El joc de la imaginació constitueix, sense cap mena de dubte, la base primera per al desenvolupament de noves maneres de comprendre la realitat.
El joc de la imaginació constitueix, sense cap mena de dubte, la base primera per al desenvolupament de noves maneres de comprendre la realitat. Determinar què o quins mecanismes són els que acaben per configurar l’esmentat joc suposa, en el millor dels casos, intentar accedir a un dels misteris més recòndits de l’ésser humà. No hi ha marge d’error si afirmem que el desenvolupament del joc de la imaginació és directament proporcional a la quantitat d’experiències viscudes pel subjecte en el terreny de la sensibilitat.
D’aquesta manera, així, la lectura de la novel.la, la contemplació del quadre, la visió d’un film o l’audició de la simfonia van molt més enllà del simple mecanisme acció-reacció sinó, més aviat, suposen l’obertura a un revulsiu que, en darrera instància, pot transformat per complet la nostra existència o, si més no, la manera d’enfocar-la.
Desconeixem, ara per ara, com el gran científic Albert Einstein hagués formulat la teoria de la relativitat sense la seva freqüent pràctica instrumental amb un violí. Mai podrem saber, amb exactitud, l’abast de la imaginació nascuda de la visió amb un telescopi per part de Franz Joseph Haydn, realitzada en companyia de l’astrònom i oboista William Herschel, durant el període de composició de l’oratori Die Schöpfung.
En l’actual moment històric del nostre país, un moment que podem definir com a errabund i sense objectius clars, crec que alguna cosa pot explicar-se per l’oblit o, cosa pitjor, la incapacitat per imaginar. Esclaus del realisme d’una manera servilista i rastrera, ens hem negat a voler-nos seduir i a deixar-nos anar a través de l’esmentat joc de la imaginació en nom d’un realisme que trobem clarificat en expressions tals com allò que no són pessetes, són punyetes. També és veritat que, de manera molt estranya, som convidats a viure veritables experiències que possibilitin rotundament una aposta per la imaginació. Ho sabem tots i ho diem sense avergonyir-nos: llegim, escoltem i contemplem poc o gens. Per si això no fos suficient quan ho fem, moltes vegades, és per cercar un mer entreniment, un apaivagar les preocupacions “de veritat” sense interès ni possibilitat per imaginar i poder-nos transformar. Busquem en les manifestacions de l’esperit un simple ornament que ens ajudi, amb dosi de baixa intensitat, a entretenir-nos no pas a colpir-nos o commocionar-nos. I és que, ben mirat, l’elecció té molt a veure en l’elecció que hem fet d’una existència que busca més la comoditat que no la intensitat i la passió de la pròpia vida. Fa quaranta anys, uns joves a París es van llençar al carrer amb el lema la imaginació al poder . Sembla que faci una eternitat.