Entre el Túria i el Ridaura

 Va arromangar-li la camisa. La dona es va encongir; després, acovardida, sense força, va començar a plorar silenciosament.
– Seran cinquanta mil pessetes més, Joana…. Cinquanta mil pessetes… – li repetia Siveri a l’orella.

Quedaven dos anys, temps de sobra per ser dos més a la família, 100 mil pessetes més……. No vos recorda certa política populista de fa pocs anys, quan nuaven els gossos amb llonganisses?

Potser el Sr. Ministre vol recuperar tambè els sacrificis humans, amb l’excusa que formen part d’una de les grans obres de la literatura universal i tornar al segle XIII abans de Crist?

Els pastors maleïts (versió actualitzada).

Hi havia una ciutat molt gran al mig d’un país, i el bisbe d’aquesta ciutat va voler fer l’eucaristia més gran i amb més gent que ningú haguera fet abans. Les males llengües deien que el bisbe volia fer-li dentetes al cap de la nació, amb el que no tenia una bona relació degut a les seues opinions enfrontades respecte a temes familiars i d’educació.

El bisbe amb l’ajuda d’altres bisbes de ciutats importants del país va organitzar la gran missa  per al dia dels innocents i va acudir tanta gent que en cinc valls com la de Boí, no hagueren tingut prou per encabir tanta gent. La gent venia en autocars i trens des de molts llocs del país, ja que els havien promès un espectacle mai vist en tota la seua vida.

Uns minuts abans de començar l’acte, quan ja estava tot enllestit i tota la gent esperava l’aparició dels bisbes per començar l’eucaristia va arribar al lloc un captaire que no tenia res per menjar i al veure tanta gent va començar a demanar.

–          Per l’amor de Déu, em podeu donar alguna cosa per menjar.

–        Calles que no ens deixarà escoltar al bisbe –li varen respondre un grup de persones que duien una pancarta i unes banderes.

Va continuar amb els seus precs:

No moleste, que açò no és la cua de la caritat. Pot parlar més fluixet, no entenem al senyor bisbe. Escolte el que diu el bisbe que és molt interessant i l’ajudarà.  Vàrem ser algunes de les respostes que li varen donar al captaire.

Aquest home, vist que amb tota aquella gent reunida per escoltar  aquella eucaristia  tant espectacular no hi havia res a fer, va girar cua i remugant en veu baixa va desfer el camí que havia fet.

Però al poc temps d’haver desaparegut el captaire, una ombra negra va cobrir la ciutat i va començar a fer una brisa molt forta, que no era molt forta per suspendre l’acte, però alguna cosa duia que a la gent no li va agradar gaire. Al cap de poc temps totes les dones i homes que hi havien en aquella missa multitudinària varen veure que estaven en cinta, i més tard varen comprovar que els homes duien bessonada d’encantades i les dones minairons.  Aleshores va córrer la por per tot el país i la gent no sabia que fer amb aquesta estranya situació en que es trobaven.

Les males llengües varen trobar de seguida  la raó de tots els mals que patia la ciutat i contaven que el captaire al que no varen donar almoina en realitat era el Nostre Senyor que havia dut un càstig exemplar a aquella gent tant superba que havia transformat un acte en el seu honor i glòria en una apologia personal del senyor bisbe per poder molestar al cap del país.

Varen intentar buscar remei al problema buscant bruixots i altres persones que les donaren una solució. Però va ser debades, ja que de sobte la gent deixà de parlar la seua llengua per expressar-se en una que ningú entenia, que era un llengua perifèrica que parlaven només els habitants d’un part del país que sempre havia esta menystinguda pels habitants de la gran ciutat i aquesta gent ja no volia saber res d’ells, així que no els varen voler ajudar ja que també tenien por del que poguera fer Nostre Senyor amb ells.

Versió lliure d’una llegenda pirinenca recollida per Pep Coll al seu llibre Muntanyes maleïdes.

 …l’única via a seguir per a la supervivència del català és una paraula de tretze lletres -la primera de les quals és la i- i sis sil·labes, i vet aquí com la defineix Marius Serra: “La proclama qui vol ser sobirà sense ser monàrquic”. No sempre és fàcil d’aconseguir però si fàcil d’endevinar.

Des de que l’editora de El Punt va decidir no enviar el diari Avui a València, trobava a faltar els articles de Joan-Lluís. Nomès els puc llegir quan vaig a Sant Feliu de Guíxols de quan en quan. Ara he tingut una sobredosi agradable amb aquest recull d’articles dedicats a la diversitat lingüística que recomane llegir. Sobretot a mols catalans, que es pensen que el seu país s’acaba als Pirineus o la Sènia.
Per cert, ja heu encertat l’enigmariu?

Res, que sembla que Plutarc, que va escriure aquest tractat a inicis del segle II dC, es podria considerar ben actual i en aquestes terres de la Tarraconense que el coneixia (supose?) més encara.

Nota: demane disculpes a Montserrat Nogueras, ja que li he plagiat prou el pròleg i he utilitzat gran part de les seves paraules.