Una sentència de Goethe pot arribar a nafrar fins a reflexionar del perquè de la construcció de blocs en els nostres dies…
Afirma Johann Wolfgang Goethe (1749-1832), un dels paladins de la literatura germànica de tots els temps, que la moda és la mare de la mort. De manera involuntària la sentència goethiana no deixa d?increpar-me en el precís moment, aquest, el d?escriure en un espai-format com el de bloc on, encara avui, desconeixem l?abast i transcendència en la història de la narrativa. No pretenc amb això, Déu o qui sigui me?n guardi, determinar la naturalesa literària (o no) d?aquests escrits, però si que assenyalaré com aquest exercici d?escriure acompanya el meu devenir per l?existència des de fa més de tretze anys. Reflexions, anàlisis, històries, truculències, poemes en prosa constitueixen, sense cap mena de dubte, un pòsit d?escrits que, sense cap intencionalitat artística o literària, resten amuntegats en desenes de llibretes de manera absolutament desordenada i caòtica. Quan pertoqui o a qui pertoqui serà necessària una tasca de recopilació i tria per determinar-ne la seva validesa (o no) literària.
No obstant això, crec que el bloc esdevé un instrument perfecte per a la construcció dels espais literaris de la intimitat que, al llarg de la història, trobem en les formes literàries dels diaris, els dietaris, les memòries, les confessions i altres formes que, d?una o altra manera, no cerquen altra cosa que la introspecció dels espais interiors de la subjectivitat o l?exorcitzar els dimonis interns que a tots, d?una o altra forma, ens assalten, fustiguen i, en no poques ocasions, torturen. Potser és per això que María Zambrano hagi assenyalat el Llibre de Job com el primogènit llibre de confessions on el protagonista arriba a maleir el seu naixement i existència a causa de la dissort absoluta.
La queixa de Job, així, és la queixa de tots i cadascun de nosaltres que, en algun moment de les nostres vides, hem necessitat expressar i, sobretot, limitar. La queixa quan esdevé pública, ja sigui oral o escrita, busca, al meu entendre, dues finalitats. La primera, la de limitar l?extensió del dolor amarg que ens devora intensament per, així, situar-lo en un punt concret i cercar, així, els mecanismes possibles que portin a la seva erradicació. La segona, per més hermetisme i poesia dipositats, és la troballa d?un interlocutor que ens escolti i, a poder ser, ens comprengui.
Aquest primer exercici, el d?exterioritzar la queixa, acostuma a ser el preàmbul d?una exhaustiva cartografia dels paisatges de la nostra ànima que, en definitiva, són els que ens permeten accedir al coneixement. Com ja han assenyalat tantes i tantes manifestacions humanístiques: sense dolor no hi ha coneixement, ni tan sols possibilitat d?aquest.
M?he volgut remuntar fins a una de les moltes gènesi possible per explicar ja no tan sols les pràctiques de la literatura del jo com, per extensió, els de la construcció d?un bloc. Sembla que, en els nostres dies, qui no té un bloc personal no és ningú i és per això que personatges tan poc interessants com Artur Mas, Ferran Bello o Manel Royes (per citar-ne tres de manera ràpida) disposin de blocs personals on l?objectiu primordial és el d?incrementar la seva presència en l?esfera pública. Tenir un bloc, doncs, està de moda.
No és aquesta la intenció del blog del qui signa aquestes línies. Sense desmerèixer les possibilitats d?interlocució i debat que ofereixen instruments com el bloc, no menys cert és que la meva intenció primordial voldrà ser una manera d?endreçar una escriptura que, en bona part, m?ha ajudat a configurar, a través de la seva pràctica, reflexions per intentar desxifrar aquell qui sóc i la complexa realitat que m?envolta. Porto estona escrivint i no aconsegueixo expulsar la maleïda sentència de Goethe: la moda és la mare de la mort.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!