Tot esperant ?l’altre? Ovidi.

No fa tant que vaig conèixer Ovidi Montllor. Devia tenir 17 o 18 anys. No recordo quan vaig sentir per primera vegada el seu nom: suposo que a través d’un homenatge fet per algun grup “del rotllo”. Potser per la versió que feia Feliu Ventura de “Tot explota pel cap o per la pota” a l’En Moviment, el directe d’Obrint Pas; potser per la de Mesclat. La qüestió és que vaig tenir la sort de trobar-me’l i, a partir de llavors, de tenir prou curiositat com per a buscar-ne més informació.

A poc que el vaig conèixer em va semblar molt bo. M’encantava la ironia i mala llet que gastava en les cançons més famoses: “Va com va”, “La samarreta”, “Perquè vull”, “L’Escola de Ribera” o “La fera ferotge”. No vaig escoltar-ne molt més, però: les meues orelles demanaven més distorsió que no cançó, en aquell moment. Grups com La Gossa Sorda, Nirvana, Extremoduro, Metallica, Mägo de Oz o Rage Against the Machine van relegar-lo a un segon pla.

Al cap d’uns mesos, però, va caure’m a les mans un llibre magnífic: L’Ovidi, de Núria Cadenes. Tècnicament una biografia, a la pràctica una autèntica carta d’amor. Llegint-lo vaig descobrir que Ovidi no era només un paio capaç de fer lletres compromeses molt canyeres: Ovidi era, a més, una persona amb una extraordinària sensibilitat i una impressionant capacitat d’impactar i transmetre sentiments. L’eMule va treure fum, i vaig descarregar un enorme arxiu uns 800mb, una animalada tenint en compte la connexió a internet de llavors amb la seua discografia. Llavors sí: em va enamorar. Havia descobert “l’altre” Ovidi. El dolç, el tendre, el sentimental. En el fons, el realment polític.

Que la memòria d’Ovidi s’hage reivindicat pràcticament sempre des d’espais propers a l’independentisme i les esquerres és normal: Ovidi va ser una persona molt compromesa i és just i necessari que les persones que volen recollir la seua tasca política en facen èmfasi. Això ha fet, però, que a la llarga, entre les persones joves que l’hem anat trobant —encara massa poques, per desgràcia— Ovidi sigue pràcticament desconegut més enllà de feres ferotges, molles i pans, reis i balances. I això també és un drama. Per exagerat que sone.

I és que l’Ovidi íntim no és que sigue un gran artista: és que simplement la seua escolta t’estabornix. Ho fa amb les històries íntimes, menudes i dramàtiques que ens explica, com la Carta a casa, l’Homenatge a Teresa o Tot esperant Ulisses. Però també destrossa la sensibilitat de qualsevol quan fa seua l’obra d’altres: és aquell Ovidi que musica Joan Salvat-Papasseit i sua tendresa mentre recita Dona’m la mà; el que adopta Coral Romput i ens posa la pell de gallina amb M’aclame a tu o ens fa somriure irònicament i ens fa escapar amargues rialles amb Una escala qualsevol.

No és només que sigue un narrador excepcional. No és només que la seua música i la de Toti Soler siguen un autèntic plaer. Escoltar Ovidi és també veure les nostres pròpies febleses —personals i col·lectives— passades pel filtre irònic de l’alcoià. Escoltar —i llegir— Ovidi és mirar la nostra pròpia personalitat en un espill, veure’n les misèries i intentar ser millors persones. Ovidi té la capacitat d’aparellar de manera natural un cant a la bellesa de la vida i una escopinyada nihilista. Sona estrany? Incompatible? No per a ell. En absolut.

Sovint es recorda Ovidi amb els optimistes versos que va deixar de testament:

Tot ben senzill i ben alegre: 
em creureu mort. 
Jo no hauré mort, 
faré vacances.

Jo tinc molt clar que tornarà, abans o després. No en tinc cap dubte. Ara, mentre l’esperem, permeteu-me ser una mica pragmàtic. Posem fil a l’agulla, tenim faena. Recordem-lo de la millor manera possible. Esdevinguem, tots i cadascun de nosaltres, “dos, tres… molts Ovidis”. 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *