Un conseller sobiranista (i II)
Ahir us adjuntava l’article d’Eduard Voltas al diari Avui sobre la política en matèria de cultura i comunicació que el PSC desenvolupa en les institucions on governa. Ara us adjunto la segona part de la sèrie, que apunta les línies mestres del que hauria de ser -a parer del president de la Fundació Escacc- la política cultural del catalanisme sobiranista:
—-
Repensar la política en matèria cultural
Un conseller sobiranista? (II)
La perspectiva d’un conseller de
Cultura del catalanisme sobiranista, sigui de CiU o d’ERC, reclama un
debat urgent. Igual que Josep Pallach es va preguntar al seu moment
"democràcia, per fer què?", el sobiranisme s’ha de formular ara la
pregunta: "La conselleria de Cultura, per fer què?".
M’atreveixo, doncs, a llançar la primera pedra i
assajar un esborrany de full de ruta sobiranista en matèria de política
cultural. Quatre o cinc idees força que, com dèiem en l’article
anterior, pretenen ser estimulants per al sector (creadors,
professionals, empreses) i alhora coherents amb el projecte de
construcció nacional.
1) La cultura està al centre del projecte nacional català. No tenim recursos naturals, no tenim grans multinacionals, no
tenim força militar. Però tenim la cultura. És la nostra gran força,
ens identifica, ens fa nació. Cal proclamar-ho: Catalunya és un país
del món on la cultura és prioritària, i poca broma. Això s’ha de
traduir en els recursos públics que s’hi dediquen, però també en una
actitud proactiva: cal posar la cultura al centre del sistema,
especialment de l’educatiu i del mediàtic. I en aquest repte el
conseller de Cultura ha de comptar amb el suport total del president de
la Generalitat, perquè això no és una dèria personal del conseller, és
una operació d’Estat, una operació d’Estat català.
2) La indústria cultural és la indústria pesant del segle XXI. És absolutament imprescindible disposar d’una indústria
cultural forta, moderna, competitiva i clarament al servei de la
cultura catalana. (Per cert, això darrer sovint es presta a equívocs, i
cal desfer-los. Hachette és una multinacional amb negocis a tot el món
i en moltes llengües, però la seva raó de ser fundacional és la cultura
francesa. Estar al servei d’una determinada cultura, doncs, no és res
d’estrany, i no és incompatible amb la vocació universal.) La cultura
catalana no té cap cap Hachette, cap Bertelsmann, cap PRISA. Ni cap
Schibsted, el grup editorial líder a Noruega (només 4,5 milions
d’habitants, no ho oblidem) i alhora multinacional. Des del poder
públic cal empènyer amb intel·ligència i posar condicions per al
sorgiment d’un o més grans grups de comunicació al servei de la nostra
cultura i amb vocació global.
3) Barcelona, laboratori de la indústria cultural global. Barcelona ha de ser un nucli de creació de continguts de
qualitat per a la indústria cultural global. Això vol dir apostar pel
talent, que allà on hi hagi talent no hi falti mai el capital. Vol dir
també incorporar plenament l’anglès al nostre procés educatiu. I vol
dir mobilitzar tota mena de recursos públics i privats en aquesta
direcció. El mètode Grönholm i Les Tres Bessones no poden ser una excepció. Catalunya ha de ser la millor fàbrica de creació de continguts per al consum global.
4) Espai català de comunicació,
de Salses a Guardamar. Les llengües creen mercats, i els països
intel·ligents ho aprofiten. Els francesos ho tenen tan clar que
d’aquesta obvietat fins i tot n’han fet un ministeri: el ministeri de
la Francofonia. La conselleria de Cultura ha de ser, sense complexos,
la conselleria de la Catalanofonia. No és el mateix un mercat de 7
milions (Catalunya) que de 12 milions de consumidors (Països Catalans).
Aquesta segona xifra ens situa en una posició significativa dins de la
lliga dels mercats culturals europeus. És completament estratègic, per
tant, assegurar la circulació normalitzada del producte cultural en
català arreu del domini lingüístic, inclosos naturalment els mitjans de
comunicació públics i privats.
5) La cultura catalana només se’n sortirà si és excel·lent. Quan ets gran et pots permetre ser mediocre, perquè
la força de la mida sovint ho compensa tot. Quan ets petit, no tens més
remei que ser excel·lent en tot el que fas. No es pot subvencionar
qualsevol cosa pel fet de ser en català. Al contrari, justament perquè
és en català cal ser especialment exigents. En la mateixa línia de
foment de l’excel·lència, cal fer un esforç per mantenir i defensar, al
costat d’una producció cultural de masses adreçada al gran públic, una
cultura elitista. El nostre sistema cultural ha de tenir espai per al
foment de la màxima excel·lència, perquè les elits creadores i les
elits consumidores estiren cap amunt el conjunt del sistema.
Són només cinc idees per encetar un debat.
Òbviament un full de ruta de política cultural no s’improvisa i demana
molta maduració, molt de xup-xup. Ara bé, segons com vagin les coses
l’1 de novembre, la possibilitat d’un conseller de Cultura procedent de
les files del catalanisme sobiranista es farà efectiva, i aleshores no
hi haurà temps per començar a debatre, perquè caldrà governar des del
primer dia.
Eduard Voltas
President de la Fundació Escacc
Després de llegir atentament els articles de l’Eduard a l’Avui veig molt clara una cosa: l’Eduard Voltes ha de ser el futur Conseller de Cultura de la Generalitat.
Clars, ben estructurats i al gra, el que cal per a que siguin útils independentment del grau d’acord que s’hi tingui.
Els cinc punts que proposa no em semblen malament, en línies generals, i jo hi afegiria alguns detalls.
1.- La ciència hauria d’entrar dins de les coses que un govern sobiranista hauria de promocionar, tant a nivell professional, com de divulgació (i en l’educació reglada, és clar). La ciència és el mètode més potent que tenim actualment per comprendre el món, i contemplar l’espectacle de molts intel·lectuals catalans opinant de tot i més tot prescindint dels coneixements que el mètode científic ens ha aportat en els darrers segles és penós. I a més a més la ciència és i seguirà una de les claus del progrés i la prosperitat dels països. (D’altra banda, i pot haver alguna cosa més cultural que la recerca del coneixement?)
2.- També hauria d’ocupar-se dels "abstencionistes" del nostre territori, aquella gent que viu aquí com si la cultura catalana no existís. I això per la mateixa raó que cal tenir com a mercat els Països Catalans i no una comunitat autònoma: perquè és estúpid deixar-se perdre aquests clients.
3.- Em fa por quan parla d’abocar capital allà on hi ha talent perquè interpret que es refereix a diner públics -pel context de l’article. Home, depèn. Si aquests diners són inversions per a fer néixer a mig i llarg termini una indústria cultural catalana forta i privada que pugui campar sola pel món, sí; si són per continuar com fins ara, mantenint a una pila de mediocres i espavilats abocats a la mamella, no. El talent i el control polític no són compatibles i no tindrem mai una cultura que excel·leixi a escala mundial -i aquest és l’objectiu, hi estic completament d’acord- si la majoria dels talents i empresaris que hi estan ficats tenen el cul llogat. El problema aquí és que tant els qui viuen de la mamella com els polítics que la controlen posarien molts de problemes per evitar que se’ls acabés el negoci.