Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall i Camps

Cada dia al meu corral (4: el Nadal igual)

0

Que sí, que ja ho hem ‘pillat’: aquest Nadal serà diferent. Ni concentracions familiars, ni desplaçaments, ni grans dispendis econòmics… i tots amb mascareta, mans netes i aquella mirada, entre paorosa i de resignació, que ens dirigim mútuament els vianants quan ens creuem pel carrer. Aquest Nadal serà diferent i, sense sorpresa per la falta d’originalitat, així ens ho fan saber reportatges informatius i felicitacions digitals.

També serà diferent, i per tercer o quart any consecutiu, per als nostres nou presos polítics, per a la resta de represaliats del procés (dos mil i escaig) i per a tota aquella part de la ciutadania que ens solidaritzem, ni que sigui de forma modesta, amb les víctimes del vergonyós comportament antidemocràtic de l’estat espanyol. Per a tots ells, el meu record, el meu agraïment i el meu desig que les festes nadalenques de l’any que ve siguin ja com les de sempre.

Només faltaven el Covid i la repressió política per enyorar encara més el Nadal de la infantesa. El dels anys seixanta, el de la Barcelona de carrers i aparadors il·luminats, el de l’avet gegantí davant de can Jorba, el del Salón de la Infancia (entranyable institució vintage) o el de la cavalcada de Reis vista d’un privilegiat balcó de la Gran Via. Unes festes innocents, lliures de preocupacions, sense més neguit que aconseguir dormir la màgica nit del 5 de gener mentre “sentíem” uns inexistents sorolls al balcó de casa. Aquell Nadal no era diferent com el d’enguany: era igual, així ens agradava, així el vivíem i així el recordem. Que torni.

Bon Nadal a tothom!

Publicat dins de 2. Societat, Societat i etiquetada amb | Deixa un comentari

Cada dia al meu corral (3: utilitzant la llengua)

0

La bústia de casa em reservava una sorpresa: un sobre de la Plataforma per la Llengua i, en el seu interior, una mascareta de l’entitat, obsequi per haver contribuït a una de les campanyes que promou. Concretament, la promoció del català entre el jovent d’Eivissa, territori especialment problemàtic per a la nostra dissortada llengua.

El present i el futur del català, el seu ús, la seva salut, els seus avenços i retrocessos, tornen a estar d’actualitat, com si una mena de llei astronòmica misteriosa atorgués a la nostra llengua el paper d’un planeta o d’un cometa que, cíclicament s’acosta i és més fàcilment perceptible als nostres ulls de patidors filòlegs ocasionals. La metxa que ha encès el festival de pirotècnia en forma d’articles i piulades a les xarxes socials ha estat la darrera enquesta d’usos lingüístics, que ha revelat una davallada en l’ús social del català als territoris on n’és llengua pròpia en forma de dades no per intuïdes menys preocupants.

Aquest intens i extens debat ha girat entorn a una antiga qüestió, almenys per als que seguim bastant de prop l’esdevenir del nostre idioma: la pèrdua de vitalitat del català en tants àmbits (ús quotidià, patis d’escola, mitjans de comunicació, cinema o sentències judicials, per citar-ne cinc), és responsabilitat dels parlants, que no estem prou conscienciats, o bé de les administracions, que no fan prou bé la feina que haurien de fer en termes d’exigència normativa i dotació de recursos? Ve a tomb la famosa frase de l’època Moll (el català depèn de tu), rebutjada en el seu dia per importants escriptors i que és el títol del darrer treball de Carme Junyent, indispensable a l’hora de fer-nos aterrar en la realitat que l’enquesta sociolingüística ha confirmat.

Tots tenim un paper a l’hora de capgirar les xifres que apunten a un negre panorama per a la llengua a mig i llarg termini. Quin dubte hi ha que les nostres administracions haurien de fer més, per moltes limitacions amb què es trobin, per una raó de pes: les altres administracions (les d'”ells”) no tenen cap escrúpol a l’hora de disparar tota mena d’artilleria parlamentària, normativa i judicial contra el català, tergiversant el sentit de la immersió, obligant a la inclusió del castellà a la etiquetes del producte més nimi, impedint la reciprocitat de les televisions autonòmiques, i el que és pitjor, intentant sembrar la discòrdia en una societat, la nostra, que sempre ha fet bandera del respecte i la convivència a l’hora d’expressar-se.

Però també depèn de nosaltres. Sobretot de nosaltres. La resposta a la pregunta “què podem fer?”, adreçada a especialistes o entesos de la sociolingüística, sempre és la mateixa: usar el català sempre que es pugui, superant inèrcies, prejudicis i pors. Es pot fer i s’ha de fer. Hi tenim dret. És necessari. Allibera. Satisfà.

