ALBERT CORTES MONSERRAT

El dia 13 de juny es celebraran les eleccions per la presidència del FC Barcelona, un esdeveniment important pel que es Catalunya en aquests moments,  i donat que segurament es el nostre ambaixador més conegut arreu del món, degut a la falta de visualització de Catalunya pel seu estatus autonòmic, que fa que les seves institucions no deixin de ser d’anar per casa, i amb un poder de decisió totalment difuminat.

Després del que podríem considerar amb tots els encerts i errades el millor president de la historia, pels títols aconseguits, la dimensió social del Barça, els seus valors lligats a Unicef, i un model de club que es referència en mig món, i sobretot per exportar com mai la seva catalanitat sense complexos, i com qualsevol altre club del món, cosa que no recordo haver vist en èpoques passades, i que ens ha de fer sentir orgullosos.

Varis son els candidats que busquen les signatures necessàries per afrontar la cursa electoral davant el soci, i on tres candidatures semblen es disputaran la victòria, la del exdirectiu Marc Ingla, on hi trobem altres passats directius de la Junta del Barça, la d’en Jaume Ferrer candidat que representa el continuisme i abanderat d’en Joan Laporta, i finalment en Sandro Rosell.

Com que no soc soci del Barça, tot hi que el porto al cor des de sempre, la meva opinió potser no tindrà molt de valor, però aquest independentisme franc de Joan Laporta associat al Barça, o sigui el que tot catalanista en principi hauria de voler o com a mínim respectar, ja que si entenem per catalanista, un terme força extracte, el sentiment o estima per Catalunya, desitjar la seva llibertat i un lloc en el món sense intermediaris hauria de ser normal.  Com deia això associat a la principal institució del país sense complexos, i lligat als triomfs i al prestigi del club, es un actiu que la resta de candidats no veuen amb bons ulls, amb l’excusa de no barrejar política i esport, es veu que defensar aquests valors sense aspirar a la seva culminació, no es fer política, encara que esta millor vist pel que anomenem l’establishment.  Per això el meu vot seria per en Jaume Ferrer, un model que funciona es pot millorar, però no canviar de direcció.

Pel que fa al que sembla principal favorit Sandro Rosell, i fent una ullada a la seva web de campanya, ens diu que el Barça es català i catalanista, es políticament plural, i tothom amb valors democràtics i te cabuda, però en el seu discurs segueix la crítica al president actual per polititzar el club, per una tendència que a nivell personal tothom pot tenir i no s’ha d’amagar, es veu que la tendència d’en Laporta no entra dins aquests valors democràtics que tant parla. Tanmateix, i davant la campanya contra el president actual se l’acusa de negocis amb països com Uzbekistan, però avui mateix llegeixo la denuncia des de dos blocs, i aportant els enllaços pertinents, que en Sandro es investigat per la fiscalia de Brasil per cobrar comissions il·legals en la organització d’un partit amistós de futbol, per una empresa fantasma que va cobrar uns 3 milions d’euros, i que tot hi circular per la xarxa cap mitja de premsa s’ha atrevit a publicar.  Per un altre costat la proposta del sector de grada Fanàtics Barça podria tornar a portar  aquests sectors joves i violents, què tant de mal fan als clubs i a la convivència en general, i que el període Laporta ha assolit expulsar del Camp, cosa que cap altre club fins ara ha fet.

En definitiva, vol dir que aquesta candidatura també te coses fosques que haurien de fer reflexionar a la massa social blaugrana, i la seva entrega del timó de la nau.

El portaveu socialista del grup municipal de Figueres, ha demanat fer pública la despesa per les consultes, degut a les cartes enviades des del consistori, i a més una valoració política, per altra banda el President Montilla defensarà la reforma del TC al Senat, gairebé sense cap president autonòmic a la cambra, i si molts representants de segona línia, que demostra la inutilitat d’aquest fet, i la pèrdua de temps i vergonya aliena que produeixen, i on el portaveu socialista al Congrés ja ha criticat Mas per no assistir en un acte en defensa de l’Estatut, on en la seva negociació simplement van presentar un bon grapat d’esmenes al següent dia de la seva aprovació al Parlament, i desaparèixer del procés en considerar-ne representats pel PSOE.

Efectivament a Figueres, en Pere Casellas per part del grup socialista i degut a les 38000 cartes enviades pel consistori animant a votar la consulta, demana el cost de la despesa i una valoració. Realment cal tenir molta barra demanar explicacions d’un acte democràtic, com es incentivar la població a votar en una consulta popular per participar de la democràcia participativa, i sobretot el cost amb segells i sobres per enviar aquesta correspondència, quan a Barcelona l’alcalde Hereu es calcula ha malbaratat uns 4 milions d’euros, en un frau de Consulta per la Diagonal que no ha respectat les mes mínimes normes democràtiques, i que finalment ha trobat el ridícul i vergonya de la seva acció.

Pel que fa a la submissió catalana més absoluta, en insistir en una reforma del TC per evitar una nova retallada estatutaria, el President Montilla ho defensarà al Senat, i on nomes 3 presidents autonòmics més hi seran presents, mentrestant la resta d’autonomies hi han enviat consellers dels seus governs respectius, amb una clara mostra de l’interés del tema i la impossibilitat de cap tipus de reforma. El president català serà acompanyat per Carod Rovira i Saura com a suport a la seva defensa, i així podran fer el ridícul tots junts davant la mirada amb un somriure del govern espanyol. No acaba aquí les ganes de fer riure, ja que el Parlament espera un informe jurídic per declarar incompetència del TC i presentar-ho als alts tribunals, en un altre acte per la vergonya d’aquesta colla d’autonomistes que no volen contemplar cap altre solució que seguir pidolant clemència davant l’estat, què no en te cap necessitat de rectificar. Dona gust sentir les critiques del secretari del PSOE-C al Congrés, criticant l’absència d’Artur Mas dilluns a Madrid en l’acte més important per l’estatut, i que això els deslegitima per la presidència catalana, ja que posa per davant els interessos de partit.

Es d’un cinisme escandalós, que aquest representant socialista a Madrid digui el que diu, quan el seus 25 diputats han estat amagats tota la legislatura com sempre votant el que ha manat el PSOE, sigui a favor o en contra de Catalunya, i algunes vegades contradient el sentit de la votació dels seus companys al Parlament, en el cas més flagrant d’inutilitat d’uns parlamentaris pels interessos dels seus votants i el seu territori. En Mas, per altra banda ja va fer la feina bruta pactant un estatut de mínims, on moltes coses van ser esborrades per una foto, i un pacte per accedir a la presidència catalana, per tant qualsevol gest actual no te cap valor.

Tots plegats, representen aquests intents desesperats per despertar un mort anomenat estatut, i passejar-lo per Catalunya al preu que sigui, com a ultima esperança per mantenir una situació de submissió catalana, què es miri per on es miri no te cap justificació.

