Ulisses20

Entre a la casa dels pares, li demane a ma mare si s’ha dutxat, que vull portar-la a l’hospital a veure mon pare. Ton pare?, si és al corral, per a què vols anar a veure’l a l’hospital. Li dic que no em faça broma, que vaja preparant-se. No faig broma, em respon. Molt m’he desmemoriat, però acabe de veure ton pare al corral. Li insistesc, però ella no afluixa, m’acompanya al corral. Em trobe el meu germà, li dic que la broma de la mare no és minsa. Quina broma, em demana ell… Que el pare és a casa. Comprova-ho, em diu. Collons, és veritat, mon pare és al corral, adobant l’espai del gos, deixant-lo com ell el vol, organitzant no sé quantes coses més. No sé com reaccionar, malgrat que estic content, que és una sopresa tot plegat, em mire ma mare, que m’observa amb no poca sornegueria (descregut!). Li demane a mon pare que fa, com es troba, què fa ací, qui l’ha enviat, com ha vingut, com és que ningú no m’ha avisat de res… Dispare les preguntes tant de pressa que em deixe els interrogants. Les respostes.
–No em faran més proves fins dilluns que ve, així que m’han donat l’alta fins diumenge.
De moment som a casa, dic, això és el que compta. Però ja has començat a treballar més del compte. Això no és treballar, em replica, organitze tot el que heu desorganitzat aprofitant-vos que no hi era. És veritat, mon pare ha tornat i ara tot sembla gairebé normal, com abans del primer ingrés. Aquesta serà una setmana llarga, també, de molta discussió, em tem. Però totes les cares d’aquella taula reflecteixen l’emoció del moment, el goig de trobar-nos plegats. Fins diumenge almenys.

Afegit: hi ha retallada de personal, som en un mes difícil, perquè l’estiu fa tuf de vacances i d’un ritme hospitalari diferent. Els hospitals valencians estan sotamínims, tot l’any, no cal esperar les vacances. Malgrat les campanyes del PP, les obres estan aturades en qualsevol dels hospitals valencians, alguns serveis van tancant-se. Fins i tot corren perill les urgències en alguns hospitals importants. La retallada de recursos és intensa, amagada, nocturna, conscient, de provocar la desaparició d’alguns serveis. De primer, cal anar pagant els capricis (la fórmula 1, per exemple), després perquè no hi ha eleccions a la vista, de tercer, perquè la veritable política d’atenció social no és el fort dels polítics valencians. Malgrat els estirabots de Rita, Camps o Rambla.

Els bous d’enguany no envestien, diu mon pare al veí d’habitació. Però ràpidament gira la vista, perquè aquell no està gaire interessat en els bous i les històries d’animals. Ara comença el veritable relat:
–L’any que s’acabà la guerra, mon pare (el meu iaio) va anar a Pamplona a veure els bous i a visitar la fira. Cinc o sis homes del poble van anar plegats. Necessitaven animals i aquelles haques eren nobles, treballadores, amb coll. Les haques galegues tenien mala fama. Les de Pamplona, en canvi, m’assegura mon pare, tota la força que esmerçaven tenien de noblesa, aquelles haques. Els uns compraven vint haques, els altres deu, un que li deien Benlloc em va arribar a comprar quaranta. Baixaven les haques en tren, el tren Xurro que baixava de l’Aragó.
Els homes ensenyaven la compra en una era, on ara hi ha la primera bàscula, porfiaven, entre homes, qui havia fet millor compra, s’arrufaven els homes, estiraven el coll com uns titots.
–Si agarres l’haqueta del coll, te la regale! –va dir Benlloc porfiant el Sucrer. Però bo era aquest, perquè ningú el retés a aconseguir trencar límits. Li va costar, diu mon pare, però es va fer amb l’haqueta més viva que havia mercat el de Benaguasil, Benlloc, aquell any. Benlloc era jove i ros, fatxenda com no se’n coneixia, però la boca el perdia, els perd els homes, la boca, i finalment, com passa gairebé sempre amb tanta fatxenderia, no va complir, perquè no coneixia qui era el Sucrer. Una cosa comparà, li retreu mon pare, a un altre fanfarró de Betéra, el tal Benlloc de Benaguasil, però mon pare vol que m’estalvie el nom per qüestions familiars.

El meu iaio portà una haca, el primer any, que li va costar noranta duros, negra, valenta com ella sola. L’any següent en portà una roja, gran, poltre d’un any i mig, molt treballadora. N’hi havia que li l’emprava per portar llenya al Famós, a Tavernes. De la partida de la Garrofera, on hi ha les casernes noves, fins allà costava el viatge un dia, el carro carregat de llenya.

Un altre viatge, passats els anys, el va fer mon tio Paco a Pamplona, i va portar una haca poltre, bonica, que li va costar set-cents duros, però aquella, durant el viatge d’aquell tren xurro que parava al Puig, va menjar-se el pèl de la cua i de la cremellera, la crinera, i d’això va morir segons mon pare al mes, malgrat que el tio Blanco provà de salvar-la, que li va fer neteges de panxa i de cul, li estacava el braç per traure-li un rosari de bonyigos, ell que tenia ferreria i entenia d’animals més que no els menescals; però l’haca va acabar morint-se.

