fera ferotge

@obrintpas només us podem dir: Gràcies! #seguim #seguirem

— ÒSCAR (@Oscar_Guardia) 21 de març de 2013

Així rebíem la notícia anunciant que “s’atura temporalment el vaixell anomenat Obrint Pas“. Glaçats, només ens podien sortir paraules d’agraïment per tots aquests anys.

Enrere queden tants anys on la dolçaina a ritme d’ska (i harcord en menor mesura) ens ha acompanyat arreu del país. Des dels inicis, on anècdotes de segle passat, un servidor tenia La Revolta de l’Ànima gravada en un casset, cançó per cançó, gràcies a que en Joaquim Vilarnau punxava cada dimecres les cançons dels recents guanyadors (ex aequo amb Zitzània) del concurs de maquetes que organitzà Enderrock, al programa radiofònic que conduïa els dimecres, de 10 a 12 a Ràdio Gràcia, Cara o Creu. Queda enrera el primer concert, al Senglar Rock quan es feia a Montblanc, on sempre recordaré l’intro del concert, amb la veu samplejada de l’Aznar en la pell de Darth Vader, i, on puc donar fer que “va acabar d’animar la festa a la poca gent que encara estava dreta a aquelles hores”, i és que aleshores éren molt poc coneguts al Principat, però tot va anar molt ràpidament.

A continuació vindrien els quilòmetres de carretera per veure’ls arreu del país, a l’Acampada Jove quan es feia a Arbúcies, al Rebrot de Berga, al MMVV de Vic, a Gràcia, a Les Corts, al Palau Sant Jordi, a tants i tants pobles. I els concerts acústics d’homenatge a Ovidi i Xirinacs. Les classes de gralla i el lipdub per la independència de Vic i el record Guiness. I més concerts, i més cançons fetes himnes i més lletres fets eslògans. I més quilòmetres i més concerts, i més festes majors i més festes alternatives. I després la gira acústica, i pujar a l’Acústica de Figueres per veure’ls. I més quilòmetres amb l’MP3 del cotxe sempre fent companyia. 

I amb ells hem anat creixent i també els hem vist créixer. Des d’aquell casset mal gravat, al primer llarga durada l’any 2000 i al gran salt qualitatiu del Terra el 2002. Amb l’himne de La Flama el 2004 i la resta del disc, molt continuista respecte l’anterior, la cara B del Terra, però amb cançons que perviuen i perviuran. 

Després d’una pausa discogràfica, els fruits de les gires internacionals es recollirien en, per mi, el millor disc, Benvingut al Paradís, un altre salt qualitatiu respecte als dos anteriors, un esglaó més. Un disc llarg, complet, amb influències d’arrreu, un pas endavant.

Després trobem més referències discogràfiques amb L’Ovidi se’n va a Palau, un gran homenatge -molt mal gravat- a Ovidi Montllor, on Obrint Pas oferiren un directe que ells mateixos van reconèixer que van preparar poc i que van sortir molt nerviosos. Tot i que després es pogueren treure l’espina clavada també al Palau amb l’homenatge a Lluís Maria Xirinacs, i amb l’excel·lent interpretació -ara sí- en acústic de La Flama i Som.

Vam haver d’esperar 4 llargs anys per treure el que serà el seu darrer disc d’estudi, un llibre-disc de caràcter retrospectiu segons el propi Xavier Sarrià. Un gran disc, sens dubte, però molt continuista amb l’anterior, una altra cara B, cada cançó recorda alguna del disc anterior, però no deixa de ser un gran disc, a l’alçada de l’anterior.

Però arribaren el concerts acústics, i amb ells s’iniciava una gira i s’obria una altra porta musical on esperàvem que tingués continuïtat, però aquesta se’ns ha tancat de cop i potser per això ens ha sobtant tant l’anunci de l’aturada.

Obrint Pas serà sempre més que un grup de música, un gran grup amb uns grans discos, font d’inspiració de tants i tants grups que han seguit la seva estela. Amb un gran directe, dels més concorreguts, sens dubte, dels grups de casa nostra. Una llàstima.

Ens queda el consol de saber que TOTS el grups menteixen quan diuen que pleguen. I el llistat d’exemples seria interminable. Esperem que Obrint Pas no sigui l’excepció, i esperem, que aquest vaixell que el 2014 s’aturarà temporalment només sigui l’inici d’un altre llarg viatge per aquells que al seu poble són fidels.