oriol fuster i cabrera

Objectivament, poder acollir-se a un conveni que et permet matricular-te en una universitat estrangera i cursar-hi un any amb (relativa) poca faena burocràtica és una oportunitat molt bona. Ho és a nivell acadèmic –aporta una perspectiva polièdrica a les matèries que treballes en els teus estudis–, a nivell (futur) professional –et permet conèixer altres realitats i/o mercats i maneres de funcionar–, a nivell formatiu –et permet aprendre una o més llengües, i/o matèries que no estudiaries aquí–, a nivell humà –et permet fer coneixences importants que, després, poden esdevindre per a tota la vida–, etcètera.

Ara, això no trau que és una oportunitat en massa casos desaprofitada i que la fama de festa, borratxera i sexe fàcil que han pres els Erasmus no és injustificada. El problema de fons és el model actual, en què no se’t demana cap mena de projecte previ per a poder acollir-te a la beca (omples dos fulls amb quatre llocs comuns sobre cosmopolitisme i Europa, fas una entrevisteta i ja ho tindríem) ni una vegada has tornat a casa et passen comptes de què has fet durant l’any, què has après i per a què et servirà l’experiència, a la llarga –i això és potser encara més greu. En el millor dels casos se’t valorarà segons les qualificacions acadèmiques, i no cal ser ministre per a saber que les notes no han de tindre necessàriament correlació amb la qualitat o capacitat de l’alumne.

[continua aquí]