Núvol vermell

En les pàgines de «Diàleg» del diari Avui d’avui hi ha la primera part d’un article d’Eduard Voltas, president de la Fundació Espai Català de Cultura i Comunicació (Escacc) i president del Consell Rector de Sàpiens Publicacions, que em sembla molt interessant. Us l’adjunto a continuació:

—-

Repensar la política en matèria de cultura
Un conseller sobiranista? (I)

Sembla probable, o almenys imaginable,
que el pròxim conseller de Cultura no serà socialista. En cas de
repetició del tripartit, ERC ha anunciat que exigirà aquesta cartera.
Si és CiU qui governa en solitari, tindrem també un conseller del
catalanisme sobiranista. I en cas de pacte nacionalista, ja no cal ni
dir-ho. Estem, doncs, davant d’una oportunitat seriosa per repensar les
polítiques públiques en matèria de cultura, des d’un enfocament
sobiranista.

Parteixo de la tesi que avui, en l’espai públic, només hi ha un discurs elaborat i coherent,
diguem-ne un discurs acabat, sobre la qüestió que ens ocupa. És el
discurs dels gestors culturals del món socialista, construït
pacientment durant els darrers 25 anys des de les plataformes de poder
polític ocupades pel PSC. Amb tots els riscos que tenen les
simplificacions, i un cop destriat el gra de la palla, podríem dir que
el full de ruta socialista en matèria de cultura i comunicació és el
següent:

1) Cultura catalana és la que es fa a Catalunya, independentment de la llengua en què s’expressi. La polèmica sobre
Frankfurt 2007, per exemple, seria impossible si aquest axioma no
estigués profundament interioritzat per una bona part de les elits
polítiques, culturals i mediàtiques del país.

2) No hi ha una confrontació d’interessos cultura
catalana – cultura espanyola, és un enfrontament fals i creat
artificialment pel nacionalisme. Evidentment no és el mateix fer
polítiques públiques en una situació de conflicte que en una situació
de no-conflicte. L’argumentari socialista no admet el conflicte, i des
d’aquí construeix la seva política.

3) Indústria cultural catalana són
totes les empreses de cultura i comunicació amb seu a Catalunya,
independentment de en quina llengua o llengües desenvolupin la seva
activitat. Per tant, La Sexta, Planeta, Zeta, Anagrama i Ràdio Tele
Taxi, per posar cinc exemples, són indústria cultural catalana i han de
gaudir de tot el suport dels poders públics de Catalunya.

4) El mercat natural d’expansió de les nostres empreses culturals és Espanya, i per extensió Amèrica
Llatina. L’espai de comunicació que ens interessa cultivar (en termes
econòmics i culturals) és l’espanyol, i el millor servei que podem fer
als nostres creadors i a les nostres empreses és presentar-nos davant
del món com a espanyols.

5) És una prioritat la creació d’un gran pol d’indústria cultural a Barcelona, ciutat que ha d’aspirar sense
complexos a la capitalitat cultural del món hispà. El pla estratègic de
la ciutat de Barcelona va clarament en aquesta direcció.

6) Els productes culturals en català mereixen una discriminació positiva, perquè s’adrecen a un mercat petit
i això de vegades els fa comercialment poc viables. Però això no vol
dir que el govern català no hagi de subvencionar també la producció
cultural en castellà que es fa a Catalunya.

Fins aquí, els trets bàsics de l’argumentari, que he intentat presentar tal qual, sense valoracions. No cal tenir
grans dots d’observador, però, per arribar a la conclusió que és un
argumentari que, a la pràctica, funciona. Per què funciona? En primer
lloc, naturalment, per la posició política central, i en alguns espais
hegemònica, del PSC. En segon lloc, també, pel baix nivell de lleialtat
nacional (catalana) de molts dels protagonistes de la indústria. Però
sobretot, i això és molt important de tenir en compte, perquè és un
discurs inclusiu (no expulsa gent ni empreses de la cultura catalana,
sinó que les inclou) i perquè ofereix al sector un mercat immediat de
45 milions de persones (Espanya) i un mercat potencial de 400 milions
de persones (el món hispà).

No podem, doncs, menystenir aquest discurs. Titllar-lo d’espanyolista o d’anticatalà és la sortida fàcil. El que és
difícil és construir un argumentari alternatiu i en positiu, que no
només sigui coherent amb el procés de reconstrucció nacional, sinó que
sigui atractiu i útil per al sector de la cultura i la comunicació.
Aprofitant, si cal, tot allò d’aprofitable que té el discurs citat més
amunt.

Crec que és obvi que el catalanisme sobiranista no té full de ruta en matèria de polítiques de cultura i comunicació.
En aquest terreny va a la contra, a la defensiva. I molt sovint és
presoner de la correcció política. En els darrers 25 anys no s’ha sabut
generar un argumentari consensuat i compartit que tingui les virtuts
del que acabem de repassar: senzill de recitar, assumit
desacomplexadament per una o més forces polítiques, i atractiu per a la
indústria. Sobre quines bases es pot construir el nou argumentari?
Quins seran els cinc o sis axiomes sobre els quals el catalanisme
sobiranista haurà de construir la seva acció de govern futura?

Eduard Voltas
President d’Escacc