Avui ha sortit a la premsa un article signat per 62 articulistes catalans en la línia de la famosa editorial autonomista de fa uns mesos, i que insisteix en els perills d’un sentencia dura del TC contra l’Estatut, què obligaria als catalans a triar entre renunciar a les aspiracions nacionals o renunciar a la constitució. Per altra banda el CEO ha tret l’enquesta realitzada l’abril, i on destaca l’augment independentista, i que entre estat propi i federació arriben al 52%, confirmant la tendència de totes les enquestes del tema.  Per altra banda el govern de l’estat espanyol amb la seva política erràtica, sembla que la pujada d’impostos a les rendes altes, ara sembla aturada en una nova incongruència del govern socialista.

En aquest article titulat El dilema espanyol, es fa referència als drets històrics de l’autogovern a Catalunya des de l’època medieval, passant per la dictadura franquista, el primer estatut el 1979, i el darrer el 2006, què pretenia referendar el reconeixement de la identitat catalana, i que tots sabem com ha acabat. Posa com exemple el deure sobre el català, ara nomes reconegut per el castellà, i que si ara es donat per inconstitucional retornarem 30 anys enrere. Parlant de l’episodi que vivim de involució política i autonòmica, i la negació de les nostres aspiracions que han estat pactades i referendades per les urnes, i que ara obligaran a triar entre acceptar una involució o la secessió.

Un nou intent desesperat de defendre aquest estatut mort i enterrat, més agosarat que la vergonyosa editorial anterior, i que tot hi repassar una historia certa, acaba amb un gran pecat, que es considerar el procés estatutari fruit d’un pacte, quan tots sabem que aquesta es la gran mentida que ens han venut, des de la mal anomenada transició fins ara per justificar-ho tot, i ara cada cop es veu més clar que la paraula correcta es imposició i acatament, cosa que res te a veure amb el pacte que se suposa entre dos que acorden un tema d’igual a igual, cosa que l’estat mai ha acceptat, ni pensa fer-ho. El dilema final no es pot acotar amb la retallada del text, ja que si surtis indemne, l’espoli fiscal seguirà, i els atacs de tot tipus seguiran a l’ordre del dia, per tant el dilema també hi serà.

 Pel que fa a les enquestes,confirmen l’augment de l’independentisme,  amb un 60% que creu que tenim un nivell insuficient d’autonomia, i un 52% partidaris d’un estat independents, federat o no (21,5% estat i 31% estat federat), CIU augmenta la seva avantatge, i ERC a pesar de l’augment secessionista s’enfonsa cada cop més, cosa que hauria de fer reflexionar la seva direcció, pel que fa a Reagrupament, sense ser oficial la seva presentació, i els seus candidats, comença a treure el cap a les enquestes.

Un altra enquesta que contradiu en Mas, i dona fe que el projecte de l’estat propi no sembla tenir aturador, i tant sols espera un projecte polític articulat per aquest fet, i un referèndum per expressar el nostre dret a les urnes amb tot el convenciment per obtenir la victòria, i l’enfonsament del projecte espanyol socialista i l’autonomista de la resta de forces parlamentaries.

Pel que fa al govern espanyol, i  desprès del seu anunci d’un nou impost per gravar les rendes més altes entre 750 mil euros i 1 milió, el consell de ministres es va dedicar a consumar el càstig a funcionaris i pensionistes, amb retallades que no inclouen empreses publiques, que obliguen a executar-les a les autonomies, eliminen xecs com el nadó, i dissimulen el càstig als rics, assegurant que renda i patrimoni no sempre son similars, i que no s’aplicaria fins el 2011.

Una nova enredada d’aquest govern espanyol mediocre i desorientat, què es incapaç de fer pagar més els que més tenen, com seria normal, i on la mentida es norma de la casa, això si obligant a les autonomies a seguir els seus passos.

En definitiva, aquest es el panorama que tenim, i que ens ofereix un horitzó cada cop més clar, pel que fa a l’estat propi.

Aquest seguit de mesures preses pel govern espanyol a corre-cuita, i variant radicalment el seu discurs triomfalista, degut a l’estirada d’orelles internacional, i que ara s’ha convertit de sobte en una crisi molt profunda, on pensionistes i funcionaris entre d’altres, han de parar el cop per arreglar la mentida constant de Zapatero, i la seva política erràtica i de cara a la galeria  en matèria econòmica. Els sindicats han posat el crit al cel, i sembla que estant descobrint coses, que fa molts anys que duren, i que mai havien gosat a discutir.

Aquesta rebaixa del 5% al sou del treballador públic, m’ha portat a llegir diversos comunicats dels sindicats. Entre ells destacaria el sindicat independentista Intersindical-CSC, denunciant que els Països catalans tenen la quota més baixa de funcionaris amb un 11 %, davant de les quotes d’estats avançats com Dinamarca 32% , Suècia 33%,, Finlàndia 26% o França 29%, i també cal destacar la mitjana espanyola d’un 14%, això posa en dubte aquest aprimament que es vol fer del sector públic, quan els estats més avançats tripliquen el nombre de Catalunya, que dins l’estat espanyol te la taxa més baixa,  i retallar servei públic vol dir retallar l’estat del benestar. Altres sindicats també han alertat sobre les retallades dels alts càrrecs, què cobren molt més en dietes i comissions, que amb el seu propi sou, així com des dels principals sindicats espanyols, han recollit signatures per denunciar l’incompliment de l’augment promès de 0,3%, i sobre l’extinció del cos de subalterns, entre d’altres queixes a la Generalitat.

Francament, cal dir que el que ara anuncia el govern socialista per augmentar els impostos als més rics, i que es vol vendre com un mèrit, hauria de ser norma, en una hipotètica política d’esquerres que no ha existit, amb xecs nadons per tothom iguals, cosa molt injusta, i xecs de 400 euros sense mirar la renda de cada persona. Aquesta ha estat la política d’un govern que d’esquerres ha demostrat no tenir res, i d’improvisació molt. Pel que fa a les mesures urgents, evidentment no es just fer caure el pes de la solidaritat amb pensionistes i funcionaris, i no atacar més a les rendes altes, i sobretot als bancs, què amb la seva gran part de responsabilitat en èpoques de bonança, encara han rebut ajuts per la seva gestió nefasta per la societat.

Pel que fa a Catalunya, la seva quota de funcionariat es molt petita comparada amb altres territoris, i sobretot amb països avançats com abans indicava, i per tant es podria dir que els estats amb un més alt nivell del benestar tenen més treballadors públics per oferir més serveis, vol dir que retallar places i sous va en contra d’un vertader estat modern. En quant els sindicats principals espanyols, sobretot UGT i CCOO, ara sembla que descobreixin la sopa d’all amb les dietes dels alts càrrecs, què fa que la seva reducció salarial serà mínima, però això no be d’ara i mai ho han denunciat, respecte a les seves campanyes per denunciar les retallades de la Generalitat per falta de diners, es bastant indignant com intenten manipular la gent sempre acusant al mateix, quan mai han denunciat l’origen d’aquesta falta de liquiditat, que se’ns dubte es l’espoli fiscal de 22 mil milions, o sigui 3 mil euros per català a l’any, que fan que la sagnia sigui brutal. Això mai forma part del seu discurs, però si les lògiques conseqüències negatives per la població per part de la Generalitat, què finalment ha de reduir despeses obligatòriament. Un altre exemple d’aixó el trobaríem amb la gran manifestació pel desastre de rodalies, i el dret a decidir sobre les infraestructures que  afectava sobretot a la classe treballadora, i que tampoc va comptar amb el seu suport, ja que aquests sindicats s’han convertit amb apèndixs dels partits politics existents.