La mascareta de la Plataforma és negra, molt elegant. És la primera que usaré que no és quirúrgica. En un lateral convida a utilitzar la llengua. Potser hi ha una certa contradicció entre aquesta frase i posar-se una mascareta just quan ens recomanen parlar poc i en veu baixa. No importa, l’important és la intenció d’una entitat activa i eficaçment reivindicativa que, significativament, ja supera els 23.000 socis. Aquest és el camí.

[Imatge: plataforma-llengua.cat]

Cada dia al meu corral (2: 21 de desembreeee! mil sis-cents vint-i-treeees contagiaaaats!)

0

El 22 de desembre era el dia de la Rifa de Nadal. Dic era perquè l’entranyable i una mica carrincló espectacle dels nens de San Ildefonso, les seves boles, les seves tolvas i la seva inacabable lletania de números i premis sembla que ha iniciat el camí d’una certa decadència. Només per al Telenotícies de TV3, cap novetat, continua sent una notícia de portada les escenes d’alegria xampanyera davant les administracions de loteria i les banals preguntes dels periodistes als afortunats amb la sort. La “nostra” es supera dia a dia.

El primer premi ha estat molt repartit és el previsible titular de cada any. El que ben aviat es repartirà de forma uniforme per tota la geografia ibèrica seran els rebrots de Covid. Les aglomeracions en centres comercials, les trobades pantagruèliques de sogres, cunyats i canalla o les festes multitudinàries més o menys clandestines (si ho fa Raphael, perquè no tothom?) ajudaran a que una pluja de grosses, pedreas i reintegraments pandèmics caigui sobre una “afortunada” societat que s’ho haurà ben buscat. Tant de bo m’hagi de menjar aquestes paraules.

[Imatge: es.noticias.yahoo.com]

 

 

Publicat dins de 2. Societat, Societat i etiquetada amb | Deixa un comentari

Cada dia al meu corral (1: per salvar la humanitat)

0

Avui a les 10:02 (hora solar) ha començat l’hivern i amb ell el nucli dur de les festes nadalenques, quan cada ovella s’ha de recloure al seu corral. És un dia astronòmicament interessant perquè els entesos ens han avisat que avui Júpiter i Saturn estaran al màxim d’alineats, lluminosos i juntets, de manera que es podran veure a simple vista (imatge de sota) formant una imatge que, diuen, recordarà l’estel que fa segles anuncià a Betlem l’esdeveniment que dona sentit a les festes que estan a punt d’arribar. El fenomen, per cert, no es podrà contemplar amb aquesta intensitat fins el 2080.

El 2080 molts criarem malves, i alguns molt abans si no fan cas de les recomanacions que, dia rere dia, hora rere hora, ens recorden amb desigual fortuna convincent  polítics, epidemiòlegs i experts de tota condició. El meu preferit (expert, vull dir) és el doctor Trilla. Ni l’Oriol Mitjà, que li ha començat a agafar gust als micròfons, ni aquell calb matemàtic de la URV, que pronostica poc menys que una apocalipsi si no restem estrictament confinats a les llars les 24 hores del dia. El doctor Trilla, aquest és el nostre home de referència. El vull de conseller de Sanitat, de portaveu o d’alguna cosa semblant. Informa planerament, adverteix sense posar la por al cos i alhora transmet confiança. S’aplica per a ell els tres principis que defensa per a tota estratègia comunicativa: s’ha de ser el primer en informar, s’ha de dir la veritat a la societat i s’ha de fer de manera que s’entengui.

Cap de les tres màximes està en el protocol de les nostres actuals autoritats polítiques, que amb els seus dubtes, descoordinacions, globus sonda i tacticismes han aconseguit el contrari del que es pretenia, arribar a un punt d’equilibri entre economia i salut, restriccions i llibertat, prudència i confiança en el futur. No dic que sigui fàcil prendre aquestes decisions en el moment actual, però hi ha maneres i maneres, i en el nostre cas s’està oferint encara una penosa sensació de provisionalitat i d’anar planxant i arrugant que, el que es pitjor, no ens evitarà una onada encara més dura que tot el que hem patit els darrers prop de deu mesos ja.

Què ens anuncien els nostres amics Júpiter i Saturn amb el seu precís deambular per l’espai? Alguna bona nova en relació a la pandèmia? Seran el senyal de que arriba la vacuna uns dies després que el nen Jesús? Com Ell, també ho farà per salvar la humanitat. Així sigui.

[Imatges: tot-hospitalet.cat; foto Cristià Casadevall]

Publicat dins de 2. Societat, Societat i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

O una cosa o l’altra

0

Ja es veia venir que l’incendi de la nau de Badalona, més enllà de lògiques reaccions de pesar, solidaritat o indignació, generaria les habituals batusses dialèctiques entre administracions i entre formacions polítiques. I molt més puntualment de l’esperable. A la vista de les dramàtiques circumstàncies de l’accident i de la complexitat dels problemes que afloren al seu darrera, resultaven fora de lloc els retrets entre l’alcalde Albiol (“jo ja ho havia avisat, abans que jo ningú va fer res…”) i l’ex-alcaldessa Sabater, que segons ella el seu mandat va ser un prodigi de bona governança. Els fatxes i els progres entregats a un lamentable “i tu més” mentre la gent normal com tu i com jo, entremig, assistim estupefactes a una perpètua inacció de les administracions públiques davant la qüestió de la immigració (o de certa immigració).

Cal anar sempre al fons dels problemes i en aquest cas, evitar que els arbres de la tragèdia badalonina ens impedeixin veure el bosc de les condicions que van propiciar que en una nau sense usos coneguts hi malvivissin centenars de persones, presumiblement en situació administrativa irregular, en condicions lamentables d’habitabilitat (no calia que entressin les càmeres de televisió per saber-ho) i amb acusacions del veïnat, amb raó o sense, de delinqüència, narcotràfic o inseguretat ciutadana.

En l’origen de tot està l’eterna patata calenta: què es fa amb aquests centenars, milers de persones que aconsegueixen superar les fronteres estatals, a vegades amb greu risc per a les seves vides, instal·lar-se mal que bé en qualsevol barri de qualsevol ciutat i romandre-hi en els llimbs de la legislació d’estrangeria: estan en situació irregular, una situació que a la pràctica es tolera amb aquella màxima tan nostrada de “qui dia passa, any empeny”… fins que un incendi nocturn (que és quan més impressió fa) ens sacseja la nostra comoditat i ens retorna per un temps a la crua realitat.

Més enllà de les irresponsables postures extremes dels correligionaris d’Albiol (discriminació i marginació sense manies contra aquell que és diferent o que ve de lluny) i dels de Sabater (papers per a tothom, vista grossa a alguns aspectes de determinades cultures, no fos cas que els espatllés el discurs xupi-guai), la societat ha d’exigir (a qui estigui en condicions de decidir-ho i executar-ho) que solucioni la papereta d’aquesta gent. Si una persona no té regularitzada la seva situació administrativa, una de dues, o se l’expulsa o se li regularitza el seu veïnatge, sense posar-li entrebancs. O una cosa o l’altra. No optar per cap d’aquestes dues solucions és amagar el cap sota l’ala, perpetuar la situació injusta i penosa dels afectats, justificar progressismes de cartró pedra i estèrils o alimentar populismes i intoleràncies. Res que necessitem ni ara ni mai.

[Imatge: elnacional.cat]

 

Ara com ara

0

El diari Ara celebra els seus deu primers anys de vida. Que en siguin molts més. Hi estava subscrit els caps de setmana i vaig deixar de fer-ho, tot i que he seguit adquirint-lo regularment els dissabtes i diumenges, però sense obligacions ni compromisos: no m’agrada tot el que fa i representa aquest periòdic, però segueixo tenint interès (no tant com abans) per llegir-hi notícies, articles i seccions que valguin la pena.

El que més li he retret sempre a l’Ara fou quan, pressionat pels de sempre, va decidir deixar de publicar anuncis del referèndum de l’U d’Octubre en un gest tant poruc com decebedor que no va tenir el seu germà de penalitats periodístiques catalanes, El Punt Avui. Una decisió que motivà la fugida de Jordi Graupera, segons ell mateix ha recordat avui i que, llegint-ne les motivacions, aprovo sense reserves. Tampoc és un diari que em faci plenament el pes per altres motius: el target jove i urbanita (llegeixi’s barceloní) a qui va destinat preferentment és obvi que no és el meu, i la seva orientació esquerranosa (d’aquella manera) i catalanista ma non troppo fan que em sigui molt més còmoda la lectura d’El Punt Avui, malgrat les evidents mancances que arrossega de fa anys el rotatiu gironí.

I malgrat tot, l’Ara és un diari que cal llegir. Té un disseny molt atractiu. Les seccions setmanals de l’Empar Moliner, l’Albert Om o el Toni Soler són del tot recomanables. L’apartat “Pareu màquines”, d’anàlisi del tractament informatiu d’altres diaris, és imprescindible. Val la pena seguir alguns articulistes (David Fernández, Jordi Muñoz, Xavier Roig). I encara podríem afegir el comentari diari sobre llengua d’Albert Pla. En fi, que la balança acaba decantant-se pel costat de la fidelitat. Amb reserves, com ha quedat dit.

