oriol fuster i cabrera

tranquil·litat i bons aliments

31 d'octubre de 2011
1 comentari

Calle 13: quan el mainstream és crític

Sovint en música trobem que el gènere determina el contingut.

Per exemple: mentre la majoria de cançons pop parlen d’amors, desamors i similars, moltes cançons heavy mostren lletres sobre el món mitològic, fantàstic i medieval.

Les raons d’esta tendència poden ser moltes i diverses, des dels orígens de cada gènere al context, passant pel perfil de les persones que segueixen cada tipus de música.

De vegades, però, ens trobem amb excepcions que sorprenen. Com Calle 13 i el seu reggaeton reivindicatiu.

Nascuts el 2005 a Puerto Rico, Calle 13 presenten una interessant proposta que parteix d’una base de ritmes llatins (salsa, cumbia, bossa nova, reggaeton…) amanits amb hip-hop i fins i tot electrònica o jazz. Tonades que s’enclaven fàcilment al cervell, molta ironia i mala llet i una constant evolució musical serien algunes de les característiques del grup llatinoamericà. Una evolució musical, però, que no sorprèn si la comparem amb l’evolució que mostren les lletres de les cançons. I és que podríem dir que entre Atréve-te-te, el hit que els va permetre sonar arreu del món ara fa uns anys —tot i presentar una lletra i un videoclip absolutament criticables pel seu sexisme— i les cançons que presenten en el seu últim treball (Entren los que quieran; Sony, 2010) hi ha un autèntic abisme temàtic.

Seria un error, però, dir que fins ara Calle 13 no havia tingut un component crític en les seues lletres i el seu contingut. Només cal recordar el seu primer disc (Calle 13; Sony 2005), on presentaven cançons com Querido FBI, denúncia de l’assassinat d’un independentista porto-riqueny per part de la policia nord-americana. També el documental Sin mapa, realitzat durant un viatge per diversos països del continent americà amb l’objectiu, segons ells mateixos expliquen, de “documentar-se” sobre la seua pròpia realitat. O els escàndols com les samarretes amb incendiaris missatges polítics que portaven quan van presentar els premis MTV 2009 o els atacs a diferents polítics que els ha provocat ser censurats en diferents països.

Els Calle 13 del 2011 mostren, però, un canvi important: passen d’una protesta concreta i puntual a tenir la proposta com a leitmotiv. I la proposta és tan senzilla com efectiva: emprar la dignitat com a arma per recuperar tot allò que els —ens— han robat. Dignitat com a continent americà, explotat una vegada i una altra pels diferents imperialismes (amb cançons com Latinoamérica, de la qual acaben d’estrenar-ne un magnífic i significatiu videoclip), però també dignitat com a individus (Digo lo que pienso o Calma pueblo) i dignitat com a col·lectiu humà a qualsevol lloc del món (Baile de los pobres o El hormiguero).

L’exemple de Calle 13 il·lustra clarament com tothom disposem d’un esperit crític més o menys adormit esperant a que l’esperonen amb les eines adequades; i com resulta absurd, per tant, mirar-se amb superioritat les persones que encara no han fet el pas, com desgraciadament passa encara entre algunes persones dels moviments socials.

I és que, com diuen —en un perfecte català— a la cançó El hormiguero: “Aquí tots lluitem junts”.

[article publicat a la secció Expressions del núm. 248 del Setmanari Directa]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!