oriol fuster i cabrera

tranquil·litat i bons aliments

26 de setembre de 2012
De política i moviments socials
1 comentari

Del 25-S al 25-N: l?endemà de la independència i l?esquerra catalana

Mentre dormiu us creix la barba; això és el temps.
Joan Fuster

El procés nascut arran la manifestació del passat 11 de setembre obre molts interrogants i va molt més ràpid del que es podia imaginar. La combinació entre una Convergència i Unió que avança cada vegada més decididament cap a l’independentisme i una Assemblea Nacional Catalana que no acaba de trobar l’equilibri entre flirtejar allò just i necessari amb el govern convergent i fer-los el joc deixen un espai buit a l’esquerra amb el qual ningú no sembla acabar de sentir-se còmode. I la convocatòria d’eleccions anticipades per al 25-N no fa més que evidenciar esta mancança.

I és que l’agenda política post 11-S està sent marcada de manera exclusiva per CiU, que a més de fer l’independentista, no ho oblidem, exercix el paper d’una de les dretes més agressives, reaccionàries i privatitzadores d’Europa. Que l’esquerra estigue permetent-ho no esdevé només un problema estratègic per als seus partits i organitzacions, sinó també per a tot el país. Les eleccions del 25-N i el moviment que es generarà fins i a partir de llavors, així, esdevenen clau per a combatre esta més que possible hegemonia que podria traduir-se en una molt perillosa majoria absoluta convergent.

Així, d’una banda, dins de l’arc parlamentari de l’esquerra catalana trobem una ICV i una ERC incomprensiblement encara allunyades l’una de l’altra. Les causes són moltes, però tot indica que a la pràctica encara primen, i molt, els tòpics i prejudicis que la militància de cada partit té encara respecte l’altre.

En llenguatge pla: que els d’ICV són uns hippis tronats que fan el joc a Espanya i que els d’ERC són uns patrioteros obsedits amb la Moreneta que fan el joc a CiU. Una visió fruit en part d’una pràctica política sovint massa incoherent amb el que propugnen els principis d’ambdós formacions i d’uns plantejaments massa ancorats encara en la Transició i poc adaptats a la realitat catalana del segle XXI; però fruit sobretot d’una mancança crònica: massa poc asseure’s en una taula compartida entre la militància i xarrar.

En un moment en el qual la dreta convergent està prenent l’hegemonia del discurs independentista ERC i ICV han de fer un exercici de realisme. ERC ha de deixar de banda la part més carca del nacionalisme i assumir, realment, la primera paraula del seu nom; i ICV ha d’assumir realment que allò del dret a l’autodeterminació dels pobles afecta també casa nostra. I moure fitxa i erigir-se com a alternativa socialdemòcrata a una Catalunya independent d’Espanya però més dependent que mai de CiU.

D’altra banda tenim tot allò que es mou a l’esquerra d’ICV i ERC, que no és precisament poca cosa. El mateix dia que CiU anunciava les eleccions per al 25N estava tenint lloc el 25S convocat pels indignats a Madrid i en molt menor mesura a Barcelona. I una part gens menyspreable de la societat catalana –sobretot entre el jovent– tenia els ulls en esta direcció.

Cal tenir en compte que es tracta d’un espai que en veure com CiU monopolitza el discurs independentista el que fa de manera automàtica és allunyar-se a marxes forçades d’este independentisme amb qui potser mai no ha combregat de manera apassionada però al qual tampoc era refractari. Irònicament l’independentisme –que ha estat històricament situat a l’esquerra– s’arrisca a ser percebut com quelcom quasi reaccionari. I aquí entra el paper de les alternatives anticapitalistes de base i sobretot de la CUP i l’Esquerra Independentista.

Si estos moviments han de tenir ara mateix una prioritat és la d’influir precisament en este espai. No podem permetre’ns el luxe d’avançar cap a la independència mentre ens allunyem d’una bossa de jovent crític absolutament necessària, sobretot en els temps que corren. S’ha de delimitar espais, s’ha d’assumir que el paper que es pot jugar en el procès d’independència és molt relatiu i s’ha començar a treballar des de la base per a l’endemà del dia D.

I aquí la CUP té una responsabilitat, i és fer de pal de paller de tots estos moviments de base, no com una espècie d’avantguarda autoerigida, sinó com un punt de trobada real entre l’esquerra anticapitalista clàssica, moviments socials i nous moviments com els indignats o el Partit Pirata. El 25-N la CUP hauria d’estar al Parlament, sí, però no per a declarar la independència sinó per a representar una esquerra que ara mateix és òrfena. Potser no s’hi arribarà perquè es va tard: a la propera. La qüestió és posar fil a l’agulla i començar-hi a treballar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!