Una última raó: l’univers comunicatiu català i en català no es pot permetre el luxe de prescindir de productes com l’Ara, el dels deu anys de vida. Que en siguin molts més.

Publicat dins de 2. Societat, Cultura i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Ensenya’m la factureta

0

En les darreres dues setmanes ja he rebut com a mínim quatre trucades d’algú que m’ofereix descomptes en la factura de la llum o hores gratuïtes de consum d’electricitat.  No són, és clar, de la meva companyia (Som Energia, cap queixa fins ara). El modus operandi és sempre el mateix: saben el teu nom i la teva adreça (el Gran Germà està en plena forma), et diuen que ara toca renovar les condicions de contracte de la llum (serà veritat?) i el que és més sospitós, et demanen dades de la darrera factura. Es presenten com si tinguessin una relació directa amb Endesa i quan els comences a fer preguntes s’embranquen amb un galimaties de comercialitzadores i distribuïdores d’energia que no hi ha per on treure l’aigua clara.

No tardo massa a penjar-los el telèfon, desconcertat o suspicaç per massa coses (per què algú amb accents estranys es fa passar per la meva “distribuïdora” i després m’ofereix tarifes presumptament beneficioses?, per què els he de donar cap dada del meu contracte actual?), però amb el que m’ha trucat aquesta tarda m’hi he esplaiat una mica més. Era sud-americà i, laus Deo, m’ha entès en català. Quan, després de deixar-lo xerrar una bona estona m’ha demanat que le enseñe la facturita (sic), li he dit que s’esperés un moment. L’he tingut esperant-se tres o quatre minuts fins que, delicadament, he penjat el telèfon. Ai las, ell no s’ha donat per vençut perquè ha tornat a trucar per preguntar-me si ja había encontrado la facturita. Doncs, no, senyor meu, no he trobat la factura. He passat al contraatac: d’on ha tret les meves dades personals?, per què vol la factura?, vostè és d’una altra companyia i vol fer el canvi d’estranquis, oi? S’ha començat a atabalar i llavors ha estat ell el que tenia pressa per acabar la conversa i penjar, que és el que ha fet.

He corregut a buscar per la xarxa informació sobre el tema, i m’he assabentat de que això està a l’ordre del dia i que, a més de trucar per telèfon (sempre en hores intempestives) també passen per les cases. Tot es redueix a una sola paraula: estafa. Els que tenim un cert coneixement d’aquestes matèries (perquè portem molta mili i, en el meu cas, per raons professionals) no podem evitar plànyer-nos per tantes i tantes persones que, per ignorància o per ser especialment vulnerables (penso en gent molt gran) que són possibles víctimes d’aquestes maniobres comercials abusives quan no il·legals. Ja n’hi ha de feina a fer, també en aquest camp!

[Imatge: ideal.es]

Publicat dins de 2. Societat, Societat i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Qui no corre, vola

0

El nostre govern va decidir destinar una no massa generosa quantitat d’euros per ajudes als autònoms, greument afectats per la crisi sanitària, i no va tenir millor idea que obrir una web i concedir l’ajut (de 2.000 euros) als 10.000 primers afortunats que ho demanessin. Sí amics, ho heu llegit bé. El criteri per concedir l’ajut no era, com hagués tingut la seva lògica, ni la situació econòmica o financera dels interessats, ni tenir familiars a càrrec, ni res d’això. Tampoc se’ls va acudir repartir els diners per barba, a escot: fet i fet, la solució més justa, per objectiva. No: van anunciar que la manera d’aconseguir els ajuts seria com presentar-se a les portes del Corte Inglés el primer dia de rebaixes, quan eren més atractives que ara: qui primer matinava i es posava a la porta, primer entrava. Aquí igual, però en lloc d’empentes, una allau de “clics” a l’ordinador que, és clar, va bloquejar el sistema informàtic, per a desesperació/indignació dels que pacientment havien intentat accedir-hi.

Es pot saber qui va ser la ment lluminosa que va decidir aquesta manera de distribuir els diners públics? Ahir la web es va col·lapsar i avui, a empentes i rodolons, s’ha aconseguit repartir entre els 10.000 primers afortunats aquesta mena de pedrea i els seus responsables ja han anunciat que “estudiaran” ampliar la consignació pressupostària corresponent. Vaja, que anuncien el sorteig del Nen per tots aquells a qui no ha tocat res a la Rifa de Nadal.

