Ulisses20

Aquesta vegada m’hi he fixat amb més traça. La mirada és amateur, però tant se val, perquè amb poc que t’hi fixes ja apames com és de bell el paisatge a una banda i a l’altra, de la carretera. Hi ha alzines, rouredes impressionants, aurons, i rengleres immenses de vinya (som al Chianti), amb una combinació perfecta d’oliveres i magnífics exemplars de xiprés, llargueruts, alts i esbelts marcant les fites de camins, limiten i fins i tot èpoques històriques, no debades la majoria van ser plantats pels romans. Segons el comte Pandolfini, el paisatge mateix és enganyós: cinquanta anys enrere, ell en té setanta-dos, tot eren vinyes i oliveres, però el treball, els canvis, i altres deures han anat deixant pas al bosc madur, que va apoderant-se d’una part important del paisatge, exacte, matemàtic, d’una organització i d’una cura que sorprén, que espanta venint d’on venim.
Baixar a Greve, passar a Siena, tornar per Sant Gimignano de l’Alta Torre, pujar per Impruneta, fins a Sant Polo, deixar Grassina, tant se val el poble i el recorregut, no hi trobem l’enganyifa, la trampa per enlloc.
Tu ets un desagraït, dirà algú, perquè solament que veus la bellesa fora del teu territori. Ahir mateix vai baixar fins a Xulilla, em vaig recórrer el Camp de Túria, els Serrans, vinc per l’Horta cada dia, visite el camp valencià, per ajudar mon pare en la feina. Visc el nostre paisatge en directe a cada moment. Els valencians vivim un abandonament de miserables. Els llauradors han estat bandejats dels camps, expulsats del seu ofici, els han obligat a dir adéu al món rural, i el camp, els marges, el paisatge en la seua majoria és una desolació, una ruïna, un complet enderroc. Llastimós. Solament que el puc comparar amb la Toscana i la Provença, dos joiells indiscutibles que acabe de veure. Però els valencians hem malbaratat el patrimoni, ens hem cregut un melic inexistent, una terreta de llàstima. No hem sabut fer-ho. Ningú no ens ha explicat com fer-ho. Potser qui en tenia la capacitat no tenia suficient coratge. Hem estat en mans d’incompetents sens dubte, de desgraciats homes sense moral, sense ètica i sense rigor. Els desficacis no tenen marxa enrere. No són gratuïts.
Fa molts anys vam ser centre de la cultura d’Europa, allà pel segle XV, fins i tot després. Però hem arribat a ser una significada mesura de la pitjor malícia. Qui ens va fer creure en el Levante feliç ja sabia què feia i a quin benefici s’aclamava. Ep, si parles amb els homes d’ací, els cerrils, encara pensen de manera diferent. Que ells ho voten i s’ho mengen.
Viatjar a la Toscana encara fereix amb més profunditat la nostra ànima. Sort que el paradís és a tocar de mil cinc-cents quilòmetres amb el cotxe. A menys distància si viatges amb Spanair.

Despatxats realment. Llançats al carrer. Com un drap, o pitjor, com uns delinqüents. Ha passat a Olocau, un dels pobles emblema del Camp de Túria. Ací l’Institut va crear del no res el Centre d’Interpretació de la serra Calderona, es van fer els primers estudis, les primeres Jornades d’Interpretació. Del no res, perquè de diners no en rebíem sinó l’almoina. Però anàvem fent, defensant, publicant, fins que vam aconseguir, juntament amb el Centre Excursionista, Acció Ecologista Agró i un grapat més d’Associacions la denominació de Parc Natural. No va ésser un camí fàcil, però érem punyents amb els uns i amb els altres, amb la dreta i amb l’esquerra, perquè defensàvem el patrimoni de tots, al marge dels corrents polítics.
D’ací van eixir les primeres Travesses a la serra, les exposicions, l’estudi del paisatge, amb un voluntarisme entusiasta que va congriar un grapat de fets i d’il·lusions per les nostres muntanyes.
Ara mateix, l’Ajuntament d’Olocau, governat per Esquerra Unida i el PP, ens ha fet fora. Ens ha dit: –Agafeu els llibres, les publicacions, les exposicions, les muntanyetes, i al carrer. Despatxats!
És el país de mesquins que som, que tenim i que ens governa. De dretes i d’esquerres. Fer fora un Institut de Cultura, malgrat totes les nostres mancances, és caure tan baix com vulgueu imaginar. Del PP podem esperar qualsevol acció, sovint ben desafortunada. D’Esquerra Unida del País Valencià, pel que sembla, també.
Contra els mestres, els historiadors, els biòlegs, els amics de la serra, els estudiosos, els excursionistes, contra tot això ha actuat amb premeditació i nocturnitat l’Ajuntament d’Olocau. I ves que l’Institut sempre havia tractat el poble amb un tacte exquisit. Però tant se val. La política valenciana, ara la política rural valenciana, és el que és. Ni en el franquisme no s’hi havien atrevit a tant.

Per això mateix, l’acte de celebració dels vint anys d’Institut es fa més imprescindible. El 26 de setembre a l’Auditori de la Unió Musical de Benaguasil, a partir de les vuit. A favor de la cultura i del país. No hi falteu.

Vinc de sopar amb uns quants amics; a la seu de Consolat de Mar, a Benaguasil, ens hem aplegat uns quantes persones, la majoria hem sigut presidents de l’Institut d’estudis Comarcals del Camp de Túria, una institució altruïsta, voluntària, compromesa, sense la qual no s’entendrien els últims vint anys d’aquesta comarca de trànsit. De trànsit a enlloc, naturalment, i per això mateix l’Institut de què parle ha pintat tan poc en les grans decisions. L’errada dels polítics d’aquesta comarca es paga, i es pagarà cara (com que he estat en un país bell, la Toscana, aquest sí que veritablement bonic i cuidat, sé de què parle). Quina burrera de país.
A la taula hi havia Carles Subiela, actual president i animador de la festa, Pep Jordan (segons Vicent Partal, el pare conceptual de la comarca), Paco Rozalen, Miquel Bort, a més de Toni, Màrius, Pasqual i uns dolços que tombaven de tos, del forn de ca Susi, una altra institució comarcal. Preparem l’acte central de commemoració dels vint anys, que serà a Benaguasil el 26 de setembre, a partir de les vuit de la vesprada. Concert, parlaments (curts) i soparot. La primera part és gratuïta.
Un sopar d’amics, aquesta nit, de prohoms d’aquest Camp de Túria tan lletjot, i encara més que prometen tants albardats com governen els nostres ajuntaments. Malgrat tot, vint anys sempre mereixen un soparot.

A la plaça major de Greve, un triangle espectacular, de cases amb finestres obertes a l’ombra, de tancades al sol que encara ompli mitja plaça, hi ha l’Antica Carnisseria Falorni, amb una web molt correcta (falorni.it). Com que mon pare ha sigut carnisser, entre més coses, he trobat curiosa aquesta moderna macelleria de Greve, d’una exquisitesa de presentació i de productes casolans que tomba de tos. Entre premis, diplomes i reconeixements, Lorenzo i Stefano no envegen gens els olímpics Pelps o Bolt. Els germans Falorni lluen l’orgull d’una casa que
s’escampa al llarg de la plaça en diferents portes amb tot de rastres
d’embutits exposats o que pengen del sostre, pernils sobretot. Un parell de porcs senglars són a la porta principal. És ben bé una carnisseria amb un toc de didactisme, de professionalitat per l’ofici, de distinció, de cultura en majúscula.

A la plaça també hi ha moviment de joves que van disposant taules i bancs per a la festa de la nit, actuarà un cantautaor amb traça, segons els assajos que veiem, i n’hi haurà mortadel·la a dojo fins a afartar-se’n. Comprem vi, Chianti, naturalment, i pugem a casa per Impruneta: parem a la plaça Major, sorprén l’esplendidesa, la grandària, una plaça inclinada que baixa fins a l’església; a la vora han parat un cinema d’estiu a la fresca, però preferim de sopar de restaurant, perquè els xiquets volen trobar-hi el secret de la cuina d’ací. Ens han recomanat un indret especial, però el resultat final, després de les provatures i el debat, tampoc no ens convenç gaire. Aquest viatge tampoc no cerca la cuina italiana com a objectiu, però les dues provatures no han sigut reeixides. Sort que som a prop del maset i no ens costarà gaire retrobar el camí de pujada des de Sant Polo. De nou a casa, ens instal·lem més còmodes, preparem altres rutes i comencem les lectures i els consells dels mestres. Com Hèracles, l’heroi mitològic de caràcter venjatiu, decidim de no tornar a caure en el perol de les pastes i les pizzes, si és que no trobem un indret ben suggeridor. 

Abans d’eixir cap a Florença, hem adobat el dia amb un descans vacacional d’impressió: ens hem despertat enmig de les vinyes del Chianti, propietat de la família Pandolfini, nobles des del 1260 –quina façana per començar. Hem fet un bany a la piscina i ens hem instal·lat a la porxada, un espai cobert, gran, a la part del darrere de la casa des d’on divisem la fattoria Tizzano i una esglesieta que al matí ens ha obert el jorn amb un joc de campanes harmoniós. És diumenge, a Sant Pol era gairebé tot tancat, per això, segons ens havia explicat el comte, la cooperativa, a l’esquerra del poble, també era tancada, i tothom, d’esquerres i de dretes, diumenge s’aplega a comprar al centre (Il Centro), que és a la dreta del poble, des d’on ens governa Berlusconi, segons paraules del mateix comte,  i jo li replique que ni pensar-ho, que el tal Berlusconi no fa ni de protagonista d’acudit, d’aquest viatge. Malgrat la noblesa, hi ha coses per les quals no passem (ara, que l’exemple valencià, si fa no fa…)

Bany, dinar de llenties (hi ha campionat a final d’estiu a la Toscana, per veure qui en menja més plats), i lectura d’alguns consells de Pla, abans d’entrar a la ciutat de Florença que, com diu el mestre, és petita i s’apama en un grapat  i mitja vesprada curta. No diré com ell, provinciana, però ací mateix, de la logia de la Signoria, enmig d’aquests déus i herois, un s’hi troba bé per força: Possidó, el Rapte de les Sabines, Hèrcules matant el Centarure, Perseus decapitant Medusa, tot d’imitacions que m’eviten d’anar cercant museus, fer cues o atonyinar-me els peus com un turista malcarat, que és el que arriba a passar quan es fan tantes hores provant d’atrapar tota la història de colp.

Hem fet dos grups i dos itineraris. Els jardins del Bòboli, de l’un costat, i la contemplació des de la plaça de la Segnoria. Sóc dels que m’he decidit per la segona, i cada vegada estic més content de la tria. Un gelat italià per trencar tant d’encarcarament arqueològic, i torne a passejar per aquests carrers de nou, amb aquella lentitud que marca l’Arno, que sembla aturar-se, si no és que es burla de tant d’estranger com s’aplega al ponte Vecchio. Quina vergonya. O quin horror. Córrec de nou a refugiar-me a la Segnoria, protegit pels déus i els titans. Ah, la bellesa.

Som en un maset de la Toscana, entre Grassina i Greve in Chianti, al terme de San Polo. Hom podria considerar que això és el cor de la comarca, amb una vegetació ufanosa, extraordinària, on dominen les oliveres i les vinyes, dins el mateix Chianti Classico, que és com ells anomenen la zona, malgrat que, de cors i de visions romàntiques com aquesta n’han d’haver un miler, a la Toscana mateix, i al Chianti el doble si fa no fa.
Ens ha rebut un comte autèntic, Pandolfini del 1260 (poca broma); així se’ns va presentar a través del correu electrònic i torna a fer-ho, ara mateix, en directe. Acabem de conèixer un noble d’aquesta Toscana extraordinària, tan cuidada com no esperàvem. A l’escut d’armes de la casa hi ha tres dofins, que explica tres vegades la noblesa d’aquest home, i la sornegueria que atresora la seua conversa. És gran, ell diu vell, vestit a la ruga, sobre un bastó que necessita per caminar amb seguretat i un cotxe tedesco que el porta on ell li demana, infal·lible. Li calculem una setantena llarga d’anys, xarraire i de la broma. Diu que, allò que es divisa des del mas, és seu: un bon grapat de fanecades de vinya, oliveres, massa forestal a manta, el castell o torre on hi ha el celler, la factoria Torre de Tizzano, que exporta fins i tot a l’estranger.
Allò que de principi era una conversa afable, participada, col·lectiva, hem anat acurtant-la, que l’home no té mesura del temps ni del viatge que acabem de carregar-nos al llongo, gairebé set-cents quilòmetres, amb retencions incloses.

En una segona visita, amb més confiança i encara amb més ganes de fer-la xerrar, l’home ens explicarà que solament que conserva una part del patrimoni, perquè el pare se’n va rifar la resta, però que ja va tirant com pot, que no sabem si és prou, bastant o suficient. Malgrat que acaba de confessar-nos que es troba malament, perquè el negoci del Chianti, almenys el negoci Pandolfini, és el que és, i e patrimoni se’n va en orris.

Hem arribat després d’un viatge cansat, no excessivament llarg però pesat, sobretot perquè el trànsit era continu, i això que els camions, a partir de Ventimiglia tenien prohibit l’accés a l’autostrada. El pas de Gènova continua essent difícil com fa gairebé trenta anys. La dificultat d’aquella geografia, els vials estrets, i la quantitat de revolts fatiguen extraordinàriament.
Hem preferit sopar amb les vitualles que arrossseguem de la Provença i preparar el primer dels itineraris, demà diumenge, sobre Florença. Llegim les descripcions de Josep Pla, aconsellades per l’Isern, i fem un bany de nit toscana: la temperatura, enmig del bosc (se senten tota classe de sorolls d’animals), és molt benigna. La casa és acolllidora, gran, amb un munt de condicions dins i fora per passar uns dies magnífics. Hem entrat a la Toscana, la segona part del nostre viatge; hem entrat des de la porta d’accés natural per als que som del país, Provença: no hem estat a Nimes i a penes hem vist Ais, però hem fet tres dies ben complits de visitar amb goig un sud europeu que veiem tan digne. Avui dormim a la Toscana, amb tot de bells propòsits. És l’estiu.

Arribem a Martigues de vesprada, baixem dels cotxes i berenem abans de començar el passeig per aquesta, diuen, Venècia provençal. No hi ha dubte, Martigues és més tranquil·la i serena que la pròpia Venècia, de millor perfum, cent vegades amable, amb tot de barquetes, de ponts i cases pintades, de cossiols amb flors i algunes botigues convencionals per atraure el turisme. La ciutat espanta, de tant serena, de ritme diferent sens dubte al tràfec de Marsella. És veritat que no conté els palaus, ni els teatres, ni la màgia de la ciutat italiana, ni tanta grandiositat, però Martigues convida a seure a una banda del canal que la travessa, mentre el pont s’eleva vertical perquè passen les barques que tornen de passeig, a partir del capvespre. És la tercera vegada que visite aquesta ciutat, la primera vegada fa més de vint anys, i continua conservant els encants com el primer dia, si és que no n’ha guanyat més. Per a la seua biblioteca, que em va impressionar en la primera de les visites, he portat dues coses editades per l’Institut d’estudis del Camp de Túria, l’últim número de Mirades i l’Etnobotànica de Gàtova, sobre les plantes de la Serra Calderona i els seus remeis i aprofitaments.
Hem anat a sopar a un restaurant fora vila, a tocar gairebé de la mar. Janot volia convidar-nos expressament, és l’hospitalitat a la Provença, la seua particular, de bonhomia i cavaller mig francés-mig valencià i mig provençal. És un sopar de benvinguda i de comiat a la vegada, amb un toc de fins prompte i a reveure que, esperem-ho, farem perquè no trigue tant com tres anys.
Hem sopat de caure de tos, a la pedra de foc, peix, llagostins, vièires, que nosaltres mateix ens anem fent al foc d’una rajola encesa, amb vi de les vinyes de Martigues, i la conversa distesa d’un sopar d’amics i de comiat. Hi ha algú que canta al pati, la música puja de to, un costum que va instal·lant-se en segons quins indrets que no et deixa escoltar. Sopen més colles i acaben ballant empesos per l’alcohol i la festa.
Tornem per la costa; Ais de nit ens torna a la realitat del nostre viatge cap a Itàlia. Som a les portes realment del nostre destí, la Toscana. Demà ens espera un viatge llarg, de nou, i no fem gaire comiat. Janot em demana si Vilaweb deixa tenir bloc i correu amb una tarja emesa fora d’aquell Estat. Em pregunte com és que això encara passa, i li dic que procuraré d’esbrinar com arreglar-ho a la tornada. Convidem Janot a seguir-nos en el viatge cap a Itàlia, però les seues obligacions familiars li ho impedeixen. No volem fer-ho més llarg, malgrat que el moment ho val. Records per a la gent de Bétera, diu, als amics que no han pogut venir. Li fem un present també, nosaltres, una alfàbega de la nostra festa, que també és una mica la seua festa. No n’hi ha més.
Adéu a la Provença: bon dia Itàlia, benvinguts a la Toscana.

[Finalment he trobat un punt de connexió comunale -servizo internet, a la biblioteca de Grassina, sense accent i pronunciat esdrúixola]

Des d’Itàlia, continue doncs, la crònica sobre aquest viatge, a les portes d’Itàlia, la Provença: la manera natural d’entrada des del nostre país, segons que explica el mateix Pla. Des d’Itàlia, explique la Provença, penúltim capítol.
Marsella. Ha vingut a trobar-nos Janot, un amic que feia tres anys que no veia. Ens acompanyarà durant tot el dia per aquesta Provença que també és una mica seua. Va nàixer ací, així que coneix la comarca i ens guiarà amb aquell to que determina l’amistat, el reconeixement mutu d’haver-nos trobat després de tant de temps i, sobretot, pel seu coneixement exacte d’aquest territori.
Comencem l’itinerari a Marsella pel port vell, atapeït, encabit gairebé, de barquetes, edificis i una taca de mar gairebé reclosa. Pugem cap a la mare de déu de la Garde, des d’on divisem una ciutat paral·lela a Barcelona, de tant similar, una ciutat entre turons abocada al mar, amb barris vells i d’altres de més o menys encertats, amb el trànsit d’una ciutat que vol fer-se gran, que és gran i ben abocada a la mar. Madura que no vella, Marsella, no debades té una tradició tres vegades mil·lenària. Marsella és l’excusa d’un encontre de goig entre amics. Ací dalt hi ha un trànsit de gent, de cotxes i autobusos com si feren peregrinació. Parlem dels vells temps, dels barris més populars, de les fàbriques de sabó, totalment desaparegudes, del port, dels vaixells que veiem marxar cap a Còrsega, dels que arriben d’Algèria. Ens sorprén l’aigua tan neta del port, de les platges del voltant, a tocar, de la mateixa platja dels catalans. No podem sinó comparar tanta brutícia com ompli les platges valencianes, no sabem perquè. Ací hi ha molt més trànsit, incomparablement major, més població, més indústria, així que no s’explica la raó d’una aigua tan brutosa, a València, malgrat la vela i els cotxes dels rics.
Hem dinat a vora mar, hem ficat els peus a la platja de Marsella com un ritual, amics contra amics (havíem passat de llarg la platja dels catalans, ja ho he dit), i hem cercat una mica de gel per a la nevera: viatjar amb xiquets demana d’un cert proveïment de refresc si es viatja a l’estiu. Li hem demanat a Janot que ens guiara fins a Le Corbusier, un edifici de 1952 que algú de nosaltres recorda com un referent arquitectònic dels anys cinquanta. La visita ha pagat la pena, sincerament. L’Unité d’habitation: une experiéncie, un prototype, une référence.

És la ciutat radiant, moderna. Hem arribar en plena feina de restauració de les façanes. Sense, la visió ja és d’impacte, d’atreviment, si pensem que fa gairebé seixanta anys que es va construir, i segurament que es va avançar al seu temps. Hem pujat fins a la terrassa, on ja es veu que tot és diferent a la resta que coneixem sobre edificacions modernes. No ens acompanya cap arquitecte (una llàstima no tenir ací les explicacions del Blesa, sens dubte). També visitem la planta numero 3, amb alguna exposició i una botiga de mobles d’acord amb l’estil de l’edifici. Botigues, escoles infantils, comerços, restaurants, equipaments d’esbarjo, l’edifici es va pensar perquè fos una veritabe ciutat equipada dins una altra ciutat. A fe que ho va aconseguir. Amb els detalls, amb les formes, no podem sinó admirar la bellesa malgrat la nostra ignorància. Sort que d’ací a poc, l’analfabetisme arquitectònic serà substituït per una altra cosa, si seguim les orientacions d’Steiner, sobre el que hem d’ensenyar a l’escola bàsica: a dalt de tot, la matemàtica, després, la música, l’arqitectura i les ciències de la vida. es porta el cabàs.

Abandonem Marsella, atravessant-la completament, després d’unes hores d’arribar-hi, amb una sensació gratificant, plena, de la nostra curta visita a una gran ciutat.

Avinyó, Avinhon. L’encant dels carrers dels tintorers, el carrer de les escoles velles, els cafés damunt l’empedrat de carrerons i placetes, els arbres, sempre els plataners, i una tranquil·litat de ciutat que allà no coneixem…, torna a explicar-nos qui som nosaltres, i com són ells, provençals o francesos. Quedem Sur le pont, però no arribem tots, perquè hi ha imprevistos i l’hora de dinar ens porta a l’illa, davant Sant Beneset, enmig d’un altre indret diferent, net, pulcre, al mateix riu Rhone. Dinem davall d’un àlber gegantí, i gairebé als peus d’una ciutat curosa, papal, amb alguns detalls de coentor rabiüt.
Del balcó de l’Ajuntament pengen les quatre barres provençals i la plaça té aquell encant tan habitual i ben conservat, llàstima de tants envelats i restaurants que trenquen l’harmonia, compensada per una volta de cavallets de dues plantes magnífica, màgica. Passejar pels carrerons és un goig, així que repetim l’acció i tornem cap a Ais, aquesta vegada per la carretera general, entre els pobles,  per dins els túnels que de natural els plataners han bastit ací com un paisatge impagable, franquejant el camí. Ens meravellem d’aquest paisatge, mediterrani!, i per això hem triat la tornada d’aquesta manera. A poca distància les unes de les altres, a tot arreu, parades de fruites i verdures. Una agricultura cuidada?, protegida?, que mostra tot de productes, ufanosa i orgullosa de ser com és. Sens dubte els francesos han sabut defensar l’origen de l’ofici, més que no els valencians.  Un país bell, gairebé amorós, del qual els francesos se senten tan orgullosos. Fa goig transitar aquests camins, observar i esbrinar què passa en aquests pobles, en aquests camps; comparar què passa als pobles valencians, d’entrades atrotinades, lletges, abandonades, de vergonya; pense especialment en el meu, des que deixe el Baix-pas i em trobe tants nyaps a ambdues bandes del camí, fins que arribe a Bétera. Vergonya davant la pulcritud. Menyspreu pel propi paisatge. Qüestió  de cultura, que ací es fa evident en cada detall, malgrat els francesos, i de més coses. Sens dubte que arrosseguem massa llast, que hem fet tard, com sempre. Que no tenim l’ànim per canviar. On són, ací a la Provença, els magatzems de construcció a banda i banda de la carretera?, les torres de telèfon, les torres de llum, les piscines plantades, la runa, el fem, la deixadesa, els panells publicitaris, els clubs de putes, els abocadors, la manca d’arbredes centenàries, i tot allò que fa bell el paisatge i l’esperit?
Senzillament, no hi són. I per això gaudim més encara de la Provença, aquest segon dia.

Vam arribar ahir a Ais, després d’un viatge amb cotxe que no se’ns feu gaire pesat. Les dues parades a l’autopista descriuen la diferència de serveis que paguem al país i a la Provença. Som al barri Jas de Bouffan, als afores d’Ais, justament on tenia l’estudi Cezanne, una caseta que va heretar del seu pare, des d’on divisava el turó Santa Victòria que va pintar diverses vegades, de manera extraordinària. Som just al carrer Achille Emperaire, nom d’un altre pintor, jove, que va patir la dificultat dels artistes de l’època, agosarats i molt menys conservadors que manta de contemporanis com patim, sobretot, d’un estol d’arribistes aconformats del poder i de la glòria.
Faig un resum de l’apunt d’anit, que vaig perdre no sé com, trasbalsat pel dramàtic accident de Madrid, per la burrera d’una retirada de tancs que no avança, per tants atemptats amb morts com apunta aquest estiu que va dibuixant-se com un dels més tràgics.
Nosaltres som de vacances, camí de la Toscana, amb una llibreria que ens acompanya en aquest viatge iniciàtic per als xics. Hem seguit els consells de JJ Isern: portem Pla, sobretot, entre altres novel·les que aniré apuntant: Les illes, les escales de Llevant, la vida amarga, Itàlia i la mediterrània…
Com un dol, vam començar ahir, per tants que no tornaran ni tindran retorn. Per tant poc consol com trobaran els seus. Marxem cap a Avinyó ara mateix.

Fa uns moments passava per casa la colla Xe quina burrà acompanyant els clavaris de Sant Roc. Ara, els membres de tabals i dolçaines d’una colla que va gafant cos i ofici, esmorzen al bar de l’Hort, un descans merescut després que ahir, el dia de la festa Major, a Bétera vam moure el cul tot el sant dia.

Crònica del 15 d’agost. Com una tradició encomanadissa, les alfàbegues van passejar pels carrers del poble fins a l’esgléssia. No feia gaire calor, no hi havia gaire gent i no s’hi va llançar gaire confetti. Això, almenys, comentaven els sabuts, malgrat que, com cada any, les alfàbegues van arribar tard a l’església, tot i la polémica amb el senyor rector, nou, que volia imposar un horari més catòlic: fa molts anys, el trist Luís Verdú, un rector franquista de molt caràcter, auixava festers, cossieters i públic, perquè les coses anaren amb l’estricta severitat d’una dictadura que tenia poc de festiva i molt de tradicionalista.

Si voleu, apunte que és el segon any que les obreres fadrines, protagonistes indiscutibles, van entrar a ca Manolo el Morquero per fer-li els honors, no debades ha estat durant molts anys el gran curador de les plantes que ofrenen a la mare de deú, els veïns de Bétera. Avui és Ramon Asensi qui fa un paper extraordinari amb el cultiu de l’alfàbega.
La novetat d’enguany, a la vesprada, el concert de la Colla de Campaners d’Ontinyent, des del Campanar de Bétera, i el ball de cavallets. Després la processó: van aprofitar que hi ha carència de feligressos i de clavaris, els Sants de la Pedra s’han quedat sense, malgrat que són els patrons del poble, així que la policia municipal, quina acció!, van haver d’espentar el carro amunt i avall. Mentre es disparava el coet de luxe, la conversa girava sobre una polémica veïnal que fa anys arrossega el debat ‘coets sí, coets no’. Després de la cordà –d’impressió des del balcó de ca Marita Partal–, tots aquells veïns que s’hi han apuntat, a més dels festers, tenen unes hores per anar llançant a manta coets, coetons i femelles. Fins al punt de les sis de la matinada, una part del poble és en foc, mentre l’altra dorm gairebé tranquil·la. Això és perquè hi ha carrers prohibits i d’altres que tenen una certa permisivitat.

De bon matí, entre les set i les deu, tot de dones i d’homes van netejant el xafarranxo que ha deixat la nit del quinze. És com un estol de gent gran, els joves encara dormen, amb balletes, poals, espolsadors, i fustes i gàbies que han cobert i protegit façanes i portes. Un trànsit com si ens haguéssem preparat per ser envaïts pels russos.
Tret d’alguns detalls, el poble va quedant net, preparat per una altra batalla, l’any que ve. Això si l’Ajuntament permet la solsida de coets, que n’hi ha que augura un futur curt a la festa del foc, per com van posant-se les coses: els forasters no entenen gaire de què va la festa, i els veïns es van fent grans i els va costant molt la neteja. És veritat que les brigades municipals van ajudant, però caldria tenir en compte d’ajudar la gent major, per facilitar-los l’esforç. N’hi ha pobles que ajuden a recollir, a polir façanes i portes, fins i tot hi ha subvencions per pintar de nou. Amb diners, coets!

Aquesta és una crònica desacomplexada del dia de festa major del poble. Un recordatori pels que sou fora i no heu pogut ser-hi, i una sort tenir-la cada any en directe. Ara mateix els Xe quina burrà ja han acabat d’esmorzar, i Sant Roc ja té de nou la carabassa plena d’aigua per anar tirant un any més. Així, doncs, fins l’any que ve.

‘Millor encara és que el món admire el nostre país.’ Nike.
Al Pau Gasol l’han fet servir per dir això. El xicot és gran, i ja haurà triat llliurement de dir-ho com li ho han escrit, a canvi de diners i de sentir-ho verament, no ens enganyem. Llàstima. El bàsquet també és de conversos catalans, en la seua majoria.
Però jo el que volia era parlar d’ètica, de l’ètica dels atletes, principalment. La frase que els repeteixen i ells creuen que es creuen és: ‘no us fiqueu en política, vosaltres sou atletes, no polítics. Veniu a competir. Això d’Ossètia, o el Tibet, com si sentisseu ploure. Veniu a competir.’

Anit, en el documental que oferia el 33, ‘De Madrid a la lluna’, un dels protagonistes deia: ´la immoralitat del franquisme, del mateix dictador en persona, era aqueixa frase: «Feu com jo, no us fiqueu en política.» Esborronador, no?
Solament aquest comentari ja val el documental, impecable, de visió obligada.

Si fa no fa, la frase, immoral com a poc, és el que prediquen els funcionaris dels Comites olímpics, uns fartaolles de sous impensables, de luxes prohibitius, de vegades de luxes prohibits, de poca feina però de menjar i beure i amb dret de cuixa, a costa dels humils, dels desgraciats, dels que encara els maleïm poc.
El president del COI, Jacques Rogge, fa el discurset de rigor a l’estadi el Niu. Com en festes anteriors l’havia fet Samaranc, o altres presidents. Com fan altres presidents d’altres esports de masses, del futbol, del bàsquet i d’altres inventets de l’esport internacional, de la UEFA, la FIFA o la FOFA… La mare que els parí, tants vividors i puteros, la majoria, sense embuts i sense amagar-se vivint del conte de la lletera. Què prediquen? Vosaltres feu com nosaltres, no us fiqueu en política.

Quin tall de mamons. Però, què fan els atletes? Els de primera fila, alguns d’ells, són a paradisos fiscals: tennistes, futbolistes, corredors de cotxes, s’umflen les canelleres amb la bandereta, besen l’escut (com besen, supose, el xoqueret o el piu d’algú altre), però tenen els diners allà, a Suïssa o a Andorra. Uns altres diuen allò de: Que el món admire el nostre país!
Quin país? Ah, és evident que ells pensen en aquell país que pensen. Ves, tambe cal dir que és difícil eixir-se’n del solc, perquè llavors arriba la mediàtica, els del Comite olímpic nacional, una i gran, i l’altra, la brunete, i llavors més val la pena tenir la boca tancada, com a Pequín, muts i a fer d’atletes: feu com Ell, no us fiqueu en política.

És una hipotesi. Vul començar així l’apunt d’avui, per avisar que allò que explique és una història virtual sense cap fonament, ni teòric ni pràctic, ni econòmic ni militar. I menys encara educatiu.

Després que Catalunya va apropiar-se de Canal 9, la Televisió autòctona valenciana, amb un clar intent d’annexió cultural i comunicativa (el principi d’una llarga relació, es pensaven), Espanya ha enviat les tropes per posar les coses a lloc: amb dues pepinades ha fet saltar pels aires un parell d’edificis del Racó d’Ademús i encara una sèquia de reg del Camp de Túria. Davant aital prova xulesca, i poc amistosa, Catalunya ha cridat els seus atletes desplaçats a Pequín a participar dels Jocs Olímpics perquè tornen a casa. Ara mateix ja volen cap a Barcelona, via Barajas, per incorporar-se al servei de salvació català: ni llengua, ni finançament, ni aeroports, ni bufes de pato…, no els calien tantes proves per enviar-nos la legió, la cabra i un llistat de protagonistes apareguts no fa gaire a la Cope, Cuatro, la Ser i A3. Total, amb poqueta cosa, els catalans abaixaran el cap, deuen pensar els cervells político-militars de la Torrebrunete.

Com que és una hipotesi, solament que fa mal als ulls i a l’esperit, la crua realitat a Geòrgia, l’assasí rus, i l’altre, el ianqui, i malgrat què pinta Europa, que no pinta res de res, i malgrat els morts civils, cada dia paguen els de sempre en aquesta realitat severa de Jocs Olímpics i guerra entre potències i poders per demostrar qui la té més llarga: el simulacre ja ens va bé al nostre cas. Pe tan absurd que es fa el viure manta dies.

Perquè, a veure, en el cas d’una declaració d’independència, qui vindria en favor nostre? Putin? Llavors ja no seria tan assassí, l’home. o potser ens convindria talment, si jugava del nostre costat. O potser vindria Obama? (se suposa que ja serà l’amo de l’altre costat del món). Total, si la cosa és ser independents, a costa de cinc mil morts, deu mil a tot estirar, pagaria la pena el risc?, l’objectiu?

Els valencians juguem a ser Ossètia. Després de la substitució, ací n’hi ha ara més epsanyols que no valencians. Catalunya fóra Georgia. I Espanya…, Espanya és Espanya. Perquè si fa de Rússia, llavors qui vindrà a salvar-nos?

Final de la hipòtesi.

TRES moralines i un dubte:
*Amb tota la reverència pels morts reals, ara sense jocs ni simulacres. Morts a tants llocs del món, malgrat les Olimpiades, o per causa d’elles.
**No és Putin el nou Karadzic? No ho va ser Busch a principi de segle? No s’acaben mai els Karadzic al món?
***Si un país vol ser independent, nosaltres no ho impedirem, no?
El dubte: cada vegada que acaba una prova a Pequín, potser n’hi ha deu, o cent morts més a Ossètia, a Irac, a Algèria, a Espanya… a València. Què triem, notícies o esports?

De la fallida tècnica, en realitat. Perquè malgrat la defensa a ultrança dels grans projectes, dels esdeveniments colossals, ningú no pot viure contínuament de ser un circ mundial, si no et dius Soleil. Ni els països més poderosos. Ni els països emergents. València no és cap de les dues coses, malgrat que el PP i Canal 9 s’encaborien a fer-nos-ho creure. Els valencians representem més aviat un sainet, però la política ha decidit el camí dels grans esdeveniments mundials, per posar-nos al dia, a la línia de l’èxit mundial, a primera divisió del luxe i la festa contínua.
Fa dies que els mitjans van destapant xifres econòmiques preocupants, i el Govern Camps ha encetat una campanya de defensa de la seua moral: que creen molts llocs de treball, que acollim tant de turisme internacional, que som moda i estil mundial, amb aquesta manera de fer.
D’acord, hem tingut grans esdeveniments esportius, i museus d’Arts que poden agradar més o menys, i encara afegiria que semblem de vacances tot l’any, els valencians, per com expliquen les notícies  a TVV.
Però la realitat no pot amagar-se sempre als mitjans ni, esperem-ho, als valencians mateix. Som el país més endeutat d’Europa, fins al punt d’un risc avisat pels bancs. Les caixes valencianes demanen oxigen perquè van perdent gas, i pitjors coses. La sanitat valenciana està endeutada en milers de milions d’euros, l’educació pateix si fa no fa el mateix virus d’endeutament, el Govern no té caixa, ni liquidesa i, ens temem, fiabilitat per continuar un joc de perills que podria resultar-nos fatal, almenys a la majoria de valencians que vivim d’allò que treballem. Els retards en els pagaments de la Generalitat valenciana han encés un llum d’alarma que no és gratuït, sinó un indicador del que passa rere la façana de tanta ostentació.
Per als qui no som del luxe o socis d’un camp de golf, ni tenim esportiu per anar a dos-cents per la vida, la cosa pot pintar magra. La tresoreria valenciana està endeutada més enllà del 2040, per més lluny encara tenim hipotecada la credibilitat els valencians. I pitjors coses que no ens conten.

Remeis? No li val l’austeritat, solament, perquè la indústria és la que és, i el camp una trampa, una desfeta en potència; de l’urbanisme (els valencians n’havíem fet bandera) no ens pagarem ni els cafés, ni els entrants, després de trencar la gallineta dels ous de porcellana.
Cap potència no pot viure contínuament del conte. I els valencians, malgrat la lletera de canal 9 i els gal·làctics del govern, malgrat pegar-li foc a gran part dels esforços, som el que som.

Li Ning volava com un déu, amb aquella estètica carregada de màgia, cinematogràfica, ens recordava els atletes anglesos sobre la platja, amb aquells pantalons de gasa i la música de Vangelis, Carros de foc. L’escena al voltant d’aquell espectacular estadi de Pequín, el Niu, mereixia el nostre silenci. Hi havia una música emotiva, mentre Li Ning feia la volta com un veritable olímpic, un déu d’Olímpia amb el foc a la mà. Vet ací Li Ning, el portador.

Unes hores abans de la cita olímpica, una trobada pels pobles (els COIs obliguen a ser-ne estats), per l’amistat, per la pau (antigament s’aturava la guerra per la commemoració), doncs unes hores abans Geòrgia i Rússia començaven a esbatussar-se de valent per Ossètia. Ni pau, ni germanor ni esperit olímpic. Tanc contra tanc. A foc.

Durant molts dies previs la repressió ha estat el veritable esport xinés, exercit naturalment pel govern, i pels cossos repressors preparats a l’efecte, policia i militars (ells no tenen guàrdia civil). Però no us penseu que són solament els xinesos, els autors d’aital acarnissament contra la població o les protestes. Va passar a Espanya, perdó, a Barcelona, en aquell fatídic 1992; passà a Atenes, passà a Amèrica cada vegada que s’organitzava un esdeveniment d’aquest calibre; passarà a Londres: dies i setmanes abans de cada celebració olímpica, les batusses fan feredat, arriben els furgons i cap a la presó falta gent.

Ara mateix n’hi ha liders que volen donar lliçons de democràcia als mandataris xinesos: el francés, el ianqui, l’espanyol…, cal tenir la cara dura per anar predicant l’amor lliure i la pau eterna, els morruts, quan sòn els primers i més reeixits a fer estendre la repressió a casa contra molts dels pobles veïns, que sense estat, pobres, no poden ser a Pequín en representació de ningú. No calen exemples gràfics. O ja els escriure demà.

I ves que, de la delegació espanyola (TV3 també la fa seua en cada telenotícies), més del vuitanta per cent són catalans, podem pensar que catalans conversos, venuts a l’or de Cuatro abans i ara a TVE, que en té l’exclusiva: per això haurem de patir-los cada dia, els locutors: mira que s’ha de ser trompellot, ximple o cagat de cul, de no deixar el silenci i la música en aquella imatge de Li Ning, volant sobre el Niu. Si són més burros, els locutors enviats, naixen albardats.

L’espectacle de focs, l’estètica, la cultura mil·lenària, la força i la potència d’un gegant, vet ací com es presenta la Xina, l’aparador que és Pequín aquests dies. El Tibet ho té malament. I els Corsos, i els presos de Guantànamo, i l’Irac, i Catalunya, i València, caram. Almenys ho tenim com ho teníem ahir, abans que Li Ning ens deixés una imatge tan bella.

Llaor i glòria als atletes.