oriol fuster i cabrera

La Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) és probablement un dels moviments socials de caire ecologista que ha comptat amb més suport social dels apareguts a Catalunya des de la Transició.

Parlar de la Plataforma, però, és parlar de quelcom més que dels èxits polítics aconseguits durant la seua trajectòria, amb la derogació del Plan Hidrológico Nacional el 2004 o la retirada del reial decret de sequera el 2008; com també és més que les assignatures encara pendents com el canal Xerta – Sènia, el Segarra – Garrigues o el recentment publicat Pla de Conca. Des dels seus orígens la PDE ha estat, en tant que pal de paller del moviment antitransvasista, una important eina d’identificació i de vertebració del territori per a la gent de les Terres de l’Ebre.

Si bé seria un error dir que este sentiment d’identificació respon únicament a una puntual unitat territorial contra “l’amenaça externa” dels intents contemporanis de transvasaments —les arrels d’esta identitat ebrenca vénen de molt més lluny i no responen únicament a factors socio-polítics, però no és ara el moment per parlar-ne—, és innegable que la PDE i el moviment antitransvasista han jugat un paper molt important en esta (re)afirmació. Les raons d’això són diverses, però sense cap mena de dubte pesa molt el tradicional —i justificat— sentiment d’abandonament de la perifèria (les Terres de l’Ebre, però també Ponent o el Pirineu) respecte la metròpoli (Barcelona i València).

A este sentiment d’abandonament cal sumar-hi el fet que sempre que hi ha hagut amenaces de transvasaments “l’ofensiva” ha vingut precisament d’estes metròpolis, directament o havent passat pel filtre de Madrid. Partint d’aquí, és lògic que el sentiment de “només se’n recorden de nosaltres quan els interessa” estigue totalment normalitzat al territori. Ho resumix molt bé un dels seus grups bandera, Pepet i marieta, que canta: “No ens arriben subvencions, ni trens a les estacions: només grues, parcs eòlics, nuclears i camps de golf”.

En resum: esta realitat política, esta percepció per part de la societat ebrenca és un factor important a tenir en compte a l’hora d’analitzar la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Ho és en tant que es tracta d’una relació que podríem titllar de bidireccional o fins i tot simbiòtica: este sentiment de comunitat insta la societat ebrenca a “fer pinya” entorn la PDE, de qui esperen una defensa dels seus interessos —materialitzats principalment en la defensa del Riu Ebre, tot i que no únicament—. Però alhora insta la PDE a tenir un discurs més enllà de la base científica de la qual partix per oposar-se als transvasaments, i hi suma una important part de discurs de territori. Així, la PDE no parlarà només des d’una perspectiva estrictament ecològica sinó també des d’una certa reivindicació territorial.

Seria molt fàcil caure en l’error de pensar que en fer això la PDE cau en un discurs localista o nimbista. Se’ls podria acusar, fins i tot, de pensar únicament en els interessos de les Terres de l’Ebre i no en els del conjunt de Catalunya. Però una mirada ràpida als arguments esgrimits per la Plataforma a l’hora d’oposar-se a cadascun dels transvasaments als quals s’ha enfrontat ho desmentix: la PDE no reclama una nova cultura de l’aigua perquè denuncia el centralisme que patixen les Terres de l’Ebre i altres punts de Catalunya; la PDE reclama una nova cultura de l’aigua i alhora denuncia este centralisme.

Però el discurs de la PDE és una cosa, i la percepció que socialment es té del discurs i del moviment antitransvasista en general n’és una altra. Això és el que hem intentat analitzar aquí.