L’aspra diàspora ebrenca… i el seu futur

La bona gent d’Orxata Sound System tornen a la càrrega amb un nou disc, i com ja havien fet en l’anterior proposen que una de les noves cançons sigue escrita entre tothom qui hi vulgue participar via Twitter: #AspraDiàspora. La lletra parlarà de la necessitat que tenen molts jóvens de marxar fora del País Valencià per estudiar o treballar. Llegint els missatges enviats per la gent, on parlen de llargs i nostàlgics viatges de tren, de retrobar la família el cap de setmana o de l’enyorança de la terreta la conclusió ha sigut ràpida: “això em sona”. I massa.

No és cap secret que el número de jóvens –i no tan jóvens– obligats a viure fora de les Terres de l’Ebre per a estudiar o treballar és enorme. Per comprovar-ho només cal anar un dia entre setmana pel Metro de Barcelona o per la Rambla de Tarragona i jugar a veure quants de xeic o fato fort sentim; o visitar un diumenge la tarda l’estació de trens d’Ulldecona, Vinaròs, L’Aldea, Tortosa, L’Ametlla o L’Ampolla.

Sempre he dit que estudiar fora (del poble, i del país) és una experiència molt positiva. Et permet créixer, madurar i espavilar-te de manera molt ràpida. Et permet conèixer gent, realitats, contextos i perspectives noves que difícilment hauries trobat no sortint de casa. Et permet, en definitiva, aprendre. Però una de les bases de la pedagogia és que no es pot forçar a aprendre, i l’aprenentatge forçat és una imposició. I és que els ebrencs no tenim opció, i qui vulgue estudiar ensenyaments superiors –universitaris, però passa el mateix amb la majoria de cicles formatius– no pot triar molt més que la gallina galeaniana: o se’n va a Tarragona, o se’n va a Barcelona, o a València, o a Madrid o a Berlín. Però que s’oblide de fer-ho a les Terres de l’Ebre.

A primer cop d’ull esta tendència podria semblar anecdòtica i poc important, fins i tot victimista. Però no és el cas: l’exili estudiantil té conseqüències prou més greus que allò més aviat “sentimental” de deixar la família i els amics. No és, tampoc, una qüestió només econòmica, tot i que el dineral que es deixa cada família en pis, transport i alimentació no sigue cosa de broma.

És molt més greu que això.

Perquè esta fuga de cervells en molts casos no és temporal, sinó que implica quedar-se a la gran ciutat una vegada acabats los estudis. És molt normal: de poc servix tenir una Enginyeria si després a les Terres de l’Ebre no hi ha espais on aplicar-la; però és que tampoc es pot ser mestre o metge si no tenim suficients infraestructures.

Però no és només una qüestió d’oficis. Tinguem en compte quan és que s’estudia fora normalment: entre els divuit i els vint-i-llargs, una edat clau a molts nivells. A l’hora de formar-se, de crèixer i de pensar en clau de futur. Si precisament uns anys així d’importants es passen fora és més que normal que s’acabe tenint més coses en comú amb la metròpoli on s’ha estudiat que amb el lloc d’origen. En altres paraules: si els jóvens vivim i estudiem fora de les Terres de l’Ebre també fem amics, ens enamorem i trobem oportunitats laborals fora de les Terres de l’Ebre. Lògic, no?

El problema són les conseqüències d’esta realitat: si el futur d’un territori som els jóvens… ¿quin futur li espera a un territori on molts d’estos jóvens marxen i no tornen? Ho expressa molt bé Manolo Tomàs, un dels portaveus de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, quan diu que el pitjor transvasament al què ens enfrontem les Terres de l’Ebre és el de gent jove. En renunciar a esta joventut i cedir-la a altres territoris, les Terres de l’Ebre perdem en idees, en innovació, en il·lusió i en ganes de construir futur, i guanyem en immobilisme social i cultural i en caciquisme.

Quina és la solució? Ningú tenim cap vareta màgica ni cap bola de vidre, però és evident que la continuïtat o no de la situació depèn principalment de dos elements: de la voluntat política i de la voluntat dels propis jóvens. Coneixent el nivell dels polítics de les Terres de l’Ebre, però, queda clar que en realitat som els jóvens qui ens hem de posar les piles. Formant-nos, aprenent, estudiant, treballant… i tornant després a casa a aplicar-ho. Al cap i a la fi, amb ganes i una mica d’imaginació no serà més difícil que això: en són bona mostra projectes com Surtdecasa o testimonis com els que fa poc apareixien per TV3 en un fantàstic documental que s’hauria de projectar a tots els instituts de les Terres de l’Ebre.

A diferència dels nostres iaios i de molts dels nostres pares i mares, la nostra generació hem tingut la sort de poder estudiar, encara que fos fora. I esta oportunitat ens dóna també una certa responsabilitat. 

¿Ens posem a treballar per millorar les Terres de l’Ebre i que les properes generacions puguen triar on estudiar, viure i treballar?

També per hedonisme; al cap i a la fi, podem aspirar a viure millor que aquí?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *