seva posició, clarament negativa, més enllà de dirigents i militants plenament implicats, i declaracions amb més o menys brillantor depenent dels resultats.

Pel que fa a TV3, ahir dia que es celebraven els actes finals, tant sols en les noticies unes breus declaracions d’en Joan Ridao d’ERC, què es referien al tema i res més, o sigui que 300000 persones en un país petit com Catalunya, diumenge vagin a votar una consulta per l’autodeterminació no es noticia, i gelosament es amagat el tema, què d’altra banda en el programa Banda Ampla de la propera setmana es debatrà, un cop passat aquesta onada, no sigui que fent-lo abans fes massa promoció, i esperones la participació, tot plegat força lamentable.

Com bastant patètic resulta el baròmetre del CEO, què es contradiu bastant amb l’estudi recentment presentat de la UOC, i que ens dona uns valors que difícilment son creïbles. Sense voler cansar amb massa percentatges, el problema Catalunya-Espanya arriba a l’11%, amb una augment de 5 punts, i amb una situació econòmica pitjor en un 70 %, i què la majoria creu que no  millorarà,  amb una situació política negativa en percentatges similars, amb més de la meitat insatisfets amb la democràcia espanyola, baixa el nivell de identificats amb ser catalans amb dos punts, i puja amb tres punts els que creuen que gaudim d’un nivell suficient d’autonomia, i en el cas de la relació amb l’estat baixa dos punts la independència (19,4), i puja la regió o autonomia espanyola, en clara contradicció amb totes les recents enquestes, i els actes organitzats per la societat civil.  Pel que fa als partits, els socialistes aturen la baixada just en els seus moments mes contradictoris, ERC segueix baixant, i apareix per primer cop Reagrupament, però amb percentatges que difícilment farien aparèixer al Parlament.

Tot plegat un grapat de contradiccions, i unes dades que sembla vagin en contra de la realitat, i semblin més una maniobra més d’obstrucció al procés per l’estat propi, que una constatació dels fets reals.

LA UOC INVESTIGA SOBRE L?ENCAIX DE CATALUNYA A ESPANYA

Sense categoria

Aquest informe elaborat per la Universitat Oberta de Catalunya, es el primer anàlisi de com els espanyols veuen el posicionament polític de Catalunya, i dues dades son prou significatives per damunt de les altres, ja que vuit de cada deu ciutadans de l’estat, creuen en la capacitat lliure i democràtica de decidir dels poble, menys en el cas de Catalunya, on un 53,6 % esta en contra, i en el  territori català el sí a la independència seria majoritari amb un 50,3 %.  Dades per cert que segur els partits polítics catalans atrinxerats al Parlament obviaran, i miraran cap a altres indrets, enfeinats amb la seva interessada dèria autonòmica.

L’estudi anomenat “Diagnòstic de percepcions Catalunya-Espanya”, analitza la relació política, la sobirania i el clima en un escenari d’independència dels dos països. Apart de les dos dades principals ja donades, a Catalunya en cas de referèndum un 51,6% creu que s’hauria d’acceptar la voluntat popular, i un 41,6% no. El 72,4% opta per obrir una negociació política per evitar la separació.  L’ús de l’exèrcit per evitar la secessió nomes es anomenat per un 8,8 %.  Això dona idea de les greus mancances democràtiques de la població, i del mal que ha fet aquesta dependència espanyola en algunes ments, què encara es qüestionen si un referèndum s’ha d’acceptar o no, i alguns a pesar de la voluntat de separació, encara donarien una segona oportunitat per evitar-ho, i seguir sota el domini espanyol en una clara  falta de mentalitat adulta.

 

Respecte els incidents violents, els espanyols un 60% creu que es produirien encara que no ho trobin justificat, i pel que fa als catalans el percentatge es similar, cosa que demostra la percepció de que els partidaris del no son menys democràtics que els del sí, donat que ara no hi ha incidents violents, i per suposat no n’hi hauria d’haver en situació contraria, ja que se suposa es uns societat civilitzada.

 

A Catalunya un 82,6% creu que s’hauria de tenir capacitat per decidir el futur, pel que fa als espanyols tant sols un 26 %, i el resultat apart del 50,4 % a favor, seria un 17,8 % en contra i un 24,6 % d’abstenció.  La motivació pel sí va des de resoldre el conflicte democràticament, als motius econòmics o cansament d’Espanya, en canvi entre els negatius el sentiment ocupa la primera posició. Cosa que demostra la falta d’argumentació lògica pel vot contrari, què tant sols s’aferra al legítim sentiment espanyol, mentrestant el vot del sí te més matisos, donat que els arguments son infinits, i la majoria demostrats en altres casos, i indiscutibles per pura lògica, com la millora de la situació econòmica sense patir l’espoli actual.

 

Pel que fa a algunes dades més addicionals, el 61,1 % de catalans creu que Espanya no actua correctament amb l’Estatut, i amb un percentatge  del 68 % que no defensa els nostres interessos. En els tema dels impostos més d’un 70 % els creu abusius, i esta a favor de la gestió pròpia dels mateixos, cosa que a Espanya prop d’un 50 % no ho veu amb bons ulls. La llengua amb oficialitat a Europa es amb un 75 % dels catalanes favorables, per contra un 38,7 % d’espanyols es totalment oposat, al igual que la opció de representació a l’ONU, on un 66 % dels catalans es favorable, i tant sols un 15% dels espanyols, el mateix succeeix amb la oficialitat de les seleccions, amb un 63 % de catalans favorables, i on  un 36 % d’espanyols es totalment contrari. Per últim l’autonomia es insuficient per un 51,7 % de catalans davant un 40 % favorable, a Espanya el 57 % consideren suficient, i nomes un 8 % la considera millorable.

 

 Son dades que ens diuen clarament que si es vol representació a l’ONU, seleccions esportives oficials, llengua oficial a Europa, i recaptar els nostres impostos, tant sols hi ha una manera d’aconseguir-ho, què es amb un estat propi,  per contra Espanya es negativa a totes aquestes qüestions, cosa lògica ja que no volen cedir cap espai de sobirania que consideren controlada, i arriben a la contradicció de respectar el dret a decidir, excepte a Catalunya, com sempre som diferents, i de segona categoria, fins hi tot amb això.

 

Son dades que conviden l’optimisme, i què demostren que aquesta via te un suport molt considerable, i estem preparats per donar les nostres respostes, què nomes tenen el tap dels nostres partits, què no s’atreveixen a donar el pas, i posen per davant els seus interessos personals al be de Catalunya.

 

 

LA FARSA DEL DEBAT DE LA CRISI AL PARLAMENT

Sense categoria

Ha passat amb més pena que gloria aquest debat amb aire serios i responsable de cara a la galeria, i què tant sols era un foc d’encenalls per acaparar les portades dels mitjans del regim, i fer veure que som un estat normal amb tot el poder que això puposa, i per tant discutim en els nostres organs sobirans sobre les coses que discuteixen els estats de debó, cosa que evidentment no es certa, i l’únic que ha augmentat entre la població es la desafecció total i absoluta d’aquesta farsa llastimosa.

El debat va ser una autentica pèrdua de temps, i si be al matí amb el cara a cara Montilla – Mas, les cadires estaven plenes dels diputats, un cop resolt aquest tràmi,t a mitja tarda l’aforament era un desert, i dona una bona mostra del que avui en dia es la política catalana, i una gran metàfora de la desafecció creixent de la gent davant els seus representants, què incapaços d’oferir nous camins, s’entesten en justificar les seves posicions que no ens porten enlloc, i es dedican a fabricar un miratge rere l’altre que distregui el personal, davant la incapacitat d’oferir res amb cara i ulls, molts cops degut a la manca total de poder.

 

L’oferiment del President a CIU per donar-se suport amb un acord estratègic per sortir de la crisi, acord a la catalana li diuen alguns, es més una font per buscar titulars, que un oferiment per arribar enlloc. La realitat es que Catalunya te l’honor de ser un dels territoris amb més llocs de treball destruits, amb un augment de l’atur alarmant, i on moltes empreses pleguen sense remei. Davant d’això,i amb la constatació no reconeguda que depenem d’un segon. què ens ha de treure les castanyes del foc, anomenat estat espanyol, dirigit per un govern que ja ha rebut critiques alarmants de tota Europa pel seu desgavell en materia econòmica, la cosa es per preocupar-se.

 

Davant aquesta constatació, i per vergonya aliena, els nostres partits ens volen fer creure que poden decidir res en aquestes materies, i a més amb un acte totalment irresponsable, i davant les properes eleccions tot esta encarat a fer campanya, i no a buscar o arriscar amb acords o desacords, buscar les misèries de cada sector, i amagar les propies son la prioritat, quan els dos líders principals parlen de posar-se d’acord i portar les iniciatives conjuntament a Madrid, aquest fet ja es una cosa irreal, ja què si el govern espanyol no dona suport a qualsevol mesura que es presenti, els 25 diputats del PSOE-C hi votaran en contra sense cap escrupol, i dient que ho fan per Catalunya.

 

Per tant aquests falsos debats quan no es tenen les eines per decidir, ni per resoldre res, son un motiu més de discordia entre la classe politica i la ciutadania, què pot  tenir una oportunitat en les properes eleccions d’escollir la via de l’estat propi, si retira la seva confiança en els partits tradicionals que seguirant la propera legislatura pel mateix camí, i aposta per  posar la Independència en el centre del debat, i amb la clau com deia aquell de la governabilitat, nomes aixi ens en sortirem, i farem oblidar aquestes imatges tristes i perdudes de l’hemicicle català.

LA MEMÒRIA HISTÒRICA I LA PERVERSITAT DELS MITJANS

Sense categoria
Des de fa uns mesos determinats mitjans afins a l’autonomisme i al sistema de partits actuals, per la por que els produeix el moviment sobiranista en les seves diverses escenificacions, han començat una campanya de desprestigi, i què a mesura s’acostin les eleccions anirà en augment. Per altra banda l’Ajuntament de Tarragona ha demostrat un cop més el seu tarannà força allunyat del model democràtic, i de llibertat que teòricament hauria de representar, i què el govern socialista amb el seu soci d’Esquerra sembla ignoren.

En l’apartat de la falsedat dels mitjans, últimament veiem molts atacs a les consultes populars, intentant minimitzar els seus efectes de pujada de l’autoestima i creure en les nostres forces, cosa que evidentment a segons qui no l’interessa, si l’altra dia des de diversos mitjans es donava una quantitat  falsejada i reduïda de les persones que assistiren a l’acte central de les Consultes al Vendrell, cosa que puc assegurar al ser-hi present, ara segueix la campanya d’intoxicació a Reagrupament, per crear la màxima confusió en aquesta entitat què esta cridada a ser un punt de referència per l’independentisme desacomplexat i valent les properes eleccions, concretament al directe.cat, i sense comprovar la noticia s’ha publicat la dimissió de Sandra Lomas de la Junta, que prèviament hauria enviat un comunicat amb un acord de Carretero, Laporta i Nebrera per les properes llistes electorals.  Posteriorment ha estat desmentit, i atribuït a una suplantació de la persona abans esmentada en un correu, i que es faran les demandes oportunes.
Per altra banda l’Ajuntament tarragoní, què ja va dir no al suport a les consultes fa un temps, i que ara no ha votat la moció de la CUP, assumida per ERC que demanava el canvi de nom del CEIP Gual Villalbi, dedicat el que va ser ministre en la dictadura franquista, i que donat la seva col·laboració activa en aquest regim del terro,r evidentment no es mereixia en una democràcia donar nom a una escola. A petició de CIU, Esquerra ha retirat la moció, ja que consideren que el consell escolar ja es troba estudiant el tema, cosa que ha portat la CUP a denunciar el tema, ja que ningú s’ha compromès a canviar-lo.
En el tema dels mitjans, es molt clar que a mesura els èxits dels partidaris de la via per l’estat propi siguin més grans, les forces immobilistes, i les seves armes en forma de mitjans al veure amenaçada la seva posició vergonyosa seran molt més agressius, i les difamacions seran a l’ordre del dia. Aquest comportament miserable d’alguns diaris digitals que tant sols busquen frenar com sigui la opció independentista publicant mentides compulsivament, i amb intencions ben clares, demostra la falta d’arguments per defensar les seves posicions, potser perquè no n’hi ha, i la constatació de que això no es flor d’un dia, i que la mar de fons es pot convertir en un tsunami que se’ls emporti definitivament dels seus llocs de comandament mantinguts a base de la submissió, i la invenció d’una realitat virtual en forma d’un meravellós estatut desdibuixat, què saben perfectament que no ens porta enlloc.
Pel que fa a l’afer del nom de l’escola, un cop més es demostra que la memòria històrica, es la desmemoria i l’amnèsia col·lectiva. Qualsevol que es vulgui dir demòcrata i defensar la llibertat de les persones, no pot consentir que una escola porti un nom d’un col·laborador del regim totalitari i feixista que va durar 40 anys, i què gracies a la transició segueix a l’ombra i molt viu en segons quins àmbits.  En Gual Villalbi va ser ministre d’aquesta dictadura sagnant, i per tant no mereix cap tipus de  reconeixement, sinó el nostre menyspreu més profund. Les excuses per no tractar la moció sonen a excusa de mal pagador, i demostren el tipus de persones que en aquestes llistes tancades dels partits ens ofereixen pel nostre vot. Potser son detalls, però haurien de prendre exemple d’altres estats que han patit règims totalitaris, i què els han esborrat de la imatge col·lectiva.
En definitiva la misèria humana no te límits, i hem d’estar preparats per veure encara moltes coses més d’aquí a les eleccions.

