Reserva de la Biosfera: punt i seguit per a les TE

La declaració de les Terres de l’Ebre com a Reserva de la Biosfera per la UNESCO és indubtablement motiu de celebració per a les comarques ebrenques. Tanmateix, el model de desenvolupament del territori que s’aplique esdevindrà clau de volta a l’hora de valorar, en un futur, l’impacte real de la marca.

Perifèric respecte els centres de poder, oblidat per la industrialització i la planificació d’infraestructures; recordat per les institucions únicament a l’hora d’establir-hi massificació eòlica, centrals nuclears, abocadors de residus o projectes de transvasament; i amb les conseqüències de la guerra civil encara planant sobre la població en aspectes com la cultura política, el de les Terres de l’Ebre és un territori que té el discutible honor de liderar rànquings com el de les persones en risc d’exclusió social a Catalunya. El sud, sembla –i sinó que ho pregunten als italians–, sempre és sud.

Biosfera i territori: ERCROS i les nuclears com a paradigmes

Si a principis d’any era el tancament de la indústria d’ERCROS a Flix el que resituava les nostres comarques al mapa, ara ha estat la declaració de les Terres de l’Ebre Reserva de la Biosfera per la UNESCO la que ha llançat el territori als mitjans. Dos esdeveniments que podrien semblar el dia i la nit, però que tanmateix estan força més interrelacionats del que semblaria. Parlem-ne.

La de Reserva de la Biosfera ha estat rebuda per tots els agents de la zona com una declaració positiva. I és que a la pràctica, el servei que pot donar l’etiqueta és doble: a nivell exterior, esdevé una eina propagandística de primera per a situar internacionalment una regió encara massa inexistent en els cercles turístics; a nivell interior, una eina d’empoderament simbòlic i pràctic per a uns i un recordatori per als altres.

Tanmateix, cal ressaltar que no totes les Terres de l’Ebre han pogut incloure’s a la declaració. De les quatre comarques que oficialment configurarien la regió ebrenca –i que si ens atenem a la realitat social i cultural quotidiana caldria ampliar a sis, incloent-hi el Matarranya i el Baix Maestrat– ha calgut excloure’n pràcticament mitja per tal que la UNESCO concedís el segell. L’exclusió, que afecta les localitats d’Ascó, Flix, Riba-roja, la Palma d’Ebre, Vinebre, la Torre de l’Espanyol i Garcia, ha estat deguda principalment al llast de la indústria nuclear.

Quan es produí al març el tancament de la planta de la multinacional ERCROS a Flix, la preocupació pel futur immediat d’una població econòmicament dependent d’esta indústria va llevar atenció a les seqüeles a llarg termini que la seua presència ha produït –i produïx encara– al territori i el seu creixement. El cas de la biosfera demostra, tanmateix, que la preocupació per les conseqüències de les polítiques de terra cremada no és en cap cas una qüestió d’ecologisme naïf o d’emmirallament reduccionista en les experiències dramàtiques d’altres països –vegeu Minamata, Japó– sinó un debat molt més de fons. Si bé cal esperar que la no-inclusió d’estos municipis acabarà sent una qüestió més aviat anecdòtica, amb exemples així es demostra que el preu de determinats models de desenvolupament totalment normalitzats fins ara no es pot passar per alt.

El model de territori, clau per a capgirar una situació crítica

Quin ha de ser este model de desenvolupament territorial de futur és precisament la pregunta que llançava el passat 8 de juny el col·lectiu La garba, tot presentant-se a Amposta (el Montsià) en una jornada titulada Paisatge, territori i futur: cap on anem les Terres de l’Ebre?. L’acte fou a la pràctica una presentació doble, ja que serví per a donar a conèixer el col·lectiu –que tot just ara comença a caminar, i que vol ser un punt de trobada, primerament simbòlic i a mitjà termini físic, entre persones i associacions que vulguen «treballar per a fer avançar el territori»– i també per a comparar models i experiències amb una altra comarca també massa sovint bandejada, el Priorat. «El Priorat», afirma Xaro Valldepérez, membre de La garba, «compartix molts dels problemes que tenim al nostre territori; però també moltes de les oportunitats». Per a parlar sobre estes característiques comunes i estes oportunitats de futur es projectà el film Interior de paisatge d’Elisenda Trilla, narració del treball del col·lectiu Prioritat per a fer de la comarca paisatge cultural, també per la UNESCO, en presència de la directora; i s’organitzà una posterior taula rodona amb personalitats destacades de l’activisme cultural, turístic i social ebrenc i prioratí.