Sempre teníem dues haques i una burra, a casa, afegeix mon pare. L’última haca que vam tenir era filla d’un cavall de Palanca i d’una egua de Silverio Bleda. Tenia molt de coll, i mai no es negeva a tirar quan li ho demanaves. La vam vendre al final, a un comerciant de Montcada, no recorde el nom. Era una època de carros i haques, per a treballar i anar de festa a Sant Miquel, a Llíria. Un colp vam anar amb ta mare i els iaios, n’érem vuit o nou i va caure una aigua de por, sort que portàvem la lona i vam posar la vela, amb els ferros, però vam acabar el viatge banyats.

El tio Vicentico, el de la Bueleta i els Càrpio eren els més llauradors, els que llauraven més recte, també el tio Julian, l’home de la tia Encarna, i un que vivia al Mas d’En Conill, no sé com li deien. Allà llauraven per concurs, tot i que no hi havia gaire fama de fanfarrons.

La penúltima burra la compràrem a Bétera. Eren dues burres germanes que venien de la fira de Xàtiva. Una la compràrem nosaltres i l’altra no recorde qui, al Granerer de Montcada, un comerciant d’animals. Les dues eren manteres, però de molta força. La meua li la vaig canviar a Tofolet, pèl per pèl, la meua per una altra de més menuda però molt lleugera. Tu les has conegudes totes dues.
M’acaba explicant mon pare com plorava de petit, jo, agafat als pantalons del iaio perquè em passejara amb la burreta i un carro petit, que solament que servia per això. Que no apagues el llum? Sí, si no m’expliques res més, dormim, però jo encara em faré un café.
No dormiràs. No, aquest temps de carros i d’haques em té agraïdament desvetllat. 

Segona setmana. Arribe amb la bossa de l’ordinador, sopat, observant el carrer, la gent que va amunt i avall, poca gent, després que he aparcat amb una facilitat increïble. De nit, en aquest indret, mai no et creus com de fàcil és trobar aparcament. Ara ja sé on no deixar el cotxe, perquè hi ha desgraciats que el deixen frenat, en doble fila, i poden absentar-se més de dues hores sense dir ni ase ni bèstia. Vaig haver de telefonar els municipals.
A les escales de l’entrada de l’edifici central solament que hi ha tres o quatre persones que fumen, em trobe una persona que baixa de l’ascensor i prou. La resta fins al meu destí és desert. Puge fins a la vuitena, mon pare dorm, com el veí d’habitació. Els llums són encesos. Deixe les coses i comence a preparar el silló on passaré la nit. Trec l’ordinador i mon pare es desperta. Ja ets ací: el salude, li demane com va, i si vol res, em demana si he sopat, li responc que sí, que ja són gairebé dos quats de dotze. Has anat a cap lloc (es refereix si he anat al camp), li dic que sí, que he estat al Pla de l’Hereu, nosaltres en diem Mangraner. Ai, un dia en parlaré dels mangraners del terme, els mangraners del Camp de Túria. Ferran preparava no fa gaire un especial sobre els mangraners per a la revista Mètode.
Què, hi havia brossa? N’hi havia, no gaire, però he tirat una motxilla (Karda, comercialment, s’escriu amb K). Sí, em diu, al Mangraner amb una motxilla és prou. Veig que s’espavila, que comença a raonar amb interés, ara mateix. Quan torne, potser aquesta setmana, hem d’anar pensant a tirar guano al camí d’Alcubles, al camí la Torre, als dos camps de la satsuma, així que espere estar-me a casa prompte per començar la feina. Ell va dibuixant com serà el seu futur, sempre carregat de feina i de responsabilitat. El Robero ens portarà el guano al camp, i nosaltres l’escamparem. Nitrofosca, afegeix, tirarem Nitrofosca, i explica el detall de les quantitats, els sacs a cada partida, la manera com ho farem. No sé si sap que, almensy la bicicleta i un grapat de feines més, s’han acabat ara per ara. Però ell continua segur que el guano no és una feina que no podrà fer, segons els càlculs que va fent-se.

Ha vingut l’amiga d’Empar, m’explica, Carme; tres vegades ha vingut a veure’m. Com que treballa ací…, son pare va viure a la nostra casa, on vivia la tia Maria, treballava de pastor per al iaio. I el germà portava l’haca gran de la casa, abans que la portés Enrique. Li dic que ahir vaig veure Enrique, l’últim dels jornalers de la casa pairal dels Bovins de Bétera, almenys l’últim que jo recorde. Enrique ha de vorejar la vuitantena, però encara el vaig veure ahir amb una Mobylette amb el cabàs i la llegona, i les ganes de continuar treballant al camp.

Ahir va venir el Pitirri a veure’t. No el vaig veure. Es va enganyar d’hospital, es pensava que eres a l’Arnau de Vilanova. Sóc a la Fe. Sí, jo ja ho sé on ets, però ell no ho sabia, m’ho ha dit la filla, que havia vingut expressament. Té un camp mitger amb el nostre, al Pla de Sant Ramon, també li han furtat la porta de la caseta del reg.

També he estat al Pla, al costat del de Sabelín, i m’he trobat una parella que m’ha fet estar parlant mitja hora. Són grangers, ella és mestra, de Campos, al sud de Mallorca, i coneix gent de Mata de Jonc, va estudiar amb n’Antònia Ensenyat. Qui?, pare, tu no la coneixes, n’Antònia. L’home és d’Amèrica del Nord, fa vint-i-cinc anys que treballen a Bétera, de grangers. El món és molt xicotet. Això mateix ha dit l’americà, que el món era molt petit, quina casualitat troba-nos al camp, al terme de Bétera, parlant de Mata de Jonc, d’Antònia Torres i d’Antònia Ensenyat.
Ella es diu Maria, també és mestra, diu que mai no parla mallorquí amb estranys, per por que no l’entenguen, que solamnet que ho fa amb el seu home, l’americà. Jo li ho he demanat expressament, que me’n parlés, i ella s’ha estranyat.

Quants mestres treballen en l’escola gavina, em demana mon pare. Quants?, trenta o trenta-cinc, li dic, s’alça d’un bot, em mira, li he de demanar que abaixe la veu. Trenta-cinc, ho repeteix com si fos impossible.
Van eixint més coses a la conversa, del passat, del present, d’alguns deures pendents al camp, –No t’oblides de fer una ullada als ametllers, trobe que n’hi haurà brossa.

L’altre dia, comence a dir quan em talla: ja ho sé, segur que has vist el Cassolo i t’ha dit alguna cosa. Com ho saps, si encara no havia començat a explicar-te res… Però ja m’ho pense què t’ha dit i ja li pots dir que no, si el trobes. Solament que volia donar-me uns consells de millora, perquè els ametllers… Prou, em talla.
Comence a navegar entre fotos i pàgines per adobar alguns breus per a l’escola.
–Aquest ordinador va amb piles? Amb bateria.
–Aquest et va costar tres-centes mil pessetes? No, aquest solament mil euros.
–Com han baixat.

Pare, passa de mitjanit, hem d’anar pensant en tancar el llum i plegar, jo he d’escriure l’apunt. Això que fas és treballar? No, això és la manera de dir-te bona nit i començar a pensar què vull explicar, com vull explicar-me això que vaig vivint.
Bona nit. Deixa la porta mig oberta, perquè entre una miqueta de llum. Demà s’alçarem a veure els bous? Naturalment. Demà és l’últim dia. Bona nit, pare.
Bona nit. Encara no he eixit de l’habitació amolla: els bous d’enguany sembla que són mansos. Em gire sorneguer. Ho deia el diari.
Explica-li-ho a la gent que cau cada matí de morros, veuràs com no són del mateix pensament.

Mitjanit. Demà tanquem setmana amb un diumenge de repós, sens dubte, després d’un jorn tan complex. Comence de matí canviant el pany de porta d’una caseta de reg. N’hi ha centenars al terme, al territori sencer, i la moda que va establint-se no afavoreix la propietat, almenys una propietat agrària escassa. A la ferreteria em vénen un pany complet, el bombí, les claus, el pany, la maneta. Ho he de reblar, així que també agafe una capsa de claus i amb l’equip complet, alicates, martell, taladre entre més estris, me’n vaig decidit a la feina, però ep, quan semblava que no em deixava res, el de la ferreteria m’avisa si sé on em fique, perquè si no ho sé, o no ho sé prou, ell ja comença a preparar-me un dictat de consells imprescindibles per anar pel món a muntar un pany, com si diguérem, les beceroles accelerades d’un futur manyà molt professional.
El propietari de la ferreteria em fa una descripció exacta del que he de fer, que no faré, perquè amb tants detalls, abans passa la llima, compte d’enfonsar massa allò, que no t’entrarà després el pany, posa els claus, no rebles res, a mi no m’agrada com queda després la feina, la primera que vaig fer, el primer pany qte vaig canviar vaig passar-me dues hores, però ara ja vaig preparant-ho tot abans de començar… Marxe dubtós d’aconseguir el propòsit, de posar el pany nou a la porta, sobretot perquè no dispose de les dues hores que diu aquell.

M’ha quedat bastant redó, si exceptue que el propietari de la ferreteria m’ha venut una maneta llarga en excés, així que passe de la perfecció i avance feina: passe per la cooperativa, compre cinc sacs de cristalí d’estiu (en tres mesos el sac de guano ha pujat el vint per cent), una capsa de cinc quilos de verí per al caragol i un centenar de goters. Em telefonen perquè passe per l’estació: he de rebre una persona que volem contractar a casa dels pares; trigue cinc minuts a presentar-m’hi. L’acompanye a casa, li la presente a ma mare, ella diu que ni pensar-ne a posar ningú a casa, que ella ja es val per tantes feines que calga. Li dic que tant se val què diga, que posarem una persona que l’ajude. Amb Rebeca, que és d’Hondures i ha vingut a casa amb la xiqueta i l’home, no acabe d’avenir-me amb els serrells de la proposta. Li dic que tornarem a parlar-ne dilluns. Passe pel camp i deixe part de la càrrega. Fique el contingut d’un dels sacs en el dipòsit del reg, i me’n torne a casa. L’olla és llesta, la prove de sal i afegesc colorant. Pregunte a ma mare si vol fideus o sèmola. Em telefonen que venen a portar-me la nevera, Empar la va comprar ahir a cals Broseta, perquè el congelador de la vella ha dit prou, fins ací. Puge a casa i comence a buidar la part de nevera que encara funcionava, ho deixe damunt els bancs de la cuina, trec la nevera del seu lloc i la netege, perquè no em diguen que som bruts. Triguen més del compte, els Broseta, més del que m’han dit.

Arriben tres quarts d’hora més tard, són les tres tocades: –hem tingut un dia de por, diuen els germans Broseta, però em pugen la nevera a casa (un sol colp a l’escala, un sol pelat a la nevera nova), la instal·len i marxen amb la vella. En això han sigut molt correctes. La nevera nova va de cine, és el seu primer dia en aquesta casa, però sembla que és de tota la vida. Baixe a ca ma mare, trobe els fideus i em decidesc. Cinc minuts després, dinem. Ma mare diu que seran cruns segur, i durs. Són bons. El brou era bo i dinem a gust, després dels fideus, creïlla, pilota, botifarra, casalà… Xarrem d’això i d’allò. Ella em demana d’anar a veure el pare, però avui no sé si ho podrem adobar. Alcem taula, ella renta els plats, jo marxe a casa, em deixe caure al llit, m’adorc, em despeta el telèfon. No l’agafe, baixe i prepare el cotxe amb els estris del camp. L’herbicida (Carda, quin nom, quina metàfora d’herbicida), la motxilla, la màquina, l’aigua necessària, l’aigua de beure. Sóc a Pinela, fa anys que no venia. De petits jugàvem en unes muntanyes de terra i pedra que van traure per anivellar el camp. Encra hi són, més a la mida d’una relaitat menys fantàstica. Mon pare vol que tinga cura de la brossa, així que em passe dues hores acarnissant-me amb l’herba i uns gossos que solament que lladren. Després, mon pare ja em diu que són els gossos del criador de caragols de la vora. Caram, tinc un criador de caragols i jo he comprat verí perquè no se’m mengen la collita.
Passe pel Pla, deixe un altre sac de guano al dipòsit del reg, prove el venturi, revise com van les carabasses, quina barbaritat de mates, poques carabasses però moltes mates. Mon pare ja em va avisar que tallara els refillols, però no hio vaig fer. Torne al camí de Llíria, on l’aventura del pany. Ara mateix es rega, afegesc el tercer sac de cristalí d’estiu. Finalment torne a casa, em dutxe. Baixe al carrer, perquè ma mare ja m’esperava, m’ho sembla, a la fresca, a la porta de casa. L’estiu és bo per això, per eixir a la porta de casa a saludar qui passa, a enraonar, a parlar d’això i d’allò. Es oara gent que ens demana per mon pare. Diem que va bé, que es troba fora de qualsevol perill, més enllà de ser un home de vuitanta-sis anys, com qui diu en la flor de la vida, que ara ja no podrà anar amb bicicleta.

Va congriant-se una negror de núvols que descarregarà en qualsevol moment; al carrer del mestre Gascon Sirera s’ha fet de nit, però solament que amenaça, perquè després no passarà res de res, malgrat que en alguns indrets les tronades d’estiu han afluixat de valent. A Castelló n’ha caigut a manta.
Prepare el sopar amb la mare, ous i carn, i meló de tot l’any. Ella aigua, jo cervesa. Dilluns hem d’anar a comprar tomates, enciam, olives… Trec el fem, puge a casa, Empar i el xic ja han tornat de la Vall d’Alba, parlem de l’aniversari, de la nevera nova, de tres bresquilles del secà de Cabanes que m’ha enviat Paqui, de més detalls. Em canvie, agafe l’ordinador, torne a veure si ma mare s’ha gitat, però és a l’hamaca: –vull estar-me ací una estona, però no vull eixir a la fresca.
–Hi ha Vicentica i Conxín, a la fresca, li dic.
–No vull eixir.
–Vols res més?
–No.
–Bona nit, mare.
–Digues al pare que demà sí que aniré a veure’l. Bona nit.
Marxe cap a l’hospital. Gairebé final del dia. 
  

En un tres i no res he canviat l’hàbit, l’horari i la manera de viure. M’he traslladat en certa manera; ara visc les nits a l’hospital. Sense cridar-ho, tot canvia com afronte ara les coses. Una acció involuntària apareix de sobte a la teua vida, en la persona d’un altre, i et fa canviar els modos. Sobretot els modos entre més hàbits.

Viure-hi d’acompanyant, en un hospital, és un viure que fan milers de famílies. És el primer que topes en la vida d’hospital, a l‘entrada, esperant l’ascensor, pujant o baixant la planta, aturant-te: no ets l’únic que ha de viure una situació semblant, d’acompanyar algú malalt. El teu viure ja fa molts i molts anys que va ser inventat. Ara mateix recorde ma mare d’acompanyant, quan jo era un xiquet, la recorde aquelles nits, tantes nits com recorde. Jo era un xiquet.

Si l’hospital és gran, La Fe ho és, un gegantot d’hospital a punt del desballestament, la quantitat de desconeguts que fan el teu paper és increïble. Un paper d’acompanyant, d’estímul, de suport psicològic, més que no un paper rellevant. I encara he tingut molta sort, perquè mon pare es troba gairebé com abans, vull dir, tret d’alguns detalls per ell importants, parlem gairebé com sempre, del món, del camp, de l’escola, de la feina, de les coses que ara no fa, que no pot fer. Supose que ell ho veurà d’una altra manera.

Aquest viure a l’hospital, cada nit, és una cosa que fan cada dia milers de persones, una ciutat dins una altra ciutat, una organització dins una altra, l’autèntica urbs a dins la ciutat, diferent, especial, amb tot de detalls per explicar. Com diria l’Isern, un hospital és tot de gent explicant-se històries els uns als altres, vides de malalts, de circumstància, d’anar filant els dies, les nits, una rere l’altra, bo i esperant de tornar a la rutina d’un altre viure, d’una altra història que ara, en aquesta banda de la vida, ens sembla màgica, amb tot el sentit que abans no distingíem. O valoràvem poc.

Berta apunta com una de les causes principals del fracàs de comunicació de l’escola cooperativa, de no tenir cap espai de veu al si d’on es couen les grans decisions, la discensió. No som una societat de consens, al contrari, i per això la torpesa, o la complexitat, o pitjor, la confusió.

Ningú no nega que la societat necessita bons referents en tots els sentits, especialment d’educatius. Tothom tenim els referents nòrdics com a exemple. Fins i tot els no experts coneixen els detalls dels èxits finlandesos en matèria educativa. Caldria acceptar, doncs, que necessitem una veu professional que ajude a posar seny en el desconcert que patim, respecte de l’escola. Vol dir, els agents socials prou que agrairien aquesta veu. Una altra cosa són els polítics. Els polítics, ai, sempre són una altra cosa.

No obstant, si som capaços d’articular discursos intel·ligibles, comprensibles en tots els sentits (cal saber explicar què fem), faríem un gran servei a una societat confusa, mig perduda, però afamada d’una certa visió més professional, pel que fa a l’escola.

L’objecte fóra saber explicar l’experiència del model cooperatiu d’escola, en tots els sentits, pedagògic, identitari, de participació, de compromís, amb la finalitat de tenir veu i començar a destriar el gra, en un món on la palla dificulta de veure fins i tot la lògica més bàsica. Cercant maneres que canta Miquel Gil amb aquesta nova orientació, de Berta Chulvi. A la manera de les escoles cooperatives.

Segona nit de les cooperatives d’educació aplegades a UCEV, a l’escola Grans i Menuts de Castelló, la Plana. Apunt sobre una reflexió de Berta Chulvi.
Allò més sorprenent i singular, de la segona nit de les cooperatives celebrada a Castelló, a mi així m’ho semblà, fou la reflexió que Berta Chulvi, psicosociòloga, plantejà davant allò que provoquen les pròpies ccoperatives d’educació d’aquest país: un paradigma. Som un grup identitari molt fort, que es creu que fa un treball boníssim, per dedicació, per compromís, per innovació. Potser que ens creiem massa i ens exigim massa. Però no és menys veritat que som un grup d’identitat important; en canvi, no tenim veu en l’àmbit del debat social sobre educació.

Per a una psicòloga social, ella ho és, que fa anys es mou entre el periodisme i la sociologia de l’educació (una aleació d’avorriment), ací hi ha un extaordinari exemple de paradigma teòric. L’absència d’una veu experta al debat sobre l’educació. El món cooperatiu no pinta, però no sembla que això ens importa gaire. Almenys a una bona part no els importa ni molt ni massa, en això Berta té raó.

En un context més general, si fem un repàs breu a la història del segle XX, no descobrim gairebé res de nou. Tant els polítics de la dreta com els empresaris, mai no s’han sentit atrets per l’ideari cooperatiu: no els ha interessat mai el món de la cooperació, si no era en benefici propi. L’esquerra afiliada als partits socialistes o comunistes, si fa no fa, jugava un paper similar. Per por, per mala traça, i també perquè els principis de la internacional cooperativa ens assimilava en excés amb l’autogestió, el comunisme més pur o, pitjor, l’anarquisme més primigeni. Quina il·lusió, què més voldrien alguns històrics, afegiria.

Però tornem a la reflexió i deixem l’entusiasme d’una època que mai no va ser: com s’explica tenir identitat sense tenir veu? El cooperativisme, particularment els cooperativistes de l’educació, tenim un gran sentiment de pertinença: som experts i professionals, ens creguem el nostre entorn immediat, cerquem la qualitat i la millora continua, som al cap de la representació i de la preocupació social, cadascun dels nostres projectes, individualment, té personalitat pròpia. En resum, som l’èmfasi de la singularitat.
Però, malgrat tot això, ningú no ens busca, ni sol·licita la nostra veu d’experts; al contrari. De cap manera pintem ni ens deixen que ho fem.

La nostra escola va ser convidada a la llotja principal de can Barça, una nit màgica que també eren convidats una tria important d’escriptors, de València, de les Illes, de la Catalunya Nord, de tot el territori. Havien publicat una edició de contes breus d’aquells escriptors que van repartir a tots els assistents. Cent mil quadernets repartits de trompada, de literatura en català. Allò semblava un país normal. Em sembla recordar que Isabel Clara Simó, o Ferran Torrent, aquella nit van fer la treta d’honor o una cosa pareguda. Vaig sentir emoció, per l’escola, pels escriptors, per la llengua, per la música, perquè el futbol i els seus dirigents podien ser una altra cosa diferent… Mai cap club de futbol, d’ací de València, no ens havia convidat a fer cap cosa en aquell sentit ni d’aquell estil. A València, els clubs importants més prompte fan campanya en el sentit contrari, però la fan en castellà, gairebé sempre.
Uns altres diuen que això de la campanya a favor d’Unicef és d’aprofitats, que quina cara i tota la pesca, posar-se Unicef a la samarreta i destinar u  grapat d’euros a qüestions socials. Vaja, home, els dic, llavors preferiu que diga Siemens, o Movistar, o El Corte Inglés o qualsevol dels negociets que lluen la majoria de clubs a la samarreta, perquè aquells no ho són, el 99% del negociet esportiu, uns aprofitats del més pur estil Ibex-35.

No entenia perquè un grapat de cadenes de gran difusió espanyola lliuraven publicitat gratuïta al senyor Giralt, protagonista visible d’una moció (segons ell ve sol), una nit i una altra: totes les cadenetes i les ràdios vinga a fer parlar la moció, que és un atac contra el Barça, i contra una junta que havia tornat l’esperit reivindicatiu, nacional, de compromís per la llengua, per la cultura, per l’escola del seu país com ningú no ho havia fet. I potser ací hi havia el perill, justament en aquest compromís excessiu pel nostre país, per tot el territori, també anomenat països. Ep, tantes cadenetes de ràdio i TV poden perdonar l’exces de falangistes, de feixistes, d’accions antidemocràtiques de no poc esportistes, futbolistes en la seua majoria, però ai, això de l’Oleguer no ho podien suportar. Un futbolista que escriu, pensa, parla tan clar a favor del territori i de la llibertat és massa bèstia. I això d’una junta que vol capgirar la uniformitat esportiva espanyola tampoc no ho poden suportar. No ho oblidem, a dins la massa social, tots no són independentistes.

Un club i una junta que és favor del país, de l’escola, de la música, de la cultura, d’Acció Cultural, d’Omniun i no sé quantes coses més (el ‘.cat’ per exemple), bé que mereix la nostra confiança. Contra la censura i contra la moció, contra les cadenetes de ràdios i TV espanyoles en la seua immensa majoria, sempre agraïts a Laporta i els seus.

UN canal de televisió ofereix futbol, en directe, les vint-i-quatre hores. Imagineu un campionat que durés vint-i-quatre hores, set dies la setmana, tres-cents seixanta-cinc dies l’any? Amb periodistes de dretes i de més a la dreta, amb l’Àngels, el Francino, la Nierga, el Puigbó, fins i tot el BonaFont, o el Font a seques, tu, l’altre i el de més enllà: futbol en carn viva, a qualsevol hora, per sempre, laborables i festius… Innovació? Això ja ho feia el franquisme, adobat amb documentals de Terra, mar i aire, si voleu, però s’ha avançat tan poc com vulgueu mesurar. Cuatro, la Sexta, i les altres, són cadenes que es moren pel futbol, per l’audiència, per fer-la progre, la dictadura espanyola: perquè es tracta d’això al remat, de fer el mateix que van fer els franquistes, però amb uns acudits pel mig, per l’entremig, i poqueta cosa més. I banderes, un paisatge fet a banderes. Falangistes, pronazis, amb bous i sense, amb escuts, amb aligots, banderes i places, places farcidetes de gent reclamant cultura, a cabassades la cultura col·lectiva exigida, connectem, conectamos con: plaza Cibeles, plaza Oriente, plaza España, plaza Colon, plaza Jose Antonio… un munt de places i de referències democràtiques (!), roges, totes aquelles places, roges i borbòniques, de reis, de prínceps, de marianos, de zps, places de referents ben nostrats: com deia al començament, futbol i poqueta cosa més.
(Allò que havíem d’avançar, en democràcia, ja ha tocat terra… Què? Que ja hem tocat sostre. No espereu gaire res més: futbol i poqueta cosa més.)

Del mas de Noguera, quaranta músics, com quaranta lladres, homenatgen la mar. La Mediterrània és una mar entre terres, domèstica i salvatge, una cruïlla de pobles i cultures. Sobre l’aigua, un pont de veus, de pasteres, de crits i de cants, de música, d’un viure a vora mar que trenca fronteres, una quimera d’encontres –mar enllà, en el secà–, de ports, de vinyes, d’alzines i d’oliveres. Una mar de naus, d’herois i de mortals, primera pàtria d’aquella història d’Homer, que va decidir enviar els argonautes a l’atzar de l’aventura, a trobar la mort. Ulisses, que va buscar en va les respostes al coneixement, perdut en una mar d’illes, de llengües. Mar i mare, Thàlassa, Yam, Deniz, Mediterrània. Àfrica, Àsia i Europa, vet ací la trilogia mediterrània, una aigua que banya més de vint països a través de milers de quilòmetres i de costes. Conec uns rius que van a morir-hi, conec uns rius, i uns barrancs, que dòcils van a morir. Aquesta és la mar interior més gran, mar de poetes, font inesgotable de mirades. Mare o mar. Mediterrània, mar de penínsules, de caps, de costes urbanes, mar d’amenaces. De música, sobretot, aquesta setmana, de polques, de masurques i tarantel·les, de bourrées, i de més encants i regsitres. Des del secà de Castelló, aquests quaranta músics, encara tendres, no li giren l’esquena a la mar. Que la visita de Miquel Gil i els Obrint Pas els destape la gerreta de les muses.

Eixim dos minuts tard, però ja veig que costa eixir de la gran urbs, i quina desolació de paisatge: això també és Barcelona, però no sé si és Europa. He agafat l’Alaris de les 19.30. S’atura a un grapat d’estacions (Port Aventura, Salou, Tarragona, Tortosa, Vinaròs, Benicarló, Benicàsim, Castelló, Sagunt, Cabanyal, València). Sembla que vinc amb tramvia. Abans de cada parada, el relator anuncia doblement l’estació, amb una sola llengua: la seua. La pel·lícula també és en una sola llengua, i la música i els documentals que facilitat la companyia, no cal dir-ho. El tren fa el tram Barcelona-València, però la llengua és la de Madrid. El desgraciat encara anuncia que Espanya ha guanyat (a Sagunt, justament), a través de la megafonia interna deixa anar uns segons l’eufòria desmesurada d’una ràdio que sembla malalta: una olla de grills calents de no follar. Arribem A València i mentre baixem i tota la pesca han passat quinze minuts més de l’horari del bitllet. Total, del que diu la web oficial de Renfe a la realitat, quaranta-cinc minuts de l’ala. Vaig lleuger cap a l’estació del metro, tot de cotxes desbocats van cap a la plaça del pp de València, a escridassar-se i a celebrar que ha tornat a guanyar el PP o una cosa pitjor. Arribe al metro. A l’estació no hi ha ningú. Sembla que han abandonat l’estació. Ningú no informa quan passarà el primer o l’últim tren. Baixe a l’andana. Hi ha un home que em diu que mire el rètol i sabré quan arribarà l’últim tren cap al poble. 23.39. Encara falta mitja hora. Dissortadament, l’hora d’arribada va retardant-se, no sabem perquè. Finalment el metro arriba a les 23.45. Sis parades més enllà s’atura. Final de trajecte, en una estació d’enllaç, però no n’hi haurà cap més tren fins a les cinc de la matinada, i aquests no avançarà cap als pobles. Sort que han vingut a buscar-me. Finalment, a dos quarts d’una arribem a casa. Sis hores després que havia eixit cap a l’estació de Sants. És aquesta organització agradosa, d’infrastructures pulcres, d’eficàcia, que van conformant el país i el nostre futur, entre PSC, PP, selecció espanyola, i tota la mandanga. A València, mentre els espanyolistes anivellen l’oli cultural, l’acadèmia blavera de Lo Rat Penat sembla que ha presentat una denúncia, per demostrar que a Barcelona i a València parlem llengües diferents. S’equivoca, el falangista Giner, promotor de la denúncia en l’apreciació. Per una llengua que ell no qüestiona mai, el caos, la indecència, la desinfrastructura i encara temes pitjors, com el locutor o maquinista de l’Alaris, la llengua sí que és la mateixa: la burrera del ruc. 

Fa vint minuts que hem eixit  i encara no som a Alboraia, la lentitud és intencionada, supose, per entreveure una horta de catàstrofe, entre torres urbanes fetes fa anys i altres que s’han alçat però no tenen data de termini, amb la crisi: què passa amb el paisatge valencià de més identitat? Això de l’Euromed és ràpid, en la publicitat de Renfe, perquè a la realitat és una altra cosa.
El bitllet de tornada (serè dos dies a la capital) ha variat d’ahir a avui, de colp m’han afegit trenta minuts pel mateix trajecte. Total, que em costarà tornar de Barcelona tres hores i mitja. Una eternitat. M’acoformaré a saber que no trobaré tren de tornada al poble, quan arribe. Que hauré de d’agafar un taxi que em costara si fa no fa el mateix que tornar de Barcelona, en diners, no en temps. La lògica i l’economia europea, l’Espanya de Renfe, ens ix a milionades de paciència i paga cada revolt per cabró. Els milions per l’AVE, per als senyorets, són milions de destroses per als valencians, però sense poder tornar al poble si arribe més tard de dos quarts de deu. Quinze quilòmetres a peu.

El viatge en metro, l’antic trenet de fusta, ja havia estat una singladura. Com ha canviat baixar a València en trenta anys. Castanyes, si no em dius una altra.

Almenys el metro ha parat allà on tocava. L’altre, el de llarg recorregut, ha parat en no sé quantes estacions on no hi havia ningú, ha anat frenat i fins i tot ens ha aturat en dos erms, sense estació, també davant la Central de l’Hospitalet, a Cambrils, a més de les parades concertades.
Total, de retard en retard, i de sorpresa en sorpresa. Tres hores i quinze minuts ja diu què som: espavilats o ximples.
Diumenge torne en el mateix tren o un de semblant. L’única cosa bona és que m’estalviaré el partidet. Espere que el maquinista no es pose a tocar la marrana, si passa el pitjor. Dos accidents el mateix dia fóra massa impacte.

Acabe de comprar tres entrades per veure el concert que Música Temprana i Aspanion organitzen dijous al Palau de la Música de València, en favor dels xiquets malalts de càncer. És un ajut mutu, a favor de la música i contra l’abús de pàtria i futbol que va congriant aquell canal, Cuatro, amb l’Àngels Barceló jugant a dues aigües (pobra, quin paper tan galdós). Si tenia dubtes, ara almenys tinc una excusa de qualitat per defugir el terratrèmol de caspa i pàtria que ens espera si passa el pitjor. Pot passar el pitjor sens dubte. Contra la Rússia de Putin, amb la Rússia de Hidding, la música dels xiquets que passaran la vesprada amb aquell regust culte, educat, exquisit, de sentir-nos normals, occidentals, pro-europeus: gairebé nòrdics. Ho han escrit en alguns blocs: el futbol de nacions és parafeixista com a poc. Amb autèntiques batalles de voler fer mal. En això, els americans, pre-civilitzats en tantes coses, ens porten una hora lluny de camí i de respecte, quan s’enfronten dues afeccions rivals i totes dues s’afarten de pipes o roses o poals de fanta i coca-cola l’una al costat de l’altra. Em demane a favor de qui van els Txetxens, els Kurds, els Palestins, en aquesta eurocopa, o els països que no tenim estat. Per què els causa sorpresa que no anem amb Espanya, si aquesta barra ens prohibeix de participar i de viure lliurement, per exemple.
Amb quina de les quatre seleccions europees aniran aquells que ara mateix naveguen en pastera enmig de l’Atlàntic?
Sort encara d’aquest concert benèfic a favor dels xiquets, d’una vida conscient.
A més, hi intervindran el dolçainer major Xavier Richard i la Nova Muixeranga d’Algemesí, a partir de les 20.00, a València. Si podeu…, que no vindreu?

Els falangistes de la intel·ligència espanyola –Savater, Pombo, Azua, Boadella, Vargas, han escoltat els acadèmics francesos, que es neguen a reconèixer el dret a les llengües que no són seues, que voldrien expulsar del seu Estat i del món (són ètnics i volen netejar la no-ètnia, començant per la llengua). Aquests espanyolets acaben de passar a semis en futbol, han escoltat els acadèmics, el Senat francés de lliurepensadors i revolucionaris de la liberté, fraternité…, i ja comencen a tocar campanes, perquè saben que els mitjans afins, gairebé el noranta-cinc per cent, els faran ara la campanya gratuïta.

A València, segons l’últim estudi, solament el vint-i-ú per cent de la població parla valencià. Vull dir, l’afer sembla una neteja lenta, de substitució en tots els sentits. Calculada, diguem-ho, estudiada a base de no deixar fer una altra cosa que deixem-los morir-se, d’anar contra els parlants, contra els seus drets. Però a aquells botarates d’intel·lectuals, pseudofilòsofs i cagamànecs, es preocupa que el castellà recule, que puga haver-hi una sola ànima que no el puga aprendre.

Aquests sangoneres propulsors de l’ètnia majoritària, servoespanyols malgrat que molts tenen com a poc la sang contaminada de català, d’euskaldun o d’indi, no poden consentir la barreja, que han de fer sang contra la resta. I per això trien Madrid que els donarà altaveus que ens faran la col i els deixaran parlar a raig. Gratuïtament.

La mentida i l’insult és tan gros, que el manifest atempta directament contra catalans i bascos com a poc, i se’ls hauria de demanar responsabilitat, o millor, tornar-los l’insult: a l’inrevés, tenim gent tancada, multada, colpejada, a comissaria per fer ús de la llengua en no poques situacions.

Els pinxos, corbs de mala jeia, voldrien que totes les televisions foren espanyoles, que les llibreries solament tiguessen llibres espanyols, que les biblioteques solament que lliuraren llibres espanyols, que els cinemes solament que projectaren pel·lícules en espanyol, que les receptes de la farmàcia només estigueren en espanyol, que tota la premsa fóra exclusivament en espanyol, que la guàrdia civil solament que parlés en espanyol, que el rei borbó solament que parlés… Fins ací podíen arribar els desitjos provincians dels separatistes, deuen pensar.

Com poden ser tan xixarel·los, els malparits, i anar pel carrer tan tranquils, pensant-se que ens salvaran de la ignorància, de la incultura, o pitjor, del virus de tenir centenars de llengües en contacte que no siga la seua. Tanqueu-los, escopiu-los, poseu-los el morrió perquè tornen a casa de la mare tots plegats, a veure si, en tornar a parir-los, se n’adonen que Franco fa trenta-tres anys que és mort. O fa menys? Mecaguen la llet… Si els expliquem quins són els nostres desitjos…, seran malparits…

Massamagrell. A la casa de Cultura hi ha un pati de tarongers bords, mel per acollir aquest segon concert públic de la banda folck més jove d’Europa (el risc de dir-ho així tampoc no pot fer mal a ningú). Són trenta músics i prompte en seran més de quaranta, joves entre vuit i quinze anys, amb el reforç d’un parell de professionals força entusiastes, Moncho de Catarroja i el Xino de Foios, i encara amb l’ànim i l’esperit de Tres fan Ball que volen crear escola ací al Sud amb l’objectiu de consolidar una banda que escampe pels pobles valencians tanta música com hi ha alçada al rebost.
Hi ha diverses bandes de gran qualitat arreu del país, però aquets és el primer intent reeixit de formar-ne una de llavor tendral, encara aprenent de la pròpia banda, però amb l’experiència de dos concerts a l’esquena amb aquella edat, i partint del desert cultural de les nostres institucions. Almenys pel que fa a la música del país. Tot l’esforç de Pont Folck i els seus mestres és gratuït i altruïsta.
La música dels xiquets: una escola de joves que comencen a caminar amb l’esperit del Vicent Torrent, Pep Gimeno i Miquel Gil, amb els Obrint Pas al retaló. En vuit dies, Pont Folck començarà les segones colònies de musica al Mas de Noguera (Alt Millars), amb la incorporació de quinze joves intèrprets nous. Això ja serà una banda que creix i consolida una de les experiències de futur perquè el tresor de música popular puga eixir del calaix i vaja, malgrat el PP, escampant-se pels nostres pobles, si és que tenim la sort de deixar arrelar i créixer la nova.
Pel que vam poder veure ahir, a Massamagrell, aquesta banda podria ben bé farcir les nists d’estiu de molts pobles amb més qualitat que no la que ens tocarà patir de mala manera, els dies de festa i la vuitava. Exemples de torpesa hi ha arreu i no cal explicar-los tots.
Malgrat les misèries dels valencians, n’hi ha escletxes per alenar amb dignitat. Llarga vida a la jove banda.