DEMOCRÀCIA DE BAIXA QUALITAT

Sense categoria

Onze persones de l’Alt Penedès hauran de declarar demà en un jutjat, pel simple fet de recollir signatures per la campanya de La Plataforma pel dret a decidir “Decideixo decidir”, i què tenia com a finalitat demanar al Parlament que demanés la transferència a la Generalitat de la competència per la convocatòria de referèndums. Se’ls imputa un delicte electoral, ja què la recollida va coincidir amb les eleccions espanyoles, on a molts llocs es va obligar a retirar les taules de signatures per part de les forces de seguretat, en una clara mostra de l’estil dictatorial que caracteritza la democràcia espanyola.

La PDD ja ha qualificat de barbaritat considerar delicte electoral una recollida de signatures a la localitat de Vilafranca el 9 d’abril de 2008.  Cal dir que la campanya a pesar d’aquestes autentiques bretolades, va aconseguir més de 70000 signatures, que van ser exposades en una sessió de la Comissió de Peticions del Parlament de Catalunya.  De fet els imputats han mostrat la seva indignació, ja que la recollida era legalment emparada dins del dret de petició, i posteriorment admesa a tràmit per part del Parlament català.

Per altra banda, i seguint amb aquesta disbauxa i dèficits democràtics latents, des de Gelida, i concretament com explica la organitzadora de la consulta per l’autodeterminació en aquesta localitat, Gelida decideix, l’ajuntament dominat pel PSOE-C, instava a retirar els cartells enganxats en el mobiliari urbà sobre la consulta amb l’excusa de la queixa d’alguns veïns, què es veu no es queixaven de la resta de rètols exposats pel poble, fins hi tot un regidor s’ha dedicat a retirar ell mateix els cartells sense cap ordenança municipal que l’empari, i ha vetat informar del tema en la radio municipal.  Apart, des del consistori s’han boicotejat diversos actes, com impedir un acte en el casal d’avis per informar la gent gran,  amb l’argument del poc interès per aquest col·lectiu sobre el tema.

Respecte el primer tema, ahir em referia al cas de l’aeroport de Girona, ara surt aquest nou abús amb els drets dels ciutadans, i malauradament la llista de greuges es llarga i no sembla tenir aturador. Aquestes pràctiques son habituals en qualsevol dictadura, però no en un sistema que es vulgui dir democràtic, i aquí es on falla el sistema, ja que els vells vicis adquirits durant quaranta anys de feixisme segueixen arrelats al servei de l’estat, i el seu pensament únic que ataca qualsevol identitat diferent de la seva, i sobretot l’ase de tots els cops, què es la catalana.  Ja n’hi ha prou de judicis absurds i acusacions sense cap fonament, i amb l’únic fil comú de les iniciatives pacifiques i democràtiques a favor del dret a decidir el nostre futur.  Les persones que demà declararan, mereixen tot el nostre suport, i denunciar aquesta república bananera, i amb rèmores del passat, que es diu estat espanyol.

Pel que fa al segon tema, veiem un cop més el tarannà antidemocràtic dels socialistes catalans, què els posa al costat del que anomenen sempre com el seu enemic, el Partit Popular, una actitud fatxenda que en nom de no se sap ben be que, decideix de que ha d’opinar el poble i de que no ho ha de fer ja que no els convé, i han de seguir la venda del seu producte caducat, anomenat autonomia dins l’estat espanyol, i no son capaços d’explicar amb arguments les seves posicions que ja no s’aguanten per enlloc, i els hi es més còmode simplement prohibir el debat.

En definitiva dos exemples més de l’estat en que ens trobem, i on nosaltres podem decidir marxar si ens ho proposem, i volem un futur amb més llibertat.