Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

Sense por no hi ha coratge per al canvi (i II)

Fins que no s’ha ordenat parar i ens han obligat a quedar-nos a casa per a salvar la vida dels nostres i la pròpia, vivíem com si no hi haguera un demà, sense temps per a l’important, sempre corrent, sense poder arribar a la meta perquè aquesta seguia allunyant-se. El consum dels països rics, la globalització sense normes que acreixen les desigualtats, la fam, els desplaçats, la contaminació, l’Espanya buidada, la desertificació, etc. Però el coronavirus COVID-19, ho ha canviat tot. Tant la Xina, on s’inicià la pandèmia, com Europa, avui molt afectada, ordenaren aturar-se. Aturar els països, aturar la seua economia fins vore com vèncer el virus, que preveuen que puga matar un 3% de la població mundial, perquè cal fer quelcom per a contenir el contagi fins que s’aconseguisca la vacuna.

Estiguérem de tancament obligat i ja ens adonem que el sistema econòmic fa aigües, que tornarà la crisi econòmica, la desocupació, les dificultats, la ruïna per a massa gent. Altres ni tan sols podran contar-ho. Però també ens està ensenyant aquest virus el que és el distanciament social, la soledat, les  cures, el medi rural protector, el metre i mig, el teletreball, la informació en xarxes, les reunions telemàtiques i la solidaritat entre generacions, ja que, en aquesta ocasió, són més els grans que sofreixen la seua major letalitat front a altres edats.

Ens creguérem déus i sols som homo sàpiens que ens contagiem d’altres animals, com ha passat sempre al llarg de la història. Ara tenim el coneixement i la tecnologia que podria haver-ho evitat, però ens trobà mirant a un altre costat. I jo em pregunte, què s’hauria fet si no tinguérem un telèfon intel.ligent entre les nostres mans? “De nuestros miedos nacen nuestros corajes, y en nuestras dudas viven nuestras certezas. Los sueños anuncian otra realidad posible” diu Eduardo Galeano.

DESPEDIDA DA FAMÍLIA DE PEDRO (ALVORADA)

Querido irmão e tio, Hoje te escrevemos mais uma vez, como sempre temos feito em tantas correspondências ao longo de nossas vidas. Você sempre disse ‘vivo ou ressuscitado’ e embora tenhamos a certeza de que você já é um ressuscitado na Grande Casa do Pai, sentimos grande tristeza. Os últimos anos de tua vida foram muito difíceis para todos nós que o amamos. O irmão Parkinson, como você o chamava, estava dominando seu corpo e, nos últimos tempos, tem sido muito difícil para nós aceitar teus problemas de comunicação. Precisamente a comunicação era uma das tuas virtudes. Mas, mais uma vez, você tem sido um exemplo. Você nunca reclamou. Mais uma prova que demonstra a sua grande humanidade e espiritualidade. Conforta-nos que, como desejas-te, pudeste ficar até os últimos tempos com as pessoas que tanto te amaram e e você tanto amou. Agradecemos sinceramente a todos aqueles e aquelas que tanto cuidaram de você ao longo da sua doença na tua casa de São Félix, e até o último momento no hospital de Batatais. Como um bom filho de Balsareny, você tem sido um incansável mensageiro da esperança. Felizmente, conseguimos viajar várias vezes a São Félix e conviver juntos, estabelecendo um vínculo ainda mais intenso com você, seu povo e suas lutas. Nós, junto com as organizações que você inspirou, continuaremos apoiando suas CAUSAS, que são mais válidas hoje do que nunca, e persistiremos nessa esperança. Se diz que a vida nos dá e nos leva. Temos sorte de ter você como referência, mas de agora em diante nos sentimos órfãos e sentiremos muito a sua falta! Agradecemos a Deus por ter nos dado o dom de tê-lo entre nós. Tentaremos todos os dias ser dignas disso! Até sempre. Nós te amamos muito! As tuas irmãs, sobrinhas e toda a família Casaldàliga.
Balsareny (Catalunha), 9 de agosto de 2020.

SENSE POR NO HI HA CORATGE PER AL CANVI (I)

Ha passat un segle des de l’última pandèmia global qualificada com a la més devastadora de la història, la mal anomenada grip espanyola de 1918-1920, que possiblement sorgí en març a Fort Riley -EEUU-. Espanya donà a conèixer el problema i es va quedar amb el nom, mentre altres països d’Europa i Amèrica, a pesar de sofrir-la, miraren a un altre costat per a seguir batallant en la primera guerra mundial que va finalitzar el novembre de 1918. Una gran part dels habitants del planeta que sumaven 1.650 milions, es contagiaren i moriren entre 40 i 100 milions de persones. Molts joves i també de la resta d’edats.

