Qüestió de prior(it)ats

Disculpeu-me l’arrancada de cavall i previsible parada de burro, però jo trobo que dient que la vida és una merda en realitat no descobrim gran cosa. Tampoc afegint-hi que i al final et mors, com deien en una pel·lícula prou mítica. Ara: si com diu la saviesa popular un optimista ben informat acaba sent pessimista, possiblement un pessimista que sàpigue relativitzar esdevingue algú que toca de peus a terra. Ni joc de paraules dolent ni filosofia barata; o potser sí i de les ados coses en gran quantitat. En qualsevol cas, partint d’este principi ser feliç no hauria de ser massa complicat: conformar-se amb poqueta cosa, com diuen a casa meua, podria ser la base d’una felicitat mediterrània (?!) que, com en aquell Kavafis filtrat per Riba –últimament, pobre, tan pervertit– hauria de sortir del viatge i no del destí.

Tanmateix, en un món que –insistim– és una merda, sovint es fa fàcil empantanegar-se en el llot de la tristor, l’obnubilació… o, sense anar a parar a un lèxic tan d’això, la simple ratllamenta. És clar: com que ningú té cap recepta màgica per a superar estos accidents de la geografia quotidiana, la gent provem de tot i més: hi ha qui s’aïllarà del món, hi ha qui optarà per la menja compulsiva, hi ha qui llegirà llibres com si no hi hagués demà, hi ha qui s’intoxicarà a base d’herba, alcohol o altres substàncies, hi ha qui es llançarà a acaçar les boles de drac del sexe fàcil, hi ha qui ho farà tot alhora, i hi ha qui no farà res d’això. Ara bé, també hi haurà qui preferirà ser previsor a curandero barat, i puntualment compensarà a base de bombolles d’oxigen una existència massa contaminada pel diòxid de l’estrès i les pressions diverses.

[continua a Núvol]

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *