El bloc d'Oriol Pérez

 

Resulta del tot evident que bé ens cal un sostre on dormir, un medi de transport per anar d’un lloc a un altre, però ha de suposar la posessió d’aquests instruments la darrera finalitat de tot plegat? No ho sé. Només sé, segur, que aquests acaben per no proporcionar-nos la felicitat anhelada. Més enllà de les lectures neopaganes que volen situar el Nadal fora de l’òrbita cristiana, creguem o no creguem, tots sabem que ara es commemora el naixement d’algú que, en el seu temps, va significar una convulsió a través, i que em perdonin cristòlegs i teòlegs la meva intromissió, d’un estil de viure que va sacsejar de ple les consiciències. Jesús el natzarè va saber invertir els valors judaics de l’Antic Testament amb la proposta d’uns altres valors que, encara avui, ens foten de ple. Siguem sincers. Per a la immensa majoria de tots nosaltres sempre és molt millor procurar per un mateix, a pesar que això signifiqui una negació per a l’altre. Ens costa moltíssim comprendre el procurar per un mateix dins una dialèctica on tenen cabuda elements com l’altre, el proïsme, el medi ambient….És absolutament paradoxal que en plena globalització sigui el moment de la història que homes i dones menys pensem, precisament, d’una manera global. Potser en això tinguin raó els demiürgs que indiquen com els valors- els fonaments i sostenidors durant tantes generacions- han passat a ser l’ornament expressat en forma de llagrimeta fàcil d’aquests dies, en els 10 Euros que dipositem al compte corrent de la Marató de TV3 o en tantes rampoines que no són més que la torna de la nostra misèria moral. Passen els anys i falta ser molt il.lús per creure que avancem en una direcció correcta. Simplement no hi ha ni direció, ni llum, ni camí.. El filòsof i teòleg Gabriel Amengual ha abordat aquesta absència de direcció i de llum com un punt de partida per a la recerca de sentit. No és aquesta una feina fàcil, però en aquests dies de Nadal no vull renunciar a una precària esperança, petita i fràgil, que sembla erigir-se com la darrera oportunitat, el darrer tren que podem agafar. El seu nom és Amor. Hòstia, Oriol, ja hi tornem a ser. De nou l’adolescent crepuscular torna a remuntar el vol….No, parlo en serio. No em remunto al concepte d’amor pueril que entronca la majoria de relacions del nostre entorn. Estic parlant d’un amor que supera tot concepte d’espai i de temps. Parlo d’un amor que com algú ha dit és el miracle imperatiu de l’irracional. Un amor més enllà de la raó, més enllà del bé i del mal, més enllà de la pròpia sexualitat. Un amor que, òbviament, ha de portar a una transformació absoluta de la nostra existència, de la nostra manera de pensar i on, conseqüentment, s’han de posar les bases per a l’anhelada transformació de tot allò que ens rodeja. Em nego a creure, així, que alguna vegada no hàgim sentit un amor d’aquestes característiques. Si no s’ha sentit, encara, demano per al desgraciat/da l’apiadament dels Déus per no haver viscut aquesta al.lucinació de llum i sentit. Si ho hem sentit i hem acabat deixant-ho córrer (deixar passar el temps per oblidar-ho), d’alguna manera també, hem manifestat la nostra incapacitat expressa per l’esforç diari que és estimar o, tanmateix, no hem comprès el que vol dir i el que implica assolir la maduresa de l’esperit dins de les nostres possibilitats personals. L’amor és, dins del model de transcendència occidental, l’emanació del diví i, posats a ser sincers un altra vegada, tots ho hem sentit i hem participat d’aquest misteri. Haguem volgut implicar-nos, però, en un grau major o menor d’exigència i esforç, tanmateix, és el que marcarà la possibilitat d’esperança o condemna ja no només per a nosaltres mateixos, sinó també per a tots plegats en un futur no gaire llunyà.