Si lamentable és aquesta manera de fer les coses, igualment ho és la picabaralla de torn entre partits que ha ocasionat. Ha faltat temps per recordar-se, els uns als altres, que el responsable d’Afers Socials és d’Esquerra i el de Política Digital (o com es digui), de Junts per Catalunya. Qui en té la culpa d’aquest disbarat? No assenyalo ningú, però jo només dic que els experts informàtics ja han avisat que quan es produeixen aquesta mena d’allaus a les xarxes no hi ha sistema que ho aguanti. Sigui per demanar diners o sigui per comprar una entrada per l’actuació del grup musical de moda, com bé saben els nostres adolescents. Però sigui de qui sigui la responsabilitat d’aquestes incidències administratives, el que és clar és que les baralles entre partits germans no ens ajuden gens, ni a la causa independentista ni a arribar a potencials nous votants. Cal governar millor, sigui quin sigui el carnet de qui pren les decisions.

Com diu l’amic Pere, i el cito textualment, la base s’eixampla amb gestió exemplar per mostrar com es governaria la República. Per fer el ninot ja tenim els governs d’Espanya. Doncs això.

[Imatge: elmon.cat]

Publicat dins de 1. Política, Política i etiquetada amb | Deixa un comentari

Per quan les llistes obertes?

0

Un alcalde (no recordo de quin municipi) apareix ostensiblement “alegre” sortint d’un local d’oci nocturn i, quan es fa públic, presenta la dimissió al càrrec, que, després d’un peculiar període de reflexió a Montserrat, no arribarà a fer efectiva. Un regidor de la meva ciutat, Tarragona, presenta igualment la seva dimissió a l’alcalde Ricomà en pic esbombar-se que havia participat en una multitudinària celebració de noces en període de restriccions pandèmiques; l’alcalde, finalment, el manté d’edil traient-li algunes funcions. Un altre alcalde (tampoc importa de quin municipi) acaba de dimitir forçat pel seu partit al descobrir-se que guardava una important quantitat d’euros a casa seva que, pel que tinc entès, no tenia cap relació amb la seva activitat política.

Tres exemples, en poc temps, de conductes reprovables o poc edificants, no necessàriament il·legals, que han dut els seus protagonistes (o les formacions de les quals depenen) a reaccionar amb un punt de sobreactuació i d’excés d’escrúpols. Una actitud en cridaner contrast amb l’absència de dimissions o de denúncies quan les darreres dècades, tant aquí com a Ponent, s’han sabut escàndols de molt més calibre.

Tothom tindrà la seva opinió sobre quin grau de càstig (decidit pel propi afectat o per altres instàncies) mereixen les tres persones amb què obria l’apunt d’avui. Les xarxes socials, els mitjans de comunicació i, com ja hem dit, les formacions polítiques implicades ja s’han preocupat de fer prou safareig dels respectius afers, pontificant sobre què cal fer o no i proclamant inapel·lables sentències de culpabilitat o absolutòries, sense arribar a cap mena de consens sobre què es mereix realment un representant polític que, potser, és una excel·lent persona i un gestor eficaç al seu municipi. No seria més lògic i democràtic traslladar aquesta mena de judicis sumaríssims a qui realment està legitimat per dur-los a terme, és a dir, la ciutadania? Això s’aconseguiria amb les tan desitjades llistes obertes, que permetés a l’elector, cada quatre anys, posar una creueta (o deixar de posar-la) al candidat que, potser només una vegada, va fer alguna cosa reprovable o poc edificant, però que és un excel·lent alcalde o un regidor competent. No com fins ara, que les creuetes ja les ha posades el partit polític respectiu en el moment de confeccionar les llistes electorals, premiant fidelitats canines al líder o cúpula de torn i enviant a l’ostracisme i a l’oblit qui gosa qüestionar-los. Això també és règim del 78 i no veig les formacions polítiques massa engrescades en canviar-ho.

[Imatge: el regidor Xavier Puig, un dels interfectes; tarragona.cat]

Publicat dins de 1. Política, Política i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El “nostre” 007

0

Per què ens agradava tant Sean Connery? Potser perquè era un actor polifacètic que s’emmotllava molt bé als papers que se li encomanaven, fossin d’agent secret, de monjo detectiu o de pare d’Indiana Jones. Potser perquè se’l veia tot un senyor, contingut, elegant en el tracte i allunyat de les misèries i dels escàndols que de sempre envolten la seva professió. O potser perquè va portar la seva escocesitat (m’invento el mot) fins al punt de defensar la independència de la seva nació, una música que dringa molt agradablement en les nostres sensibles oïdes polítiques.

Connery és, per a la meva generació, Bond, James Bond. Com s’ha repetit fins a la sacietat, el que millor va saber interpretar la figura de l’agent amb llicència per matar, per prendre combinats remenats, no batuts (o potser a l’inrevés, no recordo), per destrossar els ginys de Q o per endur-se al llit quanta femella queia rendida als seus peus. El James Bond autèntic, ben lluny de la insubstancial i políticament correcta versió actual, protagonitzada per aquell sòsies de Putin. Només Connery i Roger Moore se salven de la meva crema particular (sóc fan de les seves pel·lícules).

Com passa amb tots els actors que desapareixen del món físic, ens queda l’oportunitat de seguir veient “viu” Sean Connery a través dels seus films. A veure si alguna cadena televisiva té el detall de programar-ne algun aquests dies. No consta tant.

[Imatge: art.com]

Publicat dins de 2. Societat, Cultura i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Toc d’alarma

0

“Toc d’alarma”: així li va sortir de dir, inconscientment, a un xic entrevistat al carrer per TV3. Sentir aquesta barreja de mots, resultat del ruixat d’informacions sobre el Covid-19 que tornem a suportar dia rere dia, em va provocar una riallada en un moment en què les circumstàncies, ni personals ni col·lectives, conviden a tocar les castanyoles precisament.

Doncs ja el tornem a tenir aquí, l’estat d’alarma. Corregit i augmentat. La llibertat de poder circular de dia i desplaçar-se a altres paratges i contrades, no amaga la gravetat de les mesures imposades, en el fons (toc de queda nocturn, possibilitat de nous confinaments) i en la forma (sis mesos: quan ho vaig sentir, no m’ho creia). Ja han sortit veus condemnant aquesta gens dissimulada conculcació de drets i llibertats. Per la meva part expresso preocupació per la deriva que pugui tenir tot plegat en la ja debilitada democràcia que tenim, però no m’afegeixo a aquestes veus crítiques, ni que sigui per no alinear-me tàcitament amb col·lectius tan dispars (però tan semblants) com els fatxes del barri de Salamanca, els trumpistes o els agitadors napolitans.

Al contrari, entenc inevitables les mesures que s’han pres (i les que es prendran) i les concebo com una mena de càstig a una societat, la nostra, que no ha sabut en el seu conjunt observar les normes, recomanacions i consells que, dia rere dia, per tots els mitjans imaginables, li feien saber les autoritats sanitàries o polítiques. Amb zigazagues, incoherències, descoordinacions o estúpids enfrontaments partidistes, és cert, però amb un consens de fons bastant clar: moure’s el mínim possible, dur sempre la mascareta, observar una distància prudencial… Les imatges que veiem de forma continuada mostren ben a les clares que molta gent es passa aquestes mesures pel que, de forma fina, en diem l’arc del triomf.

Tornen els temps difícils, ens arriben notícies molt preocupants. El “toc d’alarma” és el primer del tètric hivern que ens espera per no saber ser la societat que hauríem de ser.

[Imatge: elpuntavui.cat; en memòria del Joan Ramon, company d’agrupament escolta i casteller de la Jove de Tarragona, que avui ens ha deixat]

 

Publicat dins de 1. Política, Política i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Depèn de tots

0

No sóc gens amic d’aquest tipus de gent de tarannà pessimista o derrotista en matèria de llengua (catalana, òbviament), que sembla que en el fons trobin un mòrbid plaer en constatar que a la nostra manera de parlar li queda ben poc per criar malves. Però faig una excepció amb la persona de Carme Junyent, la lingüista professora de la Universitat de Barcelona i directora de la GELA (grup d’estudis de llengües amenaçades). Ella, que podríem classificar-la dins d’aquest grup del mal averany, és en realitat una dona que des de fa anys es preocupa d’alçar la veu i dir unes quantes veritats encara que facin mal de sentir, una de les quals és que la immersió lingüística de fa temps que no assoleix cap dels objectius que es marcà des d’un primer moment una voluntariosa classe política quan tot estava per fer i tot era possible. S’agraeix la sinceritat, el bany de realitat i el dir les coses tal com són que pregona la Junyent, enmig del silenci d’una part de la professió (em fa l’afecte que més d’un no li té gens de simpatia) i de la mirada cap a una altra banda dels actuals administradors de les polítiques lingüístiques.

La Carme Junyent ha estat avui a Tarragona presentant el seu llibre El català depèn de tu (un títol que remet a aquella política lingüística primerenca de les recordades Aina Moll i la Norma). L’acte ha estat el primer al qual he assistit des de l’inici de la pandèmia, observant totes les cauteles sanitàries, que no cal repetir de sabudes. La lingüista ha desgranat el seu ja conegut discurs crític amb l’actual normalització lingüística, els punts flacs de la llengua (bàsicament el jovent) i els motius d’esperança (el no prou conegut i assumit multilingüisme de la societat, que hauria de ser la taula de salvació). La Marina Messeguer, investigadora d’aquest darrer tema, ha estat la contrapart d’un acte plantejat en forma de diàleg entre elles dues, fugint de la clàssica xerrada.

A la inevitable pregunta de, si el català depèn de nosaltres, què hem de fer?, la resposta segueix sent la mateixa de sempre, ben simple: parlar-lo sempre. Altra cosa és si s’és prou conscient de si això és tan fàcil sempre i en tot lloc i en totes les circumstàncies, però la conscienciació hi ha de ser. Els que fa anys que, crec que sincerament, ens considerem uns conscienciats (no goso dir uns activistes) de la llengua, no podem estar prou satisfets dels resultats fins avui. Pors, precaucions, imposicions legals, limitacions fàctiques… podríem trobar mil excuses que justifiquen o no que no som cent per cent fidels a l’ús de la nostra llengua. Potser ens ajudarà molt el llibre de Junyent: la imatge que il·lustra la portada, un pobre peixet nostrat intentant sobreviure en una peixera mig buida, ens hauria de fer posar les piles de nou per evitar que el català s’afegeixi a la llista dels mils d’idiomes destinats a desaparèixer de la faç de la terra al segle XXI, segons la UNESCO. Una verdadera desgràcia. Una més.

[Imatge: Vilaweb]

 

Publicat dins de 2. Societat, Llengües i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Adéu a Quino

0

Un record per al dibuixant Quino, que avui ha mort als 88 anys. Dir Quino és dir Mafalda, la nena-adulta insolent i saberuda però també plena de sentit comú que a través d’uns aparentment ingenus còmics es dedicava a explicar el galdós panorama de la societat que ens ha tocat viure. I ho feia acompanyada d’altres personatges que, per sempre, quedaran en la nostra memòria: Manolito i les seves beceroles comercials, Susanita i el seu classisme, Libertad (todo el mundo saca su conclusión estúpida cuando me conoce), etc. Vaig descobrir les tires còmiques a principis dels anys setanta i de primeres les confonia amb les de Charlie Brown i Snoopy (personatges que mai no m’han fet gota de gràcia). La Mafalda i amics, al contrari, protagonitzaven unes situacions més properes i divertides i, a més, parlaven un porteño fascinant per desconegut. Amb molt bon criteri, quan Quino se’n cansà, deixà de dibuixar-los i publicar les historietes. Avui, lamentablement, qui s’ha cansat del món a qui disparà els seus enginyosos dards ha estat ell mateix. Fins sempre.

[Imatge: Joaquín Lavado -aquest era el seu nom real- va fer moltes més coses: rajoles que decoren el passadís entre les estacions de Perú i Catedral del subte de Buenos Aires; clarin.com]

Publicat dins de 2. Societat, Cultura i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Respostes no: propostes

0

Tot el meu rebuig cap a la sentència que avui ha inhabilitat el president Torra i tota la meva solidaritat cap a la seva persona. Crec que ha estat una digníssima autoritat i un eficaç gestor en el convuls període que li ha tocat comanar. Voldria apuntar, però, algunes consideracions.

En el seu moment ja vaig mostrar les meves reserves sobre l’espectacle d’estira-i-arronsa en què es va convertir l’episodi de la pancarta al balcó del Palau de la Generalitat, origen i excusa per a la ignominiosa decisió que avui perpetra la justícia espanyola. Segueixo pensant, i el president Torra ho va acabar reconeixent ahir en la molt recomanable entrevista que Vilaweb li va efectuar, que l’actual règim autonòmic més que una ajuda pot arribar a ser un obstacle per a la consecució de la independència de Catalunya. Això no vol dir que s’hagi de renunciar a assolir-ne el control ni a aprofitar-lo per a dur a la pràctica totes aquelles polítiques que signifiquin un progrés per a la nostra societat, fins on permetin les limitacions legals, competencials i pressupostàries (que són, en definitiva, el que dóna sentit a les ànsies de major llibertat). El que és un error, crec jo, és voler utilitzar el minso poder autonòmic per prendre decisions de calat independentista, per molts simbòliques o innòcues que siguin (i la col·locació de la pancarta ho era). Són actuacions suggerides per la “desobediència”, concepte tant atractiu com de mal dur a la pràctica, que precisa d’una molt treballada estratègia prèvia (que no existeix) i d’una fèrria determinació per part dels que n’han de ser protagonistes (que està per veure que la tinguin). És una manera d’autoenganyar-se, d’anar-hi anant que no porta enlloc, una manera de marejar la perdiu que aconsegueix desmotivar la societat aquí i donar arguments i noves mostres de repressió allà.

Hi ha més raons per no jugar a l’independentisme des de les institucions autonòmiques (i això també és aplicable al món local). Aquests són uns àmbits amb (més o menys) poder real, legítim objectiu de totes les forces polítiques, que hi voldran implementar les respectives propostes ideològiques i assolir-ne la màxima representativitat en termes d’escons, consellers, regidors, assessories o el que calgui. En aquestes condicions, és molt difícil demanar la màxima unitat entre les diferents forces, per molta coincidència que hi hagi en l’objectiu final. La prova són les contínues i deplorables mostres de desencontre entre bàndols ideològics, per a desconcert de la pacient ciutadania de peu.

No: l’accent en la política independentista s’ha de posar en un altre lloc. A banda de la mobilització popular (que té les seves pròpies lògiques i tempos), cal centrar els esforços en altres àmbits institucionals: el Consell per la República, per exemple, no mediatitzat pel poder espanyol i lliure de batalles ideològiques del dia a dia, és l’òrgan transversal a potenciar i com a veritable dipositari de la sobirania, deixant-lo de considerar una mera carcassa simbòlica, perquè no l’és. És el nostre Govern a l’exili, el govern que pot col·locar una pancarta a la seva seu sense desagradables conseqüències. El que pot traçar les grans línies estratègiques diplomàtiques o jurídiques, dos camps d’innegable èxit enfront les frustracions peninsulars.

En qüestió de dies, potser d’hores, Catalunya ja tindrà tres presidents: un d’exiliat, un d’inhabilitat i un de provisional. Déu n’hi do. No ens oblidéssim, però, d’un quart president: el que, des de Madrid, remena les nostres cireres. Potser que comencem a arremangar-nos de veritat per revertir la situació perquè ja és insostenible. La tarda d’avui anirà curulla d’airades intervencions a les xarxes, de mostres de rebuig, de crides a concentrar-se en carrers i places… Ja està bé, però, com he llegit no fa gaire (i he repiulat), no volem més respostes: volem propostes.

[Imatge: Vilaweb]

Publicat dins de 1. Política, Catalunya independent i etiquetada amb | Deixa un comentari

Progressistes de me***

0

L’Ajuntament de Barcelona no ha trobat cosa més important que fer que retirar la medalla d’or de la ciutat a Heribert Barrera. Al Molt Honorable president del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera. El motiu? Buscant i rebuscant peces de convicció, han aconseguit trobar algunes intervencions de caràcter racista. Les opinions de Barrera sobre negres o indis americans, no sé ben bé quin és el col·lectiu afectat, devien ser, amb tota seguretat, desafortunades, però cal tenir presents el context i les valoracions morals de la societat en el moment en què foren fetes. Jo també rebutjo aquestes manifestacions però, insisteixo, cal tenir en compte quan i com foren fetes perquè per aquesta regla de tres no se salvaria ningú. Ningú té un expedient vital impolut.

Tota la vida ho han fet, però darrerament, certa esquerra i certs progressistes li estan agafant molt gust a trobar-li tres peus al gat a qualsevol fet, notícia, opinió, manifestació artística o literària o, en el cas que ens ocupa, una placa de carrer, un títol o un honor merament simbòlics, i amb l’excusa que, amb les ulleres del segle XXI, pot ser inconvenient per algun col·lectiu determinat, destinar-hi energies i esforços per reescriure el passat, com si així canviés la realitat al seu gust. Deu fer que així dormen més tranquils per les nits.

Hom esperaria d’aquesta gent, sobretot quan ocupen parcel·les importants de poder, que es dediquessin a dur a la pràctica polítiques progressistes de debò, que milloressin les condicions de la vida de la gent, plantant cara a qui calgués i fent valer les seves decisions i actuacions. Vaja, igual que les dretes, però amb més convicció. De camp per córrer en tenen, i molt. Però el que realment els interessa, l’única cosa amb la qual perden temps i diners és en coses tan supèrflues i sense sentit com retirar un guardó a un polític netament antifeixista per alguna que altra declaració impròpia en el passat. Una retirada de guardó a iniciativa, per cert, d’un regidor que s’havia significat per polítiques antiimmigratòries, aquestes sí, netament racistes. Per a l’actual majoria (que no ho és) del govern barceloní això no ha estat cap obstacle. Són una esquerra de merda.

[Imatge: parlament.cat]

Publicat dins de 1. Política, Política i etiquetada amb , | Deixa un comentari