oriol fuster i cabrera

El que ara fa un mes i mig només era l’amenaça que va provocar la simbòlica protesta de les papallones entre el món intel·lectual de Bucarest avui ja és una realitat: l’Institut Cultural Romanès tal i com se l’ha conegut fins ara té els dies comptats.

La raó, l’Ordenança d’Urgència 27/2012 del govern del país, que destituïx el seu president i en canvia les funcions: si fins ara l’ICR es dedicava a promoure la cultura romanesa a l’exterior —essent, així, l’equivalent a l’Institut Ramon Llull del nostre país— la seua tasca a partir d’ara esdevé oferir cultura amb denominació d’origen romanesa a la població que viu fora del país.

El que pot semblar un canvi sense més transcendència o una simple jugada partidista del nou govern de Victor Ponta per a netejar dels llocs de responsabilitat algú d’un altre color polític és, en realitat, una estocada mortal a la cultura romanesa i a la seua integració europea.

La tasca desenvolupada per l’ICR fins a dia d’avui és més que ressenyable. Present a una vintena de ciutats d’Europa, els Estats Units i l’Orient Mitjà, és de manera important gràcies a esta institució que la cultura d’un país popularment encara mal considerat ha començat a aparèixer en tota la seua riquesa i diversitat en altres països. Quan no és estrany que Romania sigue percebuda com “un país de lladres i delinqüents” o “un país de gitanos” —amb tot el racisme que implica considerar això quelcom negatiu, més enllà del simplisme del plantejament— el treball de projecció cultural que ha desenvolupat durant vint anys l’Institut es fa encara més valuós. L’aturada sobtada d’esta activitat a l’exterior —promoció de concerts, exposicions d’escultura, fotografia o pintura, espectacles de dansa, traduccions de literatura, projeccions de cinema o ensenyament de la llengua romanesa— es transforma en una notícia molt negativa per a l’entesa intercultural en una Europa cada vegada més dominada per l’ús partidista de la xenofòbia.

És cert que estes activitats organitzades per l’ICR, com tants altres esdeveniments culturals, massa sovint queden reservades per a una minoria intel·lectual i de vegades elitista i de les quals la majoria numèrica de la població no en participa habitualment —com, d’altra banda, tampoc ho fa de les organitzades pels Centres Xecs o els Instituts Francesos, per exemple—; també és cert que la continuïtat de la tasca de l’ICR possiblement tampoc canviaria substancialment la típica percepció tristament negativa que es té del país on mor el Danubi: el problema és més profund i complex que això. Però en un moment de crisi i canvis globals —on la partida, de moment, sembla que es resolgue amb els econòmicament i culturalment grans (o inflats) fent-se més grans i els econòmicament i culturalment menuts (o xuclats) fent-se més menuts— tota pedra fa paret.

I si encara així al public català esta visió diguem-ne una mica abstracta de l’assumpte no ens activa els mecanismes de la indignació potser ho face la comprovació que es tracta d’una qüestió menys llunyana del que semblaria a simple vista. I és que la jugada de neteja política del govern de Victor Ponta no només repercutix la pròpia cultura romanesa: el sobtat canvi de rumb i funcions de l’ICR afecta, entre molts d’altres, un ajut econòmic aprovat uns pocs mesos enrere i destinat a la traducció d’una antologia de poemes de Marin Sorescu a la nostra llengua. L’adaptació catalana del poeta romanès —una molt bona notícia si es te en compte que el actes de transport de literatura romanesa al català es poden comptar encara amb els dits d’una mà— havia d’ésser una realitat en els propers mesos: la seua publicació resta ara en un standby incert. L’empobriment exterior de la cultura romanesa, per tant, es transforma en l’empobriment interior de la cultura catalana: el famós efecte papallona.

[article publicat a Extramurs.cat]