Identitat, nimbisme, cultura política i percepció de la Plataforma en Defensa de l’Ebre

La Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) és probablement un dels moviments socials de caire ecologista que ha comptat amb més suport social dels apareguts a Catalunya des de la Transició.

Parlar de la Plataforma, però, és parlar de quelcom més que dels èxits polítics aconseguits durant la seua trajectòria, amb la derogació del Plan Hidrológico Nacional el 2004 o la retirada del reial decret de sequera el 2008; com també és més que les assignatures encara pendents com el canal Xerta – Sènia, el Segarra – Garrigues o el recentment publicat Pla de Conca. Des dels seus orígens la PDE ha estat, en tant que pal de paller del moviment antitransvasista, una important eina d’identificació i de vertebració del territori per a la gent de les Terres de l’Ebre.

Si bé seria un error dir que este sentiment d’identificació respon únicament a una puntual unitat territorial contra “l’amenaça externa” dels intents contemporanis de transvasaments —les arrels d’esta identitat ebrenca vénen de molt més lluny i no responen únicament a factors socio-polítics, però no és ara el moment per parlar-ne—, és innegable que la PDE i el moviment antitransvasista han jugat un paper molt important en esta (re)afirmació. Les raons d’això són diverses, però sense cap mena de dubte pesa molt el tradicional —i justificat— sentiment d’abandonament de la perifèria (les Terres de l’Ebre, però també Ponent o el Pirineu) respecte la metròpoli (Barcelona i València).

A este sentiment d’abandonament cal sumar-hi el fet que sempre que hi ha hagut amenaces de transvasaments “l’ofensiva” ha vingut precisament d’estes metròpolis, directament o havent passat pel filtre de Madrid. Partint d’aquí, és lògic que el sentiment de “només se’n recorden de nosaltres quan els interessa” estigue totalment normalitzat al territori. Ho resumix molt bé un dels seus grups bandera, Pepet i marieta, que canta: “No ens arriben subvencions, ni trens a les estacions: només grues, parcs eòlics, nuclears i camps de golf”.

En resum: esta realitat política, esta percepció per part de la societat ebrenca és un factor important a tenir en compte a l’hora d’analitzar la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Ho és en tant que es tracta d’una relació que podríem titllar de bidireccional o fins i tot simbiòtica: este sentiment de comunitat insta la societat ebrenca a “fer pinya” entorn la PDE, de qui esperen una defensa dels seus interessos —materialitzats principalment en la defensa del Riu Ebre, tot i que no únicament—. Però alhora insta la PDE a tenir un discurs més enllà de la base científica de la qual partix per oposar-se als transvasaments, i hi suma una important part de discurs de territori. Així, la PDE no parlarà només des d’una perspectiva estrictament ecològica sinó també des d’una certa reivindicació territorial.

Seria molt fàcil caure en l’error de pensar que en fer això la PDE cau en un discurs localista o nimbista. Se’ls podria acusar, fins i tot, de pensar únicament en els interessos de les Terres de l’Ebre i no en els del conjunt de Catalunya. Però una mirada ràpida als arguments esgrimits per la Plataforma a l’hora d’oposar-se a cadascun dels transvasaments als quals s’ha enfrontat ho desmentix: la PDE no reclama una nova cultura de l’aigua perquè denuncia el centralisme que patixen les Terres de l’Ebre i altres punts de Catalunya; la PDE reclama una nova cultura de l’aigua i alhora denuncia este centralisme.

Però el discurs de la PDE és una cosa, i la percepció que socialment es té del discurs i del moviment antitransvasista en general n’és una altra. Això és el que hem intentat analitzar aquí.

A l’hora de plantejar l’anàlisi partíem del principi que la percepció subjectiva de la PDE (i per extensió del moviment antitransvasista) com un moviment nimbista o no dependria principalment de dos factors. Un, el fet que la persona en qüestió fos o no de les Terres de l’Ebre; l’altre, el seu grau de politització, en el sentit d’interès i cultura política. Així, segons este plantejament:

  • una persona polititzada de les Terres de l’Ebre no percebria la PDE com un moviment localista i alhora generaria un discurs no nimbista;

  • una persona no polititzada de les Terres de l’Ebre percebria la PDE com un moviment localista i alhora generaria un discurs nimbista;

  • una persona “no ebrenca” i polititzada no percebria la PDE com un moviment nimbista, i

  • una persona “no ebrenca” i no polititzada sí percebria la PDE com un moviment nimbista.

Amb la idea de comprovar si el plantejament era correcte vam preparar un qüestionari que va ser respost per 80 persones, totes contactades mitjançant xarxes socials. El qüestionari, dividit en dos parts, inquiria sobre el perfil de la persona enquestada en la primera i sobre la seua coneixença, suport i identificació amb la PDE en la segona.

Per tal que l’anàlisi tingués sentit calia que l’estudi contingués un mateix nombre de persones pertanyents a cadascun dels quatre “perfils” anteriorment comentats. Sinó no tindria validesa. I bé, és precisament això, el que va passar: una vegada recollides totes les respostes als qüestionaris es va fer evident que no hi havia prou participants pertanyents al quart perfil, la persona “no ebrenca” i “no polititzada”. Tot i així si observem els resultats deixen intuir que la tesi de la que partíem no era, com a mínim, absurda. Així, les dades analitzades amb SPSS (gràcies, Jordi!) mostren una correlació entre politització i visió no nimbista de la PDE, independentment de si la persona és ebrenca o no:

 

El fet que no tinguem una mostra suficient de persones corresponents al perfil “no polititzada” i “no ebrenca”, però, fa que no puguem comparar si en la variable de no interès en la política el lloc d’origen afectaria la percepció que es té de la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Sí és cert que en el cas de les persones polititzades de les Terres de l’Ebre s’observa una major tendència a conèixer la PDE que en el cas de les persones polititzades de fora les Terres de l’Ebre, però això no és necessàriament significatiu en la direcció que ens interessa.

Fos com fos, i més enllà dels resultats finals, potser una mica decebedors —de tot s’aprèn, no?— i més enllà, també, dels més que possibles errors teòrics i metodològics amb els quals ens podríem haver trobat, si hi ha alguna conclusió a retindre del treball realitzat és la necessitat de pensar i repensar sobre com són percebuts socialment moviments socials com la PDE.

Cal pensar-hi des d’una perspectiva externa, per a ser justos i tenir una visió el més acurada a la realitat possible des d’àmbits com la premsa o l’opinió pública; però cal pensar-hi també —i potser sobretot— des d’una perspectiva interna, per a tenir clara quina imatge es dóna del propi moviment i si esta correspon amb la desitjada. Al cap i a la fi en una societat tan mediatitzada com la nostra qüestions com la imatge o el màrqueting són importantíssimes a tots els nivells. També —especialment— a l’hora d’assolir objectius polítics.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *