oriol fuster i cabrera

tranquil·litat i bons aliments

4 de febrer de 2012
2 comentaris

Tot esperant ?l’altre? Ovidi.

No fa tant que vaig conèixer Ovidi Montllor. Devia tenir 17 o 18 anys. No recordo quan vaig sentir per primera vegada el seu nom: suposo que a través d’un homenatge fet per algun grup “del rotllo”. Potser per la versió que feia Feliu Ventura de “Tot explota pel cap o per la pota” a l’En Moviment, el directe d’Obrint Pas; potser per la de Mesclat. La qüestió és que vaig tenir la sort de trobar-me’l i, a partir de llavors, de tenir prou curiositat com per a buscar-ne més informació.

A poc que el vaig conèixer em va semblar molt bo. M’encantava la ironia i mala llet que gastava en les cançons més famoses: “Va com va”, “La samarreta”, “Perquè vull”, “L’Escola de Ribera” o “La fera ferotge”. No vaig escoltar-ne molt més, però: les meues orelles demanaven més distorsió que no cançó, en aquell moment. Grups com La Gossa Sorda, Nirvana, Extremoduro, Metallica, Mägo de Oz o Rage Against the Machine van relegar-lo a un segon pla.

Al cap d’uns mesos, però, va caure’m a les mans un llibre magnífic: L’Ovidi, de Núria Cadenes. Tècnicament una biografia, a la pràctica una autèntica carta d’amor. Llegint-lo vaig descobrir que Ovidi no era només un paio capaç de fer lletres compromeses molt canyeres: Ovidi era, a més, una persona amb una extraordinària sensibilitat i una impressionant capacitat d’impactar i transmetre sentiments. L’eMule va treure fum, i vaig descarregar un enorme arxiu uns 800mb, una animalada tenint en compte la connexió a internet de llavors amb la seua discografia. Llavors sí: em va enamorar. Havia descobert “l’altre” Ovidi. El dolç, el tendre, el sentimental. En el fons, el realment polític.

Que la memòria d’Ovidi s’hage reivindicat pràcticament sempre des d’espais propers a l’independentisme i les esquerres és normal: Ovidi va ser una persona molt compromesa i és just i necessari que les persones que volen recollir la seua tasca política en facen èmfasi. Això ha fet, però, que a la llarga, entre les persones joves que l’hem anat trobant —encara massa poques, per desgràcia— Ovidi sigue pràcticament desconegut més enllà de feres ferotges, molles i pans, reis i balances. I això també és un drama. Per exagerat que sone.

I és que l’Ovidi íntim no és que sigue un gran artista: és que simplement la seua escolta t’estabornix. Ho fa amb les històries íntimes, menudes i dramàtiques que ens explica, com la Carta a casa, l’Homenatge a Teresa o Tot esperant Ulisses. Però també destrossa la sensibilitat de qualsevol quan fa seua l’obra d’altres: és aquell Ovidi que musica Joan Salvat-Papasseit i sua tendresa mentre recita Dona’m la mà; el que adopta Coral Romput i ens posa la pell de gallina amb M’aclame a tu o ens fa somriure irònicament i ens fa escapar amargues rialles amb Una escala qualsevol.

No és només que sigue un narrador excepcional. No és només que la seua música i la de Toti Soler siguen un autèntic plaer. Escoltar Ovidi és també veure les nostres pròpies febleses —personals i col·lectives— passades pel filtre irònic de l’alcoià. Escoltar —i llegir— Ovidi és mirar la nostra pròpia personalitat en un espill, veure’n les misèries i intentar ser millors persones. Ovidi té la capacitat d’aparellar de manera natural un cant a la bellesa de la vida i una escopinyada nihilista. Sona estrany? Incompatible? No per a ell. En absolut.

Sovint es recorda Ovidi amb els optimistes versos que va deixar de testament:

Tot ben senzill i ben alegre: 
em creureu mort. 
Jo no hauré mort, 
faré vacances.

Jo tinc molt clar que tornarà, abans o després. No en tinc cap dubte. Ara, mentre l’esperem, permeteu-me ser una mica pragmàtic. Posem fil a l’agulla, tenim faena. Recordem-lo de la millor manera possible. Esdevinguem, tots i cadascun de nosaltres, “dos, tres… molts Ovidis”. 

 

  1. I seriously love your blog .. Very nice colors & theme.quang cao google Did you create this amazing website yourself? Please reply back as I’m Hopping to create my own personal website and would love to find out Where you got this from or just what the theme is named. Thank you!
     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!