Una refexió nadalenca
Som a Nadal. O tornem a ser a Nadal, període o paraula de dolçor que embolcalla tantes realitats. La nostàlgia per aquells que ja no són amb nosaltres; la felicitat per sentir-se viu, a pesar de tots els peròs que vulguem; l’odi per aquest sentimentalisme ensucrat d’anunci, d’aparador. Molta façana per omplir aquest buit que ho omple tot i més. Un buit emmascarat ja no només per l’alt consumisme arquetípic d’aquests dies, sinó per un materialisme que només fa pudor a diners. A manca d’uns objectius certs i clars cap on dirigir-nos, cal guanyar diners per pagar els crèdits i les hipoteques de la nostra cobdícia que, per unes hores o uns dies, ens va fer creure que seríem feliços per sempre més. La casa, el pis o el cotxe, però, una vegada inserits en la nostra realitat quotidiana ja no han suposat la felicitat que crèiem haver assolit amb la posessió i, posats a ser sincers, han acabat esdevenint una forta càrrega.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!