En definitiva, la ineptitud d’un govern, en aquest cas l’espanyol es denunciable, però la demagògia d’aquests sindicats també, volen fer girar el cap a la població, per distreure del problema real, què es la sagnia o robatori que ens suposa pertànyer a l’estat espanyol.

Els mitjans clàssics a Catalunya, afins a la via autonòmica espanyola pels segles dels segles, com son El Periodico i La Vanguardia, no afluixen en els seus intents per minimitzar el moviment independentista, la censura total a Reagrupament, el silenci de les consultes populars, i unes enquestes que volen empènyer encara més la seva esperança perquè res no canvií, com seria la victòria clara de CIU, a la qual a cada enquesta donen una empenta cap a la cadira presidencial.  Tot hi això l’enquesta que presenta el mitja de can Godo, deixa l’independentisme gairebé empatat amb la via immobilista.

La última enquesta NOXA per la Vanguardia, ens diu que un 48 % de la població creu que l’independentisme creix, enfront d’un 20% que no, i això també queda reflectit amb el suport a les consultes en un 54%, dos punts més que el març, i un 34 % contraris, 5 punts menys. Per partits, els socialistes augmenten a un 51 % en el seu suport, i tant CIU com ERC es mantenen.  Pel que fa a la sentència del TC, un 48 % creu que no te legitimitat, amb un 57 % que nega que pugui pronunciar-se sobre una llei ja votada, i proposen diferents formes de resposta, des del govern de concentració a avançament electoral, donant la culpa al PP 39 % i PSOE 28 %. En el tema de la independència, un 37 % de catalans es mostren favorables i un 41 % contraris, amb un 22 % indecisos. Això dona gairebé un empat tècnic, amb aquesta diferència de quatre punts, que el novembre de 2008 era de catorze, l’octubre de 2009 d’onze, i el març passat de vuit punts, això dona més força a enquestes com El Periodico el desembre, amb una diferència encara més curta de 1,6 punts, i altres com la UOC, que ja donaven majoria als partidaris de l’estat propi.

Aquest rotatiu, gens sospitós de voler un estat propi per Catalunya, i sempre alineat amb la via autonòmica espanyola, i que ara dona tot el seu suport a la seva esperança en forma de victòria de Convergència, per seguir mantenint aquesta letargia catalana pels segles dels segles amb una idea de canvi, que tant sols es reflectiria amb les cares, desprès de la suposada davallada socialista i la fi del tripartit. De totes maneres, les enquestes sempre s’han d’agafar amb pinces, i veure els seus interessos, encara que van marcant tendències, i una d’aquestes, es l’augment de l’independentisme, en alguns casos ja majoritari, i en altres retallant a cada enquesta la diferència amb l’autonomisme. Aquest es el cas de la Vanguardia, on l’atzucac en que ha entrat Catalunya, sobretot per la crisi sense poder per afrontar-la, i amb el llast de l’espoli fiscal, i el fracàs de la via estatutària pendent de sentencia, donant a entendre que allò que van voler vendre a la falsa transició en forma de pacte i de millora de llibertats en un futur, simplement era un engany més de l’estat espanyol, i amb tota la seva violència, ens marcaran els límits totalment insuficients, i allunyats de les necessitats catalanes.

També hi ha ajudat molt el tema de les consultes, on alcaldes socialistes ja hi ha donat suport, i han trencat una mica els esquemes d’aquest partit alineat amb els populars amb el rebuig a la democràcia participativa, si exceptuem aquesta enganyifa de la Diagonal, i també les contradiccions per amagar una nova força independentista, què donarà visibilitat al projecte d’una vegada per totes, i que trencarà el sistema submís actual en el Parlament, posant en evidència aquests suposats líders, que tant sols volen seguir jugant a aquest joc macabre de l’autonomia espanyola, tant nociu pels nostres interessos.

En definitiva, i per rebatre aquells que diuen que això no toca al no ser majoria, hauran de començar a buscar un altra excusa, ja que l’ascens es imparable, i les opcions ja son optimistes, i amb possibilitat de victòria.  Ara cal demostrar-ho en les properes eleccions, sinó tot això no servirà de res.

Els fets van succeint ,i a cada pas dels partits autonomistes, es van descobrint les misèries d’aquests que els delaten. El retorn de la segona remesa dels Papers de Salamanca, ha portat quatre anys de retard, i encara no ha acabat la operació. Artur Mas insisteix en fer  un referèndum aprofitant les eleccions, perquè la població validi la sentencia del TC, i sembla s’ha arribat a un acord per portar al Senat primer, i posteriorment al Congrés, una petició catalana de reforma del Tribunal Constitucional.

Efectivament, el Ministeri de Cultura ha autoritzat la devolució del segon paquet de documents cap a terres catalanes, i encara queda un últim pendent del mateix volum, i que incompleix la promesa del ministre el 2008 en forma de retorn immediat. Els documents actuals han portat quatre anys de retard, amb un recurs de l’ajuntament de Salamanca a l’audiència nacional pel mig, què va dictaminar el retorn, que de moment segueix sent un via crucis que no sembla tenir fi.

El president de CIU, Artur Mas, preveient la retallada de l’estatut proposa un referèndum aprofitant les eleccions per validar la sentència, i que donaria la opinió a la població, acompanyada d’una manifestació pacífica, i d’una declaració de rebuig polític del Parlament català.

El tripartit i CIU han acordat el text per presentar al Senat i reformar la llei del TC, i intentar així frenar la sentència de l’estatut. Destaca el cessament amb sis mesos dels magistrats caducats, la majoria establerta amb vuit per dictàmens estatutaris, termini màxim per emetre sentències, i prohibició de sentències interpretatives,  volen que entri en vigor immediatament, i buscaran la complicitat del PSOE.

La vergonya dels papers es francament inconcebible, que uns documents catalans espoliats pel franquisme desprès de 30 anys de suposada democràcia, trobin tantes dificultats per retornar al seu lloc original, es molt significatiu  de la corrupció dels sistema.  Aquesta remesa amb 4 anys de retard, i una propera part sense data encara tot hi les promeses, i l’ordre de devolució.  El feixisme es viu i ben viu, i qualsevol petició legitima catalana es tractada com un delicte de grans proporcions, que dona a entendre aquesta democràcia de fireta.

L’Artur Mas i la seva ambigüitat segueix insistint en aquesta pèrdua de temps, que es validar una sentencia negativa del TC per la població.  Es una tàctica que no condueix enlloc, i nomes pot comportar més frustració, segons l’estat de dret espanyol, estat el qual el Sr. Mas recordo no vol marxar, els 12 membres del tribunal tenen més pes que un referèndum a 7 milions i mig de persones, per tant no te sentit seguir amb aquest joc, o accepta les regles que marca l’estat espanyol, o aposta fermament per la creació d’un estat propi, no s’hi val confondre el personal.

