Avui fa 10 anys que vam llançar el diari Ara. 10 anys.
Abans de res vull felicitar totes les persones que van contribuir a fer-lo realitat. Sense la dedicació i l’energia d’en Carles Capdevila i sense la constància i la paciència d’en Ferran Rodés aquest projecte no existiria. I el país seria pitjor, sense l’Ara. Felicitats, per tant, i gràcies als que l’han fet i el fan possible cada dia. La cooperativa Som* va ser-ne un dels membres fundadors i el principal accionista fins que ho vam deixar per desacords en l’evolució del projecte, però estem molt orgullosos del diari i ens sentim compromesos amb el seu futur.
Sempre que m’ho han preguntat he intentat explicar que l’Ara no era només una idea d’uns emprenedors, que no era simplement un producte. L’Ara era sobretot un moment, un aquí ha de començar una nova etapa, un comença un nou món, un neix un nou país i per tant ha de néixer un nou diari que ho expliqui. L’Ara arribava en plena crisi financera del 2008, quan encara no es veia res del que havia de passar aquí i al món els 10 anys posteriors.
Aquest ser un moment, ser una oportunitat, és el que explica que fos possible reunir accionistes que no es coneixien entre ells com Ferran Rodés, Daniel Martinez, Víctor Font o Artur Carulla. Explica també els nervis dels Godó, que van accelerar el naixement de La Vanguardia en català i ens van donar algun disgust o les desconfiances dels polítics del moment,o la il·lusió de milers de persones que omplien teatres per conèixer el projecte subscrivint-s’hi abans de sortir o la implicació de periodistes com Toni Soler, Albert Om, Antoni Bassas i Xavier Bosch, entre d’altres. Per cert és impressionant veure com no vam proposar a cap dona ni entre els fundadors ni entre els periodistes de primera fila i impressiona més com no ens en vam adonar.
L’Ara no va ser doncs una idea brillant d’uns tipus espavilats, sinó un encreuament en l’espai-temps en un país i un món on havia de passar alguna cosa. Entendre l’Ara no només com un producte sinó com una part d’aquest país, que naixia per tenir un paper, un rol concret, ajuda a mirar més enllà del producte i a valorar el que ha significat, les limitacions i sobretot ajuda a trobar una solució al bloqueig actual del projecte.
El que ha significat
Per mi, el llançament del diari Ara és el primer “tot és possible” després de 30 anys de Transició, fet de forma transversal i amb voluntat de ser hegemònic. Feia molt temps que al país (i al món) s’havia proclamat el final de la història on res no era possible i l’Ara arribava per dir que l’status quo s’havia de moure, que les regles del joc ja no valien, que havien de passar més coses, que a l’oasi català s’havia de renovar l’aigua,…
Quan ens imaginàvem el paper del diari Ara pensàvem en el naixement de Le Monde i la seva voluntat de dibuixar la França de després de la Segona Guerra Mundial o el d’El País per imaginar l’Espanya europea que volia l’intel·lectualitat al voltant de Polanco. I és aquesta voluntat, aquesta idea de transformació de fons i de canvi de l’status quo, aquest atreviment més en la lògica de l’ambició cultural del catalanisme durant el Franquisme, o de Cambó i la seva Bernat Metge, l’aportació més important que ha fet l’Ara.
L’Ara és, doncs, el primer “tot és possible” d’una llista llarga que inclou el Procés, el 15M, els altres fenòmens de l’anomenada nova política,… i aquesta és la seva principal aportació al país d’avui.
Els límits
Li explicava fa un temps a en Ferran Rodés que les limitacions que ha mostrat el Procés són les mateixes que les de l’Ara i no sé si ens vam acabar d’entendre. En aquella conversa li deia que no tenia molt sentit que des de la línia editorial de l’Ara és renyés l’independentisme com si no hi tingués res a veure. L’Ara naixia d’un moment concret i per unes circumstàncies concretes: ho feia per il·luminar la societat catalana en el moment dels “tot és possible” i, per tant, el Procés ha tingut el poc gruix que ha tingut en bona part perquè no hi havia més llum. En aquest sentit, l’Ara i el Procés estan bloquejats en el mateix punt: el de la incapacitat de tenir una visió de la complexitat del que es vol fer, de la necessitat de tenir mirada llarga, de no infantilitzar, d’assumir errors i responsabilitats, i tot per poder afrontar el repte en millors condicions.
El New York Times o eldiario.es, per no parlar dels productes que editem des de Som* o de Vilaweb que acull aquest blog, guanyen (alguns) diners i han crescut com mai en subscriptors en els darrers 3 anys. Tots aquests projectes se senten part activa i responsable de la seva comunitat i no l’esbronquen, ans al contrari: la fan créixer, l’estiren cap amunt, l’empoderen, la fan sentir especial,… i la critiquen, però sempre en primera persona del plural, mai des de la superioritat moral.
En canvi, el diari Ara ha intentat, crec que equivocadament, situar-se fora de la seva comunitat, vivint d’ella, però fent veure que no en formava part, situant-s’hi per sobre, i això explica que, tot i els quasi 20 milions d’euros de pèrdues acumulades i els 14 milions d’euros públics que ha rebut aquests 10 anys, ara mateix està per sota dels 40.000 subscriptors havent-ne perdut 5.000 en els darrers 3 anys. Un bloqueig bastant semblant, si em permeteu un punt creatiu, al del Procés català o al del 15M. El projecte està bloquejat i no sembla que ningú trobi el camí per resoldre-ho.
Desfer el bloqueig
I d’aquest bloqueig cal sortir-ne: primer de tot perquè el projecte val la pena, segon perquè que els “tot és possible” trobin el seu camí és bo pel país i pel futur, i tercer perquè trobar la sortida és viable.
És veritat que no és fàcil. Mirant i remirant números, està molt clar que el diari Ara necessita 100.000 subscriptors per funcionar de forma independent, això vol dir sense perdre diners i sense necessitar ajudes públiques. És a dir, 60.000 subscriptors més dels que té en aquests moments. Un repte difícil, però que plantejar-lo en tota la seva magnitut ja resol el bloqueig i marca el camí. De la mateixa manera que la fita principal del Procés és ser més i estar més preparats i aquest objectiu ja defineix un full de ruta en si mateix, el repte de l’Ara de multiplicar quasi per tres les subscripcions actuals ajuda a dimensionar el que s’ha de fer i dibuixa un full de ruta clar que per mi ha de girar al voltant d’aquestes quatre idees:
Avui fa 10 anys que vam llançar el diari ara. 10 anys. Quins deu anys que hem viscut. Quanta intensitat. Tot el que hem après ens ha de servir perquè el país i el món siguin millors i, és clar, perquè l’Ara sigui un projecte que duri 100 anys més.