fera ferotge

Molt sovint el llegir un diari o un portal d’internet,
escoltar la ràdio o veure el TN es fa farragós. Els que intentem estar
mínimament al dia de l’actualitat devem de ser uns mesells al fer-ho dia rere
dia i no cansar-nos, i a sobre, fer-ho contents. No conec a ningú que vegi sempre la mateixa pel·lícula, cada dia, sempre la mateixa. I a l’endemà repetir, la 
mateixa altra cop. [n’hi ha més]

Ahir vaig tenir aquesta sensació. Quan a mig matí
vaig llegir el titular de l’alto-el-foc “permanent, general i
verificable” d’ETA no em va ni sorprendre ni interessar. Sorprendre: tots
ho sabem, aquest comunicat estava escrit fa setmanes i sense haver-lo llegit,
ja ens el sabíem de memòria. Interessar: tots ho sabem, ja ens han explicat el
final de la pel·lícula i òbviament, hem perdut tot l’interès.

Fa anys, als 80 i 90, dins de l’independentisme català
es vivia el que s’anomenà basquitis. El continu emmirallament amb
el moviment d’emancipació del poble basc en front l’incipient independentisme
català. Ja fa molts anys que ho tenim interioritzat, però ara
podem tornar a dir i a repetir amb orgull que els principatins tenim molt més a
tocar l’alliberament del nostre país que no pas els companys bascos. Com dic,
això no és nou, però això ahir m’ho vaig estar repetint tot el dia. Estic
convençut que els bascos -i des de fa temps, també- pateixen de catalanitis, enveja sana veient com mica en mica hem anat caminant
amb pas ferm i decidit de dret cap a la independència.

Aquest estat no és sostenible, i l’única forma que tenim els catalans per a
defensar el nostre poble és la independència. Això ho sabem tots, l’únic que
hem de fer és duro a la pràctica, i això els catalans no ho farem amb
violència sinó amb intel·ligència. Només ens falta acabar de convèncer la
resta de catalans que encara no n’estan de convençuts, i fer el pas definitiu i
irrevocable.

Anys enrere, en acabar el dia i amb ell la pel·lícula de ciència-ficció que és
aquest circ de la política, me n’hagués
anat a dormir emprenyat. Emprenyat i decebut en veure la reacció covarda de la
classe política en front d’un pas tant important i decisiu per la pau a Euskal Herria com va ser el d’ahir. Va tornar quedar clar que l’Estat
espanyol necessita ETA, la necessita per estar en contra de l’esquerra
abertzale, la necessita per armar-se de raons, i ahir, l’Estat espanyol, sí que
es va sentir desarmat.

Però com deia, les declaracions que es van anar a desencadenant al llarg de
tot el dia d’ahir no em van fer ni fred ni calor, perquè ja me les esperava. El
final de la pel·lícula d’ahir ja me l’havien explicat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!