oriol fuster i cabrera

tranquil·litat i bons aliments

17 de maig de 2012
0 comentaris

VRELO: de la tradició eslava al rap-metal

A Black & White, un joc d’ordinador molt popular a principis dels 2000, l’usuari es convertia en un déu mitològic. Estant en la seua pell obtenies una capacitat absoluta per a fer i desfer sobre els teus súbdits: des d’exigir-los sacrificis en honor teu a fer ploure i ajudar-los perquè la collita fos bona; arribant, així, a generar situacions totalment absurdes i inesperades.

Si existís quelcom similar a Black & White (o a The Sims, o a les desenes de videojocs que partixen d’esta idea) al món real i aplicat al món de la música, i els melòmans poguéssem crear cançons, melodies i grups a plaer, i ajuntar artistes en un mateix projecte (a l’estil dels “súper grups dels 60) podrien arribar a sortir combinacions realment malaltisses… i, és clar, realment interessants. Mentre això no existisque, però, tenim l’oportunitat de tastar projectes com el de VRELO, des de Sèrbia: o què passaria si ajuntéssem grups com Las Migas i L’Ham de Foc a la balcànicaamb Rage Against The Machine i Eskorbuto.

Les referències no són gratuïtes. Mentre l’hàbil joc de veus femenines que oferixen les sis cantants de VRELO ens porta ràpidament al cap projectes com el de les Migas —no únicament pel fet de ser dos “grups de dones”; i caldria tenir en compte les implicacions que porta este epítet—, la mil·lenària tradició sobre la qual construïxen la seua base melòdica ens regala aquell so folklòric quasi primigeni que també trobem en els ja citats L’Ham de Foc o en Al-Mayurqa. Però com que no només de música tradicional viu VRELO, la contundència de les vocalistes és acompanyada per un baix i una bateria amb els quals un Evaristo o un Zack de la Rocha qualssevol es sentirien més que còmodes.

El grup, format el 1999 com un projecte d’exploració del folklore eslau, evoluciona i beu d’influències diverses fins l’any 2003, en que es transforma oficialment en la combinació d’ancestralitat i distorsió que és actualment. Col·laboraran amb diversos artistes i projectes, com el referent del gènere Emir Kusturica i la seua òpera punk Time of the Gypsies. No és fins el 2008 que publicaran, finalment, el seu primer àlbum, Preko Reke, on revisiten motius tradicionals eslaus d’entre els segles XI i XIX i s’atrevixen amb la llengua romaní, a banda del serbi.

Però si els àlbums d’estudi sorprenen, la banda guanya considerablement en espectacularitat durant el directe, gràcies a una posada en escena que combina vestits tradicionals serbis, tralla, un fi sentit de l’humor i una hàbil combinació a parts iguals d’agressivitat i erotisme. Si el món cultural es regís únicament per qüestions de qualitat podríem afirmar sense temor a equivocar-nos allò de “En sentirem a parlar”, tan típic de la premsa musical. Desgraciadament no és així, i la barrera de prejudicis i reticències culturals entre allò anomenat Occident i la resta del món és encara enorme. Una autèntica llàstima.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!