El tripartit i CiU es vol arrossegar per les corts espanyoles demanant reformes en un tribunal que saben son impossibles, ja que els dos grans partits espanyols no volen canviar-lo, i evidentment no ho faran, i menys amb regles dictades des de Catalunya.  Entén que s’aferrin al seu bot salvavides, què es el que queda de l’estatut, per justificar la seva via autonomista que ja fa tuf de mort i enterrat, però en la hipotètica situació que es renoves, els membres els seguiran posant PSOE i PP, amb el que això suposa per la llei catalana.

En definitiva tres exemples de la misèria, i mediocritat que es respira al Parlament, què no s’atreveix a posar la directa cap al trencament amistós amb l’estat, i segueix donant giragonses per justificar el que es impossible.

Amb el final de temporada triomfant del millor Barça de la historia, i un títol més de lliga al sarró, s’acaba al menys a la llotja, l’època presidencial de Joan Laporta al capdavant de la entitat, tot hi que queda pendent el període electoral, i alhora això ha de desvetllar una de les principals incògnites  de l’independentisme en les properes eleccions, amb la definició de la seva entrada en el panorama polític, i les possibles aliances amb l’objectiu de l’estat propi com a bandera.

Catalunya, tot hi els intents dels partits que conformen el nostre Parlament per negar-ho, viu un final de cicle autonòmic, què quedarà definitivament registrat amb la sentencia de l’estatut, i que suposo acabarà de despertar a alguns, del seu estrany somni d’entesa amb l’estat per sempre. Els mitjans oficials segueixen oferint enquestes com l’ultima oferta per La Vanguardia, què dona a CIU una victòria molt clara, i que no dona cap diputat a cap formació independentista, cosa que es un intent barroer per seguir amb aquest silenci informatiu que han adoptat com a posició defensiva. Un personatge pot trencar aquesta barrera, i es en Joan Laporta, què aclarirà el seu futur en breu, i en el seu currículum, i portarà la seva part de responsabilitat en tots els títols obtinguts per l’entitat, l’augment del seu prestigi mundial, la seva recuperació econòmica, i una catalanitat desacomplexada que el club com ambaixador del país porta allà on juga, fugint d’aquest victimisme i vergonya ha mostrar-nos tal com som, una nova manera de portar el club que ha enamorat, tot hi que cal reconèixer que en la seva part fosca, trobaríem la gran quantitat de dimissions en la seva junta, l’afer del seu cunyat franquista en el club, la baixada de pantalons a l’aeroport, o altres comportaments no desitjables.  El cas es que ningú es perfecte, i tothom comet errades, però s’ha de lloar la seva etapa presidencial, i fugir d’aquestes critiques fonamentades moltes vegades, tant sols pel seu pensament, i que son fruit de la mesquinesa d’un país petit i submís acostumat a jugar un rol, i que es gira en contra de qui fa un paper que en teoria no li tocaria fer, com ha estat en Laporta.

La conferencia nacional pel sobiranisme que esta en projecte, el grup Suma Independència, Reagrupament , plataformes sobiranistes i altres grups , tots des del seu punt de vista volen el mateix, una llista unitària on tothom des de la seva ideologia hi estigui representat, i on tothom es mulli pel projecte sense embuts, i amb grans dosis de generositat.  Un cop aconseguit això, una part molt important estarà feta, però faltarà aquella cara visible que encapçali el projecte amb prou, no nomes prestigi, sinó el que se’n diu ganxo contrastat per  posar la llista en el lloc que li correspon, i aquí entraria en Joan Laporta, que si donem per sabut el desprestigi i poc poder real que te hores d’ara la Presidència de la Generalitat, ha ocupat el lloc de poder i de coneixement internacional més gran, com es la presidència blaugrana, i que ara ha de ser conscient que si compleix amb el guió, i fa el seu paper, pot donar l’empenta definitiva per l’alliberament nacional.

Abans de l’estiu hauria d’estar definit el projecte, i presentat aquesta llista que se’ns dubte amb tots els sectors de la societat representats, faria por a tota la covardia que resideix al Parlament. Es una ocasió única, i com si es tractes d’una final de Champions League, es pot guanyar per petits detalls, però també es pot perdre per la mateixa raó, per tant ens ho hem de creure entre tots, i per damunt d’ideologies, purismes, i maneres de fer, com diu sempre l’Enric Canela, si sumem, guanyem.

El frau de consulta per la Diagonal a Barcelona s’ha acabat, i amb tant sols un 12,1%  del cens de participació, i una guanyadora molt clara, que ha esta l’opció amagada per l’ajuntament, la C, o sigui deixar les coses tal com estant.  Les conseqüències no s’han fet esperar, i Hereu ha demanat la dimissió del seu primer tinent d’alcalde Carles Martí, i la gerent informàtica del consistori Pilar Conesa, com a caps de turc d’aquesta burla a la democràcia participativa, i els intents desesperats d’aquest personatge per cremar les seves oportunitats per seguir al capdavant de la nau municipal de Barcelona.

El procés que ha durat una setmana, 108 punts de votació per tota la ciutat, amb uns costos de prop de 5 milions d’euros, i denuncies de frau constants, amb una gestió poc transparent de la consulta, amb la petició de vot per part de l’organitzador  per dos de les opcions, les que presentaven projectes de reforma, i amagant descaradament la tercera opció, i no preferida de l’equip de govern. Durant aquests dies s’ha vist que el sistema informàtic de votació ha permès tot tipus d’enganys, on nomes calia conèixer el nom i DNI d’algú per suplantar la seva personalitat, i  on fins hi tot l’alcalde va mentir en el moment que semblava que votava i no ho feia, cosa que han fet de la consulta una riota per la democràcia.  Davant d’això l’alcalde demana aquestes dues dimissions esmentades, davant la plantofada de la població a aquesta comèdia. Els grups com CIU i PP ja han demanat la dimissió de l’alcalde per aquest nyap, i tant sols ERC li ha semblat be les mesures ja preses, fruit d’aquest flirteig constant amb el partit socialista, què els ha portat a una desorientació constant per els seus votants. Martí ha reconegut que no era el moment, i que la ciutadania demana canvis en l’equip municipal, per la seva part Hereu ens diu que sap llegir quan els barcelonins parlen tant clar, i defensa que la consulta s’ha fet amb rigor i totes les garanties democràtiques.

Realment en qualsevol estat democràtic aquest alcalde avui mateix hagués presentat la dimissió, i hauria marxat cap a casa amb la cara vermella, i segurament en les properes eleccions hi hauria una alternativa a aquest monopoli socialista a Barcelona.  De totes maneres en una democràcia de fireta, i uns polítics tant mediocres poden passar aquestes coses, ens diu que ha entès el missatge, crec que això ratlla el cinisme, ja que un 12% de participació, que veig no s’hi ha referit, i el deu considerar respectable en contraposició al menyspreu que en parlen d’un 20  % a les consultes sobiranistes, no deixa de ser curiós, i quan una opció guanya per un 80% poca cosa es pot dir. Ara be no es pot permetre que digui que la consulta s’ha fet amb rigor, i garanties, quan ha quedat demostrat que qualsevol podia votar  en nom d’un altra, i quan s’ha intentat des del primer dia manipular l’intenció de vot cap a dues opcions concretes, si aquest es el seu rigor, crec que no es apte per cap càrrec públic en cap administració, ja que la democràcia transparent es tot un altra cosa.

S’ha demostrat que els interessos particulars, i del partit socialista, què veu com la seva nefasta gestió els pot fer baixar del pedestal per primer cop, els porta a inventar-se uns jocs olímpics o ara a organitzar aquest nyap, però ja no cola. El més digne i ètic es admetre errors, i presentar la dimissió com a responsable primer, i no fer carregar els neulers a personatges de segona fila que segur seran recolocats en altres càrrecs diferents, i així amagar el cap sota l’ala.  Ja una paraula que es diu responsabilitat, i s’ha d’assumir per be o per mal.

En definitiva, una prova més del tarannà d’aquest partit, què esta veient com es queda amb el cul a l’aire per les seves pròpies falsedats, i perquè Catalunya esta despertant del seu estat letàrgic, i cada cop demana amb més fortalesa la llibertat perduda.

Quan una bona part de la gent d’un territori treballa per aconseguir un objectiu tant ambiciós, com recuperar l’estat propi desprès de gairebé 300 anys, i es van donant passes endavant en el procés, esta prohibit cometre errades, i sobretot errades infantils, com la que ha succeït amb la presentació d’una IP pel referèndum d’autodeterminació, just uns dies abans que la Coordinadora per les Consultes presenti la seva, amb l’aval de moment de 4000 promotors, i tot per matisos en la pregunta a fer.  L’únic que aconsegueix això es donar carnassa als immobilistes, i sensació de ridícul als independentistes.

En David Vinyals, Xavier Borràs els dos associats a Reagrupament, i Miguel Àngel Gràcia d’Esquerra, han registrat al Parlament una Iniciativa Popular perquè a traves de la llei de Consultes es convoqui un referèndum sobre la independència de Catalunya, amb la pregunta idèntica a la que es fa a les consultes populars, i veient una adulteració el canvi de pregunta proposat per la IP que presentaran el 24 de maig la Coordinadora de Consultes, seguint l’informe jurídic de López Tena, i insten a l’esmentada coordinadora a decidir-se.  Aquest informe esmentat planteja una introducció a la pregunta, “Per tal que el Parlament de Catalunya porti a terme les iniciatives necessàries per fer efectiva la voluntat popular ¿Està d’acord que la Nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social integrat en la Unió Europea?.  Aquesta formula donaria garanties tècniques per la aprovació de la mesa del Parlament, i començar la recollida de les 220000 signatures necessàries pel seu debat en el Parlament.  La primera opció entén que es un pas enrere ja que condiciona la independència a un pacte constitucional, mentrestant la Coordinadora aposta per la segona, ja que creu passarà tots els filtres fins al final, i si l’estat ho prohibeix s’obrirà un conflicte internacional.  Per la seva part en Xavier Vendrell lamenta que la Coordinadora faci aquest pas sense comptar amb l’opinió d’esquerra, cosa que ho veu com una falta de respecte, al ser la primera força de l’independentisme.

Primer de tot vull dir que jo vaig participar en l’anterior ILP que anava en el mateix sentit, i impulsada per Deumil.cat amb més de 10000 promotors, i el resultat va ser que la mesa del Parlament per unanimitat, primer va endarrerí la decisió degut a la proximitat de les passades eleccions europees, i una vegada passades per unanimitat va votar que no, cosa que per cert ja havia passat abans en una iniciativa semblant, i on la votació va anar més ajustada, i on nomes pel vot negatiu de l’actual president del Parlament  Ernest Benach, suposadament independentista, es va negar el tema.  Finalment arribes a la conclusió que tot procés d’alliberament nacional te que resoldre’s en el Parlament, això no vol dir que la societat civil ha de donar l’empenta definitiva per fer-ho possible, però finalment acabarà a la seu de la sobirania popular.  Els últims anys s’han anat succeint diverses iniciatives, algunes amb més èxit, altres més desapercebudes, però totes sumant actius per la causa comuna. Tanmateix aquesta doble presentació de la IP pel referèndum, i resta credibilitat i sobretot seriositat, la ja presentada esta condemnada al fracàs, ja que no difereix de les dues anteriors abans esmentades, i per tant es totalment inútil i una pèrdua de temps, i la de la Coordinadora vol explorar un altra via, però crec amb un defecte de forma final, ja que suposant que passi el filtre parlamentari i aconsegueixi les signatures, la negativa estatal dubto que porti a un conflicte de legitimitats, entre altres coses perquè l’estat simplement aplicarà el que diu la llei de consultes, exercir el seu paper de censurador, per tant a la llarga una nova pèrdua d’energies i frustracions

Sincerament crec que aquest no es el camí, cal seguir amb les consultes populars, però sobretot cal treballar, i concentrar esforços en aquesta llista unitària per entrar al Parlament amb la major força possible, cosa que permetrà accelerar el procés, i veure ja la llum al final del túnel.

Pel que fa  a les declaracions d’en Vendrell, crec que es desqualifiquen per si soles, els partits no organitzen les consultes, per tant no tenen cap poder sobre elles, ni tenen cap tipus de veto a cap iniciativa civil, i pel que fa a atribuir-se el patrimoni de l’independentisme, com a desig seu particular pot esta molt be, però la realitat ens diu el contrari, i ell ho sap perfectament.

En definitiva, cal pensar les accions  a dur a terme, per no donar passos en fals, i espatllar una feina  ben feta que poc a poc ens va apropant a l’objectiu, ara més que mai cal rauxa, però també una mica de seny.

El posicionament que sembla prendrà el partit socialista respecte la tortura taurina, ha creat un grup crític dins el partit, què considera inadmissible la postura, i els raonaments per conservar aquesta barbàrie costi el que costi. Per altra banda el cap de l’església catòlica Benet XVI, ens diu que l’avortament i el matrimoni homosexual son oposats al bé comú, en un altra d’aquelles frases per la historia trista d’aquesta associació religiosa, què viu la seva realitat virtual amb una possessió total de la veritat.

Aquest sector crític sobre el posicionament de la ILP antitaurina, està molt descontent amb la executiva del partit, ja que veu impossible trobar una situació de consens amb propostes com els 15 anys de moratòria, i un canvi de sentit, des del lliure pensament, al posicionament a favor de la tortura dels toros, que ven avui. Es pregunten si la tortura i la mort pública d’un esser viu es pot regular, i critica la no llibertat de vot pels diferents posicionaments dels diputats, què no podran representar una part del seu electorat, i si un altra clarament protauri.

En un discurs del Papa, s’ha referit a l’avortament i matrimoni de persones del mateix sexe son oposats al bé comú en un discurs a Fatima. Les iniciatives que tenen objectiu de tutelar els valors essencials, i primaris de la vida des de la concepció, la família basada en el matrimoni entre home i dona ajuden a combatre els perills d’avui en dia, i ha fet una crida a lluitar contra això, amb una orientació ben clara.

En el debat sobre la prohibició de la tortura animal, es a dir els toros a Catalunya, el PSOE-C finalment s’ha tret la careta, i actua conjuntament amb el PP i Ciudadanos, en la seva campanya de canviar un tema humanitari i de civilització amb un de identitari, i defensa de les essències pàtries espanyoles. No donarà llibertat de vot, i ignora les posicions contraries en el seu grup, posant per davant el seu sentiment espanyol per damunt de tot, defensant aquesta barbaritat en el segle on vivim, per conservar el seu vot indentitari, i demostrant que allò de que si nosaltres no hi anem, ells tornen, es una comèdia, ja que tant els que van com els que tornen son la mateixa cosa. També es un mal exemple democràtic, ja que qüestions ètiques no poden ser obligades a votar per càlculs electorals, i menys amb l’excusa des de la executiva, de que per admetre a tràmit la iniciativa ja van donar llibertat, i es veu que a can socialista massa llibertat embafa.

El discurs del Papa, segueix la línia racista i xenòfoba que defensa aquesta església, on ara els ha tocat el rebre al col·lectiu homosexual i els avortistes, què segons ells atempten el be comú, i posen el seu model de vida com exemple a seguir. Crec que abans d’opinar amb tant menyspreu sobre aquests dos grups, i sobre la llibertat individual de la persona a fer el que cregui convenient sense imposicions externes, haurien de netejar aquest cau de pederàstia que han organitzat, i que sembla no volen condemnar, ni perseguir, i a damunt s’atreveixen a voler imposar models de vida tant vàlids com molts d’altres, i que res tenen a veure amb el be comú. Ells més que ningú, que dediquen la seva vida a la contemplació, i a salvar animes com diuen ells, haurien de respectar totes les opcions sexuals, i totes les decisions de les persones adultes, però sembla que la paraula respecte, democràcia i llibertat no lliguen amb les seves creences, i prefereixen seguir en el seu món sectari, que tant de mal ha fet a la humanitat.

En definitiva, dos comportaments sectaris, què demostren fins on pot arribar la misèria humana per justificar coses injustificables.

El president Montilla ja li ha faltat temps per defensar les mesures del seu cap superior, el president espanyol Zapatero, i ha avalat les receptes obligades des de Madrid, i on des de la conselleria d’Economia ja s’anuncien retallades.  Tant els hi fa que vagi contra les classes més indefenses, com els pensionistes, o que puguin afectar lleis tant importants com la de la dependència, o retallin les inversions en les malmeses infraestructures catalanes, simplement ha aplicat aquella màxima socialista, de primer el govern espanyol i finalment Catalunya.

Molta gent ja sap que el mal no be de les retallades que ara sota el paraigua de la crisi ens afecten, sinó de l’espoli fiscal a que estem sotmesos, recordo 3000 euros per persona, anuals a fons perdut, i que no entén d’ideologies, ni de sentiments nacionals, i si de robatori de proporcions descomunals. Els partits instal·lats al Parlament segueixen jugant a aquest joc del pacte mal entès, i l’autonomisme, sense voler canviar el guió que se suposa escrit des de Madrid.  De totes maneres el moviment sobiranista segueix el seu camí de recuperació de la dignitat, un moviment exemplar amb les consultes populars organitzades per la societat civil, i què ja ha recollit gairebé 500000 vots favorables a l’estat propi, la creixent internacionalització del conflicte, amb l’acte a la seu de l’ONU a Ginebra aquesta passada setmana, l’aparició d’una associació de moment al voltant de Reagrupament, amb l’objectiu de la declaració unilateral d’independència al marge d’ideologies, i ara properament l’organització d’una gran manifestació a Barcelona el mes de juny organitzada per la PDD, una ILP impulsada per la Coordinadora de les Consultes, aprofitant la llei de Consultes i demanant un Referèndum d’abast nacional, i ara un manifest signat per coneguts escriptors, metges, filòsofs, periodistes, historiadors, actors i personalitats de tot tipus compromesos amb el procés, i amb la celebració d’una conferencia nacional del sobiranisme, amb un objectiu molt clar, què es aquesta candidatura única i unitària per donar el cop de gracia en aquest parlament de fireta.  Aquest es el manifest:

Des de la Primera República, totes les temptatives de buscar una estructuració de l’estat espanyol que accepti l’autogovern de Catalunya, i asseguri la perdurabilitat de la identitat catalana han resultat fallides.  I l’aplicació durant un quart de segle de l’estatut de 1979, i els gairebé quatre anys de vigència de l’estatut de 2006 demostren, a parer nostre, que tal com és avui el món, i tal com ha evolucionat la nostra societat, l’estancament en l’autonomisme conduiria lentament però inexorablement al declivi industrial, l’empobriment de les classes populars, i la definitiva espanyolització cultural i lingüística del nostre país.  Es a dir, significaria per a la nació catalana l’acceptació tàcita d’una mort dolça.

Tampoc no creiem que es pugui dipositar cap esperança en una fórmula de tipus federal.  Pràcticament no hi ha federalistes a Espanya, i els pocs que se’n diuen, a l’hora de la veritat, tampoc no acceptarien la solució singular que l’especificitat catalana requereix.

Respectem profundament l’opinió dels que discrepin del nostre punt de vista, però per a nosaltres, perquè Catalunya sobrevisqui com a nació, és indispensable que en el termini més breu possible, és constitueixi pacíficament, per via de referèndum, en un estat independent integrat directament en la Unió Europea.  I només aleshores, alliberada per fi de l’espoli fiscal, Catalunya podria esdevenir un país modern, pròsper i socialment avançat.

No hi ha temps a perdre, i les eleccions del proper novembre podrien permetre fer un pas endavant cap aquest objectiu. Per això els sotasignats, allunyats de la política activa, i sense cap ambició de poders i de càrrecs, fem una crida a tots els grups, moviments, partits, associacions i plataformes independentistes, perquè es posin d’acord per presentar una candidatura transversal, equilibrada i unitària, què motivi els abstencionistes, i porti al Parlament un estol de diputats que, sense renunciar a les seves personals ideologies, es comprometin a treballar units, per a prioritzar en tot moment l’objectiu de la independència.

La celebració d’una conferència unitària per a la independència, amb la participació activa i equilibrada de membres acreditats de plataformes i associacions sobiranistes, i dels impulsors de les consultes populars, podria ser el camí per arribar a aquesta candidatura de consens.  Sabem que no es fàcil superar les legitimes diferencies existents, però creiem que val la pena d’intentar-ho, perquè estem convençuts que amb la unitat, la independència es possible.   I es la única solució que permet resoldre definitivament el problema entre Catalunya i Espanya, i establir els fonaments d’una convivència justa, digna i en peu d’igualtat.

Barcelona, 12 d’abril de 2010

En definitiva, aquesta candidatura unitària, es la clau de volta per acabar de desencallar el procés d’alliberament nacional, i es una oportunitat que no podem deixar escapar.

Primer va ser Europa, que va dir prou a un demagog i mentider com el President espanyol Zapatero, i li va exigir mesures urgents per la crisi, avui ha estat el mateix president americà Obama qui li ha estirat les orelles, i com sol  passar amb aquestes coses, quan no es fan els deures i es deixa per l’últim dia, el resultat acostuma a sortir malament, i les retallades socials seran un altra rèmora per aquest personatge. Per un altra costat, a Barcelona l’alcalde Hereu hauria de presentar la dimissió urgent pel ridícul i frau escandalós de la seva consulta de joguina.

La realitat ha vingut de fora, i aquest governant de fireta amb les seves promeses, què em vull imaginar que ja no es creu ningú, a pres en una nova improvisació una mesura dràstica, què preveu una reducció de 6045 milions en inversions, què segur que afectaran a Catalunya, una recepta de 1200 milions que les comunitats tenen que estalviar, i un conjunt de mesures que afecten sectors com els funcionaris, amb una reducció del 5% del sou, no revaloritzar les pensions el 2011, i suprimir el xec nadó de 2500 euros a partir de l’any que be. Unes accions que afectaran el projecte social, i el creixement que ens diu que serà inferior al previst, en un canvi de discurs digne de gent que no sap per on va, i que ha qualificat de difícil, amb una petició d’esforç nacional a tots els espanyols.

Per un altra costat el frau en majúscules de la consulta de la Diagonal arriba ja a límits esperpèntics, i avui mateix ha votat una persona fent-se passar pel regidor popular Alberto Fernandez Diaz, amb una prova més de la vulneració de qualsevol norma democràtica del procés, i que hauria de portar al socialista Hereu a la dimissió. Segueixen amagant l’opció de no fer res interessadament, i avui els sindicats UGT i CCOO s’han sumat al frau, donant suport a la transformació d’aquest espai amb la seva funció d’annex del PSOE, i sense preocupar-se gens ni mica per la pulcritud de la consulta.

Aquest vaixell que s’enfonsa que es diu Espanya, i que no esta massa lluny de Grècia, ha hagut d’assumir la realitat obligat per la pressió internacional, i amb les mesures a corre-cuita establertes, tornen a perjudicar el territori català que segurament veure reduïdes les seves inversions, i apart de l’espoli desmesurat de cada any, haurà de col·laborar amb aquest nou nyap del socialisme espanyol, què per lògica hauria de costar-li la posició actual en les properes eleccions.

Pel que a Hereu, crec que amb el seu afany de sobreviure en el poder, va encadenant una proposta esperpèntica rere l’altra, primer les olimpíades, i ara unes consultes manipulades que ni a la dictadura més severa serien acceptades. Son mesures desesperades d’un fi de cicle a Barcelona, què amb un partit més democràtic en el poder, es podrien viure amb dignitat, però que han escollit aquest paper de la vergonya sense miraments.

En definitiva hem passat de vendre l’estat espanyol pràcticament com una potencia mundial, a veure com esta a la cua, i es un llast per la Unió Europea, degut a la seva poca planificació i la ineptitud dels seus governants, que malauradament arrosseguen Catalunya a una situació cada cop més insostenible, i que fa obrir els ulls a molta gent, sobre la necessitat d’un estat propi.

La mesura europea de proveir-se d’un fons de 750000 milions d’euros per protegir estats, com ha estat el cas de Grècia, i possibles cassos com Portugal, Irlanda o Espanya, els més debilitats, què hauran d’acudir a la comissió europea, què ja te 60000 milions a punt per aturar la primera sagnia.  Els números vermells espanyols obligaran un cop més a Zapatero a canviar el seu discurs, i qui pot acabar pagant els plats trencats serà Catalunya, que pot veure retallades les inversions previstes per variar.

Alemanya ja ha exigit que aquests crèdits es limitin a tres anys, i condicionats severament. Aquesta pressió junt amb França, han obligat a l’estat espanyol a retallar el dèficit públic i sanejar els seus comptes, cosa que van exigir a Zapatero, si volia veure aprovada aquesta mesura, i que ha acabat prometent un nou estalvi de 15000 milions pels propers dos anys, que de totes maneres els socis europeus veuen insuficient, i exigeixen una reforma estructural davant la disbauxa del govern socialista. Aquests advertiments europeus han fet canviar d’opinió al govern espanyol, què amb la seva política a la deriva, i amb mentida rere mentida sobre la recuperació econòmica, els ha preocupat més les conseqüències electorals de la gestió, que resoldre el problema.

El govern de la Generalitat, que ja ha reajustat tres vegades els seus comptes, admet que haurà de complir amb l’austeritat, però diu que es innegociable el compliment del 18,8 % en inversions amb infraestructures pactat. Segons el govern català contribuiran amb la part de retallada que els correspon, i ha especulat amb una retallada mesurada amb sanitat i educació.

Els estats seriosos europeus i amb democràcies de llarga tradició, i amb la seriositat per bandera, difereixen molt de la democràcia de pa sucat amb oli espanyola, amb uns governs que no estan a l’alçada dels seus càrrecs, i que com es el cas de Zapatero, la crisi l’ha superat pels quatre costats, i ha fet un doble discurs  de superació a Espanya, i de debilitat a Europa, què finalment li ha passat factura.  Mesures sense sentit, i pensades més amb  els costos electorals, que amb solucions de debò, l’han portat a un advertiment seriós dels seus socis europeus que obligaran a una nova retallada de la despesa, què naturalment i donat la nostra dependència ens afectarà de ple.

El govern ja s’ha mostrat conforme amb un ajustament, i titlla d’innegociable la retallada d’inversions. O sigui que assumeixen que un territori que dona un 10% del seu PIB anual a fons perdut, tot un escàndol, 3000 euros per cada català anuals per enfortir l’estat del benestar en altres territoris, i empobrir el nostre amb menys serveis, o sigui els famosos 22000 milions d’euros d’espoli fiscal que es veu no son suficients, i ara també haurem de col·laborar a aquest ajustament de comptes.  Pel que fa al terme innegociable, això vol dir que les inversions seran menys, i els politics catalans ja s’encarregaran de disfressar les xifres per justificar aquesta actitud indigne i vergonyosa, ja que l’estat encara no ha complert en els anys de vigència de l’estatut en aquesta matèria, i simplement han ignorat la dada.

En definitiva, un problema més d’haver d’anar lligats a un vaixell que s’enfonsa i va mig a la deriva, quan el més senzill es agafar un bot salvavides, i agafar un vaixell nou de trinca tripulat per nosaltres mateixos, i sense hipoteques per arrossegar.

El president de Ciutadans Albert Rivera, ha ofert a PSOE-C i PP formar un govern, com l’anomenen ells constitucionalista a Catalunya, què estigui lliure de hipoteques nacionalistes, emulant l’exemple del País Basc, i que provocaria un canvi real lluny dels nacionalismes dels últims 30 anys, i s’ofereix com enllaça pels altres dos partits que integrarien aquest imaginari idíl·lic, per part d’aquest partit radicalment nacionalista espanyol.

Rivera, el líder d’aquest partit ultra nacionalista espanyol amb la disfressa de modern i poc preocupat pels problemes identitaris, contraposa aquest model a un govern de CIU, o un nou tripartit condicionat per Esquerra. Per Rivera Euskadi i Catalunya son totalment comparables, per això creu que a curt o llarg termini hi ha d’haver una suma de partits similars, amb l’objectiu de negar als nacionalistes el govern. De moment els socialistes que intenten reforçar la seva imatge catalanista no estan massa predisposats, i nomes el PP fa una política sectària semblant. La suma d’escons de les formacions es de 54, encara lluny dels 68 de la majoria, i no es preveu que aquesta situació millori.

Un món de somni, de somni espanyol esclar, ens el vol presentar el líder de Ciudadanos que curiosament de tant de parlar del no nacionalisme, i de fugir dels debats identitaris, segurament es l’únic que se’ls recorda del que espero sigui un breu pas pel Parlament, ja que aquesta xenofòbia contra tot el que faci olor a català no mereix aquest privilegi. Ens parla d’hipoteques nacionalistes, quant ells, i els que anomena per formar un govern son els més radicals nacionalistes espanyols que es coneixen,això si, tot embolcallat amb el terme de constitucionalistes, com si això fos un mèrit, defensar un text dirigit pel franquisme, i amb grans dosis de poca o nul·la democràcia. Ens compara la situació amb Euskadi, i tocaria preguntar que desprès d’un procés de frau escandalós democràticament parlant, amb la il·legalització d’una part de la població, què va permetre aquest pacte de socialistes i populars, que de moment l’únic que ha fet es espanyolitzar la televisió, i intentar fer recular tota la cultura o llengua basca amb un reforç del castellà i la seva identitat, això son tots els mèrits d’aquest govern de la vergonya.  A Catalunya aquest govern proposat segurament seria el mateix, una involució catalana per la imposició del nou model de l’imperi, què mai es qüestionat, i que impediria amb goig que cap partit dels que anomenen nacionalistes tasti el poder.

Per sort encara queda lluny la majoria per aquesta opció, que se’ns dubte i com a màxima aspiració, intentaria convertir encara més aquest territori en una regió sacrificada i callada i deixar la identitat catalana, la cultura, i la nostra llengua en una anècdota totalment inofensiva. Ja n’hi ha prou de demagògia i de voler quedar al marge del nacionalisme, quan el seu es el mes fort que  hi ha, i apart el més nociu pel país, què per descomptat es la seva ultima prioritat en benefici de l’Espanya unida, i de pensament únic per damunt de tot.

Tard o d’hora hauran de reconèixer la realitat, i veure que una part cada cop més important de la població, vol la sortida de l’estat propi amb un impecable sentit democràtic, què hauran d’acatar per molt que els pesi. Aquesta paranoia que volen defensar, nomes existeix a les seves ments malaltes, i son capaços de manipular la historia, o defensar aquest robatori sense comparació mundial que patim, en nom de la seva bandera.

Ja s’ha acabat l’acte a Ginebra organitzat pel Deu mil, i mentrestant a Catalunya, Esquerra ens diu que les eleccions seran un autèntic referèndum sobre l’estat de les autonomies, en Duran proposa una moció de censura contra Zapatero a Madrid, i Herrera vol que ERC i PSOE-C es comprometin a no pactar amb CIU i PP, o sigui pura comèdia en el costat de tots els partits autonomistes del parlament català, i un nou pas decidit de la societat civil, la diferencia es prou clara i aclaridora.

Esquerra ja no sap que dir per tornar a un discurs i uns fets que ha oblidat durant els últims anys en el govern de la Generalitat, i per tant la credibilitat es tant reduïda, que ja no enganyen a gaire gent, en Duran amb la seva mentalitat espanyola, ara pretén substituir el PSOE pel PP a l’estat, com si això fos cap solució per Catalunya, i per últim Herrera amb la seva dèria dreta – esquerra, vol assegurar que no es prostitueix els seus principis, què de cara a la situació catalana tampoc serveixen de res.

Pel que fa a la societat civil, aquest divendres vaig fer la bossa carregada de sentiments i il·lusió per agafar un avió junt amb uns companys de Reagrupament rumb a Ginebra, i on dissabte vàrem viure una nova jornada, d’aquelles que es guarden en un raconet del cor per les emocions viscudes, una quantitat de gent sobre les 2500 persones que es parla, que crec es força aproximada, i que un cop començat l’acte feia goig veure l’esplanada davant la seu de l’ONU a la ciutat suïssa, plena d’estelades, i altres reivindicacions com els companys de Venècia i d’altres llocs. Pel que fa a l’acte en si, va oferir moments emotius com la lectura del manifest per part d’en Toni Strubell, el discurs de Pau Casals a l’ONU, les crides d’Enric Canela, Carles Mora o en Ximenis per posar uns exemples, o escoltar la versió original de la cançó Catalunya comptat gran interpretada en els mítics festivals de Canet els anys 70 per en Subirats, apart de moments més festius com la direcció de l’acte per part d’en Gerard Sesse, o el ball de gegants al final, finalitzant l’acte amb el cant dels Segadors, i recordant que el proper acte que es proposa serà a la Plaça Sant Jaume de Barcelona el dia que el TC retalli l’Estatut, i puguem fer un brindis per celebrar el seu enterrament definitiu, així com també una gran manifestació a Barcelona per reclamar l’única sortida possible de Catalunya, què es exercir el dret a l’autodeterminació.

Apart de la possibilitat d’enfortir els llaços d’unió amb molta gent que creu en el projecte, va quedar clar que la campanya electoral es propera, i els partits parlamentaris que tots remenen la via autonòmica, tants sols vaig poder veuré en Joan Tardà per part d’Esquerra i poca cosa més, així com una bona quantitat de reagrupats que en aquests moment sembla el projecte més ferm per portar aquesta candidatura per la independència en el proper Parlament, tot hi la censura informativa a la que ens veiem sotmesos. Desprès van venir les noticies de les cendres del volà islandès que ens va anul·lar el vol de tornada, i desprès de moltes gestions varem optar per l’autocar, amb 10 hores de viatge, que aquest matí ens han fet arribar un altre cop a terres catalanes amb un cansament considerable en el cos.

Ara ja desprès d’unes hores, i quan encara queden companys per terres suïsses que s’han arriscat a agafar  un altre vol, esperant que el núvol ja s’hagi esvaït, penso que era un pas més que tard o d’hora s’havia de fer, i completar la reclamació dels nostres drets, què varem començar a la Unió Europea i acabem a la ONU, ara toca fer feina interior, treballa amb ganes per aquesta candidatura independentista, i emplenar els nostres carrers amb noves mobilitzacions que acompanyin les consultes, què anirem veient en els propers mesos. Es tot un moviment que ha dit prou, ha començat a caminar, i per força el novembre ha de quedar reflectit en el Parlament Català amb un gran èxit.