oriol fuster i cabrera

La primera escolta del darrer disc de Yann Tiersen no deixa lloc a dubtes: entre les melodies que el van donar a conèixer arreu del món en musicar les pel·lícules Le fabuleux destin d’Amélie Poulain o Good Bye, Lenin! i les peces d’Skyline (Mute, 2011) hi ha hagut canvis, molts canvis. Enrere queden les influències de la tradició bretona o de la chanson française que mostrava en els seus primers treballs, també abans de saltar a la fama: el Yann del 2011 ha rellevat el violí pel sintetitzador, l’acordió per la caixa de mescles i les veus ensucrades pels laments dissonants. I el canvi no li ha anat gens malament.

Ara bé: si l’evolució presentada en este últim treball és important, cal dir que seguint una mica de prop la carrera de l’artista tampoc resulta tan estrambòtica. El disc que va publicar només un any abans, Dust Lane (Mute, 2011) ja prenia ?tot i que potser no tan radicalment? alguns camins que ara s’han evidenciat més, com l’important ús de la distorsió, una sonorització en alguns moments agressiva i uns cors de caire quasi fantasmagòric.

Així, qui espere un disc carregat de melodies d’acordió i xilòfon o de tornades preciosistes es sentirà decebut, probablement: Skyline recorda més a Explosions in the Sky o fins i tot Pink Floyd que a la música de joguets de Pascal Comelade. Això no vol dir, però, que Yann Tiersen hage abandonat el minimalisme analògic que sempre l’ha caracteritzat. El violí i el piano no han abdicat: simplement comparteixen protagonisme amb la taula de mescles.

El gir (encara més) experimental del músic bretó és un disc carregat de qualitat, això és innegable. Però val a dir també que es percep com encara no es troba del tot còmode en este nou espai: la primera meitat del disc ?la cara A de l’LP?? resulta prou més equilibrada i segura que la segona, potser una mica menys sòlida. Tot i així el disc esdevé un treball més que digne, un gran present per als amants de la bona música i una mostra fefaent del poc sentit que té actualment classificar la música en gèneres i etiquetes estàtiques.

Un àlbum, a més, on Yann Tiersen ens obsequia amb una càlida sorpresa a The Gutter, una de les peces centrals del disc: un fragment del famós discurs del Che Guevara a l’ONU el 1964. Una qüestió que podria semblar ben anecdòtica, però que resulta ben significativa. Ja poden començar tremolar polítics, banquers i empresaris: quan fins el responsable de la banda sonora d’una pel·lícula com Le fabuleux destin d’Amélie Poulain reivindica l’anticapitalisme és senyal que anem en bon camí…

[article publicat a la secció Expressions del núm. 251 del Setmanari Directa]