oriol fuster i cabrera

tranquil·litat i bons aliments

21 de febrer de 2012
6 comentaris

L’altre corredor mediterrani

En una entrevista concedida a Surtdecasa.cat, el portal cultural de les Terres de l’Ebre, Pep Gimeno “Botifarra” assegurava: “Jo sóc un cantaoret; ni cantaor tampoc. No sóc un artista. L’artista és el que canvia quan puja a l’escenari”. Una frase sense més importància però que podem prendre perfectament com a tota una declaració de principis. I no només pròpia: si s’hagués de fer una tria d’adjectius per definir La barraca (Discmedi/Blau, 2011) el treball conjunt entre el cantaor de Xàtiva i els ebrencs Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, un d’ells seria este. Sense cap mena de dubte.

El resultat d’este treball conjunt és un recull de cançons d’arrel tradicional i popular, provinents la majoria del folklore comú de La Costera i les Terres de l’Ebre i per tant del repertori dels dos projectes musicals. La Barraca de Salvador, al Delta de l’Ebre, no és només l’element físic i simbòlic que ha donat nom al disc: ha servit, també, d’estudi de gravació. Així, entre paella i paella —“si tu poses la carxofa, jo poso lo conill”, canten a Jotes des de la barraca, l’única cançó composta especialment per a l’espectacle— els Quicos i el Botifarra han cuinat també romanços, fandangos, jotes, havaneres i boleros.

El disc és un treball fresc i honest, enregistrat amb el so en directe i amb una naturalitat a la qual els seguidors de Pep Gimeno “Botifarra” o Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries ja estan més que acostumats. L’únic “però” que se’ls pot plantejar seria relatiu a l’arranjament d’algunes cançons: mentre en alguna peça el teclat desvirtua una mica el plantejament estrictament tradicional de l’obra, en d’altres es troba a faltar una major profunditat pel que fa a l’acompanyament de corda pinçada. El so final, però, és fidel a la qualitat que s’espera d’estos monstres del folk de casa nostra. L’energia i la il·lusió que demostren en concert —amb un directe que ja voldrien molts grups de so amb distorsió—, a més, fa oblidar qualsevol tecnicisme.

Perquè més enllà de l’aspecte estrictament musical, La barraca és també un (auto)homenatge implícit a la inacabable llista d’afinitats entre el País Valencià i el sud de Catalunya. Una sèrie d’elements socials i culturals comuns encara menystinguts degut a les fronteres —polítiques i mentals— del nostre país. Perquè si parlar de frontera referint-nos a la que coincidix amb el riu Sènia té poc sentit, encara menys sentit pren la frontera mental que trobem entre València i Vinaròs o entre Barcelona i Alcanar. Una distància que en ambdós casos no només encara no s’ha superat per les respectives Generalitats o pels mitjans de comunicació de masses, sinó que encara apareix —per acció o omissió— tristament reflectida en el conjunt de la societat.

La presentació del disc que Quicos i Botifarra van fer al Palau de la Música Catalana el passat 20 de febrer pren, en este sentit, un especial valor. Que un símbol del catalanisme més tradicional i jocfloralista acollisque un espectacle com el de La barraca —amb uns orígens totalment populars, i que retrata el dia a dia de les classes més baixes de la perifèria del país— és sens dubte una bona notícia. I és que la quotidianitat en la música pop(ular) va nàixer molt abans que Manel o Els Amics de les Arts.

[article publicat a la secció Expressions del núm. 262 del Setmanari Directa]

  1. Amic Oriol, a mí em sembla que els teclats dels Quicos enriqueixen les cançons. La mescla entre corda tradicional i teclat innovador és precísament el que li dona al disc aquesta personalitat.
    Evident ment, cal tenir una visió oberta sobre la música popular. En qualsevol cas és purament qüestió de gustos i no em sembla que s’hagi de recriminar res a un i altre grup per aquests arranjaments que més que desvirtuar donen brillantor.
  2. Sóc de la mateixa opinió d’en Pau. Em semblen exquisits els teclats que incorporen els tortosins en el disc de la Barraca. Si voleu el so habitual de corda tradicional, al País Valencià en tenim molt. Per fer el mateix, a Botifarra no li caldria buscar l’aliança amb els músics catalans.
    Felicitats a tots dos. Un treball esplèndid.
    Per cert, Oriol, molt encertat el comentari final: “I és que la quotidianitat en la música pop(ular) va nàixer molt abans que Manel o Els Amics de les Arts.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!