El Principi Federatiu

Bloc del Paco Jiménez Orantes

28 de gener de 2021
0 comentaris

El risc moral de les farmacèutiques

Aquests dies, a la primera plana dels diferents mitjans de comunicació, trobem la notícia de la reducció del subministrament a la Unió Europea de les dosis de vaccins compromeses per les farmacèutiques. Aquesta és una situació que, des del meu punt de vista, té molt a veure amb el model de negoci imposat per la indústria farmacèutica arreu del Món.
La investigació científica entorn de les malalties fa molt i molt temps que va deixar de ser un treball orientat a oferir coneixements de domini públic. Hi ha recerca bàsica que encara es fa a les universitats i als centres públics d’investigació, però el gruix d’aquesta investigació la fa, o la finança, la indústria farmacèutica. Això és així perquè avui dia la investigació requereix la inversió anticipada de grans sumes de recursos, i ni les universitats, ni els centres públics d’investigació disposen d’aquests recursos. Ni sembla que hagi cap voluntat en el sentit que en disposin.
La indústria farmacèutica sí que és capaç d’invertir aquests recursos en la investigació, malgrat que és evident que no tots els projectes d’investigació acabaran tenint bon resultat. Hi ha un risc econòmic, pel que fa a la investigació finançada de forma privada, i per cobrir aquest risc cal un mecanisme normatiu que protegeixi els beneficis d’aquesta investigació quan sigui exitosa.
Aquest mecanisme normatiu són les patents. Si una empresa farmacèutica investiga i troba un vaccí contra una malaltia, la patenta per tal de protegir els beneficis econòmics que la distribució d’aquest vaccí li pot reportar.
Fins aquí tot sembla tenir sentit. Però el problema ve quan analitzem l’ús que fa de la patent el seu titular. Quan es té una patent, es té la capacitat de decidir qui la fa servir per produir un producte i quin sobrecost sobre el preu de producció s’ha d’aplicar a cada unitat del producte per retribuir al titular de la patent. Els teòrics de l’economia liberal de mercat postulen aquí que tot titular d’una patent intentarà que s’apliqui i es distribueixin els productes resultants com més, millor. El mercat en determinarà el preu i el monopoli temporal de la patent assegurarà una retribució proporcionada al seu titular.
La realitat funciona de manera diferent, i això ho veiem clarament en el cas de la indústria farmacèutica. Quines són les disfuncions d’aquest sistema?
La primera és que els titulars d’una patent, no tenen només una patent (usualment) sinó moltes. Amb freqüència tenen diverses patents diferents per respondre al mateix problema o necessitat. I si tens més d’una patent per resoldre el mateix problema, oferiràs les dues patents al mercat? La resposta és que no. Des del punt de vista de la racionalitat econòmica posaràs en el mercat la patent que t’acabi donant més beneficis de forma agregada. L’altra patent la guardaràs i bàsicament la faràs servir per a litigar contra possibles competidors que provin d’entrar al mercat amb solucions semblants.
Com actua aquí la indústria farmacèutica davant una malaltia mortal o de gran impacte sobre les persones i l’Economia? Si té un medicament que la cura, un altre que la cronifica (fent-la indefinidament asimptomàtica), i un vaccí, que impedeix emmalaltir, però que obliga a medicar a gran part de la població sana, què farà? Què li representarà un benefici més gran? Pensem-ho.
Si es tracta d’una malaltia amb molt limitades vies de contagi, o que afecta només a una part menor de la població, el millor és el medicament que fa la malaltia crònica, però asimptomàtica. Converteixes a cada malalt en un client de per vida, i si la malaltia en qüestió és greu, el preu del tractament pot ser tan elevat com socialment es toleri. La SIDA, l’hepatitis, el càncer… són malalties d’aquest tipus, i les solucions de la indústria farmacèutica és la cronificació amb costosos tractaments.
Si es tracta d’una malaltia molt contagiosa i que evoluciona molt ràpidament, el millor és el vaccí. La por al contagi mourà a una gran part de la població a vacunar-se. I la vacunació haurà de repetir-se periòdicament, sigui perquè es perdi gradualment la immunitat, sigui perquè l’agent infecciós pot mutar. Els vaccins són més barats que els tractaments per als malalts crònics, però converteixes en clients potencialment a tota la Humanitat. Quan va esclatar la COVID19, instantàniament es va començar a parlar de vaccins, i efectivament tota la indústria es va llençar a desenvolupar els seus vaccins.
En tots els casos, el medicament que guareix seria la solució ideal. Res de dependre d’una medicació de per vida, res de vacunar-se per estalviar-se un petit percentatge de risc de contreure una variant greu d’una infecció com la de la COVID19. Però aquí el benefici seria més petit per a la indústria, comparativament parlant. En aquest sentit, sabem que les farmacèutiques són reticents, per exemple, a desenvolupar nous antibiòtics.
Algú potser dirà que veig fantasmes, i que els honrats propietaris de les farmacèutiques i els seus abnegats equips investigadors a sou, mai no farien res diferent del millor servei a la Societat. Que cadascun pensi el que vulgui, però el risc moral objectiu és evident.
Encara hi ha una altra disfunció. La indústria farmacèutica no només s’encarrega de finançar la investigació, també disposa de les fàbriques que produeixen els diferents medicaments que tenen patentats. És una anomalia anàloga a quan parlem, en política, de la manca de divisió de poders.
Si controles la producció d’un medicament, a més de tenir la patent, tens més control sobre el preu i sobre els teus marges de benefici. No ajustaràs la producció a la demanda, sinó que miraràs d’ajustar-la a un volum que es tradueixi en uns costos mitjans menors i una pressió de demanda potencial més alta i sostinguda, de manera que cada segment del mercat acabi pagant el màxim que pugui. Així, els malalts dels països més desenvolupats pagaran els preus més elevats per tal de no haver d’esperar tant per rebre la solució a la seva malaltia, i els malalts dels països més pobres ja accediran al medicament quan el mercat dels països pròspers ja hagi quedat atès i per tant, es pugui abaixar el preu sense perdre beneficis.
Això és exactament el que està passant ara amb els vaccins de la COVID19. Les farmacèutiques estan pressionant a l’alça els preus malgrat els contractes previs amb la UE o els EUA, i també pressionen per fer assumir als contribuents dels països del primer Món una part del preu de les dosis que en algun moment arribarien als països del tercer Món, amb l’excusa que serà necessari per evitar contínues reentrades i mutacions del virus (un risc ben real).
Els poders públics ens haurien de protegir d’aquests dos riscos morals. En el cas d’ara, en el de la producció de dosis de vaccins, haurien de pactar i si cal imposar un cànon d’ús sobre els drets de les patents d’aquests vaccins i licitar la producció de les dosis a totes les empreses que siguin capaces de produir-les. Es respectaria el legítim benefici dels investigadors, però se serviria millor d’interès públic.
Més en general i més enllà del problema actual que tenim, a tot el Món s’haurien de modificar les lleis de patents, per tal de limitar els drets que atorguen les patents als seus titulars i garantir l’interès públic, fent que qualsevol patent es pugui aplicar lliurement en la producció de productes i serveis útils i necessaris, només a canvi de l’abonament d’un cànon taxat al titular de la patent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!