Et desanimes. T’abraçaria. Molts han passat per aquí. La foscor no venç. Ets la meua llum. Tens bona fusta. L’horror et fa tremolar. T’estimaria. Allò que no és ver, no venç. Deixar passar el temps. Caminar i córrer. Nedar, travessar valls. Llegir, escriure. No témer el temps. No témer res. Estimar.
Vam decidir que de cara al bon toc era imprescindible una pilota reglamentària. Del Barça. Però aquella mateixa tarda havíem decidit també que aniríem a descobrir les oques de la Catedral. La meua història de les oques, aquella que diu que amb una paperina de veces i un paquet de maries m’enfilava al pedrís del
Gavàs és una vila del Pallars que vaig tenir la sort de conèixer de prop la passada primavera, mentres estudiava a l’Escola de Pastors de Catalunya. Des d’aleshores, hi he tornat una altra volta, però no ha estat suficient com per fer-me a la idea de la bellesa de viure en un indret que la
Per bé o per mal que la nostàlgia no du enlloc, em declaro un acòlit empedreït de la dita nostàlgia. PS. Avui no hi ha foto, apa.
No és necessari sempre cercar un començament. O un principi. Un relat comença amb una paraula i acaba amb un punt i final. Però aquesta és una possibilitat del relat. No passa res si després d’aquest punt i final, un dia us despengeu amb una continuació. Ara no, és clar. Jo no sé si ‘amb-Franco-es-vivia-millor-que-ara’.
Quan ma filla Aran va començar a anar al parvulari, moltes tardes anàvem a berenar al claustre de la catedral de Tarragona, que estava al costat mateix de casa. La prenia als meus braços i observàvem los peixos de les basses rodones de les fonts. De casa estant, escoltàvem els quarts i les hores.
Este matí hem sembrat les pataques. Les Monalissa, les que ja coneixeu des de fa dues setmanes, amics i amigues que em llegiu. Per bé que l’Aran té el mateix temperament que jo quan tenia la seua edat (és impacient de mena) quan em proposo de fer alguna feina a l’hort amb ma filla he
La benvinguda a la casa era ben bé això, des dels temps dels romans. Lo mas del cirerer, que sempre vaig conèixer rònec, ja no hi és. Lo cirerer, tampoc. El van acabar d’assolar i van construïr un mas que, enlloc de pedra, és de ciment. Los xiprers romanen, això sí.