Diletant i dissonant

Podria ser l’inici d’una pel·lícula de terror:  imatges de diferents indrets del món amb uns actors disfressats d’apicultors contemplant, amb una cara a mig camí entre la perplexitat i l’astorament, que els seus ruscos estan buits, que els eixams que elaboren la tan preuada mel s’han fet fonedissos, deixant un rastre inquietant de minúsculs cadàvers.

Tanmateix, aquest relat s’acosta més a la realitat que a la ficció. Des de fa uns anys, la mortalitat natural de les poblacions d’abelles s’ha multiplicat per un factor d’entre 3 i 5. Els experts han batejat el fenomen com a trastorn del col·lapse de colònia (en anglès impacta més: colony collapse disorder). Lamentablement, no han anat gaire més enllà d’aquest punt. Ningú no sap ben bé per què passa. Des del canvi climàtic als transgènics, passant pels pesticides o les radiacions dels telèfons mòbils, s’han proposat un munt d’hipòtesis sense que n’hi hagi cap de conclusiva per ara.

De totes maneres, la que sembla reunir més avals és la més decebedora: no és atribuïble a la irresponsabilitat humana! El fenomen es deuria a l’expansió d’un àcar paràsit que afebleix el sistema immunitari de les abelles en xuclar-los la sang –bé, l’hemolimfa. Per cert, el seu nom científic també sembla extret de la pel·lícula de terror: Varroa destructor.

L’antroposfera ha penetrat tant en la biosfera que, certament, es fa difícil de trobar alteracions en què la humanitat no tingui protagonisme. Fins i tot, sembla que esperem que sigui així i ens sorprèn que puguin donar-se casos en què el declivi d’una espècie encara es degui a causes “naturals”. De totes maneres, continuen produint-se fenòmens al marge nostre… o no: l’antroposfera ha penetrat tant en la biosfera que, si no estem implicats en la causa, ho estarem probablement en l’efecte. Aquest mateix cas ho il·lustra: potser el despoblament dels eixams es deu a una malaltia sense culpa humana, però els apicultors la pateixen en els seus comptes d’explotació i, per això, demanen la intervenció pública per a eradicar-la i refer el seu negoci.

Potser no hi ha altre remei i hem d’assumir aquesta condició, oblidar-nos d’idealismes sobre la natura salvatge i aprendre a gestionar-la –és a dir, a manipular-la– de manera més conscient, més lúcida i més efectiva. Alguns dels parcs naturals més exemplars són justament això, un exercici d’enginyeria ecològica. La natura perdria salvatgia, però, a la millor, hi sortiria guanyant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!