Davant la por a la malaltia i la mort, la gent es concentrava en torn als centres religiosos per a resar al seu Déu. Allí se’ls influïa per tal que pensaren que era un càstig diví, perquè feien pecats. I el que passava és que que es contagiaven més, perquè aquell virus és de la família del qual ara ens ha vingut a visitar de nou, en març de 2020, sense haver-lo tan sols convidat.

En aquests 100 anys el món ha canviat -l’aigua potable, la higiene, l’alimentació, la sanitat, la tecnologia, la ciència, l’economia, l’educació-, en poc s’assemblen al que ara tenim una part dels 7.700 milions d’habitants, dels quals compten amb 65 i més anys 700 milions, mai abans fou coneguda aquesta xifra.

Sant Antoni Ma Claret

Celebrem la festa d’aquest bisbe missioner i fundador dels Claretians (Fills de l’Immaculat Cor de Maria) avui, 24 d’octubre.  El meu bon record de la figura d’aquest sant ve dels tres cursos que vaig cursar als Claretians de Xàtiva abans que es vengueren el col.legi i abandonaren Xàtiva en la dècada dels 70 del segle passat. Elevem una pregària el dia del seu sant per tal que ens ajude a superar aquesta pandèmia que ens duu a tots de cap. Lloat siga Déu!

ORACIÓN A SAN FRANCISCO EN FORMA DE DESAHOGO, Pere Casaldàliga

Compadre Francisco,
¿cómo vas de Gloria?
¿Y comadre Clara
y la Hermandad toda?
Por acá, en la tierra,
vamos malviviendo;
grande la codicia
y el amor pequeño.
El amor divino
es muy poco amado,
y es flor de una noche
el amor humano.
La mitad del mundo
de hambre se muere;
y la otra mitad,
del miedo a la muerte.
Hay pocos alumnos
que tomen en serio
la sabia locura
del santo Evangelio.
Señora Pobreza,
Perfecta Alegría,
andan en los libros
más que en nuestras vidas.
Hay muchos caminos
que llevan a Roma.
Belén y el Calvario salieron de trocha.
Nuestra madre Iglesia
mejoró de modos,
pero hay mucha curia
y carisma poco.
Frailes y conventos
criaron vergüenza,
más en sus modales
que por vida nueva.
Tecnócratas muchos
y pocos poetas.
Muchos doctrinarios
y menos profetas.
Firmas y escritorios,
armas y convenios
planean la Historia,
manejan los Pueblos.
La madre Natura
llora, poluída,
su aire y sus aguas,
su cielo y sus minas.
Pájaros y flores
se mueren de susto.
Los lobos del pánico
ganaron el mundo.
Dobló sus pendones
la antigua arrogancia.
Sólo lucro y odio
riñen sus cruzadas.
Pactos y tratados,
guerras y más guerras.
Sangre por petróleo
los imperios truecan.
Compadre Francisco,
el mundo es tan viejo,
que habrá que hacer otro
para verlo nuevo.
Cuando Jesucristo
y Nuestra Señora
vengan a ayudarnos
a mudar la Historia,
contamos contigo
en aquella hora,
y comadre Clara
y la Hermandad toda.

NO PASARÁN, ¡SE PASARÁN!, de Pere Casaldàliga (+)

«No pasarán, amor, no pasarán».
¡Se pasarán!
Se pasarán de listos los que piensan
que pueden impedir que nazca el Día.
Se pasarán de necios si pretenden
acallar el volcán de corazones
de América Latina
Momotombo
de luchas y esperanzas.

Se pasarán de pútridos
recontando sus dólares de muerte.
Se pasarán de viejos
mientras nuestra chavala rojinegra
contamina de fiebres de utopía
a todas sus hermanas.
Se pasarán de escribas, esclavos de la ley,
mientras Jesús de Nazaret camina
-presencia solidaria de Dios- entre los Pobres.

… Si pasan por encima de nuestro cuerpo, un día,
no pasaremos nunca: ¡Amor, no pasarás!

 

María Belmonte, Peregrinos de la belleza. Viajeros por Italia y Grecia, Acantilado

Aquest és el darrer llibre que he llegit i m’ha resultat força interessant. María Belomonte nasquè a Bilbo i actualment viu a Font-rubí. És també autora de Los senderos del mar. Un viaje a pie. I és traductora tecnico-literària.

El llibre es divideix en dues parts: Itàlia i Grècia. Pel que fa a Itàlia, tenim cinc capítols:

Johann Winckelmann, pasión romana

Wilhelm von Gloeden, fotógrafo de la Arcadia

Axel Munthe, el eixiliado de Capri

D.H. Lawrence, el adorador del sol

i Norman Lewis, la salvaje poesía de la guerra.

I en la part de Grècia:

Henry Miller, satori en Grecia

Patrick Leigh Fermor, la alegría del viajero

Kevin Andrews, el vuelo de Ícaro

i Lawrence Durrell, el rey de las islas.

Com diu l’autora a la contraportada: “A lo largo de los años, fruto de lecturas y búsquedas incesantes, fui conociendo a los personajes que aparecen en este libro, a los que he llamado “preregrinos de la belleza”. Ellos han sido mis sagaces e ilustrados mentores, quienes han agudizado mi mirada, ensanchando mi percepción y guiado mis pasos por el Mediterráneo”.

Lluís Llach, Escac al destí, Univers

Escac al destí és la darrera novel.la que escriu Lluís Llach. Abans havia escrit Memòria d’uns ulls pintats, Les dones de la Principal i El noi del Maravillas. Les seues novel.les han tingut un gran èxit i han estat traduïdes a diverses llengües, entre altres el castellà i l’italià. Amb aquesta darrera novel.la deixa el tipus de novel.la que havia fet fins ara i s’apropa a la intriga ambientada en un regne medieval imaginari.

Com podem llegir a la contraportada: Un crit en la foscor passa desapercebut al castell. L’endemà es descobreix un cadàver, la identitat del qual pot fer trontollar la dinastia del regne de Magens. I a fe que és cert. El llibre t’atrau des del primer paràgraf i no et deixa fins la darrera frase. El crim serà investigat pel jove prevere Orenç…

SAÓ ANY XLIV NÚM. 461 Setembre 2020

Aquest número de la revista Saó està dedicat a Carmelina Sánchez-Cutillas. Compta amb les col.laboracions d’Enric Balaguer, Anna Esteva Guillén, Vicent Boscà, Maria Lacueva i Luis del Romero Sánchez-Cutillas.

A més, conté les col.laboracions habituals de:

Resar per altres realitats, Vicent Cardona,

El bisbe Jacques Gaillot, Josep Miquel Bausset,

Col.leccionar relíquies, Vicent Josep Escartí ,

Les falses alarmes al voltant de la COVID-19, Jordi Solbes i Manel Traver.

I pel que fa a les col.laboracions de Societat, Art i Cultura i Llibres, destaquem:

La nova “educació”, de Paula Boscà,

Afinats però confinats, de Josep Vicent Contrí i

Josep Piera. La formació d’un poeta, d’Alfred Ramos.

CUANDO YO ME VAYA, de Carlos Alberto Boaglio

CUANDO YO ME VAYA
Cuando yo me vaya, no quiero que llores,
quédate en silencio, sin decir palabras,
y vive recuerdos, reconforta el alma.
Cuando yo me duerma, respeta mi sueño,
por algo me duermo; por algo me he ido.
Si sientes mi ausencia, no pronuncies nada,
y casi en el aire, con paso muy fino,
búscame en mi casa,
búscame en mis libros,
búscame en mis cartas,
y entre los papeles que he escrito apurado.
Ponte mis camisas, mi sweater, mi saco
y puedes usar todos mis zapatos.
Te presto mi cuarto, mi almohada, mi cama,
y cuando haga frío, ponte mis bufandas.
Te puedes comer todo el chocolate
y beberte el vino que dejé guardado.
Escucha ese tema que a mí me gustaba,
usa mi perfume y riega mis plantas.
Si tapan mi cuerpo, no me tengas lástima,
corre hacia el espacio, libera tu alma,
palpa la poesía, la música, el canto
y deja que el viento juegue con tu cara.
Besa bien la tierra, toma toda el agua
y aprende el idioma vivo de los pájaros.
Si me extrañas mucho, disimula el acto,
búscame en los niños, el café, la radio
y en el sitio ése donde me ocultaba.
No pronuncies nunca la palabra muerte.
A veces es más triste vivir olvidado
que morir mil veces y ser recordado.
Cuando yo me duerma,
no me lleves flores a una tumba amarga,
grita con la fuerza de toda tu entraña
que el mundo está vivo y sigue su marcha.
La llama encendida no se va a apagar
por el simple hecho de que no esté más.
Los hombres que “viven” no se mueren nunca,
se duermen de a ratos, de a ratos pequeños,
y el sueño infinito es sólo una excusa.
Cuando yo me vaya, extiende tu mano,
y estarás conmigo sellada en contacto,
y aunque no me veas,
y aunque no me palpes,
sabrás que por siempre estaré a tu lado.
Entonces, un día, sonriente y vibrante,
sabrás que volví para no marcharme.
CARLOS ALBERTO BOAGLIO

Quan perdre és guanyar

Alguns criteris bàsics de la proposta de decreixement:

-Reevaluar els valors individuals i consumistes i substituir-los per ideals de cooperació.

-Replantejar l’estil de vida actual.

-Reestructurar els sistemes de producció i les relacions socials en funció de la nova escala de valors.

-Relocalitzar: es pretén reduir l’impacte generat pel transport intercontinental de mercaderies i se simplifica la gestió local de la producció.

-Redistribuir la riquesa.

-Reduir el consum, simplificar l’estil de vida dels ciutadans. El decreixement aposta per una tornada al que és xicotet i simple, a aquelles eines i tènciques adaptades a les necessitats d’ús, fàcils d’entendre, intercanviables i modificables.

-Reutilitzar, reparar i reciclar: allargar el temps de vida dels productes per tal d’evitar el balafiament. Evitar el disseny de productes obsolets.

EL CEL A LA TERRA

És el títol del llibre que En Joaquim Iglesias Aranda ha publicat a Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Duu un subtítol Reflexions d’un capellà de barri. L’autor, nascut a Montemolín (Badajoz) va estudiar Teologia a Barcelona i es va ordenar de prevere l’any 1987. Ha sigut rector i vicari de diverses parròquies. Té una gran passió per la comunicació que comparteix amb la tasca de capellà. Avui és rector de la parròquia de Sant Fèlix Africà, a Barcelona i delegat de Càrites a l’arxiprestat del Poblenou.

El llibre consta d’un pròleg de Montse de Paz i tots els articles o reflexions els acull en un títol molt indicador del contingut del llibre La Gosadia de Creure. I De les reflexions que podem llegir destaque aquestes:

Déu és bellesa

Més enllà de la mort

La pregària i la llibertat

Ideologia i veritat

El sacerdoci, vocació d’amor

Jesús, l’amic sempre present

Déu ve de vacances

Viure en l’esperança

L’adultesa cristiana

Cap somriure

i un Déu enamorat.

Ens submergim en la vida d’una parròquia. És una reflexió sobre els reptes de la comunitat. Li preocupen els bancs buits i la fredor que es respira en certes litúrgies. El llibre pretén desvetllar la consciència de missió a les comunitats cristianes. Els capítols revelen una inquietud pastoral i una profunda vida interior. Convida a l’acció i a la contemplació, fent especial èmfasi en el silenci i la intimitat amb Déu.

 

La Belleza Luis Eduardo Aute

Enemigo de la guerra y su reverso, la medalla
No propuse otra batalla que librar al corazón
De ponerse cuerpo a tierra, bajo el paso de una historia
Que iba a alzar hasta la gloria el poder de la razón

Y ahora que ya no hay trincheras
El combate es la escalera
Y el que trepe a lo más alto
Pondrá a salvo su cabeza
Aunque se hunda en el asfalto
La belleza

La belleza
La belleza, la belleza
La belleza

Míralos, como reptiles al acecho de la presa
Negociando en cada mesa, maquillajes de ocasión
Siguen todos los raíles que conduzcan a la cumbre
Locos por que nos deslumbre su parásita ambición

Antes iban de profetas
Y ahora el éxito es su meta
Mercaderes, traficantes
Más que nausea, dan tristeza
No rozaron ni un instante
La belleza

La belleza
La belleza, la belleza
La belleza

Y me hablaron de futuros fraternales, solidarios
Donde todo lo falsario acabaría en el pilón
Y ahora no quedas muros, ya no somos tan iguales
Tanto vendes, tanto vales, ¡viva la revolución!

Reivindico el espejismo
De intentar ser uno mismo
Ese viaje hacia la nada
Que consiste en la certeza
De encontrar en tu mirada
La belleza

La belleza
La belleza, la belleza
La belleza

Daniel Pittet, Le perdono, padre. Sobrevivir a una infancia rota,

És el llibre que acebe de llegir. Ediciones Mensajero, Bilbao, 2017 és l’edició que jo he llegit. Com diu a la portada “Un testimonio necesario, precioso y valiente” Papa Francesc.

L’autor nasqué en 1959 i actualment és bibliotecari a Friburgo on viu amb la seua esposa i sis fills. El 2015 va publicar un llibre sobre la vida consagrada: Aimer, cést tout donnerAquest llibre ha estat adoptat pel papa Francesc que el va distribuir per la Plaça de Sant Pere i la JMJ a Cracòvia.

Aquest llibre és un esdeveniment sensacional, tant pel seu contingut explícit com pel valent pròleg del Papa Francesc, que ha decidit promoure’l. Sols un papa revolucionari com Francesc podia apropar-se amb aquesta claredat a una matèria tan incòmoda i dramàtica.

El llibre, a part del pròleg del papa, conté els capítols següents:

El caos de la infancia.

De familia en familia

El descenso a los infiernos

Salvado por unos monjes

Fundo mi familia

“Prier, T’emoigner” (Orar, Dar Testimonio)

La denuncia

Secuelas y fragilidades

Amar es darlo todo

Un hombre que se mantiene en pie

Le perdono, padre

Amb un Epíleg: conversación amb el pare Joël Allaz

Agradecimientos

i Créditos fotográficos.