La taula rodona, tot i esperançadora, deixà clar que la faena a fer és encara enorme; i és que el territori ebrenc seguix arrossegant mancances congènites, pròpies i alienes. Exemples? El tancament de les poques indústries del territori, la fuga de cervells –aquella frase esgrimida per la Plataforma en Defensa de l’Ebre, ja convertida en clàssica, que afirma que el pitjor transvasament patit a les TE és el de gent jove, seguix igual de vigent que sempre. El tancament de corresponsalies periodístiques, les mai aturades amenaces de transvasament, amb el cost agroalimentari i ecològic que suposen –els transvasaments encoberts anomenats canals Xerta-Sénia i Segarra-Garrigues són una realitat, i projectes com BCN World i derivats prometen necessitar “aportacions” hídriques. Una situació econòmica general crítica, especialment agreujada per les característiques de la zona. El caciquisme administratiu i polític. La divisió del territori encara en dos grans blocs, invisibles i inconfessos, però evidents: el nucli demogràfic i de poder que representen el Baix Ebre i el Montsià, i la perifèria dins la perifèria que esdevenen la Ribera d’Ebre i la Terra Alta. L’empitjorament de les comunicacions públiques amb la resta de Catalunya: les darreres notícies anuncien que mentre a la resta de país s’amplia el servei de Rodalies, aquí baix a partir del 2014 caldrà fer, només per a arribar a Tarragona, dos transbords. La situació d’un sector primari tocat dels mateixos mals que arreu a qui se li suma la cirereta de plagues com el caragol maçana o el cranc americà, que a dia d’avui fan igual de mal a sectors com l’arrossaire que les grans multinacionals. I més, senyora, i més.

Tanmateix, un fet aparentment tan anecdòtic com que en este text s’estigue utilitzant constantment l’adjectiu ebrenc ja contrasta amb la realitat de fa molts pocs anys, en què el relat únic a l’hora d’explicar el sud de Catalunya era el de la Catalunya insòlita. La visió, però, no venia només de fora: l’autoodi, el victimisme i el tirar cadascú per la seua banda era la constant entre comarques i pobles. Fóra d’ingenus, en este sentit, no tindre en compte l’importantíssim paper que va jugar l’amenaça del PHN a l’hora de construir una nova concepció del jo i del nosaltres, assumida ja de manera transversal i especialment en les generacions que van créixer durant esta època. Irònicament, així, una amenaça per al futur d’estos territoris com són –no eren, són– els projectes de transvasament ha acabat esdevenint un dels principals motius d’unitat entre uns pobles i comarques històricament molt dividits; la creació d’una identitat i d’una unitat de la qual, i és important ressaltar-ho, comencen a sorgir fruits. Gastronomia, enologia, turisme, cultura, comunicació, noves tecnologies, xarxes socials, paisatge. Menuts tots i poc coneguts encara la majoria, però són molts el projectes –individuals i col·lectius; sense ànim de lucre en alguns casos o com a intent de guanyar-se al vida en d’altres; necessaris i imprescindibles tots i cadascun– que hi ha actualment en marxa a les Terres de l’Ebre i que tenen com a prioritat l’aprofitament, que no explotació, dels actius que el territori oferix per si mateix.

La inclusió de les Terres de l’Ebre dins de la Reserva de la Biosfera de la UNESCO, per tant, arriba en un moment que podria interpretar-se –en perspectiva i des d’una sempre necessària dosi d’optimisme– com de potencial transició. Una transició que hauria de portar cap a un model de territori unit, divers, que aprofite els actius locals i en visque, orgullós de si mateix i al mateix temps obert a l’exterior. Ho exemplificà perfectament l’escriptor manresà Genís Sinca, amb aquella visió interessant que té sempre una mirada externa, durant una ponència que féu en la darrera Fira del Llibre Ebrenc de Móra: «per a fer-lo créixer, a un territori te l’has de creure, i això a les Terres de l’Ebre ho feu, i està molt bé; però no és suficient: heu d’explicar-lo també a Barcelona». Amb este doble objectiu de promoure la realitat pròpia i compartir-la amb l’altra, si el present reportatge servix per a posar una pedreta més a l’infinit marge que a poc a poc es va construint, qui humilment l’escriu n’estarà més que satisfet.

[publicat a la secció Així està el pati del número 322 de la Directa]

[fotografia de Josep Torta]

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *