Quants cops he sigut un dictador? Quants cops un inquisidor; un censor, un escarceller?Quants cops he prohibit, a qui més m’estimava, la llibertat i la paraula? De quantes persones m’he sentit amo? A quantes he condemnat per haver comès el delicte de no ser jo? No és la propietat privada de les persones més repugnant
En una entrevista concedida a Surtdecasa.cat, el portal cultural de les Terres de l’Ebre, Pep Gimeno “Botifarra” assegurava: “Jo sóc un cantaoret; ni cantaor tampoc. No sóc un artista. L’artista és el que canvia quan puja a l’escenari”. Una frase sense més importància però que podem prendre perfectament com a tota una declaració de principis.
L’esperada dimissió del primer ministre Emil Boc arriba després de més de quinze dies de protestes a mig centenar de ciutats d’arreu del país. L’espurna inicial de la protesta va ser, també, una dimissió: la de Raed Arafat, subsecretari del Ministeri de Sanitat, molt popular al país per haver estat el responsable de la creació
No fa tant que vaig conèixer Ovidi Montllor. Devia tenir 17 o 18 anys. No recordo quan vaig sentir per primera vegada el seu nom: suposo que a través d’un homenatge fet per algun grup “del rotllo”. Potser per la versió que feia Feliu Ventura de “Tot explota pel cap o per la pota” a
L’ample bulevard Nicolae B?lcescu separa els dos costats de la Pia?a Universitate de Bucarest, la capital de Romania. A una banda hi trobem el Teatrul Na?ional, l’emblemàtic Hotel Intercontinental —clàssic punt de trobada per al jovent de la ciutat— i el “monument a l’anticomunisme”, que des dels anys noranta presidix la plaça més important de
Així resumia un dels participants el per què d’«Istoria se ocupa ?i se dezbate». El passat dijous 24 de novembre un grup d’estudiants d’Història de la Universitatea din Bucure?ti (UB) iniciaven el que durant 4 dies seria l’ocupació simbòlica d’una de les principals aules de la facultat. 100 hores d’ocupació que acabarien servint per debatre
En un dels seus aforismes més famosos, el poeta alemany Bertold Brecht distingia entre les persones bones (“que lluiten un dia”), les molt bones (“que lluiten un any”), les que són encara millors (“que lluiten uns anys”) i les imprescindibles (“que lluiten tota la vida”). Si fem cas a l’escriptor de L’òpera dels tres rals,
La primera escolta del darrer disc de Yann Tiersen no deixa lloc a dubtes: entre les melodies que el van donar a conèixer arreu del món en musicar les pel·lícules Le fabuleux destin d’Amélie Poulain o Good Bye, Lenin! i les peces d’Skyline (Mute, 2011) hi ha hagut canvis, molts canvis. Enrere queden les influències
Durant esta etapa de forja de la pròpia manera de ser i pensar que és l’adolescència un dels elements que més ens influïx és la música. No descobrim cap secret, dient això: qui més qui menys hem entrat al món del heavy, el hip-hop, el rock, l’ska o el punk —i l’estètica i rituals que
Parlar de Miquel Gil no és parlar d’un músic qualsevol: és parlar, a hores d’ara, d’un autèntic “monstre” de la cançó tradicional. Ben garrejat ja des dels seus inicis amb Al Tall fins a la seua actual carrera en solitari —passant per altres projectes com Terminal Sur o l’etapa amb l’Orquestra Àrab de Barcelona—, el
Sovint en música trobem que el gènere determina el contingut. Per exemple: mentre la majoria de cançons pop parlen d’amors, desamors i similars, moltes cançons heavy mostren lletres sobre el món mitològic, fantàstic i medieval. Les raons d’esta tendència poden ser moltes i diverses, des dels orígens de cada gènere al context, passant pel perfil
Hi havia una vegada un bonic pis d’estudiants situat pel centre d’una bonica ciutat centre-europea. El pis d’estudiants en concret era allò que ara se’n diu “multicultural” i hi vivien persones de procedència italiana, alemanya i catalana. Esta multiculturalitat comportava un intercanvi clarament enriquidor per a tothom. Així, les parets d’aquell pis acollien profundes converses
En un dels seus poemes més coneguts, Mario Benedetti diu: “Compañera / Usted sabe / que puede contar conmigo. / No hasta dos o hasta diez: / puede contar conmigo”. Salvant les distàncies –culturals, temporals, estilístiques, geogràfiques, etc.– podem dir que amb Feliu Ventura passa una cosa semblant. Potser només ens obsequia amb novetats discogràfiques
Este passat agost un grup de jóvens membres del Casal Popular Panxampla i de Maulets hem iniciat un intercanvi amb el col·lectiu Soziale Bildung de Rostock, al nord d’Alemanya. El contacte amb el col·lectiu alemany s’ha donat arran la campanya per la retirada del monument i els símbols franquistes de Tortosa, del Casal Popular Panxampla:
En els darrers temps hem assistit a una petita revolució pel que fa a la música en la nostra llengua: l’aparició de fenòmens com Antònia Font, Manel o Els Amics de les Arts han contribuït a crear una interessant escena de pop més o menys independent que ha trencat les fronteres del públic fins llavors