oriol fuster i cabrera

Parlar de Miquel Gil no és parlar d’un músic qualsevol: és parlar, a hores d’ara, d’un autèntic “monstre” de la cançó tradicional. Ben garrejat ja des dels seus inicis amb Al Tall fins a la seua actual carrera en solitari —passant per altres projectes com Terminal Sur o l’etapa amb l’Orquestra Àrab de Barcelona—, el de Catarroja ha sabut combinar ingredients com tradició, innovació i un toc únic i personal.

Allunyat de modes, este xef de la música popular ens presenta ara el seu darrer menú: X marcianes (Temps Rècord, 2011), on demostra, una vegada més, que no calen Étoiles Michelin per a ser un bon cuiner.

I ho demostra amb un disc on manté la filosofia que l’ha caracteritzat des que va començar oficialment la seua carrera en solitari amb Orgànic (Sonifolk, 2001): el conreu d’una riproposta de la música d’arrel valenciana; amb els peus enfonsats en el fang que l’ha vist nàixer però amb la vista conscientment posada cap a la tradició Mediterrània. Una Mediterrània que s’escola entre els marges de totes i cadascuna de les cançons: escoltar Miquel Gil és, efectivament, escoltar Els Pavesos —a qui caldria, també, començar a reivindicar—, però també Fabrizio de André, Cheb Mami, Nuevo Mester de Juglaría o Madredeus, per exemple.

A X marcianes, així, Miquel Gil presenta un seguit de melodies universament localistes, que van de les adaptacions tradicionals a les composicions pròpies i que compten amb textos dels poetes Vicent Andrés Estellés, Anna Montero, Tono Fornes, Enric Casasses i Enric Monforte i —per primera vegada— del propi Miquel Gil, que s’estrena com a lletrista en quatre cançons on emula i actualitza la literatura popular. Musicalment parlant el de l’Horta Sud no presenta canvis substancials respecte altres treballs: a la base tradicional a la qual ja estem acostumats hi suma un jazzeig més que puntual —que ja insinuava als discos anteriors i va evidenciar amb Miquel Gil i Manel Camp Trio amb David Pastor (Temps Record, 2010)— i les col·laboracions d’altres artistes, i hi resta la petjada electrònica dels primers treballs, desapareguda en este darrer disc.

Potser per suplir esta manca d’electrònica en la composició, les noves tecnologies han tingut un paper cabdal en el que ha sigut el disc definitiu. Gràcies a l’eina de micromecenatge oferta per la plataforma Verkami, Miquel Gil ha pogut comptar amb l’ajut econòmic de fins a 192 seguidors. Amb la col·laboració per part del públic —el qual rebrà diferents recompenses exclusives en funció de la quantitat aportada— el músic ha pogut augmentar considerablement la qualitat de l’enregistrament. Música tradicional 2.0.

[article publicat a la secció Expressions del núm. 249 del Setmanari Directa]