oriol fuster i cabrera

En un dels seus aforismes més famosos, el poeta alemany Bertold Brecht distingia entre les persones bones (“que lluiten un dia”), les molt bones (“que lluiten un any”), les que són encara millors (“que lluiten uns anys”) i les imprescindibles (“que lluiten tota la vida”).

Si fem cas a l’escriptor de L’òpera dels tres rals, la pèrdua d’Enric Garriga i Trullols (1926-2011) és la pèrdua d’un dels imprescindibles. I és que el “senyor Garriga” —com l’anomenaven alguns— va ser, efectivament, una persona implicada durant tota la seua vida en la recuperació i la promoció de les cultures minoritzades: la pròpia, la catalana; però també una de les germanes: l’occitana.

Durant els darrers anys del franquisme la societat civil catalana va impulsar una important iniciativa, el Congrés de Cultura Catalana (1975-1977). El Congrés, que va rebre el suport de milers de persones d’arreu dels Països Catalans, es va dividir en diferents seccions temàtiques que pretenien treballar per la recuperació de la cultura des de diferents àmbits. Enric Garriga va formar part de l’equip que finalment fundaria l’IPECC (Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana), una entitat que presidia encara a la data de la seua mort i des de la qual s’internacionalitzà la realitat dels Països Catalans molt abans de la creació d’altres òrgans com l’Institut Ramon Llull.

Enric Garriga no fou, però, un d’estos “defensors” de la cultura pròpia que a base de reivindicar-la esdevenen quasi (o en alguns casos, totalment) xovinistes: “el senyor Garriga” —com el coneixíem alguns— probablement hauria pogut signar aquella frase de Bakunin on el filòsof rus assegurava sentir-se “patriota de totes les nacions oprimides”. Ho demostra l’esforç continu que dedicà al CAOC (Centre d’Agermanament Occitano-Català), fundat el 1978 amb l’objectiu de fomentar la cultura occitana a Catalunya. Gràcies a la tasca del CAOC cada any són més les persones que aprenen la llengua occitana, les seues danses i la seua música; que coneixen i intercanvien experiències amb persones del País d’Òc o que simplement prenen consciència de l’existència d’una llengua i cultura que molts lingüistes consideren que fou la mateixa que la catalana fins al segle XIII.

Sovint es diu que amb l’edat les persones es tornen més conservadores: que perden la il·lusió i les ganes de “canviar el món”; fins i tot que això és perquè “maduren”. Exemples com el d’Enric Garriga demostren la ignorància —o mala fe— d’este mite. Recordem-lo. Recordem-lo, per exemple, amb els versos del Se chanto, un dels més emotius himnes occitans: Se chanto que chante / chanto pa per ièu / chanto per ma mio / qu’es da luenh de ièu. Descanse en pau.

[article publicat a la secció Expressions del núm. 252 del Setmanari Directa]