Núvol vermell

NOTA PRÈVIA: 

Aquesta entrada havia de sortir publicada uns dies abans de començar el mes de novembre, però per raons que queden fora del control de l’autor i que ara són de domini públic, no es va poder publicar.

Han passat deu anys

Aquest blog va començar “amb ganes de compartir la meva passió per les indústries culturals al segle XXI i també l’aventura d’intentar construir un grup cooperatiu al servei de la cultura catalana” i el vaig aturar al juliol del 2010, just quan començava a notar-se la crisi del 2008 i ens vam llançar de cap a fer el diari Ara.

‘Núvol vermell’ tenia unes regles de funcionament que podeu veure aquí. Ara les normes seran diferents: 

1. No escriuré cada dia. Ho faré de tant en tant i més a fons, ja que els missatges més concisos aniran al Twitter. Per cert, el meu Twitter també canviarà una mica i se centrarà bàsicament en notícies i bones idees del nostre sector, projectes de Som* i la meva agenda laboral. 
2. Donaré detalls, com ja feia, sobre persones i reunions, èxits i fracassos, idees pròpies i alienes,… Les experiències són les que millor dibuixen les idees teòriques i per això les faré servir.
3. En la primera fase de ‘Núvol vermell’ em vaig proposar el repte de no parlar mai malament de ningú, en canvi ara quan calgui criticaré. Amb alegria i de manera constructiva, però criticaré. En aquests deu anys he après que la franquesa, ben emprada, és una virtut i que l’única manera de celebrar el que va bé és també assenyalar el que no hi va.

El 28 de novembre de 2020 començaré formalment. Una manera de celebrar els 10 anys del diari que vam fundar.

Abans, però, he fet una llista del que crec que hem après durant aquesta dècada. Aquí la teniu:

1. Es podia fer un diari, es pot fer quasi tot. Tothom ens deia que no i allà tenim el diari Ara, dibuixant l’època trepidant que ens ha tocat viure.
2. El contingut és el centre, la resta és un bluf. Ningú donava un euro per la música de pagament i ara Spotify Premium és a moltes cases, ningú donava un duro pels diaris i en canvi els 4 milions de subscriptors del New York Times ens marquen el camí. La resta és mentida i ganes de no veure les pròpies limitacions.
3. Podem treballar a cent anys vista, la compra de la Bernat Metge n’és un exemple clar. Preservar i recuperar l’ambició dels nostres antecessors ha de ser una constant si volem una indústria cultural que tingui alguna cosa a dir a l’Europa d’avui. Els Cambó i els Guardans, però també els Castellet, les Rodoreda o Joan Miró.
4. Llibreries Obertes i la importància de ser útils. Tenim sentit si som bons, és clar, però també si som útils. Cal que cadascú a Som* es llevi amb aquesta pregunta: “Estic intentant fer un contingut excepcional?”. I que s’adormi amb aquesta altra: “Soc útil a la meva societat i a la meva cultura?”. 
5. Arribant als 40.000 subscriptors i cap als 100.000. Sense una massa crítica suficient és impossible fer continguts excepcionals. Arribar a una comunitat de 100.000 persones que creuen que el que fem té prou valor com per pagar de forma recurrent és una fita imprescindible. Ara mateix som 37.951. 
6. La publicitat se’n va i se n’anirà més. Si hi ha mitjans de comunicació amb audiències universals i capacitat de targetitzar fins a l’infinit (Googles i Facebooks diversos), quin sentit té la publicitat en mitjans de comunicació convencionals? Hem de treballar per poder dir que no als anunciants que no estan aliniats amb els valors de cada projecte de continguts, per això hem de tenir tarifes molt més altes i projectes molt més grans basats en continguts.
7. Aprendre a fer llibres, liderar la no-ficció. Fer llibres de no-ficció —àmbit en el que al 2019 vam aconseguir el lideratge—, ha de ser cada vegada més com produir una pel·lícula: molta inversió, molta qualitat, molt detall, molta precisió, èxit segur. L’estudi d’animació Pixar seria el camí a seguir, en aquest llibre ho expliquen tan bé…
8. Ser digitals, trobar un lloc pel paper. Amb la digitalització hem anat tard perquè hem prioritzat trobar un lloc pel paper, un lloc en l’entorn digital on hi tingui valor propi, i digitalitzar el procés de captació de subscriptors. Amb Arrels arriba el primer projecte totalment digital amb el lloc que creiem que ha de tenir el paper en el futur.
9. La internacionalització pendent. Fem un tercer intent, l’Atlas of the future. Sense obrir el mercat més enllà de Catalunya és molt difícil tenir la massa crítica per competir en el camp dels continguts.
10. Tancar projectes, vendre empreses. Zero4, Xina, Londres, TimeOut. Encara estem aprenent a tancar els projectes que no funcionen, a vendre empreses, a tenir inversors… Però en sabem més.
11. El rigor i la transparència. Els números i la governança. El cooperativisme. Ai, els temes formals. Com en són, d’importants, i com de poc ho eren.
12. La corrupció. Sí, la corrupció. En política hem tingut grans amics a tots els partits que ens han ajudat honestament, la majoria. I també hi hem trobat grans enemics. Veure la corrupció i la mediocritat amb diners públics ha estat dolorós. Impotència.
13. Consolidar i estabilitzar. El valor del temps. Més enllà d’emprendre, ens ha costat tenir paciència per aprendre i consolidar negocis. Ara en sabem molt més.
14. I tot això no ha servit per a què la indústria cultural estigui millor. Deu anys després, la indústria cultural al país està pitjor i aquest és el principal fracàs. Nosaltres no hem anat tan enllà com pensàvem i això ha estat un bany d’humilitat. I la resta d’actors que ens acompanyaven han anat a pitjor. Que no hagi estat una prioritat dels poders públics en deu ser una raó; l’altra, la poca autoexigència i la incapacitat per treballar junts i sumar. Calen fusions en el nostre sector. Urgents.

Aquí queda la llista i ens tornem a veure el